Són tres imatges de la calma. En Vadó, un dels protagonistes d’Escenaris, de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969), vigilant nocturn en un polígon industrial de Puigcerdà fins que l’acomiaden, acaba d’escriure una carta llarguíssima i està tan orgullós d’haver-ho aconseguit —no creia tenir prou capacitats per fer-ho— que el tempta a continuar, “no acabar mai, ocupar la teva vida amb paraules i més paraules”, però es conforma a dir a la seva destinatària que es faci “la idea que darrere aquest full n’hi ha un altre i un altre i un altre”.
L’Olga, una altra protagonista de la novel·la, infermera a la planta d’oncologia a l’hospital de Puigcerdà i després al de Manresa, la seva ciutat natal, havent acabat la feina té el costum d’aturar-se en un bar abans de tornar a casa seva, cada dia en un de diferent, per prendre “una aigua que m’acabi de treure el gust de desinfectant de la boca” i mirar els clients que parlen i riuen, “i així puc saber que la gent d’aquests bars estan sans, que fan la seva vida i que ni se’n recorden que l’hospital existeix”.
I en Tomàs Niubó, el principal protagonista d’Escenaris, un actor de teatre especialitzat en monòlegs i popular per haver interpretat al cine i en una sèrie televisiva un psicòpata de fama internacional, una nit del mes de desembre s’està en un bar de l’estació d’esquí de Masella contemplant les pistes il·luminades de colors cridaners, els grups i les parelles, els solitaris i les famílies amb nens que hi “baixaven fent unes esses que es trenaven amb les esses dels altres esquiadors i dibuixaven sanefes”, els avets “plantats vora la pista com uns monjos gegants amb hàbit negre i brillant, tan alts que ho controlaven tot”.
Quantitativament, aquestes instantànies ocupen un espai mínim de pàgines, i no és cap exageració afirmar que la resta de la novel·la és un torrent incontrolable i desbordant d’imprecacions frenètiques i corrosives contra la insensatesa del món, contra la idiotesa de la humanitat, contra els polítics catalans que van enganyar els ciutadans amb la promesa de la independència i que els defrauden també sense reaccionar davant del suposat extermini de la llengua, contra les vanes seguretats, els projectes fallits i els somnis que emmascaren la mesquinesa de tothom, especialment al forçat i grotesc triangle que l’atzar dibuixa entre els tres protagonistes d’Escenaris.
En Tomàs Niubó és un narcisista masoquista que una nit té un accident de cotxe en una carretera secundària de Puigcerdà, en Vadó és el noi molt gras i tristament solitari que avisa l’ambulància que el traslladarà a l’hospital, el lloc on treballa l’Olga, també molt grassa, tristament alegre, amb l’obstinat objectiu de ser una mare soltera —com sap tothom, un dels motius de moda de la narrativa contemporània—, i que resulta ser veïna d’en Vadó.
Com si novel·la rere novel·la Toni Sala es despreocupés més dels avatars de la trama, o del sabor de la ficció, Escenaris no busca que centrem l’atenció en les incidències argumentals —ben nímies, potser perquè l’autor narra l’extrem com si fos el més corrent—, sinó en una altra cosa, que a falta d’una opció millor per definir-la podríem anomenar la tasca d’observar l’observador, la manera de què es val per fer el mateix que fa l’actor quan va conduint i recita el monòleg que ha d’estrenar, com “exposo les paraules als llamps, les enterro, les socarrimo al sol, les punxo amb les branques carbonitzades d’un bosc cremat, les dono a mastegar als animals. Les industrialitzo, les poligonitzo, les embruto als abocadors i les sacrifico als escorxadors, les refrego per terra (…). Les rebrego impreses en paper, les embruto, les deixo a una pineda i tornant les recullo carregades de pinassa i escarabats. Fan olor de bolets (…). Inverteixo paraules a la borsa, gesto paraules en ventres, obro paraules al quiròfan i després les recuso amb punts de tinta per testar-les abans de pujar amb elles a l’escenari i tornar-les al món”.
Paul Valéry deia que la perfecció només s’aconsegueix desdenyant tots els mitjans que permeten insistir i exagerar, i en aquest sentit Escenaris és una novel·la esplèndidament imperfecta perquè en tot moment Toni Sala pugna sempre per anar amb desesper, i lluny de la calma, fins al fons de les possibilitats verbals, desmesuradament i amb furor, sense l’equilibri de la contenció, sense preocupar-li gens —i s’ha d’agrair— emprendre una deriva cap al lluïment i l’exhibició, cap a l’atractiu cruel d’un espectacle gairebé tan circense o guinyolesc com l’escena en què el psicòpata interpretat per Tomàs Niubó es submergeix en una piscina plena de sang, que és la sensació que s’endurà qualsevol lector d’Escenaris.
L’autor es despreocupa de la trama i busca que centrem l’atenció en el que podríem anomenar la tasca d’observar l’observador
Són tres imatges de la calma. En Vadó, un dels protagonistes d’Escenaris, de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969), vigilant nocturn en un polígon industrial de Puigcerdà fins que l’acomiaden, acaba d’escriure una carta llarguíssima i està tan orgullós d’haver-ho aconseguit —no creia tenir prou capacitats per fer-ho— que el tempta a continuar, “no acabar mai, ocupar la teva vida amb paraules i més paraules”, però es conforma a dir a la seva destinatària que es faci “la idea que darrere aquest full n’hi ha un altre i un altre i un altre”.
L’Olga, una altra protagonista de la novel·la, infermera a la planta d’oncologia a l’hospital de Puigcerdà i després al de Manresa, la seva ciutat natal, havent acabat la feina té el costum d’aturar-se en un bar abans de tornar a casa seva, cada dia en un de diferent, per prendre “una aigua que m’acabi de treure el gust de desinfectant de la boca” i mirar els clients que parlen i riuen, “i així puc saber que la gent d’aquests bars estan sans, que fan la seva vida i que ni se’n recorden que l’hospital existeix”.
I en Tomàs Niubó, el principal protagonista d’Escenaris, un actor de teatre especialitzat en monòlegs i popular per haver interpretat al cine i en una sèrie televisiva un psicòpata de fama internacional, una nit del mes de desembre s’està en un bar de l’estació d’esquí de Masella contemplant les pistes il·luminades de colors cridaners, els grups i les parelles, els solitaris i les famílies amb nens que hi “baixaven fent unes esses que es trenaven amb les esses dels altres esquiadors i dibuixaven sanefes”, els avets “plantats vora la pista com uns monjos gegants amb hàbit negre i brillant, tan alts que ho controlaven tot”.
Quantitativament, aquestes instantànies ocupen un espai mínim de pàgines, i no és cap exageració afirmar que la resta de la novel·la és un torrent incontrolable i desbordant d’imprecacions frenètiques i corrosives contra la insensatesa del món, contra la idiotesa de la humanitat, contra els polítics catalans que van enganyar els ciutadans amb la promesa de la independència i que els defrauden també sense reaccionar davant del suposat extermini de la llengua, contra les vanes seguretats, els projectes fallits i els somnis que emmascaren la mesquinesa de tothom, especialment al forçat i grotesc triangle que l’atzar dibuixa entre els tres protagonistes d’Escenaris.
En Tomàs Niubó és un narcisista masoquista que una nit té un accident de cotxe en una carretera secundària de Puigcerdà, en Vadó és el noi molt gras i tristament solitari que avisa l’ambulància que el traslladarà a l’hospital, el lloc on treballa l’Olga, també molt grassa, tristament alegre, amb l’obstinat objectiu de ser una mare soltera —com sap tothom, un dels motius de moda de la narrativa contemporània—, i que resulta ser veïna d’en Vadó.
Com si novel·la rere novel·la Toni Sala es despreocupés més dels avatars de la trama, o del sabor de la ficció, Escenaris no busca que centrem l’atenció en les incidències argumentals —ben nímies, potser perquè l’autor narra l’extrem com si fos el més corrent—, sinó en una altra cosa, que a falta d’una opció millor per definir-la podríem anomenar la tasca d’observar l’observador, la manera de què es val per fer el mateix que fa l’actor quan va conduint i recita el monòleg que ha d’estrenar, com “exposo les paraules als llamps, les enterro, les socarrimo al sol, les punxo amb les branques carbonitzades d’un bosc cremat, les dono a mastegar als animals. Les industrialitzo, les poligonitzo, les embruto als abocadors i les sacrifico als escorxadors, les refrego per terra (…). Les rebrego impreses en paper, les embruto, les deixo a una pineda i tornant les recullo carregades de pinassa i escarabats. Fan olor de bolets (…). Inverteixo paraules a la borsa, gesto paraules en ventres, obro paraules al quiròfan i després les recuso amb punts de tinta per testar-les abans de pujar amb elles a l’escenari i tornar-les al món”.
Paul Valéry deia que la perfecció només s’aconsegueix desdenyant tots els mitjans que permeten insistir i exagerar, i en aquest sentit Escenaris és una novel·la esplèndidament imperfecta perquè en tot moment Toni Sala pugna sempre per anar amb desesper, i lluny de la calma, fins al fons de les possibilitats verbals, desmesuradament i amb furor, sense l’equilibri de la contenció, sense preocupar-li gens —i s’ha d’agrair— emprendre una deriva cap al lluïment i l’exhibició, cap a l’atractiu cruel d’un espectacle gairebé tan circense o guinyolesc com l’escena en què el psicòpata interpretat per Tomàs Niubó es submergeix en una piscina plena de sang, que és la sensació que s’endurà qualsevol lector d’Escenaris.
Toni Sala
L’Altra Editorial
328 pàgines. 20,90 euros
EL PAÍS