Què podem fer, ens demanem, i voldríem fer tant que se’ns fa un món i no fem res, o potser plantejar-nos la pregunta ja ens sembla una conquista moral, així que després rondinem. El segon cas és insalvable, però el primer no. Fruela Fernández, Jordi Maíz i Aina Pérez Duran llegeixen, escriuen, tradueixen, editen, ensenyen. És això el que fan cada dia, és el que són, i per això ara han volgut traduir i editar un recull de poetes palestins actuals en un volum titulat Si dius Gaza, nascut a l’empara de Calúmnia, un segell en revolta amb seu a Mallorca i arrels anarquistes.
El gest té molts significats, tots petits, tots essencials. Primer de tot, destaca la pluralitat de veus, no tan sols pel que fa als autors seleccionats, sinó també als traductors, una miríada de noms de diverses generacions i accents catalans, tots ells compromesos per l’escàndol que senten davant del genocidi.
[Mirem-nos aquesta paraula, genocidi; fullejo a casa els diaris de Klemperer, els d’Etty Hillesum, hi penso, i em reafirmo i escric tres cops més genocidi, genocidi, genocidi.]
Al pròleg, Fernández subratlla la vinculació de la majoria dels col·laboradors amb el món universitari, i reivindica una universitat “on encara sigui possible l’inesperat”. Ho diu, n’estic segur, perquè sap que els seus companys a la recherche de sexennis i càrrecs li haurien recomanat no perdre temps amb una iniciativa no indexada. I aquest és el segon significat del gest.
El tercer significat neix de la poesia i es justifica per ella. Hi trobem poemes extraordinaris, a aquesta antologia, imatges de claredat terrorífica que il·luminen els bombardeigs, la diàspora i sobretot la infància, vertader acord constant de la massacre: parlo dels nens morts que tant molesten els escrupolosos del matís, presències-absències clamoroses que posen el sionisme davant d’un mirall insuportable. I com volíeu protegir-vos dels nens assassinats, cretins? Així ho canta Tarik Luthun traduït per la menorquina Aina Triay: “Només em deman: pot un fillet / trobar la mort, i no / dur-la a casa / per mostrar a tothom / el que ha trobat?”.
Oh, però algú demanarà quina importància té si un poema és bo o no ho és, o si de veritat és poesia o no, quan exterminen un poble. La resposta podria al·ludir al testimoni o emparar-se en teories sofisticades, i tanmateix tot és senzill: mentre estem vius, volem cantar poemes bells. Voldreu arrabassar-li també aquest dret a Palestina, aquest orgull?
Hi ha un darrer significat, a Si dius Gaza, i s’amaga als passadissos que vinculen aquelles vides amb les nostres, paral·lelismes d’un desequilibri cruel. Llegeixo Hala Alyan, “[Gaza] no és lloc per a una trunyella infantil”, i record el dia que una nina deixà de ser-ho quan va desfer la seva trunyella negra davant del seu enamorat. Va ser fa molts anys, a la capella de Sant Felip Neri de Palma, llavors buida i en penombra, silenciosa, travessada pel desig. I de sobte, les butzes i el cor fan seus tots els llocs que Gaza no és, tots els que mereix ser.
Fruela Fernández, Jordi Maíz i Aina Pérez han traduït ‘Si dius Gaza’, un gest queté molts significats, tots petits, tots essencials
Què podem fer, ens demanem, i voldríem fer tant que se’ns fa un món i no fem res, o potser plantejar-nos la pregunta ja ens sembla una conquista moral, així que després rondinem. El segon cas és insalvable, però el primer no. Fruela Fernández, Jordi Maíz i Aina Pérez Duran llegeixen, escriuen, tradueixen, editen, ensenyen. És això el que fan cada dia, és el que són, i per això ara han volgut traduir i editar un recull de poetes palestins actuals en un volum titulat Si dius Gaza, nascut a l’empara de Calúmnia, un segell en revolta amb seu a Mallorca i arrels anarquistes.
El gest té molts significats, tots petits, tots essencials. Primer de tot, destaca la pluralitat de veus, no tan sols pel que fa als autors seleccionats, sinó també als traductors, una miríada de noms de diverses generacions i accents catalans, tots ells compromesos per l’escàndol que senten davant del genocidi.
[Mirem-nos aquesta paraula, genocidi; fullejo a casa els diaris de Klemperer, els d’Etty Hillesum, hi penso, i em reafirmo i escric tres cops més genocidi, genocidi, genocidi.]
Al pròleg, Fernández subratlla la vinculació de la majoria dels col·laboradors amb el món universitari, i reivindica una universitat “on encara sigui possible l’inesperat”. Ho diu, n’estic segur, perquè sap que els seus companys a la recherche de sexennis i càrrecs li haurien recomanat no perdre temps amb una iniciativa no indexada. I aquest és el segon significat del gest.
El tercer significat neix de la poesia i es justifica per ella. Hi trobem poemes extraordinaris, a aquesta antologia, imatges de claredat terrorífica que il·luminen els bombardeigs, la diàspora i sobretot la infància, vertader acord constant de la massacre: parlo dels nens morts que tant molesten els escrupolosos del matís, presències-absències clamoroses que posen el sionisme davant d’un mirall insuportable. I com volíeu protegir-vos dels nens assassinats, cretins? Així ho canta Tarik Luthun traduït per la menorquina Aina Triay: “Només em deman: pot un fillet / trobar la mort, i no / dur-la a casa / per mostrar a tothom / el que ha trobat?”.
Oh, però algú demanarà quina importància té si un poema és bo o no ho és, o si de veritat és poesia o no, quan exterminen un poble. La resposta podria al·ludir al testimoni o emparar-se en teories sofisticades, i tanmateix tot és senzill: mentre estem vius, volem cantar poemes bells. Voldreu arrabassar-li també aquest dret a Palestina, aquest orgull?
Hi ha un darrer significat, a Si dius Gaza, i s’amaga als passadissos que vinculen aquelles vides amb les nostres, paral·lelismes d’un desequilibri cruel. Llegeixo Hala Alyan, “[Gaza] no és lloc per a una trunyella infantil”, i record el dia que una nina deixà de ser-ho quan va desfer la seva trunyella negra davant del seu enamorat. Va ser fa molts anys, a la capella de Sant Felip Neri de Palma, llavors buida i en penombra, silenciosa, travessada pel desig. I de sobte, les butzes i el cor fan seus tots els llocs que Gaza no és, tots els que mereix ser.
EL PAÍS