Si per falta de temps primer, per exemple, i més endavant perquè potser no confieu prou en la garantia del premi Llibreter que va obtenir, no vau llegir el debut de Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974), L’instant abans de l’impacte (2022), i recupereu la novel·la just després d’entusiasmar-vos amb Els temples solemnes, és possible que intenteu esbrinar quines devien ser les raons que van convertir-la en el succès d’estime de la temporada. Com que s’escapa de l’estricta òrbita literària, el que suscita menys interès en les tribulacions opressives que suporta la protagonista i narradora són els aspectes relacionats amb la maternitat i la conciliació laboral —una violència més del capitalisme, ja se sap—, el detonant de l’intens assetjament sofert a l’empresa on treballa: se li retiren totes les obligacions, però no dimiteix i s’està a l’oficina sense fer res més que omplir el temps escrivint un dietari.
Molt més profitós és observar de quina manera Glòria de Castro aconsegueix encantar els lectors, construint el relat a través d’uns capítols breus i fulgurants que es van acumulant veloçment per oferir una crònica en directe del que Michel Houellebecq anomena “l’existència a baixa altitud”. Més profitós, encara, és seguir com reacciona la protagonista: expulsada de la lògica del càlcul comercial, es revolta contra l’automatisme consumista, però no amb un esperit revolucionari, sinó més aviat desertant de la vida, com si rebutgés tant els capitalistes com els anticapitalistes i apostés per la grandesa de l’immobilisme i la passivitat agressiva, com si fos una reencarnació d’Oblómov al segle XXI, o de Bartleby, i descobrís també la desmesura continguda en la pronúncia d’un seguit de minúsculs “nos”.
Ara, a Els temples solemnes, tornem a trobar els mateixos motius temàtics, però més elaborats, amb un desenrotllament narratiu més sòlid i equilibrat, i l’eficaç senzillesa expressiva de L’instant abans de l’impacte experimenta unes sofisticades operacions que duen la prosa de Glòria de Castro a un estadi que satisfarà els lectors exigents amb la gràcia verbal. A Els temples solemnes hi trobem una altra deserció, aquesta vegada de la Gran Ciutat: la família protagonista —la Nina, l’Ivan i el seu fill adolescent, l’Ariel— ha de marxar del seu pis a causa d’“unes esquerdes sense importància” que travessen l’edifici de dalt a baix i que a la fi es revelen d’una alta perillositat —i aquí se celebra que l’autora hagi esquivat el tòpic de la fugida d’un habitatge per la impossibilitat de poder pagar el lloguer. El lloc on es refugien és una casa al camp que fa més de vint anys que està tancada —era on la Nina i el seu germà passaven les vacances amb el pare, un militar vidu que aglutinava les exageracions pròpies d’un militar i d’un vidu—, i les runes en què l’ha convertit el temps s’aixequen enmig d’un paisatge de desolació feréstega, des d’on es veuen un congost abrupte, “la concavitat negra del pantà” i “l’estesa pedregosa amb les escasses taques calcinades de la garriga, dels matolls de romaní i del carrascar”.
Bona part de la novel·la se centra en els esforços del marit de la Nina per reconstruir-hi la noció del confort perdut a la Gran Ciutat —“Tenim les mans per fer-les servir”, diu—, en els suplicis i les delícies que fecunden el creixement moral del fill adolescent, que a vegades sembla submergir-se en un somni reparador i a vegades en un somni abismal que no ofereix cap mena de repòs. Però el que centra sobretot la novel·la és la Nina i la seva idea que “l’autèntica llibertat (…) és ser en un lloc on la gent que l’estimi no la pugui trobar”, com si algun dels personatges d’Imma Monsó li hagués xiuxiuejat a cau d’orella que assumís sense complexos la força excèntrica de les neurastènies, les manies i els trastorns covats en el passat i enriquits pel seu present familiar, que accepti sense fre “la sensació d’estar caminant per damunt la pell salvatge i clivellada d’una bèstia que està adormida però que en qualsevol moment…”.
L’eficaç senzillesa expressiva duu la prosa de l’autora a un estadi que satisfarà els lectors exigents amb la gràcia verbal
Estem a l’agost, amb un bat de sol incendiari, i la Nina, que es nega a entrar a la casa en reconstrucció i només veu un interior ple d’ombres, demana al marit que li vagi descrivint els objectes, les parets, els cadàvers de les bestioles esparses aquí i allà. Aleshores la veu narradora precisa: “tothom necessita que algú vagi relatant des de les tenebres”, que és justament el que fa Glòria de Castro a Els temples solemnes, com si en comptes de narrar la caiguda d’una casa Usher s’hagués proposat —amb èxit, a pesar d’alguns simbolismes tan evidents que es desactiven de seguida—, construir-ne una altra i que pot, o no, acabar tan malament com la de Poe.
Com a ‘L’instant abans de l’impacte’, lautora torna a la deserció, en aquest cas la d’una família que deixa la gran ciutat i es trasllada a una casa al camp
Si per falta de temps primer, per exemple, i més endavant perquè potser no confieu prou en la garantia del premi Llibreter que va obtenir, no vau llegir el debut de Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974), L’instant abans de l’impacte (2022), i recupereu la novel·la just després d’entusiasmar-vos amb Els temples solemnes, és possible que intenteu esbrinar quines devien ser les raons que van convertir-la en el succès d’estime de la temporada. Com que s’escapa de l’estricta òrbita literària, el que suscita menys interès en les tribulacions opressives que suporta la protagonista i narradora són els aspectes relacionats amb la maternitat i la conciliació laboral —una violència més del capitalisme, ja se sap—, el detonant de l’intens assetjament sofert a l’empresa on treballa: se li retiren totes les obligacions, però no dimiteix i s’està a l’oficina sense fer res més que omplir el temps escrivint un dietari.
Molt més profitós és observar de quina manera Glòria de Castro aconsegueix encantar els lectors, construint el relat a través d’uns capítols breus i fulgurants que es van acumulant veloçment per oferir una crònica en directe del que Michel Houellebecq anomena “l’existència a baixa altitud”. Més profitós, encara, és seguir com reacciona la protagonista: expulsada de la lògica del càlcul comercial, es revolta contra l’automatisme consumista, però no amb un esperit revolucionari, sinó més aviat desertant de la vida, com si rebutgés tant els capitalistes com els anticapitalistes i apostés per la grandesa de l’immobilisme i la passivitat agressiva, com si fos una reencarnació d’Oblómov al segle XXI, o de Bartleby, i descobrís també la desmesura continguda en la pronúncia d’un seguit de minúsculs “nos”.
Ara, a Els temples solemnes, tornem a trobar els mateixos motius temàtics, però més elaborats, amb un desenrotllament narratiu més sòlid i equilibrat, i l’eficaç senzillesa expressiva de L’instant abans de l’impacte experimenta unes sofisticades operacions que duen la prosa de Glòria de Castro a un estadi que satisfarà els lectors exigents amb la gràcia verbal. A Els temples solemnes hi trobem una altra deserció, aquesta vegada de la Gran Ciutat: la família protagonista —la Nina, l’Ivan i el seu fill adolescent, l’Ariel— ha de marxar del seu pis a causa d’“unes esquerdes sense importància” que travessen l’edifici de dalt a baix i que a la fi es revelen d’una alta perillositat —i aquí se celebra que l’autora hagi esquivat el tòpic de la fugida d’un habitatge per la impossibilitat de poder pagar el lloguer. El lloc on es refugien és una casa al camp que fa més de vint anys que està tancada —era on la Nina i el seu germà passaven les vacances amb el pare, un militar vidu que aglutinava les exageracions pròpies d’un militar i d’un vidu—, i les runes en què l’ha convertit el temps s’aixequen enmig d’un paisatge de desolació feréstega, des d’on es veuen un congost abrupte, “la concavitat negra del pantà” i “l’estesa pedregosa amb les escasses taques calcinades de la garriga, dels matolls de romaní i del carrascar”.
Bona part de la novel·la se centra en els esforços del marit de la Nina per reconstruir-hi la noció del confort perdut a la Gran Ciutat —“Tenim les mans per fer-les servir”, diu—, en els suplicis i les delícies que fecunden el creixement moral del fill adolescent, que a vegades sembla submergir-se en un somni reparador i a vegades en un somni abismal que no ofereix cap mena de repòs. Però el que centra sobretot la novel·la és la Nina i la seva idea que “l’autèntica llibertat (…) és ser en un lloc on la gent que l’estimi no la pugui trobar”, com si algun dels personatges d’Imma Monsó li hagués xiuxiuejat a cau d’orella que assumís sense complexos la força excèntrica de les neurastènies, les manies i els trastorns covats en el passat i enriquits pel seu present familiar, que accepti sense fre “la sensació d’estar caminant per damunt la pell salvatge i clivellada d’una bèstia que està adormida però que en qualsevol moment…”.
L’eficaç senzillesa expressiva duu la prosa de l’autora a un estadi que satisfarà els lectors exigents amb la gràcia verbal
Estem a l’agost, amb un bat de sol incendiari, i la Nina, que es nega a entrar a la casa en reconstrucció i només veu un interior ple d’ombres, demana al marit que li vagi descrivint els objectes, les parets, els cadàvers de les bestioles esparses aquí i allà. Aleshores la veu narradora precisa: “tothom necessita que algú vagi relatant des de les tenebres”, que és justament el que fa Glòria de Castro a Els temples solemnes, com si en comptes de narrar la caiguda d’una casa Usher s’hagués proposat —amb èxit, a pesar d’alguns simbolismes tan evidents que es desactiven de seguida—, construir-ne una altra i que pot, o no, acabar tan malament com la de Poe.
Glòria de Castro
Edicions del Periscopi
276 pàgines. 20 euros
EL PAÍS