‘La dolçor de viure’, de Joan Todó: Coberts de sutge

En els onze contes que Joan Todó (la Sénia, 1977) reuneix a La dolçor de viure, un títol bastant enganyós, hi predomina l’observació precisa i detallada per damunt dels fastuosos ornaments imaginatius, el destí inapel·lable dels fets s’imposa al món abstracte de la idea, i es prefereix seguir la conducta dels personatges que no pas analitzar-la: com si s’usés un microscopi per fixar-se amb fascinació en els petits moments de les vides petites, a cada conte es narra una situació concreta que, pel seu caràcter dramàtic o trivial, adquireix la categoria d’emblema o fulguració de la condició humana. Lluny de les estridències tècniques, tot i que la consciència de Joan Todó sobre com s’escriuen els contes aflori en tot moment, de la mateixa manera que un artesà ens ensenya amb orgull la seva caixa d’eines i ens explica quina és la funció de cada una —llegeixin ‘La cabra’—, la forma sempre està al servei de l’episodi humà, a la recerca tenaç de l’arquitectura i la dicció que explorin de la millor manera possible la realitat d’uns personatges a la vora tot sovint de la vulnerabilitat desesperada. Alberto Savinio comparava irònicament els contes de Maupassant amb un tren: hi viatgem tancats, l’ambient que s’hi respira ens sufoca, ens anem angoixant i demanem que el viatge s’acabi aviat i, a la fi, en des­embarquem “coberts de sutge”.

Una cosa semblant passa amb La dolçor de viure, una mescla explosiva de benestar i dolor —si ens agradés la grandiloqüència podríem referir-nos a l’èxtasi i l’agonia—, com si un sofriment insuportable que s’aguanta resignadament convisqués amb els calfreds que proporciona l’esclat fugaç de la bellesa irreal: a l’altra banda del promès al títol, comencem a llegir i topem, com un cop de maça rebut a les fosques, amb el naufragi d’una embarcació carregada de migrants i amb un home acorralat pels dimonis esgarrifosos del seu passat (“Per aquest camí arribaràs al poble”); la bàrbara degradació del pare del narrador d’’El meu pare’ —una cosa que a poc a poc es va desbordant fins a tornar-se insostenible— ens neguiteja tant com les distorsions de l’absurd en els somnis monstruosos de Bruno Schulz; i el desànim ens aclapara quan coneixem de la vora la fatídica i rònega quotidianitat de la parella protagonista de ‘Cada tarda igual’. No són més falagueres les circumstàncies del soldat que escriu ‘Carta des de la batalla’ —una narració perfectament realista en què, de cop i volta, al final, una sola frase fa que l’argument llisqui al fons del fantàstic—, i encara ho són menys les relacions familiars narrades a ‘Popòtamo’, ‘La capsa de música’ o ‘¿Quina hora és?’: en aquests tres contes, el que fa mal és la llum rara que fa que tothom sàpiga o intueixi “que l’aventura s’ha acabat, que ara només queda això, per davant: recordar les coses, mirar de salvar els mobles, cuidar la salut, sobreviure”, és el triomf de la vida com una vulgaritat massissa que viatja cap al no-res, és la impuresa del fracàs a pesar que els anhels incomplerts —la dolçor de viure— no semblessin aparentment tan difícils d’abastar. Potser només hi ha dos contes que s’escapen d’aquesta mirada: en el primer, el que dona títol al llibre, la narradora és una noia aristòcrata del segle XVIII, satisfeta i entusiasmada, però ignora que a París ja s’han obert les portes a l’exacerbació revolucionària; en el segon, ‘La cabra’, un dels moments culminants de La dolçor de viure i on cada un dels còdols que són les paraules emprades té el pes d’una roca, la felicitat pletòrica que hi batega es deu al detall gens insignificant que es tracta d’un cúmul d’anècdotes de la infància que el protagonista guarda arrelades a la memòria, com si tornés al passat per documentar-se sobre si mateix i esborrar el seu present avariat.

A La dolçor de viure no hi ha res que no agradi. La vitalitat del ritme de la prosa de Todó, gens artificiosa, es converteix en un goig per a l’oïda, la seva meticulosa habilitat per construir la solidesa de cada conte —les trames es resolen de manera mil·limètrica i tanmateix natural—, com si els cronometrés, ens atrapa i sedueix, i la seva agudesa perceptiva, la seva capacitat per inocular-nos unes impressions sensorials d’enorme plasticitat, us mostrarà —i ara sí que el títol no enganya— la dolçor de viure.

Seguir leyendo

 Els contes narren una situació concreta que, pel caràcter dramàtic o trivial, adquireix la categoria d’emblema o fulguració de la condició humana  

En els onze contes que Joan Todó (la Sénia, 1977) reuneix a La dolçor de viure, un títol bastant enganyós, hi predomina l’observació precisa i detallada per damunt dels fastuosos ornaments imaginatius, el destí inapel·lable dels fets s’imposa al món abstracte de la idea, i es prefereix seguir la conducta dels personatges que no pas analitzar-la: com si s’usés un microscopi per fixar-se amb fascinació en els petits moments de les vides petites, a cada conte es narra una situació concreta que, pel seu caràcter dramàtic o trivial, adquireix la categoria d’emblema o fulguració de la condició humana. Lluny de les estridències tècniques, tot i que la consciència de Joan Todó sobre com s’escriuen els contes aflori en tot moment, de la mateixa manera que un artesà ens ensenya amb orgull la seva caixa d’eines i ens explica quina és la funció de cada una —llegeixin ‘La cabra’—, la forma sempre està al servei de l’episodi humà, a la recerca tenaç de l’arquitectura i la dicció que explorin de la millor manera possible la realitat d’uns personatges a la vora tot sovint de la vulnerabilitat desesperada. Alberto Savinio comparava irònicament els contes de Maupassant amb un tren: hi viatgem tancats, l’ambient que s’hi respira ens sufoca, ens anem angoixant i demanem que el viatge s’acabi aviat i, a la fi, en des­embarquem “coberts de sutge”.

Una cosa semblant passa amb La dolçor de viure, una mescla explosiva de benestar i dolor —si ens agradés la grandiloqüència podríem referir-nos a l’èxtasi i l’agonia—, com si un sofriment insuportable que s’aguanta resignadament convisqués amb els calfreds que proporciona l’esclat fugaç de la bellesa irreal: a l’altra banda del promès al títol, comencem a llegir i topem, com un cop de maça rebut a les fosques, amb el naufragi d’una embarcació carregada de migrants i amb un home acorralat pels dimonis esgarrifosos del seu passat (“Per aquest camí arribaràs al poble”); la bàrbara degradació del pare del narrador d’’El meu pare’ —una cosa que a poc a poc es va desbordant fins a tornar-se insostenible— ens neguiteja tant com les distorsions de l’absurd en els somnis monstruosos de Bruno Schulz; i el desànim ens aclapara quan coneixem de la vora la fatídica i rònega quotidianitat de la parella protagonista de ‘Cada tarda igual’. No són més falagueres les circumstàncies del soldat que escriu ‘Carta des de la batalla’ —una narració perfectament realista en què, de cop i volta, al final, una sola frase fa que l’argument llisqui al fons del fantàstic—, i encara ho són menys les relacions familiars narrades a ‘Popòtamo’, ‘La capsa de música’ o ‘¿Quina hora és?’: en aquests tres contes, el que fa mal és la llum rara que fa que tothom sàpiga o intueixi “que l’aventura s’ha acabat, que ara només queda això, per davant: recordar les coses, mirar de salvar els mobles, cuidar la salut, sobreviure”, és el triomf de la vida com una vulgaritat massissa que viatja cap al no-res, és la impuresa del fracàs a pesar que els anhels incomplerts —la dolçor de viure— no semblessin aparentment tan difícils d’abastar. Potser només hi ha dos contes que s’escapen d’aquesta mirada: en el primer, el que dona títol al llibre, la narradora és una noia aristòcrata del segle XVIII, satisfeta i entusiasmada, però ignora que a París ja s’han obert les portes a l’exacerbació revolucionària; en el segon, ‘La cabra’, un dels moments culminants de La dolçor de viure i on cada un dels còdols que són les paraules emprades té el pes d’una roca, la felicitat pletòrica que hi batega es deu al detall gens insignificant que es tracta d’un cúmul d’anècdotes de la infància que el protagonista guarda arrelades a la memòria, com si tornés al passat per documentar-se sobre si mateix i esborrar el seu present avariat.

A La dolçor de viure no hi ha res que no agradi. La vitalitat del ritme de la prosa de Todó, gens artificiosa, es converteix en un goig per a l’oïda, la seva meticulosa habilitat per construir la solidesa de cada conte —les trames es resolen de manera mil·limètrica i tanmateix natural—, com si els cronometrés, ens atrapa i sedueix, i la seva agudesa perceptiva, la seva capacitat per inocular-nos unes impressions sensorials d’enorme plasticitat, us mostrarà —i ara sí que el títol no enganya— la dolçor de viure.

La dolçor de viure 

Más noticias

Cien años de Ernesto Cardenal, el religioso que buscó la revolución en la poesía

1 de marzo de 2025

Aquellas americanas que educaron en España desde la Residencia de Señoritas

26 de febrero de 2025

¿Quién soy yo? Zygmunt Bauman y la identidad nacional

12 de marzo de 2025

Asiste al próximo encuentro del Club de lectura del Quadern

3 de marzo de 2025

Joan Todó 
LaBreu Edicions
178 pàgines. 15 euros

Más información

 EL PAÍS