La publicació, l’any 1988, de Camí de sirga, sobre la destrucció del poble de Mequinensa, fou un èxit rotund. Tant el públic com la crítica la van reconèixer com una novel·la important, que atreia tota mena de lectors (en un any i mig se n’havien venut 15.000 exemplars) i gaudia de prestigi (el 1989 va obtenir el Premi de la Crítica). La novel·la es convertí, sens dubte, en un referent literari inesperat i difícilment replicable. En plena transició democràtica, Camí de sirga va satisfer dos dels grans reptes de la normalització: crear obres de qualitat que permetessin el desenvolupament d’un mercat en català i establir un diàleg amb la tradició literària, històrica i cultural. El mite de Mequinensa, que Jesús Moncada havia donat a conèixer uns anys abans —el conte Crònica del darrer rom (1971) n’és considerat l’embrió—, tant podia interpel·lar el lector de Bearn de Llorenç Vilallonga com el de Calders, el principal valedor de Moncada, els contes del qual gaudien d’una gran popularitat en aquell moment. L’èxit es va mantenir més enllà dels vuitanta: la novel·la ha estat traduïda a vint llengües, el 2012 Marc Rosich en va adaptar alguns fragments al teatre i Roberto Morote la va traslladar al còmic el 2021.
Vint anys després de la mort de Jesús Moncada, Camí de sirga, publicada prèviament per La Magrana i Edicions 62, és reeditada per Club Editor, amb postfacis de Mònica Batet i Artur Garcia Fuster, que explica com l’autor es va documentar per escriure-la. Paral·lelament, Anagrama n’ha reeditat la traducció al castellà, feta per Joaquim Jordà. La recuperació del llibre no només el revalida com a clàssic indiscutible, sinó que permet afegir noves capes de lectura a les històries dels miners, llaüters, pagesos i culs de cafè mequinensans. En plena crisi climàtica i diàspora vacacional, la novel·la ens fa pensar en la desigualtat de les polítiques territorials, la resiliència de la memòria i l’estructura atzarosa del temps. Com Obabakoak de Bernardo Atxaga, reconegut amb el Premi Nacional de Literatura el 1989, o les històries universals de Paniceiros, del recentment traspassat Xuan Bello, l’imaginari moncadià es desplega com un repositori de relats, un lloc històric concret on impacten els grans fets universals. La memòria de les guerres, el treball i l’oci és reimaginada des de la malícia, el sentit comú i l’ofici d’uns personatges propers i entranyables, explicats per una veu irònica de gran alè.
Els meandres de la memòria de Moncada no només són hereus dels mons perduts d’El Gattopardo, de Lampedusa, i d’El jardí dels Finzi-Contini, de Bassani, dues lectures delicioses per a l’estiu, sinó que en matisen la melangia incloent-hi humor. La destrucció progressiva de la vila (i de les formes de vida associades a les explotacions mineres i al comerç fluvial) difícilment s’entendria sense la mirada despietada i grotesca que el narrador projecta cap als poderosos, sobretot terratinents, guàrdies civils i solterasses rosegaciris. De tots ells, destaca especialment la Carlota de Torres, la dama més temuda (i cridaire) de les lletres catalanes. La novel·la, de fet, comença i acaba amb dos episodis biogràfics que determinen la vida del personatge, una dona associada a la nau familiar (com la “Tereseta-que-baixava-les-escales” d’Espriu), i que morirà amb la desaparició de la vila.
El 2025, Camí de sirga no només tematitza el paper de la memòria col·lectiva i territorial, sinó que pot ser llegida com una revisió crítica del llegat de les polítiques colonials franquistes. Com el vent cerç que escampa la pols pel poble i ens impregna del sabor de la pèrdua, Moncada ens explica, d’una manera similar a la del gallec Brais Lamela a Ninguén queda (2022), traduït al català per Eduard Velasco, i a la de M. Dolors Orriols a Petjades sota l’aigua (1984), l’impacte ecològic, social i econòmic que va tenir la política de construcció de pantans duta a terme durant la dictadura. Com recorden aquestes obres, Mequinensa, Negueira de Múñiz i Sau foren negades i els seus habitants, desplaçats per força. Aquestes experiències traumàtiques són el detonant d’un relat polifònic, focalitzat en la comunitat, que té l’epicentre en quatre grans moments: la Gran Guerra, la vaga de miners del 1925, la Guerra Civil i la postguerra, i la destrucció lenta, però irrevocable, de les cases entre 1957 i 1971.
Què queda de Mequinensa avui? On és aquella “remor de la vila” que “moria al llindar de la porta” i que ens omplia el temps amb sons, olors i anècdotes? El corrent de vida que flueix per la ficció ens arriba a través de paraules (com marcolfa), adjectius emprats amb mala bava (com el del sergent talòs, bigotut, espès i formalista) i una estructura que creix com un torrent, amb el·lipsis i salts temporals. Ens arriba carregada amb l’alè de la gran literatura, l’única capaç de crear imatges memorables (com la dels sants robats de les esglésies flotant al riu, tan cinematogràfica), i amb l’alegria de tants lectors que xalem llegint-la.
