Com a en Neddy Merrill, a qui un dia li va semblar veure, amb mentalitat de cartògraf, la línia de piscines que recorria el comtat de Westchester (NY) i es va posar a nedar fins a arribar a casa seva, a mi també em sembla que hi ha un itinerari que marca la meva vida, però no és d’aigua sinó de paper: són les llibreries. Així que, pensant que està d’allò més que justificat que faci un símil literari per escriure una prèvia de Sant Jordi i les seves novetats, em vaig posar sota l’advocació del personatge d’El nedador, el commovedor relat de John Cheever portat al cinema amb Burt Lancaster, i dijous em vaig llançar a fer unes piscines per les llibreries que més o menys uneixen casa meva amb la redacció d’EL PAÍS, on treballo. Vaig descartar fer-ho en banyador —hauria estat portar les coses massa lluny—, però em vaig capbussar amb el mateix entusiasme inicial d’en Ned, encara que amb unes quantes copes menys. Em vaig plantejar l’excursió com una celebració de les llibreries i els llibres, i amb el compromís —amb mi mateix— de comprar-me un llibre a cada etapa, cosa que em semblava una manera estupenda de recomanar títols per a la gran festa del dia 23. Al paio d’El nedador el convidaven a copes a cada piscina, però jo m’hi he deixat una pasta.
La meva primera parada (la meva primera piscina en clau Cheever) va ser Hibernian, la llibreria de llibres en anglès de segona mà, al carrer Verdi. Era una mica trampa, ja que aquí no hi trobaria novetats, però és que Hibernian, que visito des que la vaig descobrir en el seu emplaçament anterior al carrer de Montseny, també a Gràcia, és de les meves llibreries favorites. Pensava travessar-la amb lleugeresa, com en Merrill amb el seu àgil crol, però em vaig embussar mirant llibres i vaig destrossar tant l’horari previst com el propòsit d’adquirir només un títol per establiment: en vaig comprar set, entre els quals un estudi de John Keegan sobre la guerra al mar que jo desconeixia (The Price of admiralty) i les memòries del conductor de cotxer blindats de Lawrence d’Aràbia (Steel chariots in the desert). La parada següent va ser, és clar, Taifa, una mica més avall, on em vaig comprar el llibre d’Albert Sánchez Piñol sobre els mal anomenats pigmeus, Les tenebres del cor (hi ha edició en català i castellà, La Campana/Alfaguara), un assaig amb les aventures de personatges sensacionals, des de Du Chaillu a Turnbull (i l’autor mateix).
Vaig continuar baixant fins a Documenta, a Pau Claris, on segueixen de celebració pels 50 anys amb aquest aparador que, per bigarrat, té alguna cosa de santuari hindú amb ofrena a Siva. A Documenta, sempre que hi entro em sembla creuar el llindar del local original de Cardenal Casañas i retrotreure’m a l’època en què l’itinerari de llibreries incloïa Áncora y Delfín, la Cinc d’Oros, la Llibreria Francesa de Muntaner o la del drugstore del Liceu. Després de passar una bona estona i sospesar diversos títols, em vaig decidir per El libro en tiempos de guerra, d’Andrew Pettegree (Punto de Vista, 2025), gran títol per a Sant Jordi, que explica coses tan curioses com que, en contra del que podríem pensar, a la guerra de trinxeres es llegia poc, mentre que als stalag de la Segona Guerra Mundial els presoners britànics tenien clubs de lectura i tot: una gran evasió mentre preparaven l’altra. A La Central de Mallorca tinc un lloc favorit, que és davant de la taula de novetats d’història contemporània. Hi passo l’estona com un cérvol davant dels fars d’un cotxe. Fullejant el nou de Keith Lowe, Naples 1944 (el mateix títol del clàssic de Norman Lewis, per cert), vaig decidir que no podia esperar que se’n fes la traducció: explica el bombardeig aliat de Pompeia, l’erupció del Vesuvi aquell any del 44, com si els napolitans no tinguessin prou maldecaps, i les atrocitats dels Panzergrenadiers del tinent Tschierschwitz, dignes del front de l’Est. També em vaig endur, la carn és feble, The last dinasty, l’últim de Toby Wilkinson, sobre els Ptolemeus.
Carregat de llibres de manera prou alarmant (per sort no havia de nedar de debò com en Ned Merrill) i amb el catàleg de novetats de Sant Jordi de La Central, que té 68 mussols dibuixats a la portada, em vaig acostar a la veïna Oryx, aquell santuari de la naturalesa que té un fons de llibres de ciències naturals únic. Aquí em vaig comprar la deliciosa Guia dels ocells exasperants de Catalunya (Tundra), un divertit consol per als que patim identificant (malament) ocells. A Finestres, on m’encanta mirar la secció d’història antiga i la taula de novetats de liternatura, vaig adquirir el més nou de l’editorial Cabrame, El instinto de volver al hogar, del gran Bernd Heinrich, sobre les migracions, i aquesta meravella que és el Dictionnaire amoreaux de la vie sauvage (Plon). A Alibri, que costa no continuar anomenant Herder, vaig agafar No guardar nada, el llibre pòstum de James Salter, i a la Casa del Llibre, per passar-ho la mar de bé aquestes festes, Moscú X, de David McClosky (tots dos de Salamandra), l’autor d’Estación Damasco. A Altair, empori del viatge, La balena varada (edició en català i castellà, Amsterdam/Seix Barral), que explica el que passa després que una balena embarranqui en una illa perduda de Gal·les a finals dels anys trenta.
