Entre els nombrosos esdeveniments literaris intranscendents que ens ofereix un curs literari (concursos concedits per endavant, premis estatunidencs més o menys clònics, fenòmens per motius extraliteraris, el nou lliurament d’una lluminària ja esgotada, campanyes d’agents estrangers, festivals i fires (fires!) o supervendes més útils per falcar una taula que per llegir…) de vegades s’infiltra (dos o tres cops l’any, tampoc es pensin que això és xerinola), algun esdeveniment literari definit per una ambició i una originalitat ben canalitzades i amb sort, també reeixides.
En aquest selecte grup destaca Ali Smith, que va sembrar la fascinació i la felicitat entre els lectors amb el seu Quartet estacional, rematat per La torna. El grau d’encert d’aquestes cinc novel·les, de les quals ja hem parlat i se’n seguirà parlant (perquè d’aquí a 200 anys continuaran sent contemporànies dels vius), desperta una curiositat ineludible per cada nova publicació de Smith, que fins i tot en obres menors o per encàrrec ens ofereix motius per a la celebració.
A la seva nova novel·la, Gliff, Smith proposa ni més ni menys que una distopia, un d’aquests gèneres que encenen totes les alarmes. No és prou complicada i extrema la nostra realitat? De debò haurem d’aprendre’ns (un altra vegada!) les normes de tot un món més o menys orwellià? No en tenim prou amb els nostres racistes locals i els nostres tecnòcrates internacionals? Tots aquests perills planen sobre Gliff, no els enganyaré.
És clar que Smith és una caixa de sorpreses, i aquesta no és una metàfora gastada, sinó la sensació que desprèn la seva lectura: amb cura, l’autora ha anat embolicant tot de regals inesperats per a nosaltres, per espantar-nos o per divertir-nos. A més, Smith ens estalvia els detalls de la seva distopia, on de seguida reconeixem una versió accelerada del capitalisme d’extrema vigilància que expulsa del sistema tots aquells no poden retre comptes econòmics. Repressió i desnonaments, el pa de cada dia de les nostres ciutats.
En aquest marc es desenvolupa la relació entre Bri i la seva germana Rose. Dues personalitats distintes i ben definides que no poden reduir-se a un símbol de la situació: les seves idees, pors, expectatives i interaccions (els diàlegs entre si i amb l’exterior) tenen valor per ells mateixos, i són el bo i millor de la novel·la. Smith també es regala moments d’escriptura, d’ostentació, com les seqüències dedicades al cavall: una ràfega de vida animal i salvatge, indòmita, en el plastificat món de la distopia.
Smith sobresurt per la construcció de ficcions elaborades que mostren el camí de sortida del racisme o de l’adscripció a les polítiques d’ultradreta, gràcies a la simpatia o a un increment de la tolerància per mitjà d’injeccions de conversa amable i amistat veïnal o familiar, que desperten el desig de ser millor ciutadà. Ara Smith inverteix aquest procés i descabdella com es pot acabar al servei de l’engranatge corporatiu-repressor sense perseguir l’interès personal ni corrompre’s moralment. Mantenint la porta oberta a les petites i decisives redempcions polítiques i socials que bateguen en el cor de la seva narrativa.
De manera un xic enigmàtica, la novel·la sembla menys interessada a lluitar contra la distopia que a examinar el valor i el sentit de les paraules: què significa nomenar, què suposa aprendre paraules noves, quina responsabilitat i benefici hi ha en la capacitat de donar sentit als mots, de renovar-los, d’imposar una jerarquia entre paraules. Smith desenvolupa aquest assumpte del principi al final, i el tracta en converses de to i intenció ben diferents. Encara que ha de ser el lector qui modeli la trama (les pistes que Smith reparteix són nombroses, però poc concloents), reconeixem una clau en el gliff del títol, un terme amb un camp semàntic tan elàstic que pot voler dir qualsevol cosa. Metàfora del caràcter esquiu de l’esperança o de la capacitat per començar de nou? De falta de concreció de la revolta o de la impossibilitat del poder per controlar-ho tot? No significa un dia una síndria una fruita, i l’endemà una altra cosa que pretenen prohibir-nos anomenar? Les respostes a aquest reguitzell de preguntes (i d’altres igual d’estimulants) queden en mans de lector.
A ‘Gliff’ s’hi reconeix una versió accelerada del capitalisme d’extrema vigilància en què els diàlegs entre les dues protagonistes són el bo i millor de la novel·la
Entre els nombrosos esdeveniments literaris intranscendents que ens ofereix un curs literari (concursos concedits per endavant, premis estatunidencs més o menys clònics, fenòmens per motius extraliteraris, el nou lliurament d’una lluminària ja esgotada, campanyes d’agents estrangers, festivals i fires (fires!) o supervendes més útils per falcar una taula que per llegir…) de vegades s’infiltra (dos o tres cops l’any, tampoc es pensin que això és xerinola), algun esdeveniment literari definit per una ambició i una originalitat ben canalitzades i amb sort, també reeixides.
En aquest selecte grup destaca Ali Smith, que va sembrar la fascinació i la felicitat entre els lectors amb el seu Quartet estacional, rematat per La torna. El grau d’encert d’aquestes cinc novel·les, de les quals ja hem parlat i se’n seguirà parlant (perquè d’aquí a 200 anys continuaran sent contemporànies dels vius), desperta una curiositat ineludible per cada nova publicació de Smith, que fins i tot en obres menors o per encàrrec ens ofereix motius per a la celebració.
A la seva nova novel·la, Gliff, Smith proposa ni més ni menys que una distopia, un d’aquests gèneres que encenen totes les alarmes. No és prou complicada i extrema la nostra realitat? De debò haurem d’aprendre’ns (un altra vegada!) les normes de tot un món més o menys orwellià? No en tenim prou amb els nostres racistes locals i els nostres tecnòcrates internacionals? Tots aquests perills planen sobre Gliff, no els enganyaré.
És clar que Smith és una caixa de sorpreses, i aquesta no és una metàfora gastada, sinó la sensació que desprèn la seva lectura: amb cura, l’autora ha anat embolicant tot de regals inesperats per a nosaltres, per espantar-nos o per divertir-nos. A més, Smith ens estalvia els detalls de la seva distopia, on de seguida reconeixem una versió accelerada del capitalisme d’extrema vigilància que expulsa del sistema tots aquells no poden retre comptes econòmics. Repressió i desnonaments, el pa de cada dia de les nostres ciutats.
En aquest marc es desenvolupa la relació entre Bri i la seva germana Rose. Dues personalitats distintes i ben definides que no poden reduir-se a un símbol de la situació: les seves idees, pors, expectatives i interaccions (els diàlegs entre si i amb l’exterior) tenen valor per ells mateixos, i són el bo i millor de la novel·la. Smith també es regala moments d’escriptura, d’ostentació, com les seqüències dedicades al cavall: una ràfega de vida animal i salvatge, indòmita, en el plastificat món de la distopia.
Smith sobresurt per la construcció de ficcions elaborades que mostren el camí de sortida del racisme o de l’adscripció a les polítiques d’ultradreta, gràcies a la simpatia o a un increment de la tolerància per mitjà d’injeccions de conversa amable i amistat veïnal o familiar, que desperten el desig de ser millor ciutadà. Ara Smith inverteix aquest procés i descabdella com es pot acabar al servei de l’engranatge corporatiu-repressor sense perseguir l’interès personal ni corrompre’s moralment. Mantenint la porta oberta a les petites i decisives redempcions polítiques i socials que bateguen en el cor de la seva narrativa.
De manera un xic enigmàtica, la novel·la sembla menys interessada a lluitar contra la distopia que a examinar el valor i el sentit de les paraules: què significa nomenar, què suposa aprendre paraules noves, quina responsabilitat i benefici hi ha en la capacitat de donar sentit als mots, de renovar-los, d’imposar una jerarquia entre paraules. Smith desenvolupa aquest assumpte del principi al final, i el tracta en converses de to i intenció ben diferents. Encara que ha de ser el lector qui modeli la trama (les pistes que Smith reparteix són nombroses, però poc concloents), reconeixem una clau en el gliff del títol, un terme amb un camp semàntic tan elàstic que pot voler dir qualsevol cosa. Metàfora del caràcter esquiu de l’esperança o de la capacitat per començar de nou? De falta de concreció de la revolta o de la impossibilitat del poder per controlar-ho tot? No significa un dia una síndria una fruita, i l’endemà una altra cosa que pretenen prohibir-nos anomenar? Les respostes a aquest reguitzell de preguntes (i d’altres igual d’estimulants) queden en mans de lector.
Ali Smith
Raig Verd
208 pàgines. 21,95 euros
EL PAÍS