L’any 2018 es va produir un fet literari prou important perquè no passés desapercebut, però alguns ens en vam assabentar massa tard i altres és possible que encara no sàpiguen que Carles Fenollosa (València, 1989) va publicar Narcís o l’onanisme (Llibres de la Drassana), una primera novel·la d’un ímpetu creatiu tan torrencial com l’extraordinària rapidesa estilística de la monologant diatriba del seu protagonista, que a vegades semblava que s’hagués de frenar, aturant-se en sec, per donar-nos temps a incorporar-nos i contemplar la posició assolida, tot i que d’immediat accelerava de nou com si ens volgués perdre de vista o ens volgués estalviar el retruny dolorosament sarcàstic de les canonades verbals que el seu protagonista, un jove periodista lletraferit, extravagant, solitari i llunàtic, un admirable bevedor de gintònics a frec de la misèria econòmica, amb una sòlida i inofensiva violència interior, disparava contra el panorama literari i cultural valencià i les capelletes que l’envolten, el sustenten i xoquen entre si a la manera d’uns exèrcits indisciplinats orfes de directrius i d’idees.
Més enllà de la validesa universal de les preguntes que es formulava el protagonista —per a què una literatura sense lectors?, per a què una literatura aviat o tard potser sense llengua parlada?—, la matèria primera mental de Narcís o l’onanisme era la irreductible memòria literària i històrica de la ciutat de València. “Perquè pensar és recordar, perquè sense memòria no som res, només una corfa buida, una pell incapaç de comprendre i de comprendre’s, un mort en vida, però és cert que amb massa memòria tampoc no som res, esclaus dels nostres pilars, dels nostres fantasmes, del temps present no em trobe amador, mas del passat, que es no res e finit”, hi llegíem, Ausiàs March inclòs al final de la frase.
No sabíem encara, és clar, que Narcís ens estava anunciant els temes de la pròxima novel·la de Carles Fenollosa, aquesta Guerra, victòria, demà, d’una eufòrica tristesa glacial. Aquí l’autor cedeix la seva sinuosa, plàstica i harmònica dicció verbal a Jesús Martorell —lletraferit i metge valencià, també memorablement extravagant, solitari i llunàtic— perquè ens expliqui la seva experiència —desenganys i il·lusions fallides— del temps de la República, la violència grotesca de la Guerra Civil, el sopor perillós i lacerant viscut a la presó franquista, l’exili a França i l’estabilitat aconseguida a París exercint la seva professió, els viatges de vacances a Itàlia i a l’Argentina, el retorn a la fi a la València de mitjan anys seixanta per adonar-se de l’enderroc de la seva vida, com si tot passés per proporcionar matèria literària per a la posteritat. Faria malament, però, qui pensés que Guerra, victòria, demà és una novel·la històrica, una altra més sobre la Guerra Civil i les seves conseqüències: hi són, és clar, i l’època s’hi alça com a eix de l’escenari, però de la mateixa manera que la revolució de 1848, per exemple, ho era a L’educació sentimental, vista amb la perspectiva que concedia a Flaubert escriure dues dècades després per centrar-se, sobretot, en la fatal insuficiència i la limitació moral dels seus personatges. Carles Fenollosa se serveix de les circumstàncies socials i polítiques, narrades amb la fingida exactitud d’una màscara, per explicar-nos el·lípticament unes altres històries, i entre elles té una importància especial la que ressalta que morir és un acte de decència que tothom es deu quan el cos avisa que ja no disposa de gaire força més per aguantar les alegries i les penes dels dies, com si l’autor ens recordés atroçment que, a l’altra banda dels accidents històrics, viure consisteix a saber que som un cos amb unes determinades necessitats fins que ja no en cal altra més que un bell morir. Mentrestant, quina novel·la que tenim al davant, com es contagia el goig amb què se’ns presenta el desconcert amorós del protagonista, amb quin encert s’escruten les gammes diverses de l’amistat, com incentiva la distribució de la successió plausible dels esdeveniments més trivials, amb quina habilitat hi incorpora elements metaliteraris.
“Soc Jesús Martorell i vaig vore el meu primer mort als 9 anys”, llegireu a l’inici, i ja no podreu parar: l’alegre força narrativa de Guerra, victòria, demà fascina sense perdre mai l’agilitat ni el poder persuasiu, la seva potent emoció pertorba, la delicadesa de l’epíleg et deixa un embriagador pòsit de melancolia, i a la fi, gràcies a la màgia novel·lesca de Carles Fenollosa, la plaça de Pellissers, enderrocada poc després d’haver acabat la guerra, centre neuràlgic de la joventut i la memòria del protagonista, es torna a erigir davant nostre com si res no s’hagués destruït i tot i tothom continuessin vivint.
