Hi ha capritxos algorítmics i n’hi ha dels de tota la vida. Conversar amb Ingrid Guardiola sobre el seu darrer assaig és dels segons. L’ull i la navalla, publicat el 2018, era instructiu i agut; La servitud dels protocols (Arcàdia) és un assaig crític amb els processos d’automatització vinculats als dispositius tecnològics. La lectura m’agafa en plena recerca amateur sobre els dumbphones. Es tracta d’aquests telèfons mòbils, d’aparició relativament recent, que només fan les funcions prèvies a les dels smartphones. El meu és un problema pràctic. Els smartphones, més enllà de les seves innumerables virtuts, inoculen una addicció a l’scroll infinit. Al seu nou i excel·lent assaig, Guardiola associa l’scroll infinit a aquella cosa que no representa res però que produeix, aquella cosa que no vol dir res però que funciona. És “l’allò” de què parlaven Guattari i Deleuze. Les hores que perdo dedicades a “l’allò” les podria aprofitar millor si tingués un dumbphone. Heus aquí el capritx de tota la vida: un llibre que arriba màgicament a les teves mans no quan més el vols, sinó quan més el necessites.
Però estic fantasiant, em dic. Un dumbphone et transforma en una persona socialment inadaptada (i no en el sentit revolucionari de la paraula) perquè la resta del món amb qui et relaciones fa servir smartphones. Pregunto a Ingrid Guardiola si l’smartphone i el seu univers d’algoritmes i protocols són inevitables. “Certament crec que és inevitable i que assumir-ho ens pot ajudar a entendre millor les eines i a refer el contracte social”, respon. La servitud dels protocols acaba amb una crida a recuperar la idea del contracte social, la vigència del qual ha quedat esquerdada per la imposició de la tecnologia digital per dur a terme tant tasques banals com tasques decisives. “Per posar-te un exemple, ets professor universitari i has de posar les notes. Per obrir les actes necessites una doble verificació que passa pel teu mòbil, havent-te descarregat prèviament una aplicació de Google o de Microsoft. Sense això, no pots aprovar els teus alumnes. Ningú t’ho ha consultat, això, donen per fet que ha de ser així”. La temuda identitat digital única ja és a punt de ser, doncs, una realitat. “Haver unificat tots els aspectes de la nostra vida a la tecnologia digital connectada ―i ara intel·ligent― té uns efectes psicosomàtics i també psicosocials, perquè fa que mesclem l’esfera privada, l’esfera pública, la laboral i l’oci en un mateix espai, i fa que no sapiguem gestionar aquests diferents àmbits. Crec que hi podria haver eines que ens ajudessin a saber-los distingir”.
Les plataformes socials et fan creure que la teva opinió és important; aquesta és una idea molt del màrqueting
El concepte que relliga tot el llibre de Guardiola és el de protocol. És un concepte ampli, però sempre vinculat a les relacions socials i polítiques. Jordi Pujol, per exemple, deia que els protocols són la plàstica de la política. Llegint Guardiola em ve al cap que en el món offline els protocols són ambivalents. A vegades són mecanismes de control social dels ciutadans, perquè ens imposen determinades maneres d’accedir a certs béns socials. Però, a la vegada, també serveixen com a mecanismes per protegir els ciutadans dels excessos de control social. Un policia, per desenfundar l’arma, ha de complir una sèrie de protocols. Però aquesta ambivalència sembla desaparèixer en el món online. No hi ha pràcticament protocols digitals que serveixin per protegir els ciutadans dels excessos del control social, que ja és posthobbesià, en el sentit que l’autoritat, a la nostra vida online, és en mans d’organismes privats. Guardiola, preocupada per la incidència dels processos tecnològics i socials d’automatització, està tan fascinada pels protocols com els filòsofs del dret ho estem per les normes. “Els protocols no deixen de ser un conjunt de normes, i estan molt vinculats al context que els ha generat. Històricament els protocols tenien més a veure amb les cerimònies i amb certs rituals socials, i avui en dia s’han tecnificat. I això ha fet que perdessin la seva capacitat d’aglutinant social. El protocol donava les pautes per donar sentit a una població concreta en un moment determinat. Aquestes cerimònies desapareixen, es transformen i, quan passen a aquesta dimensió tècnica, és molt difícil separar els usos socials que permeten convertir aquell protocol en un ritual, i per tant en una experiència col·lectiva, del seu paper com a eines o dispositius de control. Els protocols fan la mateixa funció que feia un radar: captava la posició i la velocitat d’un senyal en l’espai i registrava moviments; ara registren dades digitals”. Què poden fer les eines que tradicionalment havien mirat de protegir als ciutadans, com el dret, d’aquests radars virtuals? Guardiola es revela com una realista moderada: “Pel que fa al marc legal, en efecte sempre tenim la sensació d’estar pescant amb les mans. Però sí que hi ha dos contextos molt diferenciats: el món anglosaxó i el món europeu. Aquest darrer, amb la GDPR (Reglament General de Protecció de Dades) del 2018, protegeix més la privacitat de les dades de l’individu. Hi ha un marc legal que no respondrà a la totalitat de les necessitats jurídiques del moment, perquè hi haurà noves eines, nous usos, nous impactes, que faran que segurament quedem desprotegits momentàniament del problema que tenim”.
