La poesia de Hölderlin (1770-1843) ha tingut molt pocs lectors els últims cinquanta o seixanta anys a Catalunya, quan n’havia tingut força i de primeríssim ordre durant la primera meitat del segle XX, entre ells Carles Riba, òbviament, Vinyoli també, l’estol de germanistes de Vic, Vidal Alcover i uns quants més. Cert que no vam disposar de versions catalanes d’aquest poeta fins a les escasses de Riba i les dels anys 1980 i 1990, quan Manuel Carbonell va publicar els Himnes de l’alemany a Quaderns Crema, i un altre en va editar les Elegies, L’arxipèlag i La mort d’Empèdocles. Tanmateix, ni els Himnes ni les Elegies esmentades no van trobar gaires lectors en català, i la prova és que aquestes traduccions encara es troben al catàleg viu de l’editorial. La causa n’ha estat, possiblement, que cap a mitjan segle XX va començar a fondre’s entre nosaltres el pes de la tradició literària —i això que encara no havia arribat la moda de la postmodernitat, que, entre altres pseudoteories, considera que la tradició és un poti-poti autoritari, patriarcal i canònic, pel qual un escriptor no cal que es preocupi gens ni mica: una mostra més del desprestigi de la memòria, en aquest cas ja no del llegat literari del continent, sinó, cosa pitjor, del propi llegat literari, perquè Riba i Vinyoli són dos enormes poetes, nostres.
Manuel Carbonell acaba d’oferir una lectura extraordinària de Patmos, un dels grans himnes del poeta alemany
La poesia de Hölderlin (1770-1843) ha tingut molt pocs lectors els últims cinquanta o seixanta anys a Catalunya, quan n’havia tingut força i de primeríssim ordre durant la primera meitat del segle XX, entre ells Carles Riba, òbviament, Vinyoli també, l’estol de germanistes de Vic, Vidal Alcover i uns quants més. Cert que no vam disposar de versions catalanes d’aquest poeta fins a les escasses de Riba i les dels anys 1980 i 1990, quan Manuel Carbonell va publicar els Himnes de l’alemany a Quaderns Crema, i un altre en va editar les Elegies, L’arxipèlag i La mort d’Empèdocles. Tanmateix, ni els Himnes ni les Elegies esmentades no van trobar gaires lectors en català, i la prova és que aquestes traduccions encara es troben al catàleg viu de l’editorial. La causa n’ha estat, possiblement, que cap a mitjan segle XX va començar a fondre’s entre nosaltres el pes de la tradició literària —i això que encara no havia arribat la moda de la postmodernitat, que, entre altres pseudoteories, considera que la tradició és un poti-poti autoritari, patriarcal i canònic, pel qual un escriptor no cal que es preocupi gens ni mica: una mostra més del desprestigi de la memòria, en aquest cas ja no del llegat literari del continent, sinó, cosa pitjor, del propi llegat literari, perquè Riba i Vinyoli són dos enormes poetes, nostres.
Manuel Carbonell acaba d’oferir una lectura extraordinària de Patmos (1802-1803), un dels grans himnes de Hölderlin, que ell mateix ja havia presentat, i ara ha ampliat, en la seva edició dels Himnes de l’any 1981: Friedrich Hölderlin, Patmos (Barcelona, Adesiara, 2026). Hi inclou les tres versions més llargues del poema, els dos passatges fragmentaris complementaris, rarament editats, una excel·lent introducció, uns seus ‘Apunts a Patmos’, i tres annexos directa o indirectament vinculats al gran himne del poeta de Suàbia.
Les tres versions del poema no són enormement dissemblants, però més avall comentarem una variant dels dos primers versos molt significativa. Patmos, com és sabut, és l’illa del mar Egeu on Joan Evangelista —el més hel·lenitzat de tots quatre; no ha de sorprendre que Hölderlin l’agafés com un dels motius del poema—, retirat, va escriure l’Apocalipsi —almenys es suposa—, últim llibre del Nou Testament i potser el més extraordinari. Tampoc ha de sorprendre que el poeta triés aquest text i aquest lloc pel fet que una apocalipsi, en grec, és el mateix que una revelació, no un daltabaix sinó un des-cobriment, l’acte de fer clars a tothom uns esdeveniments que arribaran però que encara no s’han vist.
El poema podria integrar-se en la sèrie d’himnes alemanys de l’escriptor, en la mesura que presenta una analogia certament complicada entre l’apocalipsi joànica i la revelació que ell mateix —visionari, no exactament profètic, com tot poeta— suggereix com una tasca que no pas ell mateix, sinó un qualsevol indeterminat, podria assumir per compte propi: ressò, potser, de la lliçó spinoziana: se salvaran aquells que hagin fet tot el possible per entendre el màxim de coses possibles, entre elles quin és el nostre lloc entre l’existència humana i la divinitat. (Sabem, justament des de Spinoza, que els savis —Hölderlin ho era— han de fer tot el possible per il·luminar els llecs per tal que ells també es tornin savis i es salvin: punt problemàtic del pensament tant del filòsof com del poeta. Observi’s que als nostres dies els creadors d’opinió i els influïdors fan tot el contrari: volen que la banalitat s’escampi pertot; i quan la ignorància es converteixi en una “virtut” universal, llavors s’haurà transformat en una mena de saber invisible i quasi mut.)
Convertint sant Joan i Crist mateix en figures mítiques que es transformen en una analogia dels mites grecs —semblança que, al costat de Píndar, funda el millor de la seva poesia—, Hölderlin va escriure una “bona nova” adreçada en primeríssima instància al poble alemany, els seus contemporanis. Per això resulta significatiu, com hem dit més amunt, que els dos primers versos de la primera i de la segona versió presentin aquest canvi: I, “Prop és / i difícil d’aferrar el déu”; II, “Plena bondat és. Cap [¿ningú?], però, aferra / tot sol Déu”. La primera versió només presenta en termes generals la dificultat d’aferrar (o copsar, o intel·ligir) Déu o els déus; la segona, en un joc de paraules entre Gut (bé) i Gott (Déu), indica que ningú tot sol no podrà aferrar el que és diví o la plena bondat. És a dir, hi apunta la idea que ha de ser la comunitat, el poble, els alemanys, els que hauran d’aplegar-se —al voltant del “càntic”, el Gesang comunal tan preuat pel poeta alemany, també per Espriu— per copsar plenament el que és de l’ordre divinal.
És evident que aquesta no és una opció de lectura, diguem-ne, pel “Sant Jordi”. No és per cert cap llibre per distreure’s —ja hi ha prou divertiment i eufòria en aquest món. Però, com tota la feina que ha fet Carbonell en favor de la difusió de l’obra de Hölderlin, és lectura per a lectors pacients, per a l’esforç intel·lectual i per als segles, que són el còmput de temps de tots els déus, de l’univers creat i dels difunts: res d’això no té límits.
EL PAÍS