És dimarts i camino cap a un esdeveniment d’aquells que fan d’acudit de barcelonins: la listening party i visionat de l’últim videoclip de La Ludwig Band als cinemes Girona. L’acte anirà acompanyat d’una entrevista a càrrec de la periodista Andrea Gumes i d’un parell de temes nous en acústic, si és que hi ha temps. La festa dona el tret de sortida a dues setmanes d’intensa promo pel grup d’Espolla. El 27 de febrer va sortir Pel barri es comenta, el nou disc. El 27 de març, concert a La Mirona, que ja ha fet sold out. Després Telecogresca, Madrid, Cruïlla i Canet Rock, entre moltes altres cites. Mentre m’escolto un altre cop els arxius wav descarregats al mòbil, penso en l’últim directe que els vaig veure, aquell segon Apolo la primavera passada. Com que vaig arribar tard, vaig pujar al segon pis, entre els periodistes i els fans sènior. El públic esclatava contra l’escenari, que era un espigó, i ells grimpaven, fent-nos cantar, fent-nos callar, intercanviant-se els instruments, menjant-se la sala i la nit sencera. La Ludwig Band ha estat escrita com una anomalia, un nínxol i una sort, nineta de periodistes i melòmans. Se’ls ha fet successors i portadors de totes les torxes, però ells mai s’ho han acabat de creure, almenys davant d’un micròfon.
‘Pel barri es comenta’, el nou disc del grup, insinua noves intencions: una mirada més ambiciosa que va a buscar la universalitat sonora del pop-rock, un canvi d’escenari a la ciutat de Barcelona i una pulsió autoreferencial
És dimarts i camino cap a un esdeveniment d’aquells que fan d’acudit de barcelonins: la listening party i visionat de l’últim videoclip de La Ludwig Band als cinemes Girona. L’acte anirà acompanyat d’una entrevista a càrrec de la periodista Andrea Gumes i d’un parell de temes nous en acústic, si és que hi ha temps. La festa dona el tret de sortida a dues setmanes d’intensa promo pel grup d’Espolla. El 27 de febrer va sortir Pel barri es comenta, el nou disc. El 27 de març, concert a La Mirona, que ja ha fet sold out. Després Telecogresca, Madrid, Cruïlla i Canet Rock, entre moltes altres cites. Mentre m’escolto un altre cop els arxius wav descarregats al mòbil, penso en l’últim directe que els vaig veure, aquell segon Apolo la primavera passada. Com que vaig arribar tard, vaig pujar al segon pis, entre els periodistes i els fans sènior. El públic esclatava contra l’escenari, que era un espigó, i ells grimpaven, fent-nos cantar, fent-nos callar, intercanviant-se els instruments, menjant-se la sala i la nit sencera. La Ludwig Band ha estat escrita com una anomalia, un nínxol i una sort, nineta de periodistes i melòmans. Se’ls ha fet successors i portadors de totes les torxes, però ells mai s’ho han acabat de creure, almenys davant d’un micròfon.
Ja fa gairebé deu anys que els integrants de La Ludwig toquen junts. La llegenda que s’ha anat formant diu que es van trobar per posar música a les més de cent cançons —qui sap si dues-centes— que el seu vocalista havia escrit des d’adolescent. El referent, claríssim als primers àlbums, és el rock dels setanta, Pau Riba i Dioptria. El 2018 s’autoediten un primer EP amb el títol La Ludwig Band, on ja escoltem alguns preferits del seu directe, com ‘El fill del rei’. L’any 2020 surt Al límit de la tonalitat (Indian Runners), el seu primer àlbum de llarga durada, i entre programadors i periodistes comença a sonar el seu nom com a grup emergent. Es repeteixen els mots Sisa, Dylan, que més endavant serà Springsteen. L’any 2022 guanyen el premi Enderrock atorgat per la crítica al millor disc de l’any amb La bona sort (Indian Runners). El 2023 surt Gràcies per venir, amb Indian Runners però també sota l’ala de Ceràmiques Guzman, el segell del grup Manel. Aleshores, les preguntes sobre un suposat apadrinament van ser inevitables, així com l’especulació sobre l’últim tema del disc ‘Manela, no vull currar per vostè’. Enguany, la Ludwig Band es torna a autoeditar a través de L’Animeta.
