Un lloc comú que se sent des de l’inici de la guerra entre Israel i l’Iran és que la majoria d’iranians odien el règim islàmic però s’estimen més el seu país. Certament, la nació iraniana sent un profund orgull per la seva llarga història d’imperis i dinasties, així com pel seu virolat tapís cultural, del qual dues parts importants són la poesia i l’islam.
El corpus de poesia iraniana és tan vast com és ric i admirat arreu del món, des de les èpiques de Ferdowsi (s. XI) o Nizami (s. XII), tan populars que els seus versos són citats en el dia a dia, fins als laments fogosos de Forugh Farrokhzad o el minimalisme místic de Sohrab Sepehri al segle XX. Quant a l’islam, és sabut que l’Iran és el principal país xiïta, lloc de repòs de molts dels imams més importants d’aquesta branca, però també és on floreix el sufisme, la branca mística de l’islam, sobretot en l’àmbit filosòfic i literari.
He vist gent caure en la trampa d’idealitzar l’islam tot fent referència al sufisme, el qual certament té un atractiu universal. Dins el món islàmic, però, els sufís acostumen a ser uns pàries, per la seva visió de Déu que frega el panteisme, el seu camí espiritual, que demana deixar enrere la religió, i la seva ambigua exaltació d’elements embriagadors com ara el vi o l’amor, entesos com a metàfora de la unió amb Déu. Però no ens equivoquem, té les seves arrels en l’islam i no es pot entendre l’un sense l’altre.
Com que la vida espiritual no és dada a tothom, la millor alternativa que ens queda per conèixer el sufisme és llegir, i aquest any hem tingut la sort de veure la publicació de dos dels iranians més importants d’aquesta tradició en català: La conferència dels ocells, de Farid ud-Din Attar, i Tots els motius de l’èxtasi, de Hafez de Xiraz.
Farid ud-Din Attar era un perfumista dels segles XII-XIII i un dels principals teòrics del sufisme, i els seus versos i el seu pensament impregnen els escrits de tots els escriptors sufís posteriors, des de l’arxiconegut (si bé sovint mal citat a Occident) Rumi fins a l’esmentat Hafez.
L’aposta de Tres Portals per introduir-nos en el pensament d’Attar és publicar Les set valls, secció central d’una de les seves obres més celebrades, La conferència dels ocells. L’edició està il·lustrada amb miniatures a color que ajuden a transmetre la sensorialitat del misticisme persa. Les set valls descriu el viatge que ha d’emprendre el místic per conèixer Déu, que és el mateix que dir el Món: ha de travessar set valls en les quals experimentarà totes les facetes de la vida: el desig, l’amor, el coneixement, el desarrelament/la plenitud, la unicitat, la perplexitat, la pobresa/l’aniquilació.
Aquest darrer pas és el més important i el més difícil d’assolir: quan el desarrelament del món i el despreniment de l’ego t’han deixat tan astorat que sents que ja només et queda un llindar de patiment inimaginable per travessar, has d’abraçar allò que et destrueix i entregar-te a la mort en vida. Tan sols així podràs assolir el coneixement universal de Déu o del món.
És clar, cap traducció pot salvar els elements intraduïbles del persa, com ara la seva deliciosa ambigüitat (és un idioma sense distinció de gènere, motiu pel qual és tan donat a la poesia d’amor disfressada de misticisme) o el lirisme inherent d’una llengua en què per agrair un gest es diu “que les teves mans mai pateixin dolor” o en què “et trobo a faltar” és “el meu cor es contrau per tu”. Havent dit tot això, la traducció d’Attar que ha fet Carles Duarte és exquisida, emprant un català clàssic i elegant alhora que llegívol i entenedor.
Per contra, la traducció de Hafez no m’ha fet el pes. Crec que la poesia sufí guanya amb traduccions modestes. Al cap i a la fi, el llenguatge és senzill, i els símbols, mundans (el vi, el foc, el calze, l’arbre, el mar…). Aquesta traducció està farcida d’esdrúixoles que entorpeixen la lectura i fan que soni més inaccessible del que pretén ser. Ara, no deixa de ser una bona introducció a la formidable obra de Hafez, un poeta més aviat trapella que es recrea amb les imatges del vi i l’embriaguesa com a metàfora de la unió amb Déu.
Avui dia acostumem a pensar en la nostra experiència en el món com un eixam de relacions humanes, modulat per la psicologia i la recerca del benefici propi. El sufisme, amb la seva proposta de deixar enrere la relació home-món i fondre’ns en Déu per assolir una relació món-món, ofereix una filosofia accessible, bella i torbadora que deleix tant a la gent amb vocació espiritual com a romàntics i lletraferits.
Aquest any hem tingut la sort de veure la publicació de dos dels autors més importants d’aquesta tradició: Farid ud-Din Attar i Hafez de Xiraz
Un lloc comú que se sent des de l’inici de la guerra entre Israel i l’Iran és que la majoria d’iranians odien el règim islàmic però s’estimen més el seu país. Certament, la nació iraniana sent un profund orgull per la seva llarga història d’imperis i dinasties, així com pel seu virolat tapís cultural, del qual dues parts importants són la poesia i l’islam.
El corpus de poesia iraniana és tan vast com és ric i admirat arreu del món, des de les èpiques de Ferdowsi (s. XI) o Nizami (s. XII), tan populars que els seus versos són citats en el dia a dia, fins als laments fogosos de Forugh Farrokhzad o el minimalisme místic de Sohrab Sepehri al segle XX. Quant a l’islam, és sabut que l’Iran és el principal país xiïta, lloc de repòs de molts dels imams més importants d’aquesta branca, però també és on floreix el sufisme, la branca mística de l’islam, sobretot en l’àmbit filosòfic i literari.
He vist gent caure en la trampa d’idealitzar l’islam tot fent referència al sufisme, el qual certament té un atractiu universal. Dins el món islàmic, però, els sufís acostumen a ser uns pàries, per la seva visió de Déu que frega el panteisme, el seu camí espiritual, que demana deixar enrere la religió, i la seva ambigua exaltació d’elements embriagadors com ara el vi o l’amor, entesos com a metàfora de la unió amb Déu. Però no ens equivoquem, té les seves arrels en l’islam i no es pot entendre l’un sense l’altre.
Com que la vida espiritual no és dada a tothom, la millor alternativa que ens queda per conèixer el sufisme és llegir, i aquest any hem tingut la sort de veure la publicació de dos dels iranians més importants d’aquesta tradició en català: La conferència dels ocells, de Farid ud-Din Attar, i Tots els motius de l’èxtasi, de Hafez de Xiraz.
Farid ud-Din Attar era un perfumista dels segles XII-XIII i un dels principals teòrics del sufisme, i els seus versos i el seu pensament impregnen els escrits de tots els escriptors sufís posteriors, des de l’arxiconegut (si bé sovint mal citat a Occident) Rumi fins a l’esmentat Hafez.
L’aposta de Tres Portals per introduir-nos en el pensament d’Attar és publicar Les set valls, secció central d’una de les seves obres més celebrades, La conferència dels ocells. L’edició està il·lustrada amb miniatures a color que ajuden a transmetre la sensorialitat del misticisme persa. Les set valls descriu el viatge que ha d’emprendre el místic per conèixer Déu, que és el mateix que dir el Món: ha de travessar set valls en les quals experimentarà totes les facetes de la vida: el desig, l’amor, el coneixement, el desarrelament/la plenitud, la unicitat, la perplexitat, la pobresa/l’aniquilació.
Aquest darrer pas és el més important i el més difícil d’assolir: quan el desarrelament del món i el despreniment de l’ego t’han deixat tan astorat que sents que ja només et queda un llindar de patiment inimaginable per travessar, has d’abraçar allò que et destrueix i entregar-te a la mort en vida. Tan sols així podràs assolir el coneixement universal de Déu o del món.
És clar, cap traducció pot salvar els elements intraduïbles del persa, com ara la seva deliciosa ambigüitat (és un idioma sense distinció de gènere, motiu pel qual és tan donat a la poesia d’amor disfressada de misticisme) o el lirisme inherent d’una llengua en què per agrair un gest es diu “que les teves mans mai pateixin dolor” o en què “et trobo a faltar” és “el meu cor es contrau per tu”. Havent dit tot això, la traducció d’Attar que ha fet Carles Duarte és exquisida, emprant un català clàssic i elegant alhora que llegívol i entenedor.
Per contra, la traducció de Hafez no m’ha fet el pes. Crec que la poesia sufí guanya amb traduccions modestes. Al cap i a la fi, el llenguatge és senzill, i els símbols, mundans (el vi, el foc, el calze, l’arbre, el mar…). Aquesta traducció està farcida d’esdrúixoles que entorpeixen la lectura i fan que soni més inaccessible del que pretén ser. Ara, no deixa de ser una bona introducció a la formidable obra de Hafez, un poeta més aviat trapella que es recrea amb les imatges del vi i l’embriaguesa com a metàfora de la unió amb Déu.
Avui dia acostumem a pensar en la nostra experiència en el món com un eixam de relacions humanes, modulat per la psicologia i la recerca del benefici propi. El sufisme, amb la seva proposta de deixar enrere la relació home-món i fondre’ns en Déu per assolir una relació món-món, ofereix una filosofia accessible, bella i torbadora que deleix tant a la gent amb vocació espiritual com a romàntics i lletraferits.
La conferència dels ocells
Farid ud-Din Attar
Traducció de Carles Duarte
Tres Portals
172 pàgines. 19 euros
Tots els motius de l’èxtasi
Hafez de Xiraz
Traducció de Pere Suau
Cal·lígraf
240 pàgines. 21 euros
EL PAÍS