La tarda del 26 de maig de 1936, a tocar del nucli urbà de Viladrau, s’oficia el funeral del noucentisme. Eugeni d’Ors no hi és ni se l’espera, i Josep Carner i Jaume Bofill i Mates/Guerau de Liost tampoc no hi són, però de fet eren protagonistes. El poeta i polític Bofill i Mates havia mort feia tres anys, i l’acte impulsat per la Generalitat republicana, amb el conseller de cultura Ventura Gassol present, era un homenatge a qui havia convertit el poble del Montseny en un pulmó cultural. Enmig del bosc s’havia enjardinat una zona entorn de la font de l’Oreneta. El disseny era de Joan Mirambell, i hi havia dues esteles de Joan Rebull cobertes amb una senyera. En una, versos de Guerau dedicats a la font; en l’altra, un dístic de Carner en memòria del seu amic. S’hi congregaren escriptors que havien donat profunditat lírica al projecte d’institucionalització nacional més sòlid de la Catalunya contemporània. S’inaugurava aquell espai, s’acabava una època. Al cap d’un mes i mig comença la guerra. Durant la sessió es va repartir un opuscle en què s’explicava qui havia imaginat l’homenatge: un poeta, traductor i crític que es guanyava la vida a la impremta de la qual era copropietari. Marià Manent. Hi era i no es va fer notar, com si fos una ombra. Als 37 anys, a punt de tenir el tercer dels seus quatre fills, el catòlic i petitburgès Manent vivia amb la seva dona en un pis al carrer Craywinckel a Sant Gervasi. Era un edifici d’aspecte modernista on residia el seu amic Jaume Bofill i Ferro, crític i traductor que havia descobert Viladrau a Manent. Aquest altre Bofill —parent de Bofill i Mates— era propietari d’un casal enclotat a les Paitides, un dels vessants més fèrtils de la cara nord del massís. Havia servit per conservar-hi plantes medicinals. És Ca l’Herbolari.
L’escriptor va escriure des dels quinze anys, setanta llibretes que la família ha conservat i que ara es poden llegir en un sol volum que el col·loca al centre de la dietarística catalana del segle XX
La tarda del 26 de maig de 1936, a tocar del nucli urbà de Viladrau, s’oficia el funeral del noucentisme. Eugeni d’Ors no hi és ni se l’espera, i Josep Carner i Jaume Bofill i Mates/Guerau de Liost tampoc no hi són, però de fet eren protagonistes. El poeta i polític Bofill i Mates havia mort feia tres anys, i l’acte impulsat per la Generalitat republicana, amb el conseller de cultura Ventura Gassol present, era un homenatge a qui havia convertit el poble del Montseny en un pulmó cultural. Enmig del bosc s’havia enjardinat una zona entorn de la font de l’Oreneta. El disseny era de Joan Mirambell, i hi havia dues esteles de Joan Rebull cobertes amb una senyera. En una, versos de Guerau dedicats a la font; en l’altra, un dístic de Carner en memòria del seu amic. S’hi congregaren escriptors que havien donat profunditat lírica al projecte d’institucionalització nacional més sòlid de la Catalunya contemporània. S’inaugurava aquell espai, s’acabava una època. Al cap d’un mes i mig comença la guerra. Durant la sessió es va repartir un opuscle en què s’explicava qui havia imaginat l’homenatge: un poeta, traductor i crític que es guanyava la vida a la impremta de la qual era copropietari. Marià Manent. Hi era i no es va fer notar, com si fos una ombra. Als 37 anys, a punt de tenir el tercer dels seus quatre fills, el catòlic i petitburgès Manent vivia amb la seva dona en un pis al carrer Craywinckel a Sant Gervasi. Era un edifici d’aspecte modernista on residia el seu amic Jaume Bofill i Ferro, crític i traductor que havia descobert Viladrau a Manent. Aquest altre Bofill —parent de Bofill i Mates— era propietari d’un casal enclotat a les Paitides, un dels vessants més fèrtils de la cara nord del massís. Havia servit per conservar-hi plantes medicinals. És Ca l’Herbolari.
A principis de 1937, fugint del clima revolucionari, Manent s’hi va instal·lar amb la família. En un mes i mig, menys el paisatge, tot havia canviat. “Després de reposar un moment a la font de l’Oreneta —que coses han passat d’ençà que, ara fa un any, s’inaugurava!—, ens arribem al Molí de Rusquelles, abrigat de pollancres”. A Ca l’Herbolari, complint amb el seu somni de passar una llarga temporada vivint en fusió amb la natura i amb una certa mala consciència per haver fugit de la rereguarda, va reprendre el dietari. L’escrivia en una habitació freda, il·luminada amb la llum d’un quinqué de petroli. No era una recopilació de notes disperses, com ja havia fet i faria. Era la seva vivència diària de la guerra enmig de la natura.
La versió més completa es va poder llegir al cap de gairebé 40 anys, quan Manent va guanyar el premi Josep Pla de 1974 amb El vel de Maia. El palmarès feia molta patxoca: Terenci Moix, Baltasar Porcel, Teresa Pàmies, Gabriel Janer Manila, Alexandre Cirici, Llorenç Villalonga. Ell havia enllestit l’original el 1971, s’hi havia presentat aconsellat per Pere Gimferrer. Quan es va publicar, Gimferrer no va regatejar l’elogi: “Se sitúa en el nivel de las mejores páginas de Pla o Rodoreda”. Si l’escenari de la grandesa de Pla és indissociable del Mas a Llofriu, com argumenta Xavier Pla a Un cor furtiu; si l’època gloriosa de Rodoreda té com a espai el petit pis de l’exili a Ginebra, com va explicar Mercè Ibarz fa anys i com mostra ara Neus Penalba a l’exposició del CCCB, Ca l’Herbolari hauria d’esdevenir, per la relació que estableix amb l’obra mestra de Manent, un altre dels llocs de memòria de la prosa catalana del segle XX.
Ocells, arbres i versos
Marià Manent va redactar fulls de dietari des dels 15 anys. A l’arxiu familiar es conserven 70 llibretetes, com explica Arnau Vives-Piñas a la metòdica introducció a Dietaris, que s’acaba de publicar. La translació dels quaderns en llibres la va decidir Manent, i va ser ordre seva que no se n’elaboressin de nous a partir de les notes inèdites, tal com va demanar al seu fill Albert poc abans de morir. Manent, doncs, va fixar el seu corpus: dos volums d’entrades disperses que aplegaven notes des de 1918 fins a la data de publicació —A flor d’oblit (de 1968) i L’aroma d’arç (de 1982)— i el volum de la guerra —El vel de Maia, on quedava subsumida la joia de bibliòfil Montseny – Zodíac d’un paisatge (1948). A diferència de l’aposta que va fer Sam Abrams quan va editar totes les entrades publicades per ordre cronològic, ara els quatre títols es llegeixen un rere l’altre en un únic volum. Només s’han afegit textos publicats a la premsa, però en apèndix.
A flor d’oblit, preciós, es va publicar dos anys després que El quadern gris. La pedra de Rosetta de Josep Pla no només modificava tota la comprensió de la seva obra, sinó que aquell fals dietari atorgava al gènere una consideració literària que no havia tingut. No descartaria que Manent decidís fer la primera selecció seguint el camí marcat per Pla, com de fet faria Maurici Serrahima poc després amb De quan el passat era present.
En aquell volumet ja dominava, com un metrònom franciscà, la monòtona embriaguesa sensorial que caracteritza el Manent dietarista potser més i tot que el poeta: estampes i més estampes de contemplació de la natura adjectivada —cels i plantes, ocells i arbres, a Premià primer, a l’Aleixar després—, mostrant una extrema capacitat per detectar canvis imperceptibles en els paisatges que evidencien el tic-tac del cicle de la natura com a transsumpte del cicle de la vida i com a invitació a la reconciliació de l’home amb la seva realitat terrenal. Com que la natura predomina, les excepcions, pel fet de ser-ho, adquireixen més potència significativa: l’entramat de relacions noucentistes de Manent, amb Ors i Carner, o algunes notes de lectura. Fascina la seva visita, de ressonàncies gòtiques, a la tomba de Rilke, a la qual va amb la senzillesa del pelegrí que visita un lloc sagrat: “me impresionó considerablemente”, va deixar escrit Pla.
