Els Drets Culturals inclouen el de poder accedir a la cultura, però la realitat és que existeix una barcelonacèntria quant a recursos i equipaments culturals, i que l’accés a la cultura es veu reduït o negat a bona part de la població per raons diverses però sobretot socioeconòmiques i geogràfiques. Per sort, existeix un entramat d’esdeveniments que tenen un capital social i una càrrega simbòlica molt important tant pel lloc on es realitzen com pels seus habitants, i que aconsegueixen atreure molta gent (he vist presentacions de llibres molt més plenes a La Bisbal d’Empordà que a Barcelona).
Així, entitats diverses amb més o menys ajut dels ajuntaments, consells comarcals i diners privats mitjançant quotes i patrocinis, tiren endavant amb èxit iniciatives culturals que cusen la població. Arreu hi ha exemples de gent que s’agrupa per fer teatre, organitzar quines, conferències, concerts, mercats i fires o les tan necessàries festes majors. Això fa molta gent que creu que val la pena involucrar-se i pagar per fer coses fora dels circuits merament institucionals. Perquè Catalunya és un país associacionista, ple de gent inquieta que, acostumada a governs disminuïts, tira endavant projectes sense esperar que li donin el vistiplau.
I força vegades, allò que comença amb una sabata i una espardenya acaba funcionant, es diversifica i es multiplica. L’Enric Ribalta, president de l’Associació Amics del Castell de Concabella, ho explica bé: “Vam entendre que si no ens fèiem nosaltres la cultura, ningú ens la faria”, i ara cada any passen 1500 persones pels cicles d’activitats que organitzen, que per a pobles de 100 habitants, són una munió. I tot això amb poca difusió, perquè a ulls dels mitjans el que passa fora de les grans ciutats és pràcticament invisible. Com diu l’Anna Punsoda, “és gros que nosaltres sabem tot el que programa del Palau de la Música o l’Arts Santa Mònica i, en canvi, el que fem a la resta de llocs no es coneix”».
Amb la Rut Martínez vam parlar del model i de la visió del festival que dirigeix, el Dansàneu. Que cal interrogar-se sobre com assegurar la continuïtat de les propostes, com fer-les servir perquè la gent tingui una excusa per sortir de casa, per participar i construir, per bastir relacions, i per reocupar i omplir places i jardins i eres i cantonades i carrers per tornar-los vida. Estem d’acord que els reptes que afrontem són semblants als d’altres llocs d’Europa, i que la cultura ens ha de servir per reflexionar i per parlar de drets i preocupacions universals: d’habitatge, d’integració, de ruralitat, de disseminació de serveis, de com fer comunitat. De què hem de parlar, si no? Si la cultura no serveix per commoure’ns, per representar-nos, interpel·lar-nos, servir-nos de catarsi, de què serveix? I créixer?- li demano. “Sí, però no necessàriament en quantitat. Jo el que vull és que la gent conegui el territori sense matar-lo, que els escenaris llueixin preciosos, que la programació sigui boníssima. Fer-ho cada cop millor!”
Entitats diverses amb més o menys ajut dels ajuntaments, consells comarcals i diners privats mitjançant quotes i patrocinis, tiren endavant amb èxit iniciatives culturals que cusen la població arreu
Els Drets Culturals inclouen el de poder accedir a la cultura, però la realitat és que existeix una barcelonacèntria quant a recursos i equipaments culturals, i que l’accés a la cultura es veu reduït o negat a bona part de la població per raons diverses però sobretot socioeconòmiques i geogràfiques. Per sort, existeix un entramat d’esdeveniments que tenen un capital social i una càrrega simbòlica molt important tant pel lloc on es realitzen com pels seus habitants, i que aconsegueixen atreure molta gent (he vist presentacions de llibres molt més plenes a La Bisbal d’Empordà que a Barcelona).
Així, entitats diverses amb més o menys ajut dels ajuntaments, consells comarcals i diners privats mitjançant quotes i patrocinis, tiren endavant amb èxit iniciatives culturals que cusen la població. Arreu hi ha exemples de gent que s’agrupa fer teatre, organitzar quines, conferències, concerts, mercats i fires o les tan necessàries festes majors. Això fa molta gent que creu que val la pena involucrar-se i pagar per fer coses fora dels circuits merament institucionals. Perquè Catalunya és un país associacionista, ple de gent inquieta que, acostumada a governs mermats, tira endavant projectes sense esperar que li donin el vistiplau.
I força vegades, allò que comença amb una sabata i una espardenya, acaba funcionant, es diversifica i es multiplica. L’Enric Ribalta, president de l’Associació Amics del Castell de Concabella, ho explica bé: “Vam entendre que si no ens fèiem nosaltres la cultura, ningú ens la faria”, i ara cada any passen 1500 persones pels cicles d’activitats que organitzen, que per pobles de 100 habitants, són una munió. I tot això amb poca difusió, perquè a ulls dels mitjans el que passa fora de les grans ciutats és pràcticament invisible. Com diu l’Anna Punsoda, “és gros que nosaltres sabem tot el que programa del Palau de la Música o l’Arts Santa Mònica i, en canvi, el que fem a la resta de llocs no es coneix”».
Amb la Rut Martínez vam parlar del model i de la visió del festival que dirigeix, el Dansàneu. De que cal interrogar-se sobre com assegurar la continuïtat de les propostes, com fer-les servir perquè la gent tingui una excusa per sortir de casa, per participar i construir, per bastir relacions, i per reocupar i omplir places i jardins i eres i cantonades i carrers per tornar-los vida. Estem d’acord que els reptes que afrontem són semblants als d’altres llocs d’Europa, i que la cultura ens ha de servir per reflexionar i per parlar de drets i preocupacions universals: d’habitatge, d’integració, de ruralitat, de disseminació de serveis, de com fer comunitat. De què hem de parlar, si no? Si la cultura no serveix per commoure’ns, per representar-nos, interpel·lar-nos, servir-nos de catarsi, de què serveix? I créixer?- li demano. “Sí, però no necessàriament en quantitat. Jo el que vull és que la gent conegui el territori sense matar-lo, que els escenaris llueixin preciosos, que la programació sigui boníssima. Fer-ho cada cop millor!”
EL PAÍS