Aquesta setmana el CCCB ha inaugurat l’exposició El culte a la bellesa, un recorregut per la història dels ideals estètics a través d’obres d’art clàssic i contemporani, instal·lacions, perfums, videoart, nines, maquillatge i revistes. Només entrar, el visitant es troba amb tres cossos: una venus, l’hermafrodita dorment de Bernini i l’Idolino de Pesaro. De fons se sent la veu d’Aitana López, la primera influenciadora no humana creada a Espanya. Aitana repeteix que “el packaging canvia, però la pressió és la mateixa” mentre et clava els ulls que un algoritme ha calculat com a perfectes. A mesura que avancem, veiem un cúmul d’idees, d’imatges que es responen entre si, que es recontextualitzen i es qüestionen. Els plafons que organitzen el relat plantegen tres grans blocs: el cànon, la indústria de l’autoimatge i la carn que ho desborda tot. El que ha estat la bellesa, el que és avui la bellesa i allò que, tant de bo, podria arribar a ser la bellesa.
En un context en què creixen la indústria cosmètica i la primesa extrema, el CCCB inaugura una exposició que planteja com reapropiar-se del que és bell
Aquesta setmana el CCCB ha inaugurat l’exposició El culte a la bellesa, un recorregut per la història dels ideals estètics a través d’obres d’art clàssic i contemporani, instal·lacions, perfums, videoart, nines, maquillatge i revistes. Només entrar, el visitant es troba amb tres cossos: una venus, l’hermafrodita dorment de Bernini i l’Idolino de Pesaro. De fons se sent la veu d’Aitana López, la primera influenciadora no humana creada a Espanya. Aitana repeteix que “el packaging canvia, però la pressió és la mateixa” mentre et clava els ulls que un algoritme ha calculat com a perfectes. A mesura que avancem, veiem un cúmul d’idees, d’imatges que es responen entre si, que es recontextualitzen i es qüestionen. Els plafons que organitzen el relat plantegen tres grans blocs: el cànon, la indústria de l’autoimatge i la carn que ho desborda tot. El que ha estat la bellesa, el que és avui la bellesa i allò que, tant de bo, podria arribar a ser la bellesa.
L’exposició parteix d’una mostra comissariada per Janice Li a la Wellcome Collection de Londres, i ha estat adaptada al CCCB per les investigadores Blanca Arias i Júlia Llull. Potser, el que més sorprèn és el to celebratori del recorregut. L’explosió de formes i colors que acompanyen la visita fins i tot fa oblidar que algunes de les peces que hi veiem són patriarcals i exotitzants. Trobar exposat el mateix pot de maquillatge que, fora del museu, m’ha servit per tapar ulleres i grans no només fa pensar en la paraula “culte” com una obsessió malaltissa, sinó que ritualitza tots aquests acostaments quotidians a la nostra idea de bellesa. Des de fa uns anys, parlar de tot això és parlar de pressió estètica, i això n’obvia el desig. Hi ha una ferida oberta i un discurs mal resolt. Si en parlar de bellesa només parlem de violència, pot arribar a ser mai nostra del tot?
Janice Li espera expandir el resultat de la primera exposició a Londres, per on van passejar moltes mares i filles, àvies, però també nois joves: “És una exposició que, sobretot, tracta sobre la relació que tenim amb nosaltres mateixos i amb aquells que ens envolten”, m’explica mentre ens mirem una reinterpretació de l’artista Sandra Gamarra de les pintures de castes del Perú del virregnat. Una de les preguntes que més li han repetit a les entrevistes és si hi ha una bellesa universal: “Tota aquesta matèria canviant és un reflex dels canvis socioculturals que vivim, una expressió de la manera en què escollim viure. Fins i tot, qui diu que no en sap o que no se’n preocupa, de la bellesa, està prenent partit”.
Aviat farà deu anys de la quarta onada feminista, la del Me Too, però també del body positive, un moviment que ha aconseguit universalitzar termes com “pressió estètica”, que qüestiona els models de feminitat també fora de l’acadèmia; que fa arribar el lema “tots hauríem de ser feministes” a les desfilades de Dior i als concerts de Beyoncé. Avui, però, el paisatge ha canviat. Ozempic a Hollywood i la mateixa Vogue denuncia una davallada en la diversitat de cossos a les diferents fashion weeks. A Catalunya, aquest creixent culte a la bellesa també deixa emprempta: l’Agència per al creixement de les empreses (ACCIÓ) calcula que a Catalunya, la indústria de la cosmètica ha crescut un 32% en els últims cinc anys.
Al catàleg, Arias i Llull escriuen: “Lluny d’articular-se com un relat finalista, aquesta exposició acaba com voldria començar: amb el triomf de la matèria”. La pregunta que ressona entre les sales de la mostra no és “com” ha de ser la bellesa, sinó “què”. I el que ens proposa el CCCB és: matèria per combatre la imatge.
La imatge que condemna
L’any 1980, Montserrat Roig escrivia sobre la feminitat del franquisme: “El model que havien de seguir era la Mare de Déu: una imatge que no manifestava cap indici d’error ni de brutícia moral. Era una imatge extraordinàriament neta, fidel a les característiques recomanades pel dogma de la Immaculada, una imatge allunyada de les mesquineses reals —l’angoixa de les famílies per comprar fruita de qualitat o l’avorriment de les llarguíssimes tardes de diumenge—, una imatge que condemnava, d’entrada, a qui la volgués imitar, al fracàs més rotund”. En l’era digital, però, la institució es fa borrosa. Qui és, avui, aquesta Mare de Déu?