De L’aroma d’arç, que replica la mecànica de l’anterior i que és de lectura més feixuga, sobresurten el testimoniatge de com es va desenvolupar el mític “Contubernio de Múnic” de 1962 —una fita de l’antifranquisme democràtic espanyol— i la crònica del retorn a Barcelona d’un Carner que patia demència senil. El 14 d’abril de 1939, just acabada la Guerra Civil, Manent torna per primera vegada a Viladrau, on s’havien refugiat. Ja és primavera. “Quina meravella de color els camps verds, els cirerers florits, el rosat dolcíssim dels presseguers! Pels marges hem collit violes, aquelles violes sense olor. Viladrau sense guerra: una impressió complexa, enigmàtica”. Quin és l’enigma? Potser la millor resposta sigui l’excepció de la darrera pàgina del dietari, a mode de comiat, amb un poema datat el 20 de novembre de 1981: “Tardor a Viladrau”. És un locus amoenus colossal on conviuen les flors que cauen d’un til·ler als peus d’un cedre. “Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu: “La vida passa, es fon, i torna, i brilla”.
La pàtria de Ca L’Herbolari
Va ser al pis dels Manent a Sant Gervasi. Durant anys hi anava una vegada a la setmana per endreçar amb Albert Manent la seva correspondència. Érem amics. Molt. Un dia em va regalar un exemplar de Montseny. Un altre, en una de les habitacions que donen a Craywinckel, va aparèixer amb una caixa on guardava totes les llibretes del dietari del seu pare Marià Manent. Vaig agafar-ne una de la guerra, vaig comparar-la amb el text imprès, gairebé no hi havia diferències. Era emocionant aquella fidelitat a ell mateix, a la vivència de l’instant que no volia modificar. No diré que els quaderns fessin olor de pólvora o de muntanya, però sí que a casa vam decidir estiuejar a Viladrau per la pàtria d’humanitat que construeix aquell llibre de tensa pau interior en temps de guerra entre germans.
El vel de Maia, que està col·locat al centre de la literatura dietarística de Manent, és un dels cims de la literatura catalana del segle XX i el llibre nuclear de la seva trajectòria com a escriptor i home del seu temps convuls. Ho és perquè, malgrat l’afany de Manent de quedar-se a l’ombra contemplant la natura, no pot escapar-se de la tragèdia del present. La guerra ho fa impossible. La mirada no pot ser pura i, si ho és, li provoca una mala consciència que tampoc exhibeix de manera impúdica. La tensió s’estableix a cada moment entre una quotidianitat alienada gràcies a la bellesa del paisatge i el vendaval de realitat i mort del qual no pot refugiar-se. La guerra és present a les converses, a les notícies que escolta a la ràdio quan va al poble o llegeix la premsa, i sobretot quan fa escapades curtes a Barcelona. Aquesta tensió, que volia soterrar amb la contemplació i la lectura de poesia —dues activitats que sempre se li van solapar, indeslligables l’una de l’altra—, és la que canalitza a través de l’escriptura d’aquelles llibretes, esperant que la guerra s’acabi, mentre la llum del quinqué il·lumina les pàgines que va redactant cada dia. Estenent acta del que mira i del que sap i amb la modèstia de dir-se, com a mínim a ell mateix, que havia intentat preservar la humanitat.
Cada any, quan som a Viladrau, ens arribem caminant a Ca l’Herbolari com a mínim una vegada. “En sus contactos con el Montseny, que son las montañas más bellas de Cataluña, que están tan cercanas a nuestro temperamento, que no son ni demasiado altas ni demasiado bajas, ni demasiado fantasmagóricas, ni demasiado vulgares, Manent ha llegado a extremos de expresividad que superan muchas veces lo que escribió sobre ellas un espíritu tan sensible como el poeta Bofill i Mates”, va escriure Josep Pla. Cada any, com si repetíssim el cicle de la vida, que torna i brilla, comencem la passejada a la font de l’Oreneta, deixem Rusquelles a mà dreta amb versos de Carner a la memòria mentre busquem les acàcies, contemplem penjada sota el Matagalls l’ermita de Sant Miquel de Barretons (on comença Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres d’Irene Solà), el Noguer queda ocultat per la boscúria, pugem cap a la font de les Paitides veient a la distància la casa on s’estaven Llorenç Gomis i Roser Bofill, avancem entre fonts i finalment, a una certa distància, veiem aquella casa pintada de groc amb forjats modernistes. Hi passem una estona amb l’esperit respectuós, imitant Marià Manent quan un dia de 1960 va mirar la tomba de Rilke. Ens fem una fotografia. Som a casa.
Dietaris
Marià Manent
Edicions 62
720 pàgines. 25 euros
EL PAÍS