Les dones d’Eva Baltasar: de la ràbia de ‘Permagel’ al desencís amorós de ‘Peixos’

Potser és una opinió impopular, però la meva novel·la preferida d’Eva Baltasar és Ocàs i fascinació (2024), protagonitzada per una dona que es queda sense sostre a la ciutat tot i tenir una carrera universitària i una feina “qualificada”. A fi de sobreviure, l’heroïna es posa a treballar netejant cases, on aprofita per dutxar-se, descansar i buidar neveres i rebosts, un estil de vida que, de manera previsible, s’esguerra quan un dels seus caps l’enxampa a través d’unes càmeres de seguretat.

Seguir leyendo

La cinquena novel·la de l’escriptora, s’agermana amb les anteriors per la prosa barroca i lírica i per una protagonista escindida entre l’individualisme i la nostàlgia d’un passat primitiu

La dona perd la feina i, a partir d’aquí, tant ella com la novel·la canvien. Els lectors de Baltasar, que des del principi reconeixíem la veu d’aquesta dona solitària i antipàtica (talment com si fos una cosina germana de les heroïnes que l’havien precedit), de sobte ens trobàvem davant d’un personatge més pertorbador i singular, la filla més radical de l’autora.

Ocàs i fascinació va ser el primer treball que Baltasar ens va oferir després del celebrat Tríptic format per Permagel(2018), Boulder(2020) i Mamut (2022). En qüestió de cinc anys, l’autora va passar de ser una poeta premiada, però mig desconeguda (havia publicat una desena de volums de poesia des del 2008) a erigir-se en fenomen literari local i, poc després, internacional: amb Boulder, Baltasar va arribar a la llista curta del prestigiós premi Booker, cosa que cap escriptor en llengua catalana havia aconseguit mai.

Les protagonistes del Tríptic donaven tombs al voltant de la maternitat —la rebutjaven o l’abraçaven de manera més entusiasta o ambivalent—, i per aquest fil conductor es justifica que les novel·les hagin estat agrupades (i venudes en edicions especials) com un conjunt diferenciat de la resta. A parer meu, la decisió és qüestionable: amb maternitat o sense, els llibres del Tríptic no s’assemblen entre ells ni més menys que les novel·les de qualsevol altre escriptor —en certa manera, els importants han bastit la seva obra a partir de tres o quatre obsessions persistents. Ocàs i fascinació no constitueix cap ruptura dins el corpus de Baltasar: el termòmetre és el mateix, però decantat cap a un extrem. Ara Baltasar publica Peixos, la seva cinquena novel·la, que s’agermana d’igual manera amb les anteriors. En aquest cas, la narradora és una escriptora enamorada de la seva excèntrica amant, la Victòria, amb qui entra en una espiral turmentosa que acaba travessant el límit dels abusos psicològics i físics. Malgrat que no arriba a les dues-centes pàgines, Peixos és el segon llibre més llarg de Baltasar (superat per poc per Permagel). Curiosament, també és el que presenta una trama més prima. Hi passen poques coses, i això no va en detriment de l’obra.

La prosa de Peixos és expansiva, fervorosa i barroca com la decoració de la casa de la Victòria, un cau ple d’andròmines que evoca els gabinets de curiositats o cambres de meravelles (en aquest cas, també d’horrors) dels segles XVII i XVIII. Amb el pas del temps, Baltasar ha anat polint el seu estil de costures visibles. A Peixos és menys propensa a la sentència i més rica que mai en el lirisme; en aquest aspecte, la trajectòria ascendent de l’autora és innegable i fulgurant.

Vist en retrospectiva, no hi ha dubte que Permagel, el debut narratiu de Baltasar, és de bon tros la seva pitjor novel·la, i es podria dir que Peixos li fa de mirall. Al primer llibre hi passen moltes coses, però és poc cohesiu, de vegades gairebé esquemàtic, com si l’escriptora hagués volgut encabir moltes idees (infància, adolescència i joventut d’una dona lesbiana que descobreix el seu desig: viatges pel món; tombs acadèmics i professionals; relacions familiars i amoroses; ideacions suïcides) en molt poc espai. L’últim funciona exactament a l’inrevés: hi ha un compromís total amb poques idees (aquesta relació, ara i aquí) i una voluntat de concentrar molta energia en cada escena, d’excavar-hi com en una mina (“jo m’he excavat, bo i escrivint”, diu la narradora al primer capítol) fins a trobar-hi els diamants.

A Peixos, Baltasar ens presenta la seva heroïna més humana fins ara. Una part de la crítica (si més no, de la crítica catalana i espanyola) sempre ha retret a l’autora la seva tendència a crear personatges femenins massa agressius i misògins, lesbianes poc exemplars que reprodueixen estereotips indesitjables. La narradora de Boulder, amb les seves exclamacions fàl·liques i el seu rebuig a les embarassades —que descriu com “animals de granja”—, va caure especialment malament entre aquest sector. Tanmateix, en la relectura crida l’atenció la tendresa amb què aquesta dona es mira la filla a qui d’entrada no volia: li canta, la passeja, la petoneja, l’agafa “com prendria una bosseta plena dor, pensant que allà on vagi, a partir d’ara, duré escrit a la cara el tresor que custodio i que no puc gastar-me”.

