El filòleg Jean Bollack recordava haver dit a Hans Georg Gadamer que la “rosa” de la poesia de Paul Celan no creix en cap jardí. A la punxa del comentari, dirigida al conflicte d’interpretacions, Bollack hi concentra una recriminació i alhora la reivindicació d’una manera de llegir nascuda del compromís amb què va dedicar-se a interpretar l’obra del poeta des de principis dels anys vuitanta. Per superar les dificultats d’aquesta poesia, Gadamer va comptar amb el diccionari de la tradició —a la qual, segons el filòsof, li és consubstancial “seguir transmetent allò transmès”—. Però l’idioma de Celan és nou: l’únic diccionari que el fa intel·ligible es troba en el sentit que xifren els poemes.
El poeta ha transformat l’alemany, la llengua de la mare executada al camp de concentració i dels botxins, la de poetes i filòsofs. És sobirà, i les seves mans, a cada poema, han fet de les paraules i la sintaxi una forma reflexiva d’acció directa. La mateixa llibertat artística va guiar el poeta rus Óssip Mandelstam, a la memòria de qui està dedicat el recull La Rosa de Ningú (1963), quart volum de l’obra completa de Celan a LaBreu Edicions, traduït i comentat —com Cristall d’alè, De llindar en llindar i Reixes de llengua— per Arnau Pons. No hi ha, pel que fa a l’obra de Celan, un projecte de traducció i interpretació que pugui comparar-s’hi.
Cal veure La Rosa de Ningú sota la llum d’un context difícil: d’ençà de 1960, Claire Goll, vídua del poeta Yvan Goll, havia reprès amb especial virulència les acusacions de plagi amb què set anys enrere havia començat a desacreditar Celan. Certs crítics van trobar en l’afer una excusa per blasmar el poeta; l’antisemitisme tornava a disfressar-se intel·lectualment. Els poemes del recull es troben més enllà de la violència que regeix el món de fora, i alhora la incorporen perquè s’han compromès a jutjar-la i a oposar-hi resistència, a contraatacar en el territori autònom de l’obra. Fins i tot són capaços de reflectir, en paraules escapçades, la duresa amb què se’n qüestiona la singularitat.
A ‘Una fusta llancívola’, tal com escriu Pons al seu comentari, el poema és “un bumerang fet d’una matèria que es diu ‘ver’”. És la matèria que l’art sap construir. El poeta llança el bumerang, que torna marcat pels cops i els refusos que n’han sacsejat la volada: “i juntament / amb vosaltres s’orfeneja i es torna / lapil·li i és dis- / minuït, menystingut i a- / nihilat, / deportat i descartat, / la rima d’ell mateix –”. Torna i conserva tota la seva veritat xifrada, per la qual pren partit la traducció de Pons: tot portant-la a una llengua que li és estranya i que s’estranya en rebre-la, en multiplica el retorn. De la mateixa matèria veritable creixen la resta de poemes, entrelligats fraternalment. S’assenyalen a si mateixos amb la “rosa”, així com amb la “pedra” o el “ganivet”, paraules posades al servei del rigor de l’art.
La “Rosa de Ningú” del títol sorgeix del poema ‘Psalm’, on els morts de l’extermini parlen: “Ningú ens pasta de nou de terra i fang, / ningú conjura la nostra pols. / Ningú”. És l’absència que la paraula “Ningú” denota allò que el poeta pretén omplir, esdevenint ell mateix “Ningú”, evitant de transformar-se en un “Algú” per tal de conservar la denúncia dels morts, que troben en els seus poemes, en les seves roses, una forma de justícia: “Un no-res / fórem, som, serem / encara, en flor: / la de no-res, la / Rosa de Ningú”. Així doncs, a diferència de la rosa mística d’Angelus Silesius (“La rosa no té un perquè, només floreix per florir, / no para esment en ella, no pregunta si la miren”), amb què se l’ha vinculada, la de Celan és tota perquè —un perquè històricament ancorat, indissociable de l’extermini nazi—, i si no pregunta res quan la miren és perquè ella mateixa s’ha donat les preguntes i les respostes, sense haver hagut d’esperar cap arribada.
Així han obrat els poemes, i no per això estan mancats d’una projecció. Van cap a la interpretació del que són. El poema, escriuria Celan al Discurs de Bremen, de l’any 1958, “pot ser un missatge dins d’una ampolla que s’envia amb la convicció —no sempre gaire esperançada, certament— que en qualsevol lloc i en qualsevol moment pugui ser arrossegat fins a la riba, tal vegada la riba del cor”. En llegir els comentaris d’Arnau Pons a La Rosa de Ningú sabran què representa recollir aquestes ampolles, quina mena de paciència i d’esforç reclama el seu missatge, com de roent i gratificant és el sol que pica en aquella platja.
És un recull de poemes que es troben més enllà de la violència que regeix el món de fora i, alhora, la incorporen perquè s’han compromès a oposar-s’hi
El filòleg Jean Bollack recordava haver dit a Hans Georg Gadamer que la “rosa” de la poesia de Paul Celan no creix en cap jardí. A la punxa del comentari, dirigida al conflicte d’interpretacions, Bollack hi concentra una recriminació i alhora la reivindicació d’una manera de llegir nascuda del compromís amb què va dedicar-se a interpretar l’obra del poeta des de principis dels anys vuitanta. Per superar les dificultats d’aquesta poesia, Gadamer va comptar amb el diccionari de la tradició —a la qual, segons el filòsof, li és consubstancial “seguir transmetent allò transmès”—. Però l’idioma de Celan és nou: l’únic diccionari que el fa intel·ligible es troba en el sentit que xifren els poemes.
El poeta ha transformat l’alemany, la llengua de la mare executada al camp de concentració i dels botxins, la de poetes i filòsofs. És sobirà, i les seves mans, a cada poema, han fet de les paraules i la sintaxi una forma reflexiva d’acció directa. La mateixa llibertat artística va guiar el poeta rus Óssip Mandelstam, a la memòria de qui està dedicat el recull La Rosa de Ningú (1963), quart volum de l’obra completa de Celan a LaBreu Edicions, traduït i comentat —com Cristall d’alè, De llindar en llindar i Reixes de llengua— per Arnau Pons. No hi ha, pel que fa a l’obra de Celan, un projecte de traducció i interpretació que pugui comparar-s’hi.
Cal veure La Rosa de Ningú sota la llum d’un context difícil: d’ençà de 1960, Claire Goll, vídua del poeta Yvan Goll, havia reprès amb especial virulència les acusacions de plagi amb què set anys enrere havia començat a desacreditar Celan. Certs crítics van trobar en l’afer una excusa per blasmar el poeta; l’antisemitisme tornava a disfressar-se intel·lectualment. Els poemes del recull es troben més enllà de la violència que regeix el món de fora, i alhora la incorporen perquè s’han compromès a jutjar-la i a oposar-hi resistència, a contraatacar en el territori autònom de l’obra. Fins i tot són capaços de reflectir, en paraules escapçades, la duresa amb què se’n qüestiona la singularitat.
A ‘Una fusta llancívola’, tal com escriu Pons al seu comentari, el poema és “un bumerang fet d’una matèria que es diu ‘ver’”. És la matèria que l’art sap construir. El poeta llança el bumerang, que torna marcat pels cops i els refusos que n’han sacsejat la volada: “i juntament / amb vosaltres s’orfeneja i es torna / lapil·li i és dis- / minuït, menystingut i a- / nihilat, / deportat i descartat, / la rima d’ell mateix –”. Torna i conserva tota la seva veritat xifrada, per la qual pren partit la traducció de Pons: tot portant-la a una llengua que li és estranya i que s’estranya en rebre-la, en multiplica el retorn. De la mateixa matèria veritable creixen la resta de poemes, entrelligats fraternalment. S’assenyalen a si mateixos amb la “rosa”, així com amb la “pedra” o el “ganivet”, paraules posades al servei del rigor de l’art.
La “Rosa de Ningú” del títol sorgeix del poema ‘Psalm’, on els morts de l’extermini parlen: “Ningú ens pasta de nou de terra i fang, / ningú conjura la nostra pols. / Ningú”. És l’absència que la paraula “Ningú” denota allò que el poeta pretén omplir, esdevenint ell mateix “Ningú”, evitant de transformar-se en un “Algú” per tal de conservar la denúncia dels morts, que troben en els seus poemes, en les seves roses, una forma de justícia: “Un no-res / fórem, som, serem / encara, en flor: / la de no-res, la / Rosa de Ningú”. Així doncs, a diferència de la rosa mística d’Angelus Silesius (“La rosa no té un perquè, només floreix per florir, / no para esment en ella, no pregunta si la miren”), amb què se l’ha vinculada, la de Celan és tota perquè —un perquè històricament ancorat, indissociable de l’extermini nazi—, i si no pregunta res quan la miren és perquè ella mateixa s’ha donat les preguntes i les respostes, sense haver hagut d’esperar cap arribada.
Així han obrat els poemes, i no per això estan mancats d’una projecció. Van cap a la interpretació del que són. El poema, escriuria Celan al Discurs de Bremen, de l’any 1958, “pot ser un missatge dins d’una ampolla que s’envia amb la convicció —no sempre gaire esperançada, certament— que en qualsevol lloc i en qualsevol moment pugui ser arrossegat fins a la riba, tal vegada la riba del cor”. En llegir els comentaris d’Arnau Pons a La Rosa de Ningú sabran què representa recollir aquestes ampolles, quina mena de paciència i d’esforç reclama el seu missatge, com de roent i gratificant és el sol que pica en aquella platja.
Paul Celan
Traducció d’Arnau Pons
LaBreu Edicions. 384 pàg. 20 euros
EL PAÍS