Llegia ahir un article de l’escriptora i activista cultural italiana Loredana Lipperini que diu que si la gent no llegeix és perquè tenim menys temps lliure, no ens sobren els diners per pagar llibres de 15 a 20 euros, llegim en altres formats, es publiquen moltes porqueries i la cultura importa cada cop menys. Jo estic en part d’acord amb Lipperini, especialment en això que es llegeix molt a internet, i fa molt temps que rumio com es podria publicar retallant preus i que tot plegat continués sent sostenible per al sector. Sobre que la cultura cada cop importa menys no hi estic tan d’acord. Potser llegim menys, però jo encara no he conegut ningú de cap edat, gènere o condició social que no s’embadoqui amb una bona història, ja sigui en paper, en format sèrie, representada en un escenari o explicada davant d’una tassa de cafè. Jo mateixa per Nadal em vaig empassar en dos vespres Allò que el vent s’endugué, pel·lícula del 1939, i vaig disfrutar com un camell.
Tinc la sensació que quan vivíem bé ens vam acostumar a queixar-nos per vici una mica de tot i a mirar-nos el melic, i això a parer meu va fer proliferar una literatura del jo centrada en l’exposició impúdica de ferides o en problemes inexistents i neures diverses. La vida sempre ha estat molt difícil, i si encara no ho havíem comprès és perquè havíem preferit obviar la realitat i empassar-nos pel·lícules de Disney blanquejades. El resultat ha estat anar mal preparats pel món, que és cruel i igualment extraordinari, cosa que ja sabríem si haguéssim llegit Víctor Català, Hugo o Louisa May Alcott en comptes de tantes bajanades.
Ara ens veiem immersos en un planeta en transformació, on han aparegut grans oportunitats per reinventar-nos i alhora greus amenaces a la seguretat, la salut i la pau (emergència climàtica, pandèmia de la covid, recessió, atur rampant, desastre polític i crisi d’habitatge…), i ves que ens hem cansat de catàlegs de traumes, de personatges que no es troben i de trames que no van enlloc. Si abans acceptàvem comprar l’autopsicoanàlisi de gent amb pocs problemes i encara menys feina, ara que el món va de mal borràs ens hem atipat de tanta introspecció sense acabar d’arribar enlloc, i la gent demana a crits entreteniments per evadir-se.
Davant de tanta desesperança i grisor que imperen, celebro l’aparició de llibres com Les feres (La Segona Perifèria) d’Uriol Gilibets, Cremo! (La Campana) de Maria Nicolau o La intrusa (L’Altra) d’Irene Pujadas, perquè detecto unes ganes boges que ens tornin a explicar històries que ens distreguin de la rutina i mediocritat a què ens veiem abocats, amb personatges que ens serveixin d’exemple o als quals puguem plànyer, estimar, odiar o criticar; que siguin com nosaltres, però que els passin coses i facin coses que nosaltres no gosarem o no podrem fer. Històries, al capdavall, que ens facin sentir que altres maneres de viure són possibles, en què la gent s’enamori i pateixi i lluiti pels seus ideals, i en les quals, si pot ser, al final guanyin els bons.
Potser llegim menys, però jo encara no he conegut ningú de cap edat, gènere o condició social que no s’embadoqui amb una bona història, ja sigui en paper, en format sèrie, representada en un escenari o explicada davant d’una tassa de cafè
Llegia ahir un article de l’escriptora i activista cultural italiana Loredana Lipperini que diu que si la gent no llegeix és perquè tenim menys temps lliure, no ens sobren els diners per pagar llibres de 15 a 20 euros, llegim en altres formats, es publiquen moltes porqueries i la cultura importa cada cop menys. Jo estic en part d’acord amb Lipperini, especialment en això que es llegeix molt a internet, i fa molt temps que rumio com es podria publicar retallant preus i que tot plegat continués sent sostenible per al sector. Sobre que la cultura cada cop importa menys no hi estic tan d’acord. Potser llegim menys, però jo encara no he conegut ningú de cap edat, gènere o condició social que no s’embadoqui amb una bona història, ja sigui en paper, en format sèrie, representada en un escenari o explicada davant d’una tassa de cafè. Jo mateixa per Nadal em vaig empassar en dos vespres Allò que el vent s’endugué, pel·lícula del 1939, i vaig disfrutar com un camell.
Tinc la sensació que quan vivíem bé ens vam acostumar a queixar-nos per vici una mica de tot i a mirar-nos el melic, i això a parer meu va fer proliferar una literatura del jo centrada en l’exposició impúdica de ferides o en problemes inexistents i neures diverses. La vida sempre ha estat molt difícil, i si encara no ho havíem comprès és perquè havíem preferit obviar la realitat i empassar-nos pel·lícules de Disney blanquejades. El resultat ha estat anar mal preparats pel món, que és cruel i igualment extraordinari, cosa que ja sabríem si haguéssim llegit Víctor Català, Hugo o Louisa May Alcott en comptes de tantes bajanades.
Ara ens veiem immersos en un planeta en transformació, on han aparegut grans oportunitats per reinventar-nos i alhora greus amenaces a la seguretat, la salut i la pau (emergència climàtica, pandèmia de la covid, recessió, atur rampant, desastre polític i crisi d’habitatge…), i ves que ens hem cansat de catàlegs de traumes, de personatges que no es troben i de trames que no van enlloc. Si abans acceptàvem comprar l’autopsicoanàlisi de gent amb pocs problemes i encara menys feina, ara que el món va de mal borràs ens hem atipat de tanta introspecció sense acabar d’arribar enlloc, i la gent demana a crits entreteniments per evadir-se.
Davant de tanta desesperança i grisor que imperen, celebro l’aparició de llibres com Les feres (La Segona Perifèria) d’Uriol Gilibets, Cremo! (La Campana) de Maria Nicolau o La intrusa (L’Altra) d’Irene Pujadas, perquè detecto unes ganes boges que ens tornin a explicar històries que ens distreguin de la rutina i mediocritat a què ens veiem abocats, amb personatges que ens serveixin d’exemple o als quals puguem plànyer, estimar, odiar o criticar; que siguin com nosaltres, però que els passin coses i facin coses que nosaltres no gosarem o no podrem fer. Històries, al capdavall, que ens facin sentir que altres maneres de viure són possibles, en què la gent s’enamori i pateixi i lluiti pels seus ideals, i en les quals, si pot ser, al final guanyin els bons.
EL PAÍS