‘Estupor’. És el títol d’una de les cançons de Robina (robí), el segon disc de La Maria (Maria Bertomeu, Oliva 1998). És una nova veu del País Valencià. Estupor. És també la sensació que produeix aquest disc per la valentia, l’honestedat i sinceritat en abordar el tema dels sentiments i la salut mental. És un disc punyent i alhora càlid, fonamentat en el folklore valencià que La Maria, amb una veu natural i flexible, infiltra amb sons de la seva generació sense perdre l’arrel, sempre nítida i patent. Dividit en tres capítols, ruptura, buit i enamorament, l’amor i el desamor marquen el camí esperançat de l’acceptació a si mateixa. El presenta al Tradicionàrius el 21 de març en el marc del festival Barnasants.
PREGUNTA. Com neix un disc així?
RESPOSTA. El punt de partida és la darrera cançó, ‘Perdona Maria’. És un tema que va sortir a teràpia. A partir d’aquí vaig anar remuntant-me sobre els meus pensaments, posant-los en ordre i en capítols. És l’avantatge de la teràpia, que t’ajuda a fer el que més costa, observar, definir i detectar. No pots curar-te si no poses nom al que et passa. És el que he fet amb el disc.
P. Llavors, en aquesta cançó vostè parla amb la Maria joveneta?
R. Sí, parlo amb mi mateixa quan era xiqueta. No he tingut una infància memorable, i per això la peça és una cançó a la xiqueta que jo era. La psicòloga em va demanar que observés fotos de quan era menuda, i en moltes estic trista, no ric. Sempre he estat vergonyosa, introvertida, seriosa. Parlo en nom de les persones que te ferixen i que mai t’han demanat perdó, i el demano per totes aquestes persones.
P. La música guareix, llavors?
R. La meua primera psicòloga em va fer la teràpia musical Tomatis, que consistix en escoltar una mateixa cançó variant-ne les freqüències. Escoltes música clàssica, en especial Mozart, pels efectes de la seva estructura musical al cervell, i també gregorià. La música em va salvar la vida.
P. Se solucionen els problemes o aprens a conviure-hi?
R. El problema no se soluciona, aprens a gestionar-lo. És un disc que parla d’això. Ara m’accepto, més aviat assumeixo que soc aixina, i això et porta a respectar-te i tractar-te bé. Costa. Has de considerar-te com una amiga teua, a una amiga no li diries determinades coses per molt que fes coses incorrectes, no la tractaries malament.
P. La van tractar de boja quan de jove anava a teràpia?
R. No. També és cert que no ho he parlat molt fins ara. En aquella època els meus pares em van ajudar molt. Han estat tota la vida mileuristes, la meua mare estava a l’atur, i abans no estava ben vist anar a teràpia, però em van entendre i me la van pagar.
P. Estudia música des de molt jove.
R. Sí, vaig començar amb saxo als sis anys, però era dolenta. Una parella que vaig tenir era dolçainer i va dir-me que tenia veu de cantaora, i a partir d’aquí vaig començar a estudiar folk. Jo no el coneixia, però vaig veure que la meua veu hi encaixava. Quan canto música tradicional em trobo com si estiguera a casa, és un gènere en què em sento còmoda, en tessitures, tonalitats i floritures que són les meues. Quan em treuen del folk he de pensar molt més.
P. La naturalitat de la seva veu, gens impostada, és un dels actius del disc.
R. La veu està treballada però ha sortit de manera natural. A nivell vocàlic he treballat amb especialistes, he buscat la meua afinació, la meva ressonància, els meus melismes. M’han fet un estudi de com és la meua veu (ressonància de cap, de cara, etc.) i m’ha ajudat a esprémer-me, a pujar i no quedar-me afònica. Conec el meu cos i la meua veu. Generalment la veu va sense molts efectes. Hi ha alguna petita distorsió i recursos amb freqüències, com a experimentació, però mai efectes que la canviïn.
Quan canto música tradicional em trobo com si estiguera a casa, en sento còmoda en tessitures, tonalitats i floritures
P. Hi ha dues composicions, ‘Buit, l’U de plorar’ i ‘Consagració’, commovedores, on canta gairebé a cappella.
R. Són nues perquè el segon capítol parla del buit i volia transmetre una sensació de buidor, per això només veu i guitarra. I volia tancar el capítol igual, nu, amb veu i piano. És un capítol molt de plorar, introspectiu, i això s’aconsegueix amb poca instrumentació, que porta a una habitació tancada. Ho demanaven les lletres.
P. Per contra, a ‘Qui s’ha inventat l’amor’, amb una lletra aïrada i dolguda, hi ha una guitarra elèctrica molt punyent.
R. És clar, mostro que estic enfadada per una ruptura, havia de quedar clar. He tingut unes quantes ruptures, però parlo de la generalitat de les ruptures.