Després de més de vora quinze anys a ple rendiment, potser ja estem en condicions de fer una avaluació de les xarxes socials i de la manera com han modulat l’esfera pública. A La servitud dels protocols, Guardiola en fa un balanç més aviat crític. “Una cosa interessant de la conversa organitzada algorítmicament”, rebla en el nostre diàleg, “és que les plataformes socials et fan creure que la teva opinió és important. Aquesta és una idea molt del màrqueting. Tot i que, segurament, en enquestes de valoració de producte a la manera antiga, a peu de carrer, et demanaven fer l’enquesta però no et feien creure que tu ho valies, que eres molt important i que gràcies a tu l’empresa aniria molt millor. Era una qüestió molt més banal i pragmàtica. Ara l’estudi no s’explicita: es diu ‘plataformes socials’. I et fan creure que és un lloc d’empoderament i on pots articular-te com a subjecte”.
Estiro del fil de la subjectivitat i dic a Guardiola que les plataformes socials han vehiculat un tímid pas de la cultura de la culpa cap a la cultura de la vergonya. Tots els qui hem participat en algun moment a les xarxes socials hem sentit aquesta pressió de conformar-nos amb alguna opinió malgrat que teníem forts dubtes de subscriure-la per por de ser avergonyits. Fins a l’adveniment de les xarxes socials estàvem acostumats a regular els nostres comportaments i les nostres opinions d’acord amb una cultura de la culpa (ja fos en un sentit cristià o en un sentit laic). I, de sobte, ens trobem exposats a una eina ―les plataformes socials― que fa la culpa més irrellevant, perquè els mecanismes reguladors de l’opinió i el comportament ja no depenen tant d’una introspecció individual sinó d’una sèrie d’inputs que venen donats per les opinions dels altres. Guardiola no està del tot convençuda de la meva atropellada reconstrucció de la història recent de les emocions que regulen els nostre comportament: “No hem depassat la culpa en el sentit que vivim en una societat del rendiment i la producció, que implica superar-nos constantment, estar tota l’estona competint, participar del càstig difús de les xarxes socials, i això ens posa en un context de competitivitat, mètriques i objectius, en un progrés de potència de la màquina, que fa que, si no assolim aquestes fites, ens sentim culpables. No és una culpa metafísica, tampoc psicoanalítica, tot i que hi ha un treball psicosomàtic. Però és culpa, sens cap mena de dubte”.
Alguns dels passatges més brillants de La servitud dels protocols tenen a veure amb la crítica a “l’autosuficiència de la màquina”, és a dir, la idea que la tecnologia és sobirana. Els propietaris de les big tech de Sillicon Valley insisteixen que la intel·ligència artificial ens salvarà del canvi climàtic, ens permetrà dedicar-nos al lleure perquè ens absoldrà de treballar o resoldrà bona part de les malalties. “El tecnofetitxisme ven”, conclou, amb certa resignació, Guardiola. Hi fico cullerada: històricament, però, tot el temps que hem guanyat per a l’oci i per al lleure, per exemple, ha estat fruit de la lluita pels drets laborals. El desenvolupament de la tecnologia és una condició per tenir més oci, però no n’és la causa. El discurs d’aquestes figures de Sillicon Valley duu intrínseca una mena d’omnipotència, perquè creuen que el desenvolupament de la tecnologia serà la causa de tots aquests milloraments en les nostres vides, i no la seva condició de possibilitat. Tot són problemes tècnics, a Sillicon Valley, suggereixo. En el fons, però, no s’ho acaben de creure, com bé assenyala Guardiola en un cop de lucidesa irrefutable: “Si Musk creu que la tecnologia gaudeix d’aquesta omnipotència, per què anar de la mà de Donald Trump?”.