En aquesta segona casa que per a mi és Laie, em vaig comprar el retorn de l’estimat Valerio Manfredi (Germánico, Grijalbo), amb un irresistible aquilífer a la coberta, i el nou llibre de Sylvain Tesson Con las hadas (com no t’has de comprar un llibre amb aquest títol!), un viatge per les terres celtes i els seus vestigis feèrics.
Passant de llarg del meu itinerari planejat (un cop agafes embranzida és difícil parar), vaig continuar fins a La Central del Raval, on em vaig apoderar de la reedició de Blandir la espada, de Richard Cohen (Ático de los Libros), l’obra definitiva sobre l’esgrima (moderna, històrica i cinematogràfica), que inclou pàgines que no hi eren en la primera publicació. Ja desfermat —”en Ned havia cobert una distància que feia impossible la tornada”—, me’n vaig anar a Norma per quedar-me l’àlbum Tomcat, l’últim somni humit (reactors F-14 embarcats en portaavions) d’Hugault amb els avions de combat. I vaig acabar amb una última capbussada a Gigamesh, de cap, per descomptat (“en Ned sentia un inexplicable menyspreu pels homes que no es llancen de cap”), per comprar-me una novel·la que m’han recomanat molt (“et tornarà la fe en la ciència-ficció”): El largo viaje a un pequeño planeta iracundo, de Becky Chambers.
I, xopat de llibres, vaig emergir de les llibreries al final de la tarda amb tota la meva càrrega, esgotat com el personatge de Cheever al final de la llarga capbussada (“aquella travessia era massa per a les seves forces”). Però a diferència d’en Ned Merrill, i malgrat tot el que havia de llegir, o més aviat potser per això, jo era un nedador feliç.
Sota l’advocació d’en Neddy Merrill, el personatge del conte de John Cheever ‘El nedador’, el compromís era comprar-me un llibre a cada etapa, una manera de recomanar títols per a la gran festa del dia 23
Com a en Neddy Merrill, a qui un dia li va semblar veure, amb mentalitat de cartògraf, la línia de piscines que recorria el comtat de Westchester (NY) i es va posar a nedar fins a arribar a casa seva, a mi també em sembla que hi ha un itinerari que marca la meva vida, però no és d’aigua sinó de paper: són les llibreries. Així que, pensant que està d’allò més que justificat que faci un símil literari per escriure una prèvia de Sant Jordi i les seves novetats, em vaig posar sota l’advocació del personatge d’El nedador, el commovedor relat de John Cheever portat al cinema amb Burt Lancaster, i dijous em vaig llançar a fer unes piscines per les llibreries que més o menys uneixen casa meva amb la redacció d’EL PAÍS, on treballo. Vaig descartar fer-ho en banyador —hauria estat portar les coses massa lluny—, però em vaig capbussar amb el mateix entusiasme inicial d’en Ned, encara que amb unes quantes copes menys. Em vaig plantejar l’excursió com una celebració de les llibreries i els llibres, i amb el compromís —amb mi mateix— de comprar-me un llibre a cada etapa, cosa que em semblava una manera estupenda de recomanar títols per a la gran festa del dia 23. Al paio d’El nedador el convidaven a copes a cada piscina, però jo m’hi he deixat una pasta.
La meva primera parada (la meva primera piscina en clau Cheever) va ser Hibernian, la llibreria de llibres en anglès de segona mà, al carrer Verdi. Era una mica trampa, ja que aquí no hi trobaria novetats, però és que Hibernian, que visito des que la vaig descobrir en el seu emplaçament anterior al carrer de Montseny, també a Gràcia, és de les meves llibreries favorites. Pensava travessar-la amb lleugeresa, com en Merrill amb el seu àgil crol, però em vaig embussar mirant llibres i vaig destrossar tant l’horari previst com el propòsit d’adquirir només un títol per establiment: en vaig comprar set, entre els quals un estudi de John Keegan sobre la guerra al mar que jo desconeixia (The Price of admiralty) i les memòries del conductor de cotxer blindats de Lawrence d’Aràbia (Steel chariots in the desert). La parada següent va ser, és clar, Taifa, una mica més avall, on em vaig comprar el llibre d’Albert Sánchez Piñol sobre els mal anomenats pigmeus, Les tenebres del cor (hi ha edició en català i castellà, La Campana/Alfaguara), un assaig amb les aventures de personatges sensacionals, des de Du Chaillu a Turnbull (i l’autor mateix).
