El patrimoni artisticocultural és fruit d’una decantació de segles en què es barregen la qualitat intrínseca, la representativitat historiconacional i les caramboles de la pròpia trajectòria. En aquesta construcció col·lectiva, hi ha moments, institucions i persones decisives. Aquesta va ser la sort de les peces medievals emparades pel catalanisme institucional del primer terç del segle XX —Mancomunitat i Generalitat republicana—, que va revalorar, preservar i difondre el llegat romànic i gòtic.
No va ser senzill. A la rapinya dels col·leccionistes privats, s’hi afegien les dificultats econòmiques, tècniques i polítiques. Després, encara vindria la dictadura primoriverista, la fúria iconoclasta de la revolució, els bombardeigs dels rebels, el desori de la postguerra… i així fins a episodis recents on espuris interessos polítics es camuflen rere togues i greuges veïnals. Ara bé, res hauria estat possible sense la baula fonamental de Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886 – Badalona, 1963).
Com les múltiples capes d’una ceba
Els historiadors de l’art Alberto Velasco (Lleida, 1976) i Santos M. Mateos (l’Hospitalet de Llobregat, 1971) van conjurar-se públicament per vindicar aquesta figura clau de la museografia i el patrimoni catalans, arran de la publicació pel segon d’un pioner retrat del temps de guerra. Còmplices en la recerca compromesa i la voluntat divulgativa —i en la dialèctica de les xarxes—, encapçalen una monografia de factura generosa —sis universitats i dues institucions— on, a més de la introducció, trobem dues evocadores peces introductòries, signades per l’especialista Mercè Vidal i Jansà i la neboda Eulàlia Folch i Camarassa —recentment traspassades—, i sobretot vuit capítols dedicats a les múltiples facetes d’aquest homenot.
Amb un desplegament cronològic, se succeeixen els estudis sobre el pas com a bibliotecari dels Museus d’Arts de Barcelona, la tasca museogràfica amb l’art romànic, la recerca sobre el mobiliari d’altar català d’aquest període i l’impuls editor i divulgatiu del barroc a casa nostra, signats respectivament per Yolanda Ruiz, Immaculada Lorés, Marc Sureda i Francesc Miralpeix. A continuació, i abans del tancament a càrrec de Vinyet Panyella sobre el vessant poètic, hi ha tres capítols bàsics per aclarir tres incògnites fonamentals, amb autoria respectivament de Mateos, Velasco (75 pàgines!) i José Ángel Montañés.
El primer enigma és sobre les raons de la seva destitució com a director general dels Museus d’Art i Arqueologia i com a secretari de la Junta de Museus el 1926. Atribuïda fins ara a raons polítiques, la documentació revela les maniobres de Pere Bosch Gimpera i Alberto del Castillo dins de la guerra bruta entre arqueòlegs i historiadors de l’art per controlar jaciments, peces i recursos. El segon, ja parcialment avançat en estudis previs, ressitua el seu paper en la preservació del patrimoni durant la guerra: “un servidor públic que ni en el context turbulent i insegur d’una guerra no va defugir el seu compromís amb el patrimoni artístic català”.
I la tercera comprèn la seva vida després que la trituradora de la repressió franquista en forcés la jubilació als 55 anys. Lluny d’entotsolar-se, aquest període “desconegut” és el més sucós. Així, Folch i Torres se’ns “presenta [com] un home plenament actiu en el mercat de l’art, que assessora particulars i que actua com a agent del mercat artístic i n’obté beneficis”. Comença a finals dels anys vint amb Francesc Cambó, a qui ajuda a bastir la seva impressionant col·lecció. Posteriorment, juga el mateix paper amb la família Mateu, especialment amb l’alcalde Miquel Mateu, que hauria mogut fils per alleugerir la seva situació processal; i també amb el tèrbol empresari Julio Muñoz Ramonet.
Barrat l’accés a l’àmbit públic, Folch i Torres va seguir present en el món de l’art com a expert a sou de privats, com a estudiós amb treballs inèdits o postergats, i com a divulgador influent, sobretot a partir de les seves col·laboracions a Destino. Totes aquestes capes reflectien la multiplicitat d’interessos i d’etapes vitals d’un personatge cabdal que va saber conjugar “tres verbs essencials per a tot bon historiador de l’art i museòleg: protegir, estudiar i compartir”.
