Jordi Amat m’espera a la superilla fent un mig somriure socialdemòcrata, el de la bona gent. Tot és tan suau que semblem personatges d’un render: sol de tardor a través dels arbres, adolescents passant l’hora del pati enmig d’un carrer vetat als cotxes, vermuteries retolades en català. Amat viu en un pis del carrer Consell de Cent des del 2003 i em demana, a mi que també he viscut sempre en aquest codi postal, si mai m’hauria pensat que podríem fer “vida de barri” a l’Eixample. La victòria de la pacificació urbana sembla tan rotunda que he de fer un esforç per recordar que el llibre que Amat està a punt de publicar, premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic, es titula Les batalles de Barcelona. Imaginaris d’una ciutat en disputa. Llavors aixeco el cap i, sota una estesa de banderes palestines, reconec la façana de la casa Orsola.
Filòleg i escriptor, i un dels comentarista polítics més influents del país, actualment Amat escriu a EL PAÍS i coordina el suplement cultural Babelia després d’un parell anys d’haver dirigit aquest Quadern que teniu entre les mans. Tal com confessa a la introducció del text en un striptease autoral molt útil per llegir la història amb cert color, estem davant d’un petitburgès a qui la preocupació per la ciutat l’ha sobrevingut més a través del cap que de l’estómac, algú que s’ha distanciat de l’espai convergent que li seria natural tant en l’eix ideològic com en el nacional, fins al punt de mostrar complicitat pública amb Ada Colau en la darrera campanya electoral després d’un mandat que s’havia acabat definint, justament i contra pronòstic, per la superilla de l’Eixample. “No trobaran a les pàgines següents un activista mobilitzat ni tinc el talent suficient per ser un antisistema. No passo de ser un espectador implicat en el procés cultural que ha acompanyat l’evolució social i econòmica de la meva ciutat”.
Ras i curt, Amat vol que les elits del país entenguin que hauran de guanyar menys diners amb la ciutat. Les plusvàlues del turisme i l’habitatge estan fent fora els barcelonins i, amb ells, la possibilitat d’una Barcelona democràtica. Ni tan sols amb l’intent de desnonar un professor d’institud de la casa Orsola i les protestes que van esclatar per oposar-s’hi, sembla que n’hi hagi hagut prou per mostrar que les forces de despossessió han arribat al cor de la ciutat. Amat vol que el poder cultural humanitzi el poder econòmic, que els polítics tornin a envoltar-se d’una cort intel·lectual que els ajudi a renovar el pacte per als nostres temps. Si El fill del xofer enyorava el Camelot de Josep Pla que va connectar la burgesia amb el pols del país, Les batalles de Barcelona retrata l’entorn de Pasqual Maragall amb la mateixa pedagogia idealitzant. La modernització de la nació i de la ciutat van reeixir perquè algú estava pensant les coses, i avui Amat pateix perquè veu un cos polític sense cap.
La batalla per la imatge
Igual que Dona i ocell, l’estàtua de Joan Miró que es pot veure des de la terrasa on xerrem del llibre, la superilla és una imatge que diu més del que sembla. Perquè el material de Les batalles de Barcelona no són els discursos dels polítics, sinó les icones que ha produït la ciutat des la mort de Franco fins avui: “D’El temps de les cireres, de Montserrat Roig, a Arnau, d’Adrià Targa. Del concert de Lluís Llach al Palau dels Esports el gener del 1976 al monòleg que adreça la Torre Mapfre a l’Hotel Arts a la cançó Les dues torres de Guillem Gisbert. De la passejada d’Ocaña transvestit per la Rambla que es pot veure a l’opera prima de Ventura Pons fins a l’avançar frisós de l’immigrant sense papers al documental Waiting for Barcelona, de Juho-Pekka Tanskanen”. La idea és que les imatges amb què s’explica Barcelona condicionen allò que es fa i allò que no, i que no és el mateix una ciutat feliçment identificada amb el Cobi que una que dispara pistoles d’aigua a una colla de turistes. Sense vocació d’exhaustivitat ens trobem davant d’un assaig molt visual del qual surts amb una pel·lícula mental sobre la Barcelona dels últims 50 anys. Amat vol que ens adonem que la cultura sempre ha estat un canari a la mina dels malestars i al mateix temps un esbós per ajudar a guarir-los. Sobretot, que se n’adonin els que creuen que el problema de pagar el lloguer no és cosa seva i que podrien fer alguna cosa per canviar-ho.
Perquè en el passat algú se’n va adonar a temps. Dividit en dues meitats, el relat de Les batalles de Barcelona comença amb un arc ascendent que podria ser el model per al present. El salt de “La tensa transició” a “La ciutat democràtica” és el que hi ha de la Barcelona que tenia el cor a la Rambla a una que fa de l’Eixample del Quadrat d’Or el nou nucli de la identitat. Comencem sobrevolant els anys setanta per veure com la cultura anava corcant l’hegemonia franquista i preparant la ciutat per a la llibertat. En la Barcelona del final de la dictadura, la Rambla era sinònim de tensió cívica i efervescència contracultural, mentre que la Barcelona olímpica va trobar en l’obertura al mar i la redescoberta institucional del modernisme una síntesi optimista entre els barcelonins i els valors burgesos. Amat tanca la primera part amb una cancó preciosa i adolorida de Jaume Sisa: “Han tancat la Rambla, han fet fora a tothom”.
Però la realitat és que, l’any 1992, un 90 % dels barcelonins estaven satisfets amb la seva ciutat segons les enquestes difoses per les administracions, i Amat vol combatre qualsevol nostàlgia bohèmia de la misèria. És cert que el buidat de la Rambla anticipa la deriva funesta del turisme, però “s’ha establert un relat artificiós, com ho són tots els relats teleològics, que fixa una falsa continuïtat entre aquella transformació urbana i els malestars sobre la ciutat que van començar a emergir entre finals i inicis del mil·lenni. Aquest relat no ha estat impugnat pels qui havien de defensar un llegat democràtic ennoblidor, començant pels qui se n’havien de sentir més orgullosos: els socialistes catalans, incapaços de capitalitzar l’herència del millor maragallisme”. Les batalles de Barcelona defensa que la transformació urbanística liderada per Pasqual Maragall, que troba el seu paradigma en la higienització de Ciutat Vella, renova el cos i l’ànima de la capital d’una manera incontrovertiblement positiva, i que al 1992 la imatge de la ciutat i la vida a la ciutat realment es corresponen. L’argument és que el problema no va ser l’èxit dels Jocs, sinó la llarga ressaca que ha comportat la gestió d’aquest èxit.
La Barcelona dels barris
En certa manera, Les batalles de Barcelona està fet per ser esmenat, per obrir una cadena de refutacions que mogui la conversa amb la clàssica lògica de tesi, antítesi, síntesi. És un guant que entoma el periodista i historiador Marc Andreu, amb qui parlo del llibre d’Amat perquè el celebra i alhora veu el perill d’un biaix que ha dut la ciutat democràtica pel pedregar. Autor de la tesi doctoral després convertida en llibre Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986) Andreu aplaudeix que Les batalles de Barcelona ofereixi un relat precís i estimulant sense cap voluntat de maquillar: s’hi expliquen ombres tan importants com que Maragall es va negar que un sol pis dels que es van construir a la Vila Olimpcia fos destinat al parc d’habitatge públic. Però Amat critica l’oposició contumaç al procés de transformació, de la qual Manuel Vázquez Montalbán va ser el portaveu principal, “la utopia de la ciutat radical, més socialista que capitalista”. Amat admira immensament Montalbán, però defensa que les expectatives d’una Barcelona revolucionària tenien més a veure amb la ideologia que amb la realitat.
En canvi, Andreu està convençut que Vázquez Montalbán tenia raó perquè sabia escoltar els barris. En una conferència pronunciada aquest octubre, Andreu responia a Les batalles de Barcelona abans que es publiqués i tot (n’havia llegit les galerades): “Aquella utopia de ciutat radical i democràtica, en mans de la gent abans que dels partits o les institucions, no era només un relat; era realitat. I aquest relat basat en fets reals no el creava només MVM o la gent formada a la universitat (les ‘classes cultes’ de Marina Garcés), sinó que sobretot era un relat i una realitat conformada per allò que es va anomenar l’aliança de les forces del treball i la cultura, i que tenia molt a veure amb el PSUC, CCOO, l’Església de base, el moviment veïnal i el que va representar l’Assemblea de Catalunya”. Andreu insisteix que els drets i les conquestes socials de Barcelona s’entenen millor com el resultat d’una lluita veïnal que d’unes elits il·lustrades planificant de dalt a baix, i insisteix una vegada i una altra que els barcelonins desconeixem aquesta història perquè el relat oficial l’ha silenciat. La gran preocupació d’Andreu és que els que haurien de pensar la ciutat ho fan sempre des dels mateixos llocs. D’Amat a Garcés, de Maragall a Colau, Andreu assenyala que una certa bona voluntat progressista sempre acaba xuclada pel poder d’atracció de l’aparador de Ciutat Vella i l’Eixample. Que la superilla a Consell de Cent sigui el llegat més icònic dels Comuns és la metàfora perfecta. Barris, barris, barris.
Barcelona catalana?
Un altre biaix amb què Amat intenta negociar és el de la més gran o més petita catalanor de Barcelona, la qual té un paper paradoxal en el llibre. D’entrada, un dels objectius de Les batalles de Barcelona és combatre el clixé antinacional, “la idea que simplifica el maragallisme com una proposta política més encaminada a fer de Barcelona una ciutat cosmopolita que no pas catalana”. Amat defensa que “la normalització pujolista, sens dubte, estava al servei de la nacionalització. Però no era l’única normalització possible ni va ser l’única que es va posar en joc. La que es va assajar a Barcelona es proposava refundar la ciutat en clau tant catalana com socialdemòcrata”. Per Amat, la dialèctica maniquea entre pujolisme i maragallisme és un dels llegats més tòxics del Procés, una falsedat que faria enfurismar Maria Aurèlia Capmany.
Però com a mínim és un llegat del Procés. Perquè Amat dedica una secció llarga del llibre a reflexionar sobre el fet que l’independentisme no ha sabut generar un discurs hegemònic sobre la capital de Catalunya. Després d’una infinitut de llibres publicats, no ha transcendit ni un sol producte cultural que tematitzi el conflicte; no només l’independentisme no ha governat la capital del país, sinó que no ha pogut fer quallar cap imaginari alternatiu al del maragallisme. Una hipòtesi és la que diu que no es pot fer ficció d’una ficció, tal com Francesc Serés desplega a la novel·la La mentida més bonica. L’altra la podríem anomenar la hipòtesi de la terra, un fil que Amat troba en el periodisme de figures com Miquel Bonet o en la defensa de la Catalunya emboscada que Raül Garrigasait fa a País barroc. Amat llegeix una certa reivindicació dels valors tradicionals i les realitats prepolítiques com una continuació de la clivella tan repetida entre un rerepaís nacionalista i una capital postidentiària que explica el buit cultural: “No Barcelona. La terra. Barcelona de nou ha quedat al marge d’un imaginari de subsistència”. D’Alcarràs a Canto jo i la muntanya balla, Amat interpreta l’auge de relats sobre el camp com una demostració que els grans noms de la cultura catalana contemporània han renunciat a la batalla per la ciutat.
Edgar Illas ho veu diferent. Autor de Pensar Barcelona. Ideologies d’una ciutat global, celebra que Les batalles de Barcelona activi una conversa importantíssima, però troba que la proposta demana tornar a una manera de fer que avui ja no és possible. En una novel·la que transcorre a la Barcelona del 2019, Lectura fàcil, de Cristina Morales, Illas hi troba un exemple perfecte: és la història de quatre dones amb discapacitat intel·lectual que viuen en un pis tutelat a Barcelona sota la vigilància dels serveis socials, fins que una d’elles és internada i, a mesura que s’enfronten a la burocràcia, s’adonen que el sistema públic que les havia de protegir és la continuació de l’explotació per altres mitjans. Illas ho resumeix així: “Ser bona persona, pacifista, progre, centrat en els vulnerables, ha estat una ideologia que ha servit per ampliar l’administració als àmbits que eren del mercat o privats. Aquesta és la lògica neoliberal real: no la privatització, sinó la fusió d’estat i mercat; d’aquí l’enriquiment de les corporacions progressistes”. Per Illas, qualsevol intent de reformar des de dins una estructura tan cooptada com l’actual serà absorvit per la mateixa estructura perquè no canviï res.
És aquí on Illas assenyala que la terra que nodreix certa cultura contemporània catalana no està oposada a la ciutat, sinó que és justament el que hi ha de viu sota el ciment de les institucions corcades. Escriure des de la terra no és fer una crida a fer-se neorural, sinó a fugir de les classificacions ideològiques dels últims anys i renovar el pensament i l’acció des de la perspectiva de la lluita per la supervivència. Em posa d’exemple l’obra de teatre catalanòfoba que va encarregar l’Ajuntament o la gelateria de Gràcia que es va negar a atendre uns clients en català: la reacció de les xarxes contra una agressió lingüística que en un món predigital haurien quedat impunes, ara troben oposició. En altres paraules, que no hi hagi grans novel·les del Procés no vol dir que no hi hagi cultura política, sinó que la vida s’ha polititzat radicalment en nivells elementals. Contra la idea que la ciutat del 1992 era un bé de Déu d’idees i ara ens trobem en un erm, Illas sosté que la catalanitat ha deixat de servir a un projecte de pacificació de les elits burgeses per convertir-se en una força magmàtica especialment atenta als perills de la domesticació institucional. Allà on tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen.
‘El 47’ i els veïns de l’Eixample
Les batalles de Barcelona acaba amb una escena familiar. Amat, que es demana si els seus fills adolescents podran viure a la ciutat on han crescut, duu la família a veure El 47, la pel·lícula en català més vista del segle XXI. Com sabem, el film de Marcel Barrena narra la històira de Manolo Vital, un conductor d’autobús que, cansat que el seu barri no tingués transport públic, va segrestar simbòlicament la línia 47 per cridar l’atenció de les autoritats. Gràcies a un article de Marc Andreu en aquestes pàgines, ja abans de veure-la Amat sabia que la pel·lícula tenia problemes de reconstrucció històrica, que la militància de Manolo Vital a Comissions Obreres i al PSUC es silenciava, i que semblava que aquella acció col·lectiva sortís de l’heroïcitat individual. Malgrat aquests errors, però, Amat creu que una pel·lícula així és un cas exemplar del que la cultura pot fer per a la batalla ara mateix: “Els veïns de l’Eixample que decideixen no baixar, mentre el bus avança per aquells carrerons sense asfaltar, fan una cara fascinada perquè descobreixen en aquell instant una ciutat que han ignorat tota la vida”. I al final a Torre Baró hi ha arribat el bus. Si el futur de la democràcia barcelonina és la lluita per l’habitatge, en la història de Manolo Vital, Amat hi veu un exemple de la mena de batalles en què la solució dels problemes arriba a través del poder públic: “Només aquesta lluita salvarà la democràcia de la ciutat”.
M’acomiado d’Amat i refaig el camí que va fer amb els seus per anar a veure El 47, des del parc de Joan Miró fins al Renoir Floridablanca, maximitzant el percentatge de superilla del trajecte. Al meu cap Amat, Andreu i Illas continuen les batalles de Barcelona. Hi haurà una nova reconciliació socialdemòcrata entre els ciutadans i el capital? Els barris seran el motor d’una ciutat més igualitària i radical? La lluita del català per sobreviure en aquest tros de terra portarà a fórmules diferents de les del segle XX? Quines icones de la ciutat ens deixarà la cultura de demà? I si, simplement, perdem la batalla? Les imatges dels darrers 50 anys filades a Les batalles de Barcelona es juxtaposen amb aquestes incerteses de futur d’una manera que intensifica la vivència del present. Fa bon dia i, caminant per la ciutat, sento una cosa que només puc definir com a responsabilitat ciutadana.
De Montserrat Roig a Adrià Targa o de Lluís Llach a Guillem Gisbert, a l’assaig ‘Les batalles de Barcelona’, premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic, Jordi Amat repassa les icones que ha produït la ciutat des del 1975 amb l’objectiu d’obrir debat sobre la identitat de la ciutat
Jordi Amat m’espera a la superilla fent un mig somriure socialdemòcrata, el de la bona gent. Tot és tan suau que semblem personatges d’un render: sol de tardor a través dels arbres, adolescents passant l’hora del pati enmig d’un carrer vetat als cotxes, vermuteries retolades en català. Amat viu en un pis del carrer Consell de Cent des del 2003 i em demana, a mi que també he viscut sempre en aquest codi postal, si mai m’hauria pensat que podríem fer “vida de barri” a l’Eixample. La victòria de la pacificació urbana sembla tan rotunda que he de fer un esforç per recordar que el llibre que Amat està a punt de publicar, premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic, es titula Les batalles de Barcelona. Imaginaris d’una ciutat en disputa. Llavors aixeco el cap i, sota una estesa de banderes palestines, reconec la façana de la casa Orsola.
Filòleg i escriptor, i un dels comentarista polítics més influents del país, actualment Amat escriu a EL PAÍS i coordina el suplement cultural Babelia després d’un parell anys d’haver dirigit aquest Quadern que teniu entre les mans. Tal com confessa a la introducció del text en un striptease autoral molt útil per llegir la història amb cert color, estem davant d’un petitburgès a qui la preocupació per la ciutat l’ha sobrevingut més a través del cap que de l’estómac, algú que s’ha distanciat de l’espai convergent que li seria natural tant en l’eix ideològic com en el nacional, fins al punt de mostrar complicitat pública amb Ada Colau en la darrera campanya electoral després d’un mandat que s’havia acabat definint, justament i contra pronòstic, per la superilla de l’Eixample. “No trobaran a les pàgines següents un activista mobilitzat ni tinc el talent suficient per ser un antisistema. No passo de ser un espectador implicat en el procés cultural que ha acompanyat l’evolució social i econòmica de la meva ciutat”.
Ras i curt, Amat vol que les elits del país entenguin que hauran de guanyar menys diners amb la ciutat. Les plusvàlues del turisme i l’habitatge estan fent fora els barcelonins i, amb ells, la possibilitat d’una Barcelona democràtica. Ni tan sols amb l’intent de desnonar un professor d’institud de la casa Orsola i les protestes que van esclatar per oposar-s’hi, sembla que n’hi hagi hagut prou per mostrar que les forces de despossessió han arribat al cor de la ciutat. Amat vol que el poder cultural humanitzi el poder econòmic, que els polítics tornin a envoltar-se d’una cort intel·lectual que els ajudi a renovar el pacte per als nostres temps. Si El fill del xofer enyorava el Camelot de Josep Pla que va connectar la burgesia amb el pols del país, Les batalles de Barcelona retrata l’entorn de Pasqual Maragall amb la mateixa pedagogia idealitzant. La modernització de la nació i de la ciutat van reeixir perquè algú estava pensant les coses, i avui Amat pateix perquè veu un cos polític sense cap.
La batalla per la imatge
Igual que Dona i ocell, l’estàtua de Joan Miró que es pot veure des de la terrasa on xerrem del llibre, la superilla és una imatge que diu més del que sembla. Perquè el material de Les batalles de Barcelona no són els discursos dels polítics, sinó les icones que ha produït la ciutat des la mort de Franco fins avui: “D’El temps de les cireres, de Montserrat Roig, a Arnau, d’Adrià Targa. Del concert de Lluís Llach al Palau dels Esports el gener del 1976 al monòleg que adreça la Torre Mapfre a l’Hotel Arts a la cançó Les dues torres de Guillem Gisbert. De la passejada d’Ocaña transvestit per la Rambla que es pot veure a l’opera prima de Ventura Pons fins a l’avançar frisós de l’immigrant sense papers al documental Waiting for Barcelona, de Juho-Pekka Tanskanen”. La idea és que les imatges amb què s’explica Barcelona condicionen allò que es fa i allò que no, i que no és el mateix una ciutat feliçment identificada amb el Cobi que una que dispara pistoles d’aigua a una colla de turistes. Sense vocació d’exhaustivitat ens trobem davant d’un assaig molt visual del qual surts amb una pel·lícula mental sobre la Barcelona dels últims 50 anys. Amat vol que ens adonem que la cultura sempre ha estat un canari a la mina dels malestars i al mateix temps un esbós per ajudar a guarir-los. Sobretot, que se n’adonin els que creuen que el problema de pagar el lloguer no és cosa seva i que podrien fer alguna cosa per canviar-ho.
Perquè en el passat algú se’n va adonar a temps. Dividit en dues meitats, el relat de Les batalles de Barcelona comença amb un arc ascendent que podria ser el model per al present. El salt de “La tensa transició” a “La ciutat democràtica” és el que hi ha de la Barcelona que tenia el cor a la Rambla a una que fa de l’Eixample del Quadrat d’Or el nou nucli de la identitat. Comencem sobrevolant els anys setanta per veure com la cultura anava corcant l’hegemonia franquista i preparant la ciutat per a la llibertat. En la Barcelona del final de la dictadura, la Rambla era sinònim de tensió cívica i efervescència contracultural, mentre que la Barcelona olímpica va trobar en l’obertura al mar i la redescoberta institucional del modernisme una síntesi optimista entre els barcelonins i els valors burgesos. Amat tanca la primera part amb una cancó preciosa i adolorida de Jaume Sisa: “Han tancat la Rambla, han fet fora a tothom”.
Però la realitat és que, l’any 1992, un 90 % dels barcelonins estaven satisfets amb la seva ciutat segons les enquestes difoses per les administracions, i Amat vol combatre qualsevol nostàlgia bohèmia de la misèria. És cert que el buidat de la Rambla anticipa la deriva funesta del turisme, però “s’ha establert un relat artificiós, com ho són tots els relats teleològics, que fixa una falsa continuïtat entre aquella transformació urbana i els malestars sobre la ciutat que van començar a emergir entre finals i inicis del mil·lenni. Aquest relat no ha estat impugnat pels qui havien de defensar un llegat democràtic ennoblidor, començant pels qui se n’havien de sentir més orgullosos: els socialistes catalans, incapaços de capitalitzar l’herència del millor maragallisme”. Les batalles de Barcelona defensa que la transformació urbanística liderada per Pasqual Maragall, que troba el seu paradigma en la higienització de Ciutat Vella, renova el cos i l’ànima de la capital d’una manera incontrovertiblement positiva, i que al 1992 la imatge de la ciutat i la vida a la ciutat realment es corresponen. L’argument és que el problema no va ser l’èxit dels Jocs, sinó la llarga ressaca que ha comportat la gestió d’aquest èxit.
La Barcelona dels barris
En certa manera, Les batalles de Barcelona està fet per ser esmenat, per obrir una cadena de refutacions que mogui la conversa amb la clàssica lògica de tesi, antítesi, síntesi. És un guant que entoma el periodista i historiador Marc Andreu, amb qui parlo del llibre d’Amat perquè el celebra i alhora veu el perill d’un biaix que ha dut la ciutat democràtica pel pedregar. Autor de la tesi doctoral després convertida en llibre Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986) Andreu aplaudeix que Les batalles de Barcelona ofereixi un relat precís i estimulant sense cap voluntat de maquillar: s’hi expliquen ombres tan importants com que Maragall es va negar que un sol pis dels que es van construir a la Vila Olimpcia fos destinat al parc d’habitatge públic. Però Amat critica l’oposició contumaç al procés de transformació, de la qual Manuel Vázquez Montalbán va ser el portaveu principal, “la utopia de la ciutat radical, més socialista que capitalista”. Amat admira immensament Montalbán, però defensa que les expectatives d’una Barcelona revolucionària tenien més a veure amb la ideologia que amb la realitat.
En canvi, Andreu està convençut que Vázquez Montalbán tenia raó perquè sabia escoltar els barris. En una conferència pronunciada aquest octubre, Andreu responia a Les batalles de Barcelona abans que es publiqués i tot (n’havia llegit les galerades): “Aquella utopia de ciutat radical i democràtica, en mans de la gent abans que dels partits o les institucions, no era només un relat; era realitat. I aquest relat basat en fets reals no el creava només MVM o la gent formada a la universitat (les ‘classes cultes’ de Marina Garcés), sinó que sobretot era un relat i una realitat conformada per allò que es va anomenar l’aliança de les forces del treball i la cultura, i que tenia molt a veure amb el PSUC, CCOO, l’Església de base, el moviment veïnal i el que va representar l’Assemblea de Catalunya”. Andreu insisteix que els drets i les conquestes socials de Barcelona s’entenen millor com el resultat d’una lluita veïnal que d’unes elits il·lustrades planificant de dalt a baix, i insisteix una vegada i una altra que els barcelonins desconeixem aquesta història perquè el relat oficial l’ha silenciat. La gran preocupació d’Andreu és que els que haurien de pensar la ciutat ho fan sempre des dels mateixos llocs. D’Amat a Garcés, de Maragall a Colau, Andreu assenyala que una certa bona voluntat progressista sempre acaba xuclada pel poder d’atracció de l’aparador de Ciutat Vella i l’Eixample. Que la superilla a Consell de Cent sigui el llegat més icònic dels Comuns és la metàfora perfecta. Barris, barris, barris.
Barcelona catalana?
Un altre biaix amb què Amat intenta negociar és el de la més gran o més petita catalanor de Barcelona, la qual té un paper paradoxal en el llibre. D’entrada, un dels objectius de Les batalles de Barcelona és combatre el clixé antinacional, “la idea que simplifica el maragallisme com una proposta política més encaminada a fer de Barcelona una ciutat cosmopolita que no pas catalana”. Amat defensa que “la normalització pujolista, sens dubte, estava al servei de la nacionalització. Però no era l’única normalització possible ni va ser l’única que es va posar en joc. La que es va assajar a Barcelona es proposava refundar la ciutat en clau tant catalana com socialdemòcrata”. Per Amat, la dialèctica maniquea entre pujolisme i maragallisme és un dels llegats més tòxics del Procés, una falsedat que faria enfurismar Maria Aurèlia Capmany.
Però com a mínim és un llegat del Procés. Perquè Amat dedica una secció llarga del llibre a reflexionar sobre el fet que l’independentisme no ha sabut generar un discurs hegemònic sobre la capital de Catalunya. Després d’una infinitut de llibres publicats, no ha transcendit ni un sol producte cultural que tematitzi el conflicte; no només l’independentisme no ha governat la capital del país, sinó que no ha pogut fer quallar cap imaginari alternatiu al del maragallisme. Una hipòtesi és la que diu que no es pot fer ficció d’una ficció, tal com Francesc Serés desplega a la novel·la La mentida més bonica. L’altra la podríem anomenar la hipòtesi de la terra, un fil que Amat troba en el periodisme de figures com Miquel Bonet o en la defensa de la Catalunya emboscada que Raül Garrigasait fa a País barroc. Amat llegeix una certa reivindicació dels valors tradicionals i les realitats prepolítiques com una continuació de la clivella tan repetida entre un rerepaís nacionalista i una capital postidentiària que explica el buit cultural: “No Barcelona. La terra. Barcelona de nou ha quedat al marge d’un imaginari de subsistència”. D’Alcarràs a Canto jo i la muntanya balla, Amat interpreta l’auge de relats sobre el camp com una demostració que els grans noms de la cultura catalana contemporània han renunciat a la batalla per la ciutat.
Edgar Illas ho veu diferent. Autor de Pensar Barcelona. Ideologies d’una ciutat global, celebra que Les batalles de Barcelona activi una conversa importantíssima, però troba que la proposta demana tornar a una manera de fer que avui ja no és possible. En una novel·la que transcorre a la Barcelona del 2019,Lectura fàcil, de Cristina Morales, Illas hi troba un exemple perfecte: és la història de quatre dones amb discapacitat intel·lectual que viuen en un pis tutelat a Barcelona sota la vigilància dels serveis socials, fins que una d’elles és internada i, a mesura que s’enfronten a la burocràcia, s’adonen que el sistema públic que les havia de protegir és la continuació de l’explotació per altres mitjans. Illas ho resumeix així: “Ser bona persona, pacifista, progre, centrat en els vulnerables, ha estat una ideologia que ha servit per ampliar l’administració als àmbits que eren del mercat o privats. Aquesta és la lògica neoliberal real: no la privatització, sinó la fusió d’estat i mercat; d’aquí l’enriquiment de les corporacions progressistes”. Per Illas, qualsevol intent de reformar des de dins una estructura tan cooptada com l’actual serà absorvit per la mateixa estructura perquè no canviï res.
És aquí on Illas assenyala que la terra que nodreix certa cultura contemporània catalanista no està oposada a la ciutat, sinó que és justament el que hi ha de viu sota el ciment de les institucions corcades. Escriure des de la terra no és fer una crida a fer-se neorural, sinó a fugir de les classificacions ideològiques dels últims anys i renovar el pensament i l’acció des de la perspectiva de la lluita per la supervivència. Em posa d’exemple l’obra de teatre catalanòfoba que va encarregar l’Ajuntament o la gelateria de Gràcia que es va negar a atendre uns clients en català: la reacció de les xarxes contra una agressió lingüística que en un món predigital haurien quedat impunes, ara troben oposició. En altres paraules, que no hi hagi grans novel·les del Procés no vol dir que no hi hagi cultura política, sinó que la vida s’ha polititzat radicalment en nivells elementals. Contra la idea que la ciutat del 1992 era un bé de Déu d’idees i ara ens trobem en un erm, Illas sosté que la catalanitat ha deixat de servir a un projecte de pacificació de les elits burgeses per convertir-se en una força magmàtica especialment atenta als perills de la domesticació institucional. Allà on tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen.
‘El 47’ i els veïns de l’Eixample
Les batalles de Barcelona acaba amb una escena familiar. Amat, que es demana si els seus fills adolescents podran viure a la ciutat on han crescut, duu la família a veure El 47, la pel·lícula en català més vista del segle XXI. Com sabem, el film de Marcel Barrena narra la històira de Manolo Vital, un conductor d’autobús que, cansat que el seu barri no tingués transport públic, va segrestar simbòlicament la línia 47 per cridar l’atenció de les autoritats. Gràcies a un article de Marc Andreu en aquestes pàgines, ja abans de veure-la Amat sabia que la pel·lícula tenia problemes de reconstrucció històrica, que la militància de Manolo Vital a Comissions Obreres i al PSUC es silenciava, i que semblava que aquella acció col·lectiva sortís de l’heroïcitat individual. Malgrat aquests errors, però, Amat creu que una pel·lícula així és un cas exemplar del que la cultura pot fer per a la batalla ara mateix: “Els veïns de l’Eixample que decideixen no baixar, mentre el bus avança per aquells carrerons sense asfaltar, fan una cara fascinada perquè descobreixen en aquell instant una ciutat que han ignorat tota la vida”. I al final a Torre Baró hi ha arribat el bus. Si el futur de la democràcia barcelonina és la lluita per l’habitatge, en la història de Manolo Vital, Amat hi veu un exemple de la mena de batalles en què la solució dels problemes arriba a través del poder públic: “Només aquesta lluita salvarà la democràcia de la ciutat”.
M’acomiado d’Amat i refaig el camí que va fer amb els seus per anar a veure El 47, des del parc de Joan Miró fins al Renoir Floridablanca, maximitzant el percentatge de superilla del trajecte. Al meu cap Amat, Andreu i Illas continuen les batalles de Barcelona. Hi haurà una nova reconciliació socialdemòcrata entre els ciutadans i el capital? Els barris seran el motor d’una ciutat més igualitària i radical? La lluita del català per sobreviure en aquest tros de terra portarà a fórmules diferents de les del segle XX? Quines icones de la ciutat ens deixarà la cultura de demà? I si, simplement, perdem la batalla? Les imatges dels darrers 50 anys filades a Les batalles de Barcelona es juxtaposen amb aquestes incerteses de futur d’una manera que intensifica la vivència del present. Fa bon dia i, caminant per la ciutat, sento una cosa que només puc definir com a responsabilitat ciutadana.
Jordi Amat
Edicions 62
296 pàgines. 19,90 euros
EL PAÍS