L’autor valencià cedeix la veu a Jesús Martorell perquè ens expliqui la seva vivència del temps de la República, la Guerra Civil i les seves conseqüències
L’any 2018 es va produir un fet literari prou important perquè no passés desapercebut, però alguns ens en vam assabentar massa tard i altres és possible que encara no sàpiguen que Carles Fenollosa (València, 1989) va publicar Narcís o l’onanisme (Llibres de la Drassana), una primera novel·la d’un ímpetu creatiu tan torrencial com l’extraordinària rapidesa estilística de la monologant diatriba del seu protagonista, que a vegades semblava que s’hagués de frenar, aturant-se en sec, per donar-nos temps a incorporar-nos i contemplar la posició assolida, tot i que d’immediat accelerava de nou com si ens volgués perdre de vista o ens volgués estalviar el retruny dolorosament sarcàstic de les canonades verbals que el seu protagonista, un jove periodista lletraferit, extravagant, solitari i llunàtic, un admirable bevedor de gintònics a frec de la misèria econòmica, amb una sòlida i inofensiva violència interior, disparava contra el panorama literari i cultural valencià i les capelletes que l’envolten, el sustenten i xoquen entre si a la manera d’uns exèrcits indisciplinats orfes de directrius i d’idees.
Més enllà de la validesa universal de les preguntes que es formulava el protagonista —per a què una literatura sense lectors?, per a què una literatura aviat o tard potser sense llengua parlada?—, la matèria primera mental de Narcís o l’onanisme era la irreductible memòria literària i històrica de la ciutat de València. “Perquè pensar és recordar, perquè sense memòria no som res, només una corfa buida, una pell incapaç de comprendre i de comprendre’s, un mort en vida, però és cert que amb massa memòria tampoc no som res, esclaus dels nostres pilars, dels nostres fantasmes, del temps present no em trobe amador, mas del passat, que es no res e finit”, hi llegíem, Ausiàs March inclòs al final de la frase.
No sabíem encara, és clar, que Narcís ens estava anunciant els temes de la pròxima novel·la de Carles Fenollosa, aquesta Guerra, victòria, demà, d’una eufòrica tristesa glacial. Aquí l’autor cedeix la seva sinuosa, plàstica i harmònica dicció verbal a Jesús Martorell —lletraferit i metge valencià, també memorablement extravagant, solitari i llunàtic— perquè ens expliqui la seva experiència —desenganys i il·lusions fallides— del temps de la República, la violència grotesca de la Guerra Civil, el sopor perillós i lacerant viscut a la presó franquista, l’exili a França i l’estabilitat aconseguida a París exercint la seva professió, els viatges de vacances a Itàlia i a l’Argentina, el retorn a la fi a la València de mitjan anys seixanta per adonar-se de l’enderroc de la seva vida, com si tot passés per proporcionar matèria literària per a la posteritat. Faria malament, però, qui pensés que Guerra, victòria, demà és una novel·la històrica, una altra més sobre la Guerra Civil i les seves conseqüències: hi són, és clar, i l’època s’hi alça com a eix de l’escenari, però de la mateixa manera que la revolució de 1848, per exemple, ho era a L’educació sentimental, vista amb la perspectiva que concedia a Flaubert escriure dues dècades després per centrar-se, sobretot, en la fatal insuficiència i la limitació moral dels seus personatges. Carles Fenollosa se serveix de les circumstàncies socials i polítiques, narrades amb la fingida exactitud d’una màscara, per explicar-nos el·lípticament unes altres històries, i entre elles té una importància especial la que ressalta que morir és un acte de decència que tothom es deu quan el cos avisa que ja no disposa de gaire força més per aguantar les alegries i les penes dels dies, com si l’autor ens recordés atroçment que, a l’altra banda dels accidents històrics, viure consisteix a saber que som un cos amb unes determinades necessitats fins que ja no en cal altra més que un bell morir. Mentrestant, quina novel·la que tenim al davant, com es contagia el goig amb què se’ns presenta el desconcert amorós del protagonista, amb quin encert s’escruten les gammes diverses de l’amistat, com incentiva la distribució de la successió plausible dels esdeveniments més trivials, amb quina habilitat hi incorpora elements metaliteraris.
“Soc Jesús Martorell i vaig vore el meu primer mort als 9 anys”, llegireu a l’inici, i ja no podreu parar: l’alegre força narrativa de Guerra, victòria, demà fascina sense perdre mai l’agilitat ni el poder persuasiu, la seva potent emoció pertorba, la delicadesa de l’epíleg et deixa un embriagador pòsit de melancolia, i a la fi, gràcies a la màgia novel·lesca de Carles Fenollosa, la plaça de Pellissers, enderrocada poc després d’haver acabat la guerra, centre neuràlgic de la joventut i la memòria del protagonista, es torna a erigir davant nostre com si res no s’hagués destruït i tot i tothom continuessin vivint.
Carles Fenollosa
Llibres de la Drassana
355 pàgines. 21,95 euros
EL PAÍS