L’any 2021, el Wall Street Journal publicava una filtració d’informes interns de Meta sobre l’experiència dels adolescents a Instagram, concloent que un 32% de noies joves se sentien pitjor després d’haver-hi passat temps. Ara bé, més que deixar la xarxa, aquest malestar els generava addicció. Com si, d’alguna manera, poguéssim negociar amb les imatges. La filòsofa feminista Maura Gancitano escriu que “la religió de la bellesa se sosté en l’esperança, i no en el desig”, i segurament molts de nosaltres entrem en contacte amb la indústria de la cosmètica no per un desig de ser més bells, sinó per la promesa que ho podem arribar a ser. Que podem deslliurar-nos de la lletjor.
Avui potser hauríem de parlar d’una pressió estètica “autogestionada”, ultraliberal, que no es guia només per valors morals sinó per l’oferta i la demanda frenètiques del capitalisme de plataformes. La periodista Jia Tolentino batejava aquest fenomen com a Instagram face: la preferència de l’algoritme per unes faccions i uns cossos per sobre d’altres menys “desitjables” empenyia els usuaris a reproduir-los a través de filtres o d’operacions estètiques. Segons dades de la societat Espanyola de Medicina Estètica (SEME), més del 40% de la població espanyola ha tingut accés a algun tipus de tractament estètic, incloent els no invasius. En els últims deu anys, l’edat mitjana d’un primer accés ha baixat dels 35 als 20 anys.
L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) alerta que des de la pandèmia no només hem vist un augment dels dignòstics, sinó que l’edat de detecció ha baixat dels 14 als 12 anys. Durant els últims mesos, el retorn a una primesa extrema s’ha fet palès en catifes vermelles i s’ha parlat d’Ozempic, el fàrmac per aprimar-se, com una nova tendència. L’artista Marta Azparren, directora de Fasting Girls, que aquest maig ha passat per l’Espai Brossa, no considera que sigui una qüestió de modes. L’obra, que fa referència a les artistes de la fam victorianes —dones que feien dejuni públic com a forma d’espectacle—, també esmenta els mukbangs de TikTok, les místiques medievals, Kafka, Annie Ernaux i la baterista Karen Carpenter, que va morir amb 32 anys a conseqüència de l’anorèxia.
L’obra també fa sonar testimonis anònims: “Va arribar a un punt en què ja no em veia a mi, no veia el meu cos. Veia trossos, problemes”. Però Fasting Girls no esmenta en cap moment la paraula anorèxia, ni trastorn o bulímia: “Hi ha un perill en anomenar-ho”, diu Azparren. “Intentem no esmentar res semblant a un diagnòstic justament per pensar-ho com una cosa que ens passa com a societat: estem desapareixent en les imatges. Estem col·locant les imatges al lloc de la carn’”.
Monstres i bellesa
En el camp de la filosofia, Núria Gómez Gabriel i Ingrid Guardiola publiquen Feminisme gòtic, una investigació al voltant de la construcció cultural de la monstra, és a dir, les “emanacions femenines de caràcter sobrenatural, mòrbid, misteriós, tremend, fins i tot abjecte” que han resistit històricament a l’ideal. Les autores apleguen anàlisi històrica i textos filosòfics i d’art, així com apunts de la cultura més contemporània, també pop i digital. El to acadèmic sovint pren aire de manifest i dialoga amb l’espiral atemporal de Fasting Girls i d’El culte a la bellesa.
Aquí, les autores també plantegen un retorn al cos. A Feminisme gòtic, la monstra pren moltes formes: animal, artificial, afamada, bella, enllitada, dorment, espectral: “La bellesa, sovint, neix d’una estranya força que ve de llocs poc diàfans, fins i tot de les ombres. És en aquesta matèria viva, cíborg, polimorfa, aliena i alienígena, fosca, profunda, vibrant, biòtica, impersonal, històrica i transhistòrica, on es troben les veus —perquè la veu es fa cos”. L’obsessió pel cànon esdevé innevitable en un moment de predominança de les imatges; com més ens acostem a la imatge, al cànon, més ens allunyem del cos. Però, com podem retornar al cos, realment?
El tercer tram de l’exposició, de títol “La bellesa de la carn”, és el més físic de tots. Ja no se’ns parla de bellesa, sinó que se’ns presenten un seguit de formes que ens poden ser belles. Davant de la injustícia històrica que ens fa aspra la reconciliació, tant amb els nostres cossos com amb una idea de bellesa, Arias i Llull escriuren: “Veure també és una (…) forma d’atenció que transforma tant el món com qui el mira”.
Cap al final del recorregut, per fi, arribes a una sala dedicada als cabells, segurament amb el cap tan ple que t’agafa per sorpresa que el tema no s’hagués tractat abans. L’última obra és (Almost) all of my dead mother’s beautiful things (2023), una instal·lació de Narcissister amb desenes d’objectes de la mare de l’artista damunt d’una sola cadira. Abans de marxar, pregunto a Janice Li si potser hauríem de renunciar a la bellesa, per viure en pau. Ella contesta: “La bellesa també existeix en un color bonic. Va més enllà de cap cànon i és un goig que no hauríem d’haver-nos de guanyar.” Fora del CCCB, un grup d’adolescents ballen música K-pop seguint el reflex sobre els vidres del museu.
Núria Gómez Gabriel i Ingrid Guardiola
H&O
186 pàgines. 20 euros
EL PAÍS