Podem atorgar la tan masegada expressió de “fenomen editorial” a Gil Pratsobrerroca (Vic, 1997) sense vacil·lació. El seu primer llibre, El joc del silenci (La Campana, 2025), és una novel·la negra/thriller rural que parteix de la desaparició d’una nena en un poble del Pirineu i avança amb un mecanisme narratiu de precisió que, sense parar de fer un tiktok ominós al cap del lector, l’agafa de la solapa (i viceversa) i no el deixa anar fins a la darrera frase: és un girapàgines que ja porta set edicions.
La primera novel·la del guionista i escriptor osonenc, un thriller ambientat al Pirineu, ja va per la vuitena edició
Podem atorgar la tan masegada expressió de “fenomen editorial” a Gil Pratsobrerroca (Vic, 1997) sense vacil·lació. El seu primer llibre, El joc del silenci (La Campana, 2025), és una novel·la negra/thriller rural que parteix de la desaparició d’una nena en un poble del Pirineu i avança amb un mecanisme narratiu de precisió que, sense parar de fer un tiktok ominós al cap del lector, l’agafa de la solapa (i viceversa) i no el deixa anar fins a la darrera frase: és un girapàgines que ja porta set edicions.
“Ara mateix ja anem per la setena edició i estem a punt de treure la vuitena. És una bogeria que no ens esperàvem, no pas d’una manera tan fulgurant”, m’explica Pratsobrerroca una tarda de gener tan fosca com el to de la novel·la, plena de girs inesperats i racons ombrívols. “Perquè et facis una idea de la magnitud del creixement, la primera edició va ser bastant discreta, d’uns 1.800 exemplars, que és el que se sol fer amb autors que comencen, o títols amb una tirada inicial prudent. En canvi, la vuitena edició que entra ara a impremta serà de 8.000. Estem parlant de multiplicar per vuit el volum de l’edició inicial en molt poc temps!”, exclama amb certa incredulitat un jove de Vic, llicenciat en Ciències Polítiques, que abans de dedicar-se al cent per cent a l’ofici literari ha treballat de guionista a El búnquer de Catalunya Radio i com a cocreador i coguionista de les sèries de 3Cat El creador d’influencersi El teorema del mico.
P. Com es digereix aquest èxit?
R. Ara mateix estic en una mena de bombolla de feina. Fa setmanes que volto per tot Catalunya fent promoció, xerrades i entrevistes. De fet, aquesta és l’entrevista número 25 d’aquesta gira. No tinc gaire temps per aturar-me i pensar en el concepte de “fenomen”. Intento mantenir el cap fred i, quan estic amb els amics de sempre, miro de separar aquestes dues parts de la meva vida. Per Nadal va ser més intens, havia de parlar amb molta gent, familiars i tal, i em feia una mica de vertigen, però ara mateix ho porto bé.
P. La gent que escriu sovint detesta repetir el mateix per obligació. Vostè ha treballat de guionista. Com porta haver de repetir sempre el mateix en la roda de la promoció?
R. Bé, és el que anomeno l’efecte “poema de Nadal”, haver de repetir sempre el mateix. Intento no repetir-me a cada entrevista perquè, si algú les escolta totes, que no ho crec, prefereixo que trobi coses diferents a sentir de mi.
La primera versió de la novel·la no estava gens esquematitzada; la segona ha estat d’escriptor de mapa, un sudoku
P. Va quedar finalista del premi Ciutat de Tarragona amb una versió primerenca del llibre. I ha comentat que mentre reescrivia la novel·la per a La Campana tenia la síndrome de l’impostor. Se li ha curat ja? Vuit edicions ho deuen fer, oi?
R. La síndrome de l’impostor la vaig tenir sobretot perquè de cop tenia una editorial interessada a publicar-la i jo pensava: “Ostres, jo fent una novel·la, no n’he feta mai cap!”. I això em va generar molta inseguretat. La meva estratègia va ser parlar amb molts amics, deixar-los llegir el text i demanar-los la màxima sinceritat i crueltat sobre què no els agradava, per poder-ho canviar. Vaig intentar que agradés al màxim, per la síndrome de l’impostor que et dic.
P. El procés de reescriptura d’El joc del silenci per a La Campana va suposar gaires canvis en el llibre?
R. Elles em van donar molta llibertat i van confiar molt en la novel·la des del principi, fins i tot abans que ningú l’hagués llegida. Van decidir anticipar-lo amb molta empenta i decisió, i que tots els comercials de Catalunya sabessin que venia un llibre potent, que volien destacar. Això em va obligar a anar molt més ràpid del termini previst. Abans d’imprimir-la, vaig anar fent retocs i retocs, més per qüestió meva que de l’editorial.
P. La novel·la té un esquema narratiu molt estructurat, molt gratificant per al lector. Va meditar-ne el format?
R. Sí, la gran diferència entre la primera novel·la, la del premi de Tarragona, i aquesta és l’esquema. La primera no estava gens esquematitzada, era simplement un anar tirant. Ja saps, va ser més d’escriptor de brúixola, de llevar-me i a veure què surt. La segona versió ha estat totalment d’escriptor de mapa, estructurant un esquema molt clar, un sudoku.
P. Vivim en l’era de TikTok i els impactes breus, i la seva novel·la té girs constants i cliffhangers. És imprescindible això per tenir èxit avui dia?
