Sovint rondino del sistema literari català, no pas per esport, sinó per batallar per uns mínims de sentit comú. Avui, però, no em vull queixar; acaba d’arrencar la Setmana del Llibre en Català, que és una de les coses que funcionen prou bé per a tothom: és un bon aparador, s’hi venen un munt de llibres i és un lloc de trobada del sector (això no ho menystingueu: gràcies que sortim de la cova i compartim cerveses o actes, de cop el món editorial esdevé menys hostil, i els ressentiments, menys esmolats).
A banda de La Setmana del Llibre en Català, un altre èxit de país són els centenars de clubs de lectura. Ara bé, hi ha una queixa recurrent entre els coordinadors: els lots
Sovint rondino del sistema literari català, no pas per esport, sinó per batallar per uns mínims de sentit comú. Avui, però, no em vull queixar; acaba d’arrencar la Setmana del Llibre en Català, que és una de les coses que funcionen prou bé per a tothom: és un bon aparador, s’hi venen un munt de llibres i és un lloc de trobada del sector (això no ho menystingueu: gràcies que sortim de la cova i compartim cerveses o actes, de cop el món editorial esdevé menys hostil, i els ressentiments, menys esmolats).
Un altre èxit de país són els centenars de clubs de lectura. Els autors hi anem de tant en tant, sobretot gràcies a les subvencions per fomentar el contacte entre lectors i autors (vet aquí una tercera cosa que rutlla i que —increïble!— està ben pagada). Ara bé, hi ha una queixa recurrent entre els coordinadors dels clubs: els lots. M’explico. En general, per fer un club, calen deu o vint exemplars disponibles del llibre; com que no sempre és possible, i com que portar-los d’altres biblioteques implica un esforç considerable, hi ha els lots: algunes obres tenen un estoc addicional fora de préstec normal que serveix per nodrir els clubs. Els coordinadors se’m queixen que la llista és limitada, de manera que acaben llegint el que hi ha i no el que voldrien llegir. Una llàstima, tenint en compte que una de les gràcies dels clubs és descobrir coses que normalment no llegiríem.
La llista de lots existents no és de consulta pública, així que ens limitarem a fer una ullada al catàleg de CePSE (comú a Catalunya, no inclou lots com els de les diputacions), on hi ha lots de 2.805 obres per a clubs, de les quals unes 2.300 són per a adults. Els autors que hi estan representats són variats, tot i que, esclar, hi figuren els que més funcionen per motius econòmics o literaris. 2.300 són molts? Tenint en compte que inclouen tota la producció mundial de tots els temps, potser no són tants.
Tenir o no tenir lot també condiciona la vida econòmica dels autors (com a referència: el 2025 vaig ingressar 3.300 € amb els clubs; el 2024, 5.500 €). Si no hi ha lot, pocs clubs faràs. I qui decideix de quines obres hi ha lot? D’una banda, els clubs poden fer peticions, tot i que, si es consideren massa minoritàries, possiblement seran desestimades; també les biblioteques fan propostes, o la mateixa central; però com que no hi ha una coordinació de compra de lots que vetlli pels criteris obvis —equilibri, diversitat, qualitat, etc.; és a dir, per la salut lectora—, la llista s’acaba construint amb pedaços.
Fent-hi una ullada, em sobta, per exemple, que hi hagi tretze obres de Paul Auster o vuit de Henning Mankell, o inclús tots sis volums de la saga Blackwater, mentre que no hi ha ni el Tsunami d’Albert Pijuan ni cap llibre d’Adrià Pujol ni tampoc cap dels volums de la trilogia biogràfica de Coetzee.
Una de les possibles solucions per als autors d’aquí seria fer com a Noruega, on l’Estat compra mil exemplars dels llibres dels autors nacionals, i destinar-ne unes desenes a lots; això, a més, compensaria el greuge de la remuneració per préstec públic que reben els autors, una xifra irrisòria, fins i tot ofensiva, que no respecta el que estableix la directiva europea en aquest sentit. Si us sembla, ho comentem al bar de La Setmana.
EL PAÍS