Alberto Velasco i Santos M. Mateos s’han conjurat per reivindicar amb noves visions del museòleg i crític, baula fonamental del patrimoni artisticocultural
El patrimoni artisticocultural és fruit d’una decantació de segles en què es barregen la qualitat intrínseca, la representativitat historiconacional i les caramboles de la pròpia trajectòria. En aquesta construcció col·lectiva, hi ha moments, institucions i persones decisives. Aquesta va ser la sort de les peces medievals emparades pel catalanisme institucional del primer terç del segle XX —Mancomunitat i Generalitat republicana—, que va revalorar, preservar i difondre el llegat romànic i gòtic.
No va ser senzill. A la rapinya dels col·leccionistes privats, s’hi afegien les dificultats econòmiques, tècniques i polítiques. Després, encara vindria la dictadura primoriverista, la fúria iconoclasta de la revolució, els bombardeigs dels rebels, el desori de la postguerra… i així fins a episodis recents on espuris interessos polítics es camuflen rere togues i greuges veïnals. Ara bé, res hauria estat possible sense la baula fonamental de Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886 – Badalona, 1963).
Com les múltiples capes d’una ceba
Els historiadors de l’art Alberto Velasco (Lleida, 1976) i Santos M. Mateos (l’Hospitalet de Llobregat, 1971) van conjurar-se públicament per vindicar aquesta figura clau de la museografia i el patrimoni catalans, arran de la publicació pel segon d’un pioner retrat del temps de guerra. Còmplices en la recerca compromesa i la voluntat divulgativa —i en la dialèctica de les xarxes—, encapçalen una monografia de factura generosa —sis universitats i dues institucions— on, a més de la introducció, trobem dues evocadores peces introductòries, signades per l’especialista Mercè Vidal i Jansà i la neboda Eulàlia Folch i Camarassa —recentment traspassades—, i sobretot vuit capítols dedicats a les múltiples facetes d’aquest homenot.
Amb un desplegament cronològic, se succeeixen els estudis sobre el pas com a bibliotecari dels Museus d’Arts de Barcelona, la tasca museogràfica amb l’art romànic, la recerca sobre el mobiliari d’altar català d’aquest període i l’impuls editor i divulgatiu del barroc a casa nostra, signats respectivament per Yolanda Ruiz, Immaculada Lorés, Marc Sureda i Francesc Miralpeix. A continuació, i abans del tancament a càrrec de Vinyet Panyella sobre el vessant poètic, hi ha tres capítols bàsics per aclarir tres incògnites fonamentals, amb autoria respectivament de Mateos, Velasco (75 pàgines!) i José Ángel Montañés.
El primer enigma és sobre les raons de la seva destitució com a director general dels Museus d’Art i Arqueologia i com a secretari de la Junta de Museus el 1926. Atribuïda fins ara a raons polítiques, la documentació revela les maniobres de Pere Bosch Gimpera i Alberto del Castillo dins de la guerra bruta entre arqueòlegs i historiadors de l’art per controlar jaciments, peces i recursos. El segon, ja parcialment avançat en estudis previs, ressitua el seu paper en la preservació del patrimoni durant la guerra: “un servidor públic que ni en el context turbulent i insegur d’una guerra no va defugir el seu compromís amb el patrimoni artístic català”.
I la tercera comprèn la seva vida després que la trituradora de la repressió franquista en forcés la jubilació als 55 anys. Lluny d’entotsolar-se, aquest període “desconegut” és el més sucós. Així, Folch i Torres se’ns “presenta [com] un home plenament actiu en el mercat de l’art, que assessora particulars i que actua com a agent del mercat artístic i n’obté beneficis”. Comença a finals dels anys vint amb Francesc Cambó, a qui ajuda a bastir la seva impressionant col·lecció. Posteriorment, juga el mateix paper amb la família Mateu, especialment amb l’alcalde Miquel Mateu, que hauria mogut fils per alleugerir la seva situació processal; i també amb el tèrbol empresari Julio Muñoz Ramonet.
Barrat l’accés a l’àmbit públic, Folch i Torres va seguir present en el món de l’art com a expert a sou de privats, com a estudiós amb treballs inèdits o postergats, i com a divulgador influent, sobretot a partir de les seves col·laboracions a Destino. Totes aquestes capes reflectien la multiplicitat d’interessos i d’etapes vitals d’un personatge cabdal que va saber conjugar “tres verbs essencials per a tot bon historiador de l’art i museòleg: protegir, estudiar i compartir”.
A. Velasco / S. M. Mateos
Edicions UB
320 pàgines. 35 euros / @15,75
EL PAÍS