La narradora de Permagel, per contrast, fa la impressió de ser més despietada i, sobretot, de ser-ho de manera més gratuïta. Mai queda del tot clar per què odia amb tanta intensitat la seva família, que sembla tan imperfecta i opressiva (i tan amorosa i proveïdora) com qualsevol altra. Si l’escriptora de Peixos és un personatge més amable és, en part, perquè les seves motivacions queden molt més ben definides: s’entén el seu trajecte, que va de l’enamorament al desencís, així com l’ambivalència i els dubtes que experimenta entremig. També hi ajuda la proximitat de la Victòria, un personatge tan tèrbol i extravagant que, al seu costat, l’escriptora sembla una persona senzilla i pragmàtica, adaptada al món.

La protagonista de ‘Peixos’ s’enamora d’una venedora ambulant de peix fregitEmilio Fraile

Em reuneixo amb Baltasar en un despatx de la casa Adret, al Call de Barcelona. A la paret hi ha penjats uns pinzells grans: me’ls assenyala i m’explica que són fets a mà pel llogater de l’espai. De manera immediata i irremeiable, em veig transportada a una escena terrorífica de Peixos, en què apareixen uns pinzells similars, també fets a mà. El fet que ella destaqui aquest detall quan tot just ens hem quedat a soles en una habitació em diverteix i em fa pensar en la manera com realitat i ficció es deuen entortolligar (que no vol dir confondre’s) a la ment i la vida de l’autora.

Pregunto a Baltasar sobre les seves protagonistes, que solen viure escindides entre un tarannà individualista eminentment modern i la nostàlgia per un passat primitiu que s’imaginen més pur. L’heroïna de Permagel detesta la medicalització de la societat i opta per instal·lar-se sense fàrmacs al límit de la tendència suïcida, a un pas de l’abisme. La de Boulder es lamenta d’haver de viure la vida com si fos “un relat, com si un filferro que dugués clavat a dins em fes dreta i constant”, però la manca de control també la neguiteja. A Mamut, una dona ho abandona tot i, seguint el seu desig, gesta una criatura tota sola sense cap suport ni seguiment mèdic. Ara bé, després del part no accepta el compromís i l’entrega que implicaria criar-la. La vagabunda d’Ocàs i fascinació, tot i ser incapaç de teixir cap vincle durador, anhela la vida en una comunitat petita on l’únic que la separi dels altres siguin les parets de tela d’una tenda.

Aquesta tensió, em diu l’autora, reflecteix els seus sentiments de persona que valora la solitud i el silenci per sobre de gairebé tot. No és ben bé que idealitzi el passat, però sí que enyora “un món més despoblat, on es pogués viure de manera més autàrtica”. Baltasar es defineix com algú “de roquissos i de deserts, d’horitzó”, més que de boscos densos i frondosos. De sobte apunta amb el dit cap a un vas de terrissa antic que hi ha a l’altre extrem del despatx i comenta que no pot deixar de mirar-se’l. “En una altra vida devia ser una habitant del desert”.

Els museus d’arqueologia fan xalar l’escriptora tant com els d’art, però de la música, en canvi, en pot prescindir força. No li costa passar dies i dies sense escoltar-ne: “El silenci, per a mi, és música”. Penso en la qualitat sinestèsica de la seva escriptura, en aquell passatge d’una de les novel·les en què el tacte d’una carícia es transforma en vibracions, en el bagatge poètic de l’autora i en el lirisme de la seva prosa: qui hauria sospitat que Baltasar és poc musical?

Destaco que Peixos és la primera de les seves novel·les que inclou reflexions sobre el fet d’escriure. L’escriptora fictícia té una facultat extraordinària: és capaç de rebre a la ment, com si se li descarreguessin, pàgines senceres que després només ha de transcriure al paper. Comparteix Baltasar aquesta habilitat? Em respon que no: almenys no de manera literal, no en el sentit de ser capaç de visualitzar paràgrafs sencers amb cada paraula, cada punt i cada coma.

Ara bé, l’escriptura, per a ella, sí que té alguna cosa de revelació. Algunes vegades li cal lluitar per cada frase, però d’altres sent com si el text “baixés” des d’algun lloc i li arribés ja “treballat” —i és en aquests casos, quan té menys control sobre el procés, que se sent més satisfeta amb el resultat. És clar que és una persona espiritual: per ser-ho no cal fer res d’especial. Són aquells que no es consideren espirituals els qui, tot posant-se d’esquenes al “miracle” de la vida, es tanquen a un aspecte fonamental de l’existència.

Al món literari es comenta que Baltasar escriu asseguda de cara a una paret amb mirall. Com que l’obra és bona, em resisteixo a interpretar el gest en clau merament (frívolament) narcisista. M’imagino una escala de caragol que puja fins a dalt d’una torre. La torre no es mou, però el paisatge que es veu a través de les finestres canvia lleugerament a mida que s’avança cap amunt i en espiral. Baltasar es passeja per si mateixa i el mirall són les finestres, els porticons que cal obrir per trobar els tresors.

Potser escriure sí que és excavar-se. Potser el que sembla caigut del cel no és més que el resultat de picar pedra fins a arribar, com diu la narradora de Peixos, al “bassal de l’escriptura”, als “aqüífers” que contenen “els llacs amb tots els peixos, amb atles i constel·lacions”. Potser les paraules sobre el paper sí que són com les estrelles que il·luminen el cel nocturn, o com peixos d’argent que aletegen en les profunditats marines. Potser els diamants ens retornen la mirada, i d’això en diem intercessió divina.