Em trobo amb quatre dels sis integrants del grup als cinemes Girona: Quim Carandell, vocalista, Andreu Galofré, baix, Pau Esteve, teclista, i Roger Cassola a la bateria. Després de deixar els instruments —avui només guitarres i percussió—, em porten a la terrassa d’un bar que fa frontera entre l’Eixample i Gràcia. Estan contents, amb un punt de nervis i ganes de parlar de la feina feta. Quan arriben les cerveses i un Vichy, després de xerrar una mica, surt la pregunta: per què pop?
Pel barri es comenta comença amb un to similar al Gràcies per venir —guitarres, sol major—, però el primer vers insinua una nova intenció. Més melodia, un so més tight, que dirien els americans, i una mirada gran que va a buscar la tradició del pop-rock. “La paraula pop ja planava per l’estudi abans de començar a gravar”, explica en Roger. En la manera com parlen de la preproducció hi ha una ambició implícita. Per aquest disc han volgut treballar més tots els estadis de la creació, amb dos mesos d’assajos abans de gravar res i moltes, moltes hores de feina: “Els altres discos els vam treballar per capes, a vegades quasi improvisant les cançons a mesura que les anàvem fent. Amb Pel barri es comenta ens havíem posat com a fita fer-ho bé, pujar el nivell”, diu en Quim.
Entre pregunta i pregunta s’intercalen bromes que es fan entre ells, i alguna resposta molt seriosa. Si em despisto mirant l’hora o buscant el cambrer, me’ls trobo comentant els diners que perden per cada acord de quinta menor que fan a l’estudi o assegurant que, després del disc, s’hauran de dir “el dos-cents vint-i-vuitè millor grup de Barcelona”. Quan un em contesta també es dirigeix als altres, que sovint opten per discutir i dir-hi la seva. Els demano si s’han posat límits a l’hora d’acostar-se al pop des del so Ludwig, i en Pau sentencia que s’han trencat tots. En Quim diu que s’han anat desfent de les seves creences limitadores. Ja no hi ha Springsteen ni Dylan? “Copiem molt, tothom ho fa”, em contesta, “passa que ara hem anat a buscar referents més propers i potser no es nota tant”.
‘On t’has ficat aquesta nit’, segona cançó del disc, fa de vista panoràmica de l’àlbum. Tornem al vers, que llisca facilíssim per la música i les tornades amb inèrcia d’himne. Els temes: el desamor cantat en primera persona, la ironia habitual i potser un xic més de cruesa. El trencament més vistós, però, és un canvi d’escenari. La ciutat de Barcelona ressona per la cançó com després ho farà per tot l’àlbum. Hi surten Alfons X i els voltants del camp de l’Europa, la línia 5 a primera hora, ecos que fugen pels patis de llums de l’Eixample, la Rambla i un concert de Mushka, que no és un lloc però representa un espai molt concret de la indústria musical catalana dels últims anys.
“Acabem l’etapa del Gràcies per venir molt cansats, molt saturats”, explica en Quim, “i jo em trobo en un moment en què necessito certeses. El disc és un exercici per trobar aquestes certeses, i potser per això ens movem cap a la universalitat sonora del pop i la primera persona en les lletres. I és veritat que llegeixo molt menys que als divuit anys”, diu, “així que ens toca parlar de nosaltres”, riuen els altres. En Quim segueix, ara mirant-se els seus companys: “També crec que hi ha un vas comunicant, que potser és estadístic i no pas causal, entre parlar més de Barcelona i fer un disc més pop. Hi ha una cosa de fer-se més mundà”.
A més de la producció de La Ludwig, al disc també hi ha les mans de Joan Borràs, aviat exmembre d’Oques Grasses, Santi Garcia i Pau Vallvé. ‘Avui hem quedat a les quatre’, el quart tema del disc, el van escriure pensant directament en Vallvé, que m’explica que en Quim li va trucar per dir-li que havia escrit una cançó “com si fos seva”, i que volien que els ajudés a trobar-li el so. Vallvé fa broma dient que quan la va sentir no li va semblar gens seva, però que en treballar-la amb ells —un fer i desfer molt orgànic—, hi va acabar reconeixent la tornada d’‘Hivernar amb esportivitat’: “Jo quan produeixo intento no ser gens Pau Vallvé, però em va semblar bonic i un honor que uns xavals com La Ludwig, de la generació musical que puja, busquessin un acostament”.
