La comèdia del desmenjat va ser una de les més fascinants i perfeccionades eines d’exposició pública de Josep Pla, i ho va ser des del principi: vull dir, des del primer moment en què va voler presentar-se al públic no només com a periodista i cronista, sinó com a autor d’una cosa tan seriosa com un nou llibre. Invenciblement, el seu pròleg a Coses vistes (1920-1925) em fa ressonar a la memòria la mateixa impostada humilitat que fa servir Cervantes al pròleg del seu primer llibre, La Galatea, com si haguessin estat els amics qui impulsen el llibre i vençut les resistències de l’autor, que no veu gaire sentit a publicar un llibre més. Pla broda la retòrica de la humilitat i la irrellevància de tot plegat, començant per ell mateix, i ho fa al seu primer llibre també: no gaire més, en aparença, que un aplec de textos ja publicats, retocats aquí i allà, sense cap infatuació o impostura de literat, que és una cosa que a Pla li resulta intolerablement fastigosa, a la seva joventut i també al final de la vida.
Però aquesta forma de la timidesa literària ―presentar-se sense aldarulls i alhora contra tot l’ecosistema literari― comporta un risc elevat de confusió en els lectors, perquè poden no saber del tot què és el que lliura un autor d’autèntica ambició literària com és Josep Pla, (“criaturades”, en diu ell) i a una edat no exactament precoç: quan surt el seu primer llibre té 28 anys i ja ha escrit i llegit moltes pàgines, però n’ha llegit moltes més, arravatadament, d’autors espanyols i estrangers, mentre confegeix una forma d’ambició literària que no traspua enlloc o que Pla mai converteix en exhibicionisme pornogràfic. Més aviat a l’inrevés: sap molt bé que té un parell de quaderns plens de notes preses al voltant dels vint anys i l’experiència d’estudiant universitari a Barcelona, la vida íntima a Palafrugell, les seves cabòries i les notes de lectura. Els va publicar Xavier Pla fa uns quants anys i ens van permetre descobrir la llavor incipient, merament testimonial, del que mig segle després seria un gros volum de dietari, El quadern gris, que efectivament conté la immensa majoria de les anotacions del nano de 20 anys, però sobretot n’inclou un fotimer de noves que no tenen res a veure amb el que observava o meditava el jove estudiant de Palafrugell d’excursió a Barcelona.
Només cinc anys després de deixar de prendre notes al quadern vermell, que és el segon, decideix aplegar una mena de cròniques, reportatges, semblances sota el títol tan poc ficcional de Coses vistes ―gairebé com un notari de la vida que passa―, malgrat que també decideix que una de les parts del llibre es tituli sobtadament “Capítols de novel·la” i l’última, “Retrats”, que ben bé poden llegir-se com la llavor del que seran en el futur els seus homenots, ara dedicats a Manolo, Carles Riba, Junoy o Alomar (o el temible Maurras, o un autoretrat fallit, i potser el més retòric de tots els textos).
Fins a arribar a la meitat del llibre, Pla ha aplegat sensacions, percepcions, descripcions en una clau obertament autobiogràfica, testimonial i fins i tot confessional: passeja per Girona com ha passejat també per Montjuïc, que li agrada molt, com li agrada també el seu barri de Barcelona i, per descomptat, també el paisatