Biel Mesquida i Amengual, mallorquí de 1947, nat a Castelló, criat a Mallorca i format a Barcelona, és biòleg i periodista. Ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural des de 1969 en reconeixement a la trajectòria i la contribució a la cultura catalana amb l’obra literària o científica. Enguany el jurat ha estat format per Margarida Aritzeta, Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Maria Campillo, Jaume C. Pons Alorda, Marta Nadal, Clàudia Pujol, Enric Sòria i Àlex Broch.
El premi a la trajectòria que atorga Òmnium coincideix amb la publicació d’un nou poemari, ‘Trast’
Biel Mesquida i Amengual, mallorquí de 1947, nat a Castelló, criat a Mallorca i format a Barcelona, és biòleg i periodista. Ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural des de 1969 en reconeixement a la trajectòria i la contribució a la cultura catalana amb l’obra literària o científica. Enguany el jurat ha estat format per Margarida Aritzeta, Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Maria Campillo, Jaume C. Pons Alorda, Marta Nadal, Clàudia Pujol, Enric Sòria i Àlex Broch.
Pregunta. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes vos reconeix la trajectòria, l’evident persistència en la recerca de l’excel·lència literària, i subratlla un compromís cívic, personal i d’avantguarda.
Resposta. Cap premi em ficarà dins un museu, no m’arxivaran. El guardó és un gran estímul, m’ha enfortit, m’ha fet ganes d’escriure i estimar els lectors. Agraït i emocionat al saber-ho i pel gest, evidentment. Deu esser entrar com entrar dins una certa Acadèmia molt popular, perquè el Premi d’Honor el tria un jurat ampli, molt divers, amb literats, professors, crítics, traductors, periodistes, editors, gestors, de diferents edats i èpoques, (paritari). He tingut sort amb els premis que m’han donat, la majoria sense presentar-me o fer campanya. Els avaluadors amb noms i llinatges sempre han donat la cara pels llibres i guardons: en el primer, el Prudenci Bertrana del 1973, a Girona, Joaquim Molas, Josep Maria Castellet, Maurici Serrahima, Pep Nadal, sempre me defensaren… com la resta. A d’altres hi havia Antònia Vicens, Valentí Puig o Xavier Folch.
P. Heu intentat ésser solitari, alternatiu o aliè al sistema, emperò una caterva de guardons institucionals estalonen la vostra carrera: el Nacional, el Trajectòria, de grans ciutats, Barcelona o Palma, de llibreters, de la crítica.
R. Dels premis el millor per a mi és que et venen a dir “t’estimem i t’ho diem en públic”. Escric perquè m’estimin, per estimar i estimar-nos a nosaltres mateixos. Escric per pensar més, per sentir més. Així, sempre, m’he sentit estimat, al llarg dels 55 anys que fa que escric, tants com va fer Blai Bonet, el meu amic i mestre, i ho recorda el meu traductor i corrector Nicolau Dolç. La poeta i professora Margalida Pons i el narrador Sebastià Perelló, cadascú per ell, fa poc han mirat i esporgat ben de prop la meva obra.
P. “Mesquida”, en lletra gran i res pus, deia una franja roja que tapava mitja portada d’un llibre. Sou marca acreditada en mig segle de recerca creativa. Però esquiveu que vos quadrin en una generació, dels setanta.
R. Jo som una generació, jo tot sol som la generació Biel Mesquida; per dir-ho tot dret, vaig a lloure, sempre. Com cada persona és un sexe. Com l’empremta digital, que és única, jo som únic al món. Les meves amistats no són literàries. No visc a una torre d’ivori, a una closca tancada d’un ou. Odio les etiquetes, que són reductores i falses. M’interessen molt els literats morts, els vius m’estim més llegir-los. No conèixer-los. Som un lector professional i un escriptor amateur. Al darrer llibre, Trast, trec una cita de Jorge Luis Borges que diu: “Jo m’enorgulleixo més del que he llegit que del que he escrit”. Veig molts d’escriptors que són poc lectors, i m’inquieten.
Sempre m’ha interessat més el llenguatge de les dones, molt més ric que el dels homes
P. Vau recitar fa poc amb dues estrelles de les noves generacions, la música Joana Gomila i la poeta Blanca Llum Vidal (abans, amb Laia Malo). Han d’estar fets de ferro ben trempat per actuar tant, i amb professionals. Igualment amb la vostra amiga de la infància, Maria del Mar Bonet.
R. És un impuls natural. Des dels onze anys ja recitava en públic, sol a l’escenari del teatre Principal de Manacor. La meva padrina materna, Joana, era una gran narradora i cantadora. Sempre m’ha interessat més el llenguatge de les dones, molt més ric que el dels homes. He llegit més escriptores. Des de sempre m’encanta crear o cooperar amb d’altres, com és el cas de les amigues i creadores estimades que esmentes. Emperò, al començar trèmol, sempre tenc por de la improvisació, a l’actuar, al recitar en públic, al posar-me a escriure en privat. Trèmolo (Empúries, 2015) és un llibre de narrativa breu, ve d’aquí. Tenc esperit vulnerable i potser m’hauria de blindar. Serv i record una frase del Che Guevara que diu: “Hay que endurecerse sin perder nunca la ternura”, però la tendresa me guanya… Si vols et cant Tatuaje, la cançó de collir olives. Jo amb sa padrina escoltava Amarosa, la novel·la radiofònica.
P. Teniu lligat un exercici biogràfic sentimental modern en el volum Passes per Palma(Vibop 2023). No és massa conegut que en la prehistòria jovençana de Biel Mesquida, per fer pràctiques d’idiomes i arreplegar quatre duros, féreu de guia cultural turístic com el poeta negre de Guinea i Manacor, Guillem d’Efak, amic vostre. Abans del seu darrer viatge mos acompanyàreu per entrevistar-lo per al Quadern a una clínica de terminals de Palma quan ja se’l menjava el cranc d’un càncer refermat. Amb vós hi havia l’historiador i escriptor Miquel Barceló Perelló.
R. La meva escriptura esdevé un trencadís, o una teranyina, com les del nostre gran mestre Antoni Gaudí ―esmentat a Trast― quan explica un jardí japonès a Mateu Obrador, en una conversa amb l’escriptor a la coberta del vapor Bellver, que els duia de Palma a Barcelona el 1903. Les meves escletxes, la fragmentació, deixen passar la claror al trencar el llenguatge, observa Sebastià Perelló. M’excita la improvisació, quan les coses queden imperfectes com a forma de creació, estic en contra del “rellapat”. Tenc presents els buits i les absències, escrits, cançons i moments. Guillem d’Efak i Miquel Barceló Perelló eren amics meus i homes molt singulars, tipus distints. El mosaic és gran i no és perfecte mai.
P. Anem al solc, tornem a la novetat, el poemari Trast (Labreu, a llibreries el 25 de març), títol amb paraula polisèmica o no habitual de les que tant estima per a títols com Llefre de tu (Club Editor, 2012) o Doi (Empúries, 1990).
R. Que quedi molt clar que jo faig “obres”, no escric novel·les o llibres de poemes. Estic contra els gèneres literaris, és cosa de l’ensenyament escolar. Tota la meva obra cerca la poesia. Cada escriptor és una obra, tota, única. Escric amb voluntat poètica. També en els títols, que tenen el seu sentit. Des de Vertígens (Edicions 62, 1999) o Encarnacions (LaBreu, 2022). El conjunt dels poemes i textos de Trast es recita o es canta molt bé. Jo sempre dic en veu alta o declam, m’escolt allò que escric. Són vuit cants fets en sis mesos sense aturar, amb un crescendo que va sortir tot sol. Mig any de tira, reclòs, amb les estones de sempre trescant pel camp, cercant els capvespres d’aram si el sol es colga ventós, caminant per fora vila, cada dia. Camin, mir, i cant i cant, ningú me sent, de vegades dic caçons que ha fet la meva amiga com a germana Maria del Mar Bonet. Hem actuat molt plegats i xerram sovint. El poemari Trast també és un clam, fet escoltant música clàssica o jazz, de Bach a Coltrane, entre d’altres estimats. El jazz me dona l’energia per a la improvisació.
P. “Tot poeta/escriptor és un adolescent”, dieu més o menys així, concentrat en una referència de Trast. Tal qual el mot del llibre fundacional de la vostra existència d’escriptor.
R. Tot poeta és un infant i un adolescent; aquestes dues èpoques són els anys decisius dels humans, allà on es decideix tot. L’edat adulta són els anys d’aprenentatge, ho tenc claríssim. Escriure t’ajuda a no ser més “cabronarro”… Pensa que sempre he escrit en temps de guerra, ara mateix, a l’Iran, Gaza, Ucraïna… He lluitat des de jovenet conscient de la plena dictadura franquista i la seva terrible repressió. Som dels Països Catalans i partidari de la seva independència com a nació: un tot divers polític i òbviament una unitat cultural i de llengua; un trencadís que dèiem de Gaudí, o la teranyina.
P. Les primeres lletres on les va fer? Qui vos mostrà l’esma i l’empenta primeres?
R. Vaig començar a estudiar català clandestinament amb Gabriel Barceló, i el meu col·legi de batxiller (Ramon Llull a Manacor) era de llicenciats, no religiós. Miquel Pons ens mostrava literatura, era un gran mestre i un escriptor menor; ben dit, jo som un escriptor menor, aquests són la sal de la literatura. Tenia delicadesa pels detalls i elegància moral a l’aula enmig de brutalitat social del franquisme, als anys seixanta. A Miquel Pons l’alabava al suplement Babelia el pintor i amic Miquel Barceló, que el va tenir de professor deu anys més tard a l’institut de Felanitx, i el recordava com un emocionat inductor a la poesia de Lorca i Machado. Als 16 anys me’n vaig anar a la Universitat de Barcelona i d’aleshores ençà estic compromès per la llengua i la cultura catalana, i encara no s’ha acabat. Tot començà de nin petit ―tot sol― a la biblioteca de l’escola, i com que me donaren la clau podia obrir “l’infern” on depuraven, ocults, els llibres prohibits o censurats per la dictadura i l’Església, un gest inquisitorial.
P. No calia un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per excitar-vos els sentiments catalanistes de mestre d’obres gòtic i agitador modern.
R. La meva vida és la llengua catalana, eixamplar-la, vivificar-la, defensar-la i fer-la gaudir als altres i lluitar. No s’aturen d’atacar el català des de tots els cantons, de la part espanyola i des de casa, les forces diverses i febles, especialment en el País Valencià i les Illes Balears, on governen partits contraris, amb la dreta feixistitzant, que fan mal, van en contra de la llengua i han tomat les lleis de memòria històrica. Els poders tenen molta importància per salvar la llengua, però no basten, cal la lluita civil, social, en temps d’emergència. “Lluitar, lluitar, lluitar”, ho deien els grans mestres (Francesc de B. Moll, J.V. Foix, Miquel Martí i Pol, Joan Brossa…), qui ara són companys meus al fòrum del Premi d’Honor. Els parlants han de ser exigents dels drets i còmplices de la llengua.
No m’interessa fer memòries perquè lo que crec i sé ho dic tot als articles des de sempre
P. Entre la persistència i la generositat ―el compromís evident― com a rapsode, Biel Mesquida és presentador de llibres, lector de manifests, diu poemes de Joan Alcover i Rosselló-Pòrcel als adeus dels amics i amigues. Teniu tota la vida lligada als periòdics.
R. Ho faig sempre, des de nin que feia la revista Arbre, per Ramon Llull. Faig dos textos a la setmana per als mitjans; és una forma de disciplina, un escriptor ha de ser disciplinat, escriure i cavil·lar. No m’interessen els autors que sols treballen els caps de setmana. No tenc rebost, ni congelador, textos preparats, no. No m’interessa fer memòries perquè lo que crec i sé ho dic tot als articles des de sempre, en l’escrit i relat oral de la peça a ‘Closcadelletra’, a Vilaweb, i a tota plana al ‘Bellver’ del Diario de Mallorca. Abans he col·laborat a Lluc, Serra d’Or, El País, Els Marges, Reduccions, Ara. Als mitjans proves llenguatges, són com un laboratori, i les noves tecnologies no m’esclavitzen, sinó que m’estimulen. Als periòdics hi ha també uns lectors que són la meva força. A una illa deserta escriuria per llegir. Vaig esser cap de publicacions i abans de comunicació de la Universitat UIB, som biòleg i vaig fer Ciències de la Informació. He gestionat durant 25 anys el Festival de Poesia de la Mediterrània. He publicat trenta llibres, novel·la, narrativa, poesia, he fet televisió en temps pioners en català a TV2, ràdio a les emissores lliures i a Ràdio Nacional, també teatre, i he estat coguionista de cinema d’El mar de Blai Bonet, d’Agustí Villaronga. La biografia no s’atura, no es refà ni està escrita tota encara. M’agrada més relacionar-me amb els joves que amb els contemporanis o majors, és una doctrina de la meva padrina, cal conviure i competir amb la joventut que és creativa, crítica.
P. I ara què ? No atureu mai.
R. Al meu cap i al cos som, mentalment, com si tengués 65 anys, és una recomanació d’un metge amic. “Al teu cervell li has de dir: tenc 65 anys”. Estic molt bé. [En té 79]. “Tornar vell és un mal negoci”, ens repetia Josep Sureda i Blanes, que era un gran savi de la nostra ciència i de les bones lletres.
P. Aquest “Nobel català” vos apel·larà a fer encara, a la maduresa, més grans obres rupturistes si s’escau, o simplement acadèmiques, clàssiques a l’estil dels prohoms?
R. No habitaré a l’oblit ni m’establiré en la vessa. Allò bo està per venir. Amb el Premi d’Honor penso en tants de sèniors del país, de la meva edat i més grans, gent com jo, i molt i més bons, que s’han de sentir representats pel guardó. Hi ha “masses” que estan dins la invisibilitat, que no entren de relació editorial o periodística. Els duc al costat, hem de fer créixer la tendresa fraternal. Aquesta és la dèria dels escriptors. En una nota de lectura d’un exemplar de Llefre de tu que li vaig donar un dia a Formentor, Annie Ernaux me va escriure dient-me “germà”.
EL PAÍS