El sud dels Estats Units és una geografia literària apassionant: no només designa un territori físic —els setze estats que el componen—, sinó que, sobretot, en refereix un d’imaginari, fundat per les obres de Mark Twain i Kate Chopin a mitjan segle XIX, expandit i modernitzat a les dècades dels vint i els trenta per William Faulkner, Katherine Anne Porter i Thomas Wolfe, entre d’altres, i desplegat, a partir de la Segona Guerra Mundial, per Eudora Welty, Flannery O’Connor i William Styron. Amb totes les seves particularitats i diferències, el sud literari s’ha ofert durant un segle i mig com un espai d’exploració de la veta més conservadora de la cultura nord-americana i de la mena de violències que és capaç de suscitar, ja es pensin aquestes violències en clau pulsional o en el d’un atavisme social i religiós. Potser per això, el sud literari és ple de pogroms, violacions, incestos, homicidis i, en general, de les ambivalències i els estrips que foraden el tel civilitzador que ens protegeix els uns dels altres, ben bé com si els escriptors que se n’ocupen volguessin retornar al magma que amenaça de destruir l’ordre social per recordar-nos, sinistrament, que és d’aquí d’on sorgeix aquest ordre. A la literatura del sud li interessa la part de barbàrie dels documents de cultura.
Aldarulls de juliol (1940), de l’escriptor georgià Erskine Caldwell, és la primera novel·la de la col·lecció Missisipi, que dirigeix Núria Bendicho i que publica L’Agulla Daurada, i que es dedicarà a explorar la literatura del sud dels Estats Units. La novel·la, que cobreix una nit i part d’un dia, explica el linxament de Sonny Clark, un noi negre que treballa en una plantació de cotó a qui s’acusa d’haver violat Katy Barlow, una noia blanca, filla d’un potentat local. Que n’hi hagi prou amb un rumor per congregar una turba assassina, i que el rumor no sorgeixi ni tan sols de Katy, sinó de Narcissa Calhoun, una fonamentalista que es passa la novel·la recollint firmes per demanar al president dels Estats Units que “enviés tots els negres al lloc d’on havien sortit, a l’Àfrica”, és part de la potència de la novel·la de Caldwell: refà la narrativa cristològica del boc expiatori que tan bé ha analitzat René Girard per mostrar com la violència racista ha estat una peça central per a la construcció d’una certa identitat nord-americana. L’habilitat de Caldwell passa per mostrar, també, com aquesta violència sempre retorna a la comunitat que l’exerceix —en aquest cas, contra Katy mateixa, malgrat que la novel·la insisteix una i altra vegada en el perill de voler raonar amb un poble que té ganes d’un linxament.
La novel·la mostra com la violència racista ha estat una peça central per a la construcció de certa identitat nord-americana
En aquest magma social autofàgic, els escriptors del sud acostumen a plantar-hi personatges límit, personatges frontera que fan d’últim llogarret civilitzat abans no comenci la terra inexplorada, poblada de monstres. Harper Lee inventa Atticus Finch; Caldwell inventa el xèrif McCurtain, responsable a contracor de gestionar l’aldarull. A diferència de Finch, que és un far moral en l’imaginari del sud, McCurtain es passa la novel·la buscant excuses per fer-se fonedís i no haver de pagar el preu polític que li suposa tant detenir Sonny i evitar el linxament com permetre’l. Sorprèn, en aquest sentit, la naturalitat amb què McCurtain es preocupa més per protegir un resultat favorable en les futures eleccions que la vida de Sonny, però és el punt de partida del seu viatge moral. En la literatura del sud nord-americana hi ha alguna cosa de cosmogonia social: s’hi percep l’esforç d’una cultura de dotar-se d’una explicació sobre com han arribat a ser el que són, i de la importància d’articular una llei que no sigui sempre la del més fort. No és estrany, doncs, que com en el western, que n’és el mite fundacional, la literatura del sud estigui plena de figures que representen un principi d’ordre en un entorn propens a esclats de salvatgia: xèrifs, reverends, advocats i governadors, que duen a terme com poden la seva tasca d’agrimensors socials. En aquest sentit, el fracàs parcial de McCurtain davant del fanatisme de Calhoun és una manera terriblement contemporània de recordar que, malgrat l’aparença de civilitat de la nostra societat, som a no res d’una ¿regressió?, ¿caiguda? en una violència primordial. Que el cor de les tenebres està inscrit en cada petita peça que conforma la terrible maquinària de la normalitat.