Vaig continuar baixant fins a Documenta, a Pau Claris, on segueixen de celebració pels 50 anys amb aquest aparador que, per bigarrat, té alguna cosa de santuari hindú amb ofrena a Siva. A Documenta, sempre que hi entro em sembla creuar el llindar del local original de Cardenal Casañas i retrotreure’m a l’època en què l’itinerari de llibreries incloïa Áncora y Delfín, la Cinc d’Oros, la Llibreria Francesa de Muntaner o la del drugstore del Liceu. Després de passar una bona estona i sospesar diversos títols, em vaig decidir per El libro en tiempos de guerra, d’Andrew Pettegree (Punto de Vista, 2025), gran títol per a Sant Jordi, que explica coses tan curioses com que, en contra del que podríem pensar, a la guerra de trinxeres es llegia poc, mentre que als stalag de la Segona Guerra Mundial els presoners britànics tenien clubs de lectura i tot: una gran evasió mentre preparaven l’altra. A La Central de Mallorca tinc un lloc favorit, que és davant de la taula de novetats d’història contemporània. Hi passo l’estona com un cérvol davant dels fars d’un cotxe. Fullejant el nou de Keith Lowe, Naples 1944 (el mateix títol del clàssic de Norman Lewis, per cert), vaig decidir que no podia esperar que se’n fes la traducció: explica el bombardeig aliat de Pompeia, l’erupció del Vesuvi aquell any del 44, com si els napolitans no tinguessin prou maldecaps, i les atrocitats dels Panzergrenadiers del tinent Tschierschwitz, dignes del front de l’Est. També em vaig endur, la carn és feble, The last dinasty, l’últim de Toby Wilkinson, sobre els Ptolemeus.
Carregat de llibres de manera prou alarmant (per sort no havia de nedar de debò com en Ned Merrill) i amb el catàleg de novetats de Sant Jordi de La Central, que té 68 mussols dibuixats a la portada, em vaig acostar a la veïna Oryx, aquell santuari de la naturalesa que té un fons de llibres de ciències naturals únic. Aquí em vaig comprar la deliciosa Guia dels ocells exasperants de Catalunya (Tundra), un divertit consol per als que patim identificant (malament) ocells. A Finestres, on m’encanta mirar la secció d’història antiga i la taula de novetats de literatura, vaig adquirir el més nou de l’editorial Cabrame, El instinto de volver al hogar, del gran Bernd Heinrich, sobre les migracions, i aquesta meravella que és el Dictionnaire amoreaux de la vie sauvage (Plon). A Alibri, que costa no continuar anomenant Herder, vaig agafar No guardar nada, el llibre pòstum de James Salter, i a la Casa del Llibre, per passar-ho la mar de bé aquestes festes, Moscou X, de David McClosky (tots dos de Salamandra), l’autor d’Estació Damasc. A Altair, empori del viatge, La balena varada (edició en català i castellà, Amsterdam/Seix Barral), que explica el que passa després que una balena embarranqui en una illa perduda de Gal·les a finals dels anys trenta.
En aquesta segona casa que per a mi és Laie, em vaig comprar el retorn de l’estimat Valerio Manfredi (Germánico, Grijalbo), amb un irresistible aquilífer a la coberta, i el nou llibre de Sylvain Tesson Con las hadas (com no t’has de comprar un llibre amb aquest títol!), un viatge per les terres celtes i els seus vestigis feèrics.
Passant de llarg del meu itinerari planejat (un cop agafes embranzida és difícil parar), vaig continuar fins a La Central del Raval, on em vaig apoderar de la reedició de Blandir la espada, de Richard Cohen (Ático de los Libros), l’obra definitiva sobre l’esgrima (moderna, històrica i cinematogràfica), que inclou pàgines que no hi eren en la primera publicació. Ja desfermat —”en Ned havia cobert una distància que feia impossible la tornada”—, me’n vaig anar a Norma per quedar-me l’àlbum Tomcat, l’últim somni humit (reactors F-14 embarcats en portaavions) d’Hugault amb els avions de combat. I vaig acabar amb una última capbussada a Gigamesh, de cap, per descomptat (“en Ned sentia un inexplicable menyspreu pels homes que no es llancen de cap”), per comprar-me una novel·la que m’han recomanat molt (“et tornarà la fe en la ciència-ficció”): El largo viaje a un pequeño planeta iracundo, de Becky Chambers.
I, xopat de llibres, vaig emergir de les llibreries al final de la tarda amb tota la meva càrrega, esgotat com el personatge de Cheever al final de la llarga capbussada (“aquella travessia era massa per a les seves forces”). Però a diferència d’en Ned Merrill, i malgrat tot el que havia de llegir, o més aviat potser per això, jo era un nedador feliç.
EL PAÍS