Al recent i extraordinari El món interior, Francesc Serés (Saidí, 1972) ens parla de la centralitat de la guerra en l’experiència humana. Per l’escriptor aragonès, Berlín n’és un dels millors epítoms: ahir com a escenari decisiu de la Segona Guerra Mundial, avui com a refugi pels exiliats ucraïnesos. Salvant les distàncies, Barcelona també resulta indestriable de les cicatrius bèl·liques que, només en època moderna, inclouen el setge borbònic de 1714, la guerra del Francès, les carlinades, les bullangues del XIX amb bombardeigs governamentals, la Setmana Tràgica, el pistolerisme i els atemptats anarquistes, l’octubre del 34 i la Guerra Civil.
La importància de la cesura marcada pel 1939 en les biografies dels coetanis és indubtable. El nou règim va dividir el món entre vencedors i vençuts, i no admetia ni tebior ni equidistància. Tanmateix, el temps va facilitar les evolucions posteriors respecte dels contundents alineaments inicials. Aquest desdibuixat va ser afavorit per una historiografia professional i una memòria cívica molt centrada a recuperar els perdedors. Molts, també botxins i perpetradors, van saber aprofitar la conjuntura per reescriure’s o simplement desaparèixer.
Des de fa un quart de segle, el professor de la UAB i director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, Francesc Vilanova (Barcelona, 1962), ha dedicat la seva recerca als vencedors en aquell any zero de la dictadura. Catalans del 1939 té el primer encert en el títol, perquè dins l’heterogènia coalició dels vencedors locals, poca cosa els vinculava més enllà de compartir bàndol. El maniqueisme propi de les guerres s’exacerba quan el conflicte és civil i amb un fort component de classe, i amb uns nivells de repressió tan alts enmig d’un context internacional d’antagonisme ideològic.
A Catalunya, als pocs falangistes històrics i/o membres de la coalició colpista inicial s’hi van afegir posteriorment conversos radicals, aliats de connivència i persones amb diferents graus de convicció i implicació. Aquests darrers, molts d’ells membres de la burgesia i/o lligaires, eren d’un falangisme i feixisme més retòric que real. En mots del mateix Vilanova, “devien ser franquistes, per allò del retorn a l’ordre i la recuperació de béns i patrimonis; vindria a ser un franquisme pragmàtic i convenient”. Ara bé, convençuts o no, actius o reactius, ràpidament van descobrir que els paràmetres de l’anterior dictadura primoriverista no servien i que, no per casualitat, l’exèrcit s’autoanomenava “de ocupación”. A més de la repressió ideològica comuna a la resta d’Espanya, aquí es desplegaria un programa de reespanyolització.
Catalans del 1939 exhuma textos i actituds que recuperen la duresa de l’objectiu original de les noves autoritats i exposen la complicitat i l’aquiescència de prohoms del període. La foto fixa és real i cruel ―especialment per a la redacció de Destino, obsessió recurrent de Vilanova— i ajusta millor el que realment va succeir amb el nostre relat històric. Ara bé, ja ens va advertir Kant per evitar-nos caure en els absoluts que de la fusta torta de la humanitat no en pot sortir res de recte. I és que tan trampós és amagar que van ser vencedors com no incloure en el retrat tot allò viscut abans i les evolucions posteriors.
El professor de la UAB i director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, Francesc Vilanova, ha dedicat la seva recerca als vencedors en aquell any zero de la dictadura
Al recent i extraordinari El món interior, Francesc Serés (Saidí, 1972) ens parla de la centralitat de la guerra en l’experiència humana. Per l’escriptor aragonès, Berlín n’és un dels millors epítoms: ahir com a escenari decisiu de la Segona Guerra Mundial, avui com a refugi pels exiliats ucraïnesos. Salvant les distàncies, Barcelona també resulta indestriable de les cicatrius bèl·liques que, només en època moderna, inclouen el setge borbònic de 1714, la guerra del Francès, les carlinades, les bullangues del XIX amb bombardeigs governamentals, la Setmana Tràgica, el pistolerisme i els atemptats anarquistes, l’octubre del 34 i la Guerra Civil.
La importància de la censura marcada pel 1939 en les biografies dels coetanis és indubtable. El nou règim va dividir el món entre vencedors i vençuts, i no admetia ni tebior ni equidistància. Tanmateix, el temps va facilitar les evolucions posteriors respecte dels contundents alineaments inicials. Aquest desdibuixat va ser afavorit per una historiografia professional i una memòria cívica molt centrada a recuperar els perdedors. Molts, també botxins i perpetradors, van saber aprofitar la conjuntura per reescriure’s o simplement desaparèixer.
Des de fa un quart de segle, el professor de la UAB i director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, Francesc Vilanova (Barcelona, 1962), ha dedicat la seva recerca als vencedors en aquell any zero de la dictadura. Catalans del 1939 té el primer encert en el títol, perquè dins l’heterogènia coalició dels vencedors locals, poca cosa els vinculava més enllà de compartir bàndol. El maniqueisme propi de les guerres s’exacerba quan el conflicte és civil i amb un fort component de classe, i amb uns nivells de repressió tan alts enmig d’un context internacional d’antagonisme ideològic.
A Catalunya, als pocs falangistes històrics i/o membres de la coalició colpista inicial s’hi van afegir posteriorment conversos radicals, aliats de connivència i persones amb diferents graus de convicció i implicació. Aquests darrers, molts d’ells membres de la burgesia i/o lligaires, eren d’un falangisme i feixisme més retòric que real. En mots del mateix Vilanova, “devien ser franquistes, per allò del retorn a l’ordre i la recuperació de béns i patrimonis; vindria a ser un franquisme pragmàtic i convenient”. Ara bé, convençuts o no, actius o reactius, ràpidament van descobrir que els paràmetres de l’anterior dictadura primoriverista no servien i que, no per casualitat, l’exèrcit s’autoanomenava “de ocupación”. A més de la repressió ideològica comuna a la resta d’Espanya, aquí es desplegaria un programa de reespanyolització.
Catalans del 1939 exhuma textos i actituds que recuperen la duresa de l’objectiu original de les noves autoritats i exposen la complicitat i l’aquiescència de prohoms del període. La foto fixa és real i cruel ―especialment per a la redacció de Destino, obsessió recurrent de Vilanova— i ajusta millor el que realment va succeir amb el nostre relat històric. Ara bé, ja ens va advertir Kant per evitar-nos caure en els absoluts que de la fusta torta de la humanitat no en pot sortir res de recte. I és que tan trampós és amagar que van ser vencedors com no incloure en el retrat tot allò viscut abans i les evolucions posteriors.
Francesc Vilanova
La Campana
528 pàgines, 25,90 euros
EL PAÍS