L’Agulla Daurada enceta la col·lecció Mississipi amb aquesta novel·la que relata el linxament d’un noi negre acusat d’haver violat una noia blanca
El sud dels Estats Units és una geografia literària apassionant: no només designa un territori físic —els setze estats que el componen—, sinó que, sobretot, en refereix un d’imaginari, fundat per les obres de Mark Twain i Kate Chopin a mitjan segle XIX, expandit i modernitzat a les dècades dels vint i els trenta per William Faulkner, Katherine Anne Porter i Thomas Wolfe, entre d’altres, i desplegat, a partir de la Segona Guerra Mundial, per Eudora Welty, Flannery O’Connor i William Styron. Amb totes les seves particularitats i diferències, el sud literari s’ha ofert durant un segle i mig com un espai d’exploració de la veta més conservadora de la cultura nord-americana i de la mena de violències que és capaç de suscitar, ja es pensin aquestes violències en clau pulsional o en el d’un atavisme social i religiós. Potser per això, el sud literari és ple de pogroms, violacions, incestos, homicidis i, en general, de les ambivalències i els estrips que foraden el tel civilitzador que ens protegeix els uns dels altres, ben bé com si els escriptors que se n’ocupen volguessin retornar al magma que amenaça de destruir l’ordre social per recordar-nos, sinistrament, que és d’aquí d’on sorgeix aquest ordre. A la literatura del sud li interessa la part de barbàrie dels documents de cultura.
Aldarulls de juliol (1940), de l’escriptor georgià Erskine Caldwell, és la primera novel·la de la col·lecció Missisipi, que dirigeix Núria Bendicho i que publica L’Agulla Daurada, i que es dedicarà a explorar la literatura del sud dels Estats Units. La novel·la, que cobreix una nit i part d’un dia, explica el linxament de Sonny Clark, un noi negre que treballa en una plantació de cotó a qui s’acusa d’haver violat Katy Barlow, una noia blanca, filla d’un potentat local. Que n’hi hagi prou amb un rumor per congregar una turba assassina, i que el rumor no sorgeixi ni tan sols de Katy, sinó de Narcissa Calhoun, una fonamentalista que es passa la novel·la recollint firmes per demanar al president dels Estats Units que “enviés tots els negres al lloc d’on havien sortit, a l’Àfrica”, és part de la potència de la novel·la de Caldwell: refà la narrativa cristològica del boc expiatori que tan bé ha analitzat René Girard per mostrar com la violència racista ha estat una peça central per a la construcció d’una certa identitat nord-americana. L’habilitat de Caldwell passa per mostrar, també, com aquesta violència sempre retorna a la comunitat que l’exerceix —en aquest cas, contra Katy mateixa, malgrat que la novel·la insisteix una i altra vegada en el perill de voler raonar amb un poble que té ganes d’un linxament.
La novel·la mostra com la violència racista ha estat una peça central per a la construcció de certa identitat nord-americana
En aquest magma social autofàgic, els escriptors del sud acostumen a plantar-hi personatges límit, personatges frontera que fan d’últim llogarret civilitzat abans no comenci la terra inexplorada, poblada de monstres. Harper Lee inventa Atticus Finch; Caldwell inventa el xèrif McCurtain, responsable a contracor de gestionar l’aldarull. A diferència de Finch, que és un far moral en l’imaginari del sud, McCurtain es passa la novel·la buscant excuses per fer-se fonedís i no haver de pagar el preu polític que li suposa tant detenir Sonny i evitar el linxament com permetre’l. Sorprèn, en aquest sentit, la naturalitat amb què McCurtain es preocupa més per protegir un resultat favorable en les futures eleccions que la vida de Sonny, però és el punt de partida del seu viatge moral. En la literatura del sud nord-americana hi ha alguna cosa de cosmogonia social: s’hi percep l’esforç d’una cultura de dotar-se d’una explicació sobre com han arribat a ser el que són, i de la importància d’articular una llei que no sigui sempre la del més fort. No és estrany, doncs, que com en el western, que n’és el mite fundacional, la literatura del sud estigui plena de figures que representen un principi d’ordre en un entorn propens a esclats de salvatgia: xèrifs, reverends, advocats i governadors, que duen a terme com poden la seva tasca d’agrimensors socials. En aquest sentit, el fracàs parcial de McCurtain davant del fanatisme de Calhoun és una manera terriblement contemporània de recordar que, malgrat l’aparença de civilitat de la nostra societat, som a no res d’una ¿regressió?, ¿caiguda? en una violència primordial. Que el cor de les tenebres està inscrit en cada petita peça que conforma la terrible maquinària de la normalitat.
Erskine Caldwell
L’Agulla Daurada
183 pàgines. 21 euros
EL PAÍS