La reedició d’aquest clàssic ofereix noves capes de lectura de la destrucció de Mequinensa relatada per Jesús Moncada
La publicació, l’any 1988, de Camí de sirga, sobre la destrucció del poble de Mequinensa, fou un èxit rotund. Tant el públic com la crítica la van reconèixer com una novel·la important, que atreia tota mena de lectors (en un any i mig se n’havien venut 15.000 exemplars) i gaudia de prestigi (el 1989 va obtenir el Premi de la Crítica). La novel·la es convertí, sens dubte, en un referent literari inesperat i difícilment replicable. En plena transició democràtica, Camí de sirga va satisfer dos dels grans reptes de la normalització: crear obres de qualitat que permetessin el desenvolupament d’un mercat en català i establir un diàleg amb la tradició literària, històrica i cultural. El mite de Mequinensa, que Jesús Moncada havia donat a conèixer uns anys abans —el conte Crònica del darrer rom (1971) n’és considerat l’embrió—, tant podia interpel·lar el lector de Bearn de Llorenç Vilallonga com el de Calders, el principal valedor de Moncada, els contes del qual gaudien d’una gran popularitat en aquell moment. L’èxit es va mantenir més enllà dels vuitanta: la novel·la ha estat traduïda a vint llengües, el 2012 Marc Rosich en va adaptar alguns fragments al teatre i Roberto Morote la va traslladar al còmic el 2021.
Vint anys després de la mort de Jesús Moncada, Camí de sirga, publicada prèviament per La Magrana i Edicions 62, és reeditada per Club Editor, amb postfacis de Mònica Batet i Artur Garcia Fuster, que explica com l’autor es va documentar per escriure-la. Paral·lelament, Anagrama n’ha reeditat la traducció al castellà, feta per Joaquim Jordà. La recuperació del llibre no només el revalida com a clàssic indiscutible, sinó que permet afegir noves capes de lectura a les històries dels miners, llaüters, pagesos i culs de cafè mequinensans. En plena crisi climàtica i diàspora vacacional, la novel·la ens fa pensar en la desigualtat de les polítiques territorials, la resiliència de la memòria i l’estructura atzarosa del temps. Com Obabakoak de Bernardo Atxaga, reconegut amb el Premi Nacional de Literatura el 1989, o les històries universals de Paniceiros, del recentment traspassat Xuan Bello, l’imaginari moncadià es desplega com un repositori de relats, un lloc històric concret on impacten els grans fets universals. La memòria de les guerres, el treball i l’oci és reimaginada des de la malícia, el sentit comú i l’ofici d’uns personatges propers i entranyables, explicats per una veu irònica de gran alè.
Els meandres de la memòria de Moncada no només són hereus dels mons perduts d’El Gattopardo, de Lampedusa, i d’El jardí dels Finzi-Contini, de Bassani, dues lectures delicioses per a l’estiu, sinó que en matisen la melangia incloent-hi humor. La destrucció progressiva de la vila (i de les formes de vida associades a les explotacions mineres i al comerç fluvial) difícilment s’entendria sense la mirada despietada i grotesca que el narrador projecta cap als poderosos, sobretot terratinents, guàrdies civils i solterasses rosegaciris. De tots ells, destaca especialment la Carlota de Torres, la dama més temuda (i cridaire) de les lletres catalanes. La novel·la, de fet, comença i acaba amb dos episodis biogràfics que determinen la vida del personatge, una dona associada a la nau familiar (com la “Tereseta-que-baixava-les-escales” d’Espriu), i que morirà amb la desaparició de la vila.
El 2025, Camí de sirga no només tematitza el paper de la memòria col·lectiva i territorial, sinó que pot ser llegida com una revisió crítica del llegat de les polítiques colonials franquistes. Com el vent cerç que escampa la pols pel poble i ens impregna del sabor de la pèrdua, Moncada ens explica, d’una manera similar a la del gallec Brais Lamela a Ninguén queda (2022), traduït al català per Eduard Velasco, i a la de M. Dolors Orriols a Petjades sota l’aigua (1984), l’impacte ecològic, social i econòmic que va tenir la política de construcció de pantans duta a terme durant la dictadura. Com recorden aquestes obres, Mequinensa, Negueira de Múñiz i Sau foren negades i els seus habitants, desplaçats per força. Aquestes experiències traumàtiques són el detonant d’un relat polifònic, focalitzat en la comunitat, que té l’epicentre en quatre grans moments: la Gran Guerra, la vaga de miners del 1925, la Guerra Civil i la postguerra, i la destrucció lenta, però irrevocable, de les cases entre 1957 i 1971.
Què queda de Mequinensa avui? On és aquella “remor de la vila” que “moria al llindar de la porta” i que ens omplia el temps amb sons, olors i anècdotes? El corrent de vida que flueix per la ficció ens arriba a través de paraules (com marcolfa), adjectius emprats amb mala bava (com el del sergent talòs, bigotut, espès i formalista) i una estructura que creix com un torrent, amb el·lipsis i salts temporals. Ens arriba carregada amb l’alè de la gran literatura, l’única capaç de crear imatges memorables (com la dels sants robats de les esglésies flotant al riu, tan cinematogràfica), i amb l’alegria de tants lectors que xalem llegint-la.
Jesús Moncada
Club Editor
350 pàgines. 21 euros
EL PAÍS