Els premis que Òmnium atorgava fins aquest any la nit de Santa Llúcia, en especial el Sant Jordi de novel·la, solien donar-se a un escriptor o una escriptora que demostrava posseir uns mèrits rellevants. Quan es parla de mèrits en el camp de la creació literària, no parlem de cap adhesió a una ideologia política, sinó de mèrits en l’art i les tècniques del llenguatge poètic o narratiu.
Ja havia dit Gabriel Ferrater que la literatura catalana de postguerra vivia sota la cotilla del catalanisme, però la deriva dels premis posseeix una força preceptiva encara més gran
Els premis que Òmnium atorgava fins aquest any la nit de Santa Llúcia, en especial el Sant Jordi de novel·la, solien donar-se a un escriptor o una escriptora que demostrava posseir uns mèrits rellevants. Quan es parla de mèrits en el camp de la creació literària, no parlem de cap adhesió a una ideologia política, sinó de mèrits en l’art i les tècniques del llenguatge poètic o narratiu.
Però aquesta definició aristotèlica i kantiana de l’autonomia de les arts no ha impedit que Òmnium hagi convertit aquest premi —al qual se n’han sumat uns quants més, els uns a obra publicada, els altres a obra inèdita— en una festa d’afirmació i reivindicació de l’eterna causa nacional, per ella mateix justa, sens dubte, i amb milions de seguidors al nostre país. Això és el que es va veure la nit del dia 14 de març en un acte que va començar amb un figurant cofat amb barretina, i més rareses deslligades i intempestives.
Passades aquestes extravagàncies, es van sentir cançons molt bones de Pau Riba i de Sisa, que van omplir els interludis del festival, com es veu als oscars, goyes i gaudís: una gala en tota regla, gens freqüent quan es tracta de premis literaris, on sempre havia predominat l’austeritat. Entre danses, escenografies i cançons, es van atorgar uns guardons literaris en moltes i adequades modalitats. L’únic fora de tota sospita, i excuseu l’apriorisme, va ser el premi a la traducció al català d’un dels llibres més extraordinaris de tot el segle XX, Josep i els seus germans, de Thomas Mann.
Si els llibres premiats seran de primera o de tercera qualitat importa poc, i no en podem dir res fins que els llegim. Tanmateix, la qualitat dels llibres ja no és un factor que preocupi quasi ningú: els escriptors volen vendre, ser famosos i regalar-se amb un extra si cau un premi —n’hi ha tants com lectors al país—, i els més oportunistes saben la corda exacta que cal polsar a cada moment; als editors els és completament igual que els llibres que publiquen siguin bons o dolents mentre es venguin; i, per fi, aquesta consideració dels editors posseeix una garantia pública molt eficient: la manca total de discerniment, per part de la majoria dels lectors, de la qualitat estètica d’una obra literària.
Ja havia dit Gabriel Ferrater que la literatura catalana dels anys de postguerra —molt més que la d’abans de 1939— vivia sota la cotilla del catalanisme (“una màquina de tortura”, va escriure); però la deriva que inaugura el nou format dels premis posseeix una força preceptiva encara més gran. Donar uns premis en presència institucional de la plana major dels poders de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, amb la nòmina quasi completa dels presidents del govern i del Parlament dels últims decennis, equival a dir: “Els premis es donaran a persones de manifesta adhesió als principis fonamentals del moviment”. Quasi tots els parlaments van ser adhesions a aquests principis.
Aquesta manera de procedir, almenys pel que fa a l’òrbita excèntrica de la novel·la —el premi més ben dotat—, constitueix un error colossal i està carregada d’una perversió gens invisible. La novel·la, justament des de Joanot Martorell, és un gènere literari de veus i d’opinions contrastades, oposades i potser mai conciliades; és un camp literari en què ha de ser més patent l’ambigüitat que el dogma, més alliçonadors els suggeriments que les certeses, més la sospita que l’adhesió infrangible, més la crítica que l’acontentament. La novel·la és polifònica; tot nacionalisme malda per ser una sola veu. Per això la política, malgrat tanta faramalla, sempre grapejarà en va una obra literària de patent.
Va ser casualitat que la millor novel·la de les presentades al Sant Jordi fos escrita per un mallorquí, o això va formar part de la política expansiva dels Països Catalans? Més encara: la vinculació, a partir d’ara, de l’Institut d’Estudis Catalans amb Òmnium, no fa palesa una altra determinació? No solament la llengua catalana és el màxim senyal d’identitat del nacionalisme català; també ha de ser-ho la nostra literatura. Vam veure Teresa Cabré i Xavier Antich agermanats en l’exaltació del llenguatge i els seus fruits, enteses les dues coses com a ídols, mites suposadament essencials i generadors de sobirania: una mostra de romanticisme tardà. Aviat farà estrany afirmar que la llengua catalana identifica i unifica tota la ciutadania del país —la realitat és tossuda, no ideològica—, però encara resulta més insòlit celebrar una consagració literària amb la voluntat de tintar la nostra literatura de patriotisme. Tornarem a les festes de la Renaixença dinovena?
Tots els camps de l’art viuen en l’espai indefinit de la llibertat simbòlica, i la literatura demostra, més que cap art, que encotillar l’art dins els paràmetres d’una ideologia política serà sempre un atemptat contra la llibertat creadora. La festa del 14 de març va laminar bona part de la llibertat de l’art literari, com es va veure en la majoria dels parlaments, llargs o curts, de participants i guanyadors: potser s’hi havia escampat una consigna. Així la gala va amagar el fet literari, ell mateix, dins diverses capes concèntriques, totes políticament correctes segons la ideologia d’Òmnium, davant les quals la literatura té l’obligació de romandre impertorbable: feminisme, nacionalisme, pancatalanisme, antibel·licisme, fals internacionalisme, endogàmia, familiarisme i espectacle a gratcient —què van ser les grans manifestacions del Procés, sinó espectacle?
Al final de la gresca els ciutadans més carregats de paciència potser van pensar el mateix que han pensat als últims deu o dotze anys en ocasions no massa distintes: durarà molt, la matraca?
EL PAÍS