R. No crec que sigui imprescindible. Hi ha llibres molt literaris, com Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, que han estat un èxit increïble i no tiraven d’aquests recursos. Però sí que és cert que, quan escrius un llibre, competeixes per un percentatge de temps d’oci del lector, que cada cop és més reduït: Netflix, pel·lícules, esports… I has de trobar la manera de destacar. Jo he trobat aquesta, però no és l’única.
És un llibre molt visual i cinematogràfic; és una de les claus de l’èxit, perquè avui tenim una cultura molt audiovisual i el lector entén de seguida a quin pla televisiu m’estic referint
P. Va triar l’escenari del poble d’Arcavell a Google Maps perquè li calia un lloc entre la Seu i Andorra. Va visitar el poble?
R. Sí, vaig anar-hi amb aquesta idea d’escriptor romàntic que trepitja el lloc. Pensa que mai havia escrit cap novel·la, i em preguntava què faria un autor. I vaig anar-hi a fer fotos i mirar-m’ho tot, però tampoc tenia cap evidència de si funcionaria o no. I fa poc vaig tenir una presentació a Andorra i vaig aprofitar per tornar-hi a passar. El poble és molt petit, però té vida! A vegades es transmet la idea que és un poble molt abandonat, però té un bar i un restaurant que funciona. Això sí, s’hi arriba per una carreterota que fa moltes esses, però el lloc és preciós.
P. M’han dit que es tem una mena d’efecte turístic a Arcavell, com el que va passar amb Tor, però a petita escala.
R. L’única persona que conec que va anar-hi per haver llegit el llibre és la meva cosina! Jo només espero que la gent sigui respectuosa amb el poble, i no pretenia pas escriure res que fes anar malament la gent d’allà. Vaig triar un poble a l’atzar, és una ficció. Això ha de quedar clar per sobre de tot.
P. El llibre és molt fàcil de llegir i té un vocabulari planer. Vostè ha fet de guionista per a la Corpo. Hi ha alguna influència del seu llibre d’estil? Aquell català escrit per llegir, que esdevé una llengua franca d’Ulldecona a Cadaqués i s’entén a la primera quan el sents.
R. Sí, aquí hi ha alguna cosa del meu ofici de guionista. Per començar, és un llibre molt visual i cinematogràfic, amb moltes escenes plenes de detalls que podria posar un director de cinema. Això ho he après fent guions i és una de les claus de l’èxit, perquè avui tenim una cultura molt audiovisual i el lector entén de seguida a quin pla televisiu m’estic referint. Pel que fa al llenguatge, entenc que, comparat amb altres coses molt més literàries com Irene Solà, pot ser més senzill. Però no he volgut jugar al cent per cent a escriure una cosa de carrer. És planer per facilitar que el lector arribi al fons de la trama sense barreres, he treballat molt perquè cada detall encaixés. No volia que el llenguatge fos una capa de dificultat. Però també he intentat mantenir un cert alè poètic i l’ús d’un català natural, el que parlo jo a Osona. El lingüista de l’editorial em proposava expressions més de Barcelona, però jo les vaig anar capant. Parlo com es parla a Osona i volia que la novel·la ho reflectís.
P. El llibre lliga tots els caps de la trama d’una manera molt cinematogràfica, no en queda cap de solt.
R. Exacte. Jo tenia l’esquema fet, però el vaig deixar llegir i em van detectar qui era el dolent, el culpable, massa aviat. Això em va obligar a canviar de personatge i a estructurar tot el final perquè fos diferent i quedés tot ben rodó. Em vagi trencar les banyes perquè quedés tot ben lligat. L’esquema narratiu de la novel·la demanava un final on tot encaixés. Tot i que, veient com va de bé, es podria fer una segona part, obrir alguna cosa.
P. El tema de fons és en quins jardins ens fotem per dir mentides i tenir secrets, oi?
R. Totalment. Explora dos temes principals: si en la parella som capaços de saber-ho tot de l’altre i si som capaços de perdonar-ho tot. I en segon lloc, què passa ―i alerta que ara faré un espòiler― si hi ha infidelitats plenament justificades. La novel·la planteja aquesta pregunta al lector.
P. Com ha acabat fent una novel·la, essent guionista?
R. Primer neix la vocació d’escriure, i per una carambola m’he acabat dedicant a fer guions. Però si tinc una tarda lliure escric ficció, no em poso a fer guions. Quan vaig sortir de l’escola em presentava sempre a concursos de relats breus, coses així. I també pel tema de la síndrome de l’impostor que deia: necessitava una valoració externa d’algú que digués “això està bé o malament”. Necessitava rebre el premi d’un poblet de no sé on que em deia “aquest relat està bé”. Què és fer-ho bé? Em preguntava. I ho vaig resoldre així, volent un premi extern.
P. Si hi ha una adaptació televisiva o de cinema, voldrà escriure’n el guió?
R. De fet, ja hi ha diverses productores interessades. I aquest matí mateix hem tingut una reunió. En tot cas, el meu paper seria de supervisar el guió, el càsting i les localitzacions. M’agradaria poder donar la meva opinió i tenir l’última paraula. Però no em veig escrivint el guió jo mateix, perquè ara mateix la meva vida va per un altre camí amb la promoció, la traducció del llibre al castellà i l’escriptura de la segona novel·la.
EL PAÍS