Després de parlar una estona sobre sintes i autotune, l’Andreu diu que el que volen tots és fer bones cançons. Gairebé ens hem acabat les cerveses, així que abans d’anar a l’acte els demano quina és millor cançó del disc, però no es posen d’acord. També és diferent el que pensen ells del que després mou el públic, m’aclareixen. Veure’ls parlar de música entre ells és millor que cap entrevista, i potser fan bones cançons justament perquè no es posen d’acord, però se’ns acaba el temps i no puc evitar preguntar-me —i preguntar-los— d’on surt aquesta gana. Què els queda per demostrar? Insinuo que fins ara la seva música ha tingut molt bona rebuda. “No prou!”, riu en Quim. La conversa passa a la qüestió de la indústria musical catalana, que és generosa, però petita, i els pics que pugui oferir són els que són. Un Palau? Un Sant Jordi? Amb les copes buides, que ja hem de marxar, els demano quin serà el pic de La Ludwig. “Que d’aquí a vint anys un nen del cau aprengui a tocar la guitarra per cantar cançons de La Ludwig Band”.
Als cinemes Girona ja hi ha cua. Ells es troben amb la resta d’integrants del grup en una terrassa on s’han ajuntat tres taules amb amics i coneguts, cares familiars dels videoclips, Andrea Gumes i Jana Jubert, que ha portat la direcció artística juntament amb Lluc Valverde, saxofonista del grup. A dins, les butaques es van omplint de gent de vint i pocs, quaranta i tants i algun nen que ve amb el pare. Hi ha una expectació general pel llançament, tot i que no sabem ben bé què queda amagat en el tros de disc que els falta. Fins ara hem pogut sentir cinc senzills d’un total de tretze cançons. I, al cap i a la fi, La Ludwig no ha deixat mai de rodar del tot. Les preferides entre els fans que tinc a prop, de moment, són ‘Millor amb ell’ i ‘On t’has ficat aquesta nit’.
La periodista Andrea Gumes capitaneja la sessió i convida La Ludwig a l’escenari, i allà seuen tots l’un al costat de l’altre passant-se els micròfons i les respostes. Gumes els deixa jugar tant com volen, que segurament és la millor manera d’entrevistar La Ludwig. Es parla de la intenció del disc, que és un disc de desamor, i cada músic confessa quin dels possibles títols destestava amb més força abans de decidir-se pel definitiu. Pel barri es comenta també s’hauria pogut dir Tururut, He fet croquetes i Sis fills del destí, i el públic aplaudeix amb força. A l’hora d’obrir el torn de preguntes, els admiradors comparteixen un sentiment similar entre ells. La primera persona a prendre el micròfon vol saber si no els fa por acostar-se massa al mainstream i acabar cremats, i deixar-ho del tot “ara que ja hem perdut Oques Grasses i Manel”. La segona intervenció els pregunta si podran mantenir el compromís de no fer cap col·laboració, fent referència a l’estratègia expansionista dels últims anys en la música catalana. Ells riuen, prometen, i asseguren que en tenen moltes ganes, d’aquesta gira.
La preocupació del públic no és casual. La Ludwig comença a sonar en un moment d’efervescència per al sector: es parla d’una “nova escena”, i les etiquetes “urban” i “generacional” inunden les xarxes dels mitjans més tradicionals. El grup té bona rebuda, i la té de seguida. El periodista d’aquestes pàgines Luis Hidalgo considera que la banda té una essència contracultural, que més que jugar-los a la contra, evidencia la seva qualitat: “Són plomes estilogràfiques en l’era digital. Estan fent el seu propi camí amb independència, que és una cosa que en la història de la música s’ha fet molt, especialment en el rock”. Tot i així, en el reconeixement de la banda no hi ha només nostàlgia, ni La Ludwig està desconnectada del seu temps o generació: “Parlen de política sense consignes, com també feia Oques Grasses, i tampoc no tenen el to intel·lectualitzat del pop barceloní de Manel o Mishima”.
L’any 1970, l’escriptora Montserrat Roig entrevista Pau Riba per a la revista Serra d’Or, només uns mesos després de Dioptria. En un moment de la trobada, Roig li diu: “Més d’un t’ha pres per un hippy català”, però Riba contesta: “No crec que ningú sàpiga què vol dir hippy. Jo no em considero res, absolutament res”. Ella li insisteix: “Dius que no et consideres res, d’acord. Però convindràs que ets un artista, i dels bons”. Ell, altre cop, la rebat dient que no vol definir-se i que, si vol, el pot descriure com a “persona humana”. Després d’una mica més d’estira-i-arronsa entre tots dos, joveníssims, Roig de 24 i Riba de 22, quan parlant d’una altra qüestió el cantant li explica que surt a l’escenari i es presenta davant del públic tal com és, dient “jo soc aquest”, ella li torna la pilota: “No pots dir jo soc aquest, si no et vols definir”. Ell sentencia: “Sí que ho puc dir. Un arbre és un arbre i no es defineix”.
És dijous i em torno a trobar amb La Ludwig al seu local de Gràcia, on passaran el matí fent entrevistes. Mentre s’acaben els entrepans, encara comenten alguna referència amagada entre els versos que els han reclamat els periodistes. En aquesta ocasió els tinc a tots junts, en Quim, l’Andreu, en Roger, en Pau i els que em faltaven l’altre dia, en Gabriel, guitarrista, i en Lluc, saxo. Els pregunto pels concerts que venen, i si els formats més grans en festivals com el Canet Rock i el Cruïlla els fan més il·lusió o respecte. No dubten. “És una discussió que ja vam tenir quan vam fer el concert a Bogatell, per la Mercè”, em diu l’Andreu. “Vam decidir que La Ludwig també havia de ser una banda que fes aquesta mena de concerts”. Els pregunto si en algun moment tenen la síndrome de l’impostor encara, com havien dit anteriorment en alguna entrevista, i riuen. En Gabriel confessa que, de fet, la troba a faltar. Si mai han sentit alguna cosa similar, se n’obliden quan comencen a tocar.
A més del pop i Barcelona, hi ha un altre fil que trena el llançament. A la portada del disc tenim les cares dels sis Ludwigs en primer pla, cada un protagonista de la seva cel·la. Als àlbums anteriors els havíem vist de lluny, mirant fora de càmera, dibuixats, o posant en grup teatralment. La idea surt d’una revista dels anys seixanta que en Lluc fulleja un dia, on es presenten les quatre boques dels quatre Beatles en requadres perquè les lectores juguin a escollir. Per a la promoció dels senzills, La Ludwig Band ha tret un videoclip centrat en cada músic del grup, i un d’extra per en Xavier, el tècnic de so. Els videoclips són una barreja de l’univers de les cançons i del que en Lluc ha considerat que encaixava més amb els seus companys, amb algunes picades d’ullet a les respectives vides personals.
A Pel barri es comenta hi ha una intenció autoreferencial que ho embolcalla tot, de plantar-se davant del públic català i dir ben clar “nosaltres som aquests”. Fins i tot amb la qüestió de tornar a autoeditar-se hi ha la pulsió de ser més seus, de tenir més control en tot el que ha de ser la seva música. La Ludwig és rock, és pop, és Sisa, és Dylan, Springsteen, Coldplay, Manel, Els Pets i, si volen, Pau Vallvé, però sobretot són ells.
Abans de l’entrevista següent, l’última del matí, els han de fer fotos. Baixem a l’espai de l’entrada del local, que té les parets plenes de cables perfectament enrotllats i ordenats, caixes plenes de vinils amb les seves cares i una bicicleta. El fotògraf prepara els estris i ens saludem entre entrevistadors. Els músics comencen a fer tocs amb una pilota que hi ha en un racó. Mentre uns juguen, d’altres agafen una mandolina i un ukelele, potser per incomoditat o per avorriment. Nosaltres, espectadors, ens anem enretirant amb precaució davant l’amenaça de la pilota, que encara rebota d’un peu a un altre. Quan el fotògraf els comença a dirigir, deixen la pilota i els que toquen improvisen una ronda d’acords. Falta espai, així que obrim la porta del local i ens mirem l’escena des de fora com un pessebre musical. La ronda d’acords s’acaba resolent en ‘Dos gardenias’, el bolero cubà passat per pop-folk gracienc i esquitxat del sol de febrer. Si comença en Quim, aviat s’hi afegeixen tota la resta, harmonitzant, fent falset. Mentre el fotògraf feineja, s’acosta un home gran amb ulleres de sol i dues barres de pa sota el braç. Primer es gira cap a nosaltres com per preguntar alguna cosa, després cap al fotògraf, cap a nosaltres un altre cop, amb la boca oberta, i finalment torna a mirar el grup per escoltar-lo amb nosaltres, sense dir res. Un arbre és un arbre, encara.
Pel barri es comenta
La Ludwig Band
L’Animeta
EL PAÍS