P. A ‘Deliqui’ també hi ha ruptura, i més instrumentació, fins i tot electrònica.
R. És un cant d’enfado, contingut i reposat. És el moment del buit després de la ruptura, quan et preguntes sempre per què?, per què me te de passar això?… Em quedaré sola, no trobaràs a ningú, soc una merda. Te’n vas avall. Estàs trista. ‘Deliqui’ és aixina.
P. Sona contemporani i a la vegada està arrelat en els cants d’estils valencians, fins i tot a ‘Buit, l’U de plorar’ fa servir quintilles.
R. Tot el cant d’estil, com les jotes, es forma amb quintilles. Normalment heptasíl·labs, tot i que jo no m’hi ajusto. És l’estructura del cant amb rima a-b-a-b-a. I faig fandangos, malaguenyes, una havanera que acaba en chacarera, però els patrons de palmes del disc són com de nova creació. Em baso en el folk, però no el recreo exactament.
P. Al disc hi surten moltes Maries.
R. Les meues dos ueles (àvies) es diuen Maria. Les ueles t’ensenyen. Si puguere crear una dona que no fos perfecta però que sigui un exemple personal, faria barreja de les meues dos ueles. No soc creient però me pareix increïble que les dos es diguin Maria. És un nom amb molta força que de menuda no m’agradava, però no passa de moda. Jo vull fer coses que pugui sentir dins de vint anys, com el nom Maria.
P. Parla de les àvies més que dels avis.
R. Els uelos són d’una altra generació, com les ueles, però elles saben per què han fet les coses com les han fet i entenen millor que tu ho facis d’una altra forma, elles entenen millor la lluita de la dona, la lluita feminista. Han patit més o menys les mateixes coses. Les meves ueles creuen que les coses que faig, tot i que elles no les hagin fet, em poden ajudar a ser una dona més plena. I no és cosa meua, quan he buscat informació sempre he vist el mateix.
P. Va estudiar al conservatori de Catarroja.
R. A la dana no he perdut a ningú estimat, però tinc amics i amigues que sí. El conservatori de Catarroja ha estat sepultat. Ara s’estan fent pegats, així que tornarà a passar. Si un problema no se soluciona d’arrel i no es prenen decisions de responsabilitat i les persones que l’han cagat no se’n van, tornarem a cagar-la. I és un sentiment molt trist i dur d’explicar a qui ha patit la mort de familiars i amics.
La cantant publica un disc fonamentat en el folklore valencià, que incorpora els sons de la seva generació sense perdre l’arrel. El presentarà al Tardicionàrius en el marc del Barnasants
‘Estupor’. És el títol d’una de les cançons de Robina (robí), el segon disc de La Maria (Maria Bertomeu, Oliva 1998). És una nova veu del País Valencià. Estupor. És també la sensació que produeix aquest disc per la valentia, l’honestedat i sinceritat en abordar el tema dels sentiments i la salut mental. És un disc punyent i alhora càlid, fonamentat en el folklore valencià que La Maria, amb una veu natural i flexible, infiltra amb sons de la seva generació sense perdre l’arrel, sempre nítida i patent. Dividit en tres capítols, ruptura, buit i enamorament, l’amor i el desamor marquen el camí esperançat de l’acceptació a si mateixa. El presenta al Tradicionàrius el 21 de març en el marc del festival Barnasants.
PREGUNTA. Com neix un disc així?
RESPOSTA. El punt de partida és la darrera cançó, ‘Perdona Maria’. És un tema que va sortir a teràpia. A partir d’aquí vaig anar remuntant-me sobre els meus pensaments, posant-los en ordre i en capítols. És l’avantatge de la teràpia, que t’ajuda a fer el que més costa, observar, definir i detectar. No pots curar-te si no poses nom al que et passa. És el que he fet amb el disc.
P. Llavors, en aquesta cançó vostè parla amb la Maria joveneta?
R. Sí, parlo amb mi mateixa quan era xiqueta. No he tingut una infància memorable, i per això la peça és una cançó a la xiqueta que jo era. La psicòloga em va demanar que observés fotos de quan era menuda, i en moltes estic trista, no ric. Sempre he estat vergonyosa, introvertida, seriosa. Parlo en nom de les persones que te ferixen i que mai t’han demanat perdó, i el demano per totes aquestes persones.
P. La música guareix, llavors?
R. La meua primera psicòloga em va fer la teràpia musical Tomatis, que consistix en escoltar una mateixa cançó variant-ne les freqüències. Escoltes música clàssica, en especial Mozart, pels efectes de la seva estructura musical al cervell, i també gregorià. La música em va salvar la vida.
P. Se solucionen els problemes o aprens a conviure-hi?
R. El problema no se soluciona, aprens a gestionar-lo. És un disc que parla d’això. Ara m’accepto, més aviat assumeixo que soc aixina, i això et porta a respectar-te i tractar-te bé. Costa. Has de considerar-te com una amiga teua, a una amiga no li diries determinades coses per molt que fes coses incorrectes, no la tractaries malament.
P. La van tractar de boja quan de jove anava a teràpia?
R. No. També és cert que no ho he parlat molt fins ara. En aquella època els meus pares em van ajudar molt. Han estat tota la vida mileuristes, la meua mare estava a l’atur, i abans no estava ben vist anar a teràpia, però em van entendre i me la van pagar.
P. Estudia música des de molt jove.
R. Sí, vaig començar amb saxo als sis anys, però era dolenta. Una parella que vaig tenir era dolçainer i va dir-me que tenia veu de cantaora, i a partir d’aquí vaig començar a estudiar folk. Jo no el coneixia, però vaig veure que la meua veu hi encaixava. Quan canto música tradicional em trobo com si estiguera a casa, és un gènere en què em sento còmoda, en tessitures, tonalitats i floritures que són les meues. Quan em treuen del folk he de pensar molt més.
P. La naturalitat de la seva veu, gens impostada, és un dels actius del disc.
R. La veu està treballada però ha sortit de manera natural. A nivell vocàlic he treballat amb especialistes, he buscat la meua afinació, la meva ressonància, els meus melismes. M’han fet un estudi de com és la meua veu (ressonància de cap, de cara, etc.) i m’ha ajudat a esprémer-me, a pujar i no quedar-me afònica. Conec el meu cos i la meua veu. Generalment la veu va sense molts efectes. Hi ha alguna petita distorsió i recursos amb freqüències, com a experimentació, però mai efectes que la canviïn.
Quan canto música tradicional em trobo com si estiguera a casa, en sento còmoda en tessitures, tonalitats i floritures
P. Hi ha dues composicions, ‘Buit, l’U de plorar’ i ‘Consagració’, commovedores, on canta gairebé a cappella.
R. Són nues perquè el segon capítol parla del buit i volia transmetre una sensació de buidor, per això només veu i guitarra. I volia tancar el capítol igual, nu, amb veu i piano. És un capítol molt de plorar, introspectiu, i això s’aconsegueix amb poca instrumentació, que porta a una habitació tancada. Ho demanaven les lletres.
P. Per contra, a ‘Qui s’ha inventat l’amor’, amb una lletra aïrada i dolguda, hi ha una guitarra elèctrica molt punyent.
R. És clar, mostro que estic enfadada per una ruptura, havia de quedar clar. He tingut unes quantes ruptures, però parlo de la generalitat de les ruptures.
P. A ‘Deliqui’ també hi ha ruptura, i més instrumentació, fins i tot electrònica.
R. És un cant d’enfado, contingut i reposat. És el moment del buit després de la ruptura, quan et preguntes sempre per què?, per què me te de passar això?… Em quedaré sola, no trobaràs a ningú, soc una merda. Te’n vas avall. Estàs trista. ‘Deliqui’ és aixina.
P. Sona contemporani i a la vegada està arrelat en els cants d’estils valencians, fins i tot a ‘Buit, l’U de plorar’ fa servir quintilles.
R. Tot el cant d’estil, com les jotes, es forma amb quintilles. Normalment heptasíl·labs, tot i que jo no m’hi ajusto. És l’estructura del cant amb rima a-b-a-b-a. I faig fandangos, malaguenyes, una havanera que acaba en chacarera, però els patrons de palmes del disc són com de nova creació. Em baso en el folk, però no el recreo exactament.
P. Al disc hi surten moltes Maries.
R. Les meues dos ueles (àvies) es diuen Maria. Les ueles t’ensenyen. Si puguere crear una dona que no fos perfecta però que sigui un exemple personal, faria barreja de les meues dos ueles. No soc creient però me pareix increïble que les dos es diguin Maria. És un nom amb molta força que de menuda no m’agradava, però no passa de moda. Jo vull fer coses que pugui sentir dins de vint anys, com el nom Maria.
P. Parla de les àvies més que dels avis.
R. Els uelos són d’una altra generació, com les ueles, però elles saben per què han fet les coses com les han fet i entenen millor que tu ho facis d’una altra forma, elles entenen millor la lluita de la dona, la lluita feminista. Han patit més o menys les mateixes coses. Les meves ueles creuen que les coses que faig, tot i que elles no les hagin fet, em poden ajudar a ser una dona més plena. I no és cosa meua, quan he buscat informació sempre he vist el mateix.
P. Va estudiar al conservatori de Catarroja.
R. A la dana no he perdut a ningú estimat, però tinc amics i amigues que sí. El conservatori de Catarroja ha estat sepultat. Ara s’estan fent pegats, així que tornarà a passar. Si un problema no se soluciona d’arrel i no es prenen decisions de responsabilitat i les persones que l’han cagat no se’n van, tornarem a cagar-la. I és un sentiment molt trist i dur d’explicar a qui ha patit la mort de familiars i amics.
EL PAÍS