‘La servitud dels protocols’ és un assaig crític amb els processos d’automatització vinculats als dispositius tecnològics
Hi ha capritxos algorítmics i n’hi ha dels de tota la vida. Conversar amb Ingrid Guardiola sobre el seu darrer assaig és dels segons. L’ull i la navalla, publicat el 2018, era instructiu i agut; La servitud dels protocols (Arcàdia) és un assaig crític amb els processos d’automatització vinculats als dispositius tecnològics. La lectura m’agafa en plena recerca amateur sobre els dumbphones. Es tracta d’aquests telèfons mòbils, d’aparició relativament recent, que només fan les funcions prèvies a les dels smartphones. El meu és un problema pràctic. Els smartphones, més enllà de les seves innumerables virtuts, inoculen una addicció a l’scroll infinit. Al seu nou i excel·lent assaig, Guardiola associa l’scroll infinit a aquella cosa que no representa res però que produeix, aquella cosa que no vol dir res però que funciona. És “l’allò” de què parlaven Guattari i Deleuze. Les hores que perdo dedicades a “l’allò” les podria aprofitar millor si tingués un dumbphone. Heus aquí el capritx de tota la vida: un llibre que arriba màgicament a les teves mans no quan més el vols, sinó quan més el necessites.
Però estic fantasiant, em dic. Un dumbphone et transforma en una persona socialment inadaptada (i no en el sentit revolucionari de la paraula) perquè la resta del món amb qui et relaciones fa servir smartphones. Pregunto a Ingrid Guardiola si l’smartphone i el seu univers d’algoritmes i protocols són inevitables. “Certament crec que és inevitable i que assumir-ho ens pot ajudar a entendre millor les eines i a refer el contracte social”, respon. La servitud dels protocols acaba amb una crida a recuperar la idea del contracte social, la vigència del qual ha quedat esquerdada per la imposició de la tecnologia digital per dur a terme tant tasques banals com tasques decisives. “Per posar-te un exemple, ets professor universitari i has de posar les notes. Per obrir les actes necessites una doble verificació que passa pel teu mòbil, havent-te descarregat prèviament una aplicació de Google o de Microsoft. Sense això, no pots aprovar els teus alumnes. Ningú t’ho ha consultat, això, donen per fet que ha de ser així”. La temuda identitat digital única ja és a punt de ser, doncs, una realitat. “Haver unificat tots els aspectes de la nostra vida a la tecnologia digital connectada ―i ara intel·ligent― té uns efectes psicosomàtics i també psicosocials, perquè fa que mesclem l’esfera privada, l’esfera pública, la laboral i l’oci en un mateix espai, i fa que no sapiguem gestionar aquests diferents àmbits. Crec que hi podria haver eines que ens ajudessin a saber-los distingir”.
Les plataformes socials et fan creure que la teva opinió és important; aquesta és una idea molt del màrqueting
El concepte que relliga tot el llibre de Guardiola és el de protocol. És un concepte ampli, però sempre vinculat a les relacions socials i polítiques. Jordi Pujol, per exemple, deia que els protocols són la plàstica de la política. Llegint Guardiola em ve al cap que en el món offline els protocols són ambivalents. A vegades són mecanismes de control social dels ciutadans, perquè ens imposen determinades maneres d’accedir a certs béns socials. Però, a la vegada, també serveixen com a mecanismes per protegir els ciutadans dels excessos de control social. Un policia, per desenfundar l’arma, ha de complir una sèrie de protocols. Però aquesta ambivalència sembla desaparèixer en el món online. No hi ha pràcticament protocols digitals que serveixin per protegir els ciutadans dels excessos del control social, que ja és posthobbesià, en el sentit que l’autoritat, a la nostra vida online, és en mans d’organismes privats. Guardiola, preocupada per la incidència dels processos tecnològics i socials d’automatització, està tan fascinada pels protocols com els filòsofs del dret ho estem per les normes. “Els protocols no deixen de ser un conjunt de normes, i estan molt vinculats al context que els ha generat. Històricament els protocols tenien més a veure amb les cerimònies i amb certs rituals socials, i avui en dia s’han tecnificat. I això ha fet que perdessin la seva capacitat d’aglutinant social. El protocol donava les pautes per donar sentit a una població concreta en un moment determinat. Aquestes cerimònies desapareixen, es transformen i, quan passen a aquesta dimensió tècnica, és molt difícil separar els usos socials que permeten convertir aquell protocol en un ritual, i per tant en una experiència col·lectiva, del seu paper com a eines o dispositius de control. Els protocols fan la mateixa funció que feia un radar: captava la posició i la velocitat d’un senyal en l’espai i registrava moviments; ara registren dades digitals”. Què poden fer les eines que tradicionalment havien mirat de protegir als ciutadans, com el dret, d’aquests radars virtuals? Guardiola es revela com una realista moderada: “Pel que fa al marc legal, en efecte sempre tenim la sensació d’estar pescant amb les mans. Però sí que hi ha dos contextos molt diferenciats: el món anglosaxó i el món europeu. Aquest darrer, amb la GDPR (Reglament General de Protecció de Dades) del 2018, protegeix més la privacitat de les dades de l’individu. Hi ha un marc legal que no respondrà a la totalitat de les necessitats jurídiques del moment, perquè hi haurà noves eines, nous usos, nous impactes, que faran que segurament quedem desprotegits momentàniament del problema que tenim”.
Després de més de vora quinze anys a ple rendiment, potser ja estem en condicions de fer una avaluació de les xarxes socials i de la manera com han modulat l’esfera pública. A La servitud dels protocols, Guardiola en fa un balanç més aviat crític. “Una cosa interessant de la conversa organitzada algorítmicament”, rebla en el nostre diàleg, “és que les plataformes socials et fan creure que la teva opinió és important. Aquesta és una idea molt del màrqueting. Tot i que, segurament, en enquestes de valoració de producte a la manera antiga, a peu de carrer, et demanaven fer l’enquesta però no et feien creure que tu ho valies, que eres molt important i que gràcies a tu l’empresa aniria molt millor. Era una qüestió molt més banal i pragmàtica. Ara l’estudi no s’explicita: es diu ‘plataformes socials’. I et fan creure que és un lloc d’empoderament i on pots articular-te com a subjecte”.
Estiro del fil de la subjectivitat i dic a Guardiola que les plataformes socials han vehiculat un tímid pas de la cultura de la culpa cap a la cultura de la vergonya. Tots els qui hem participat en algun moment a les xarxes socials hem sentit aquesta pressió de conformar-nos amb alguna opinió malgrat que teníem forts dubtes de subscriure-la per por de ser avergonyits. Fins a l’adveniment de les xarxes socials estàvem acostumats a regular els nostres comportaments i les nostres opinions d’acord amb una cultura de la culpa (ja fos en un sentit cristià o en un sentit laic). I, de sobte, ens trobem exposats a una eina ―les plataformes socials― que fa la culpa més irrellevant, perquè els mecanismes reguladors de l’opinió i el comportament ja no depenen tant d’una introspecció individual sinó d’una sèrie d’inputs que venen donats per les opinions dels altres. Guardiola no està del tot convençuda de la meva atropellada reconstrucció de la història recent de les emocions que regulen els nostre comportament: “No hem depassat la culpa en el sentit que vivim en una societat del rendiment i la producció, que implica superar-nos constantment, estar tota l’estona competint, participar del càstig difús de les xarxes socials, i això ens posa en un context de competitivitat, mètriques i objectius, en un progrés de potència de la màquina, que fa que, si no assolim aquestes fites, ens sentim culpables. No és una culpa metafísica, tampoc psicoanalítica, tot i que hi ha un treball psicosomàtic. Però és culpa, sens cap mena de dubte”.
Alguns dels passatges més brillants de La servitud dels protocols tenen a veure amb la crítica a “l’autosuficiència de la màquina”, és a dir, la idea que la tecnologia és sobirana. Els propietaris de les big tech de Sillicon Valley insisteixen que la intel·ligència artificial ens salvarà del canvi climàtic, ens permetrà dedicar-nos al lleure perquè ens absoldrà de treballar o resoldrà bona part de les malalties. “El tecnofetitxisme ven”, conclou, amb certa resignació, Guardiola. Hi fico cullerada: històricament, però, tot el temps que hem guanyat per a l’oci i per al lleure, per exemple, ha estat fruit de la lluita pels drets laborals. El desenvolupament de la tecnologia és una condició per tenir més oci, però no n’és la causa. El discurs d’aquestes figures de Sillicon Valley duu intrínseca una mena d’omnipotència, perquè creuen que el desenvolupament de la tecnologia serà la causa de tots aquests milloraments en les nostres vides, i no la seva condició de possibilitat. Tot són problemes tècnics, a Sillicon Valley, suggereixo. En el fons, però, no s’ho acaben de creure, com bé assenyala Guardiola en un cop de lucidesa irrefutable: “Si Musk creu que la tecnologia gaudeix d’aquesta omnipotència, per què anar de la mà de Donald Trump?”.
Ingrid Guardiola
Arcàdia
376 pàgines. 25 euros
EL PAÍS