En un dels seus imprescindibles assajos sobre la literatura francesa, Carlos Pujol, que havia sigut jurat del premi Ramon Llull quan ningú s’estranyava que l’obtinguessin uns escriptors que havien sabut educar el talent —Joan Perucho, Pere Gimferrer, Terenci Moix o Valentí Puig, per exemple— i, fascinats per la fe en les paraules i l’estil, no desconeixien que la primera propietat de la vocació literària era escriure desinteressadament, més enllà de l’anhel gens condemnable ni mesquí del reconeixement públic, la notorietat social o la recompensa econòmica, a propòsit del teatre del segle XVII recordava una il·lustrativa anècdota protagonitzada pel cardenal Richelieu: amb l’objectiu de fomentar un teatre que eduqués el públic des del Poder, amb totes les coaccions pertinents, va reunir un equip de cinc autors perquè escrivissin obres d’encàrrec, supervisades per un home de confiança seu que els proporcionaria l’assumpte i tindria la missió de canviar i retocar el que considerés oportú. El taller teatral de qui aleshores era el primer ministre francès no va dur enlloc, però mostra prou eloqüentment l’actitud del Poder respecte de la literatura: havia de ser dòcil i obedient, respectuosa amb les exigències dels mandataris, i sotmesa a una vigilància estricta, talment com si s’implantés una mena d’aquarterament literari en què la independència es podia jutjar com una sedició punible.
Sembla que la periodista, Premi Ramon Llull, tem no complir al peu de la lletra les normes severes que manen en aquest nou gènere narratiu
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
Sembla que la periodista tem no complir al peu de la lletra les normes severes que manen en aquest nou gènere narratiu que és el gènere premi
En un dels seus imprescindibles assajos sobre la literatura francesa, Carlos Pujol, que havia sigut jurat del premi Ramon Llull quan ningú s’estranyava que l’obtinguessin uns escriptors que havien sabut educar el talent —Joan Perucho, Pere Gimferrer, Terenci Moix o Valentí Puig, per exemple— i, fascinats per la fe en les paraules i l’estil, no desconeixien que la primera propietat de la vocació literària era escriure desinteressadament, més enllà de l’anhel gens condemnable ni mesquí del reconeixement públic, la notorietat social o la recompensa econòmica, a propòsit del teatre del segle XVII recordava una il·lustrativa anècdota protagonitzada pel cardenal Richelieu: amb l’objectiu de fomentar un teatre que eduqués el públic des del Poder, amb totes les coaccions pertinents, va reunir un equip de cinc autors perquè escrivissin obres d’encàrrec, supervisades per un home de confiança seu que els proporcionaria l’assumpte i tindria la missió de canviar i retocar el que considerés oportú. El taller teatral de qui aleshores era el primer ministre francès no va dur enlloc, però mostra prou eloqüentment l’actitud del Poder respecte de la literatura: havia de ser dòcil i obedient, respectuosa amb les exigències dels mandataris, i sotmesa a una vigilància estricta, talment com si s’implantés una mena d’aquarterament literari en què la independència es podia jutjar com una sedició punible.
Ara els nous cardenals els localitzem en els departaments de màrqueting de les grans societats mercantils en què s’han convertit els grups editorials, i en els seus magatzems trobem no poques mostres d’un tipus de narrativa impossible de calibrar des d’un punt de vista crític perquè tan sols admet el qualificatiu d’aliterari, procliu a la impostura i més entossudit a anar a la recerca del consum que del valor estètic, com si també els dirigís una idea semblant a l’exposada pel nou cap del diari en plena transformació —deixa de publicar-se en paper i es converteix exclusivament en digital— on treballa la protagonista i narradora de La segona vida de Ginebra Vern, la novel·la d’Agnès Marquès (Palma, 1979), guanyadora de l’últim premi Ramon Llull: “No cal que hi contactis, la història de fons ens és igual. Tu escriu la notícia a partir de l’anunci i posa-hi un titular cridaner. Que vagi directe al cor i la curiositat dels lectors”.
Ginebra Vern és una periodista de les de sempre, acostumada a contrastar la veracitat de la informació, però l’ordre que rep se situa a l’altra banda de la línia vermella de la professió, i ha d’enginyar-se-les per aconseguir que un simple anunci publicat en un diari local d’un poblet del sud-est de Texas —aparentment una venjança sentimental on una dona felicita el seu marit i l’amant pel fill que esperen— esdevingui un fenomen viral. A contracor, Ginebra Vern compleix l’encàrrec amb eficàcia, però alguna cosa similar al remordiment de consciència se li arrela tan endins que decideix viatjar fins al lloc dels fets, a Texas, per esbrinar “si la notícia era l’anunci o si la notícia era la història que hi havia al darrere”: l’exploració sobre les menudeses prosaiques de la vida dels tres personatges implicats en l’afer personal revelat a la premsa i les pinzellades sobre la claustrofòbica existència domèstica en el rígid i trivial infern moralista texà són el millor del llibre, i sap una mica de greu que Agnès Marquès no s’hi hagi esbargit amb una llibertat menys condicional, com si temés no complir al peu de la lletra amb el rigor de les normes severes que manen en aquest nou gènere narratiu que és el gènere premi.
És convenient no revelar cap dada de les dues sorpreses —totes dues singulars i versemblants— amb què Agnès Marquès encarrila una novel·la que gairebé no trontolla mai, tot i que tampoc no admira sempre: una de majúscula relacionada amb la quotidianitat dels tres personatges implicats en l’anunci, i una altra de més endevinable, prevista per anar “directe al cor” i omplir-lo d’una certa dosi mel·líflua, vinculada a la particularitat sentimental de la seva protagonista a Barcelona, i que ens pot semblar l’esquer usat per l’autora amb la intenció d’entabanar els poc creatius cardenals Richelieus de torn, i amagar rere la facilitat, la rapidesa i la superficialitat de La segona vida de Ginebra Vern aquella qualitat mínima exigible a qualsevol novel·la.
La segona vida de Ginebra Vern
Agnès Marquès
Columna
278 pàgines. 22,90 euros
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS