Anna Pantinat (Barcelona, 1977) és una artista pluridisciplinària. Canta i toca el theremin al grup de punk Pentina’t Lula, té uns quants llibres de poesia, ha participat en diversos festivals de creació i ha cultivat la crítica literària i musical en diversos mitjans. Eclèctica, à la page de l’underground més transformador i, alhora, col·laboradora institucional (Departament d’Educació, Consorci d’Educació de Barcelona, etc.), Pantinat acaba de publicar un llibre insòlit, Sumer és aquí.
Amb ‘Sumer és aquí’, l’artista pluridisciplinària s’afilia al gènere del planys de ciutat, tan vell com el tipus d’escriptura més antic que es coneix, el cuneïforme dels sumeris
Anna Pantinat (Barcelona, 1977) és una artista pluridisciplinària. Canta i toca el theremin al grup de punk Pentina’t Lula, té uns quants llibres de poesia, ha participat en diversos festivals de creació i ha cultivat la crítica literària i musical en diversos mitjans. Eclèctica, à la page de l’underground més transformador i, alhora, col·laboradora institucional (Departament d’Educació, Consorci d’Educació de Barcelona, etc.), Pantinat acaba de publicar un llibre insòlit, Sumer és aquí.
En sintonia amb la fascinació literària pels entorns arranats per un cataclisme, d’una guerra, Sumer és aquí fa un pas més que moltes novel·les o pel·lícules postapocalíptiques, totes tallades per un mateix patró: l’escenari calcinat, els supervivents banzim-banzam, l’esperança en la reconstrucció, que balla a l’horitzó i sol passar per la cultura llibresca, i els homes que fan de capità collons de circumstàncies i les dones que fan de ventres subrogats en potència, pel bé de la humanitat.
La sorpresa de Sumer és que s’afilia al gènere dels planys de ciutat, tan vell com el tipus d’escriptura més antic que es coneix, el cuneïforme dels sumeris. Ara fa més de 4.000 anys, a Mesopotàmia es van escriure laments per les caigudes de diverses poblacions, elegies dites per les divinitat tutelars. En català tenim el Plany de Ningal per la destrucció d’Ur, traduït per Segimon Serrallonga (Empúries, 2003). Es tracta d’uns relats commovedors, lírics i terribles, en què el dolor, la diàspora, la pèrdua i l’horror hi són cantats amb un deix de psalm evocador.
L’aposta de Pantinat és extraordinària: al llarg de 67 cants, ordenats per etapes (‘Camí negre’, ‘Desferm’, etc.), descobrirem el retorn de Tal·lisa a la seva ciutat ruïnosa. Ara, però, ja no ens trobem entre el Tigris i l’Eufrates, sinó entre el Besòs i el Llobregat, a la Nova Barcelona, l’urbs destruïda per un gran diluvi en què ha florit una societat infantilitzada, desmemoriada i poruga, i protegida, sembla, per dones velles i sàvies. Supervivent del Refugi 18, Tal·lisa els porta el cant del passat i l’esbós del futur, i el seu propi periple, cosit a una nova i intuïtiva manera de pensar la societat.
Els desastres naturals i les guerres ensorren les estructures, maten i desplacen gent, i els poetes que sobreviuen, a l’exili, canten i els mals espanten, purguen el dolor, interroguen la condició humana i indiquen un recer i uns costums arcàdics des del quals pouar valors restitutoris. A les Elegies de Bierville, Riba assenyala Grècia. A les Elegies de Duino, Rilke malda per un nou heroi. A les Elegies romanes, Goethe s’inspira en Horaci i Ovidi, va com una teia i es calca en una Roma testosterònica, pagana i culta. A Sumer és aquí, el tomb d’ulls cap a la font que dona coneixement i pautes es fa cap a Sumèria, ja ho hem dit, però la novetat rau que els referents seran femenins.
Tot aprofitant el to, el tema i la forma del plany sumeri, Pantinat ens para un mirall sobre el món contemporani, tant o més sotraguejat que l’antic, i reivindica una reparació fora de l’èpica de la conquesta militar. La reconstrucció ja no preveu el virtuosisme de cap heroi, perquè Tal·lisa ha vingut a trencar un motlle, el que relega la feminitat al llit —i a la posteritat— del guerrer. Amb ecos metafòrics de la pandèmia recent de covid, que n’havíem de sortir més justos, més savis i més implicats amb la natura i la humanitat, a Sumer s’hi entreveu una impugnació dels rols i les jerarquies que encara corsequen el món.
Quan mig explica com va arribar i viure al Refugi 18, en les consideracions de Tal·lisa hi ha traces de posthumanisme, en el sentit de reformular els decrets capitalistes i androcèntrics sobre el desig, els gèneres, la família i l’escriptura de la història. Per aconseguir un to prou mistèric, i aquí hi ha un bon ofici, Pantinat agafa cada paraula i la fa sonar de la manera més neta i primordial possible, desvinculada de tot abús històric —masculí—, i és així com esbossa una genealogia mítica que, com en el cas del posthumanisme més en voga, vol trencar amb les divisions naturals, amb les explicacions naturalitzades, i per tant entona el naturalíssim desig d’aixoplugar-nos, de nou, sota les túniques de les divinitats maternals. Esperem, amb candeletes, els nous versos de la sacerdotessa Tal·lisa.
Sumer és aquí
Anna Pantinat
Males Herbes
110 pàgines. 15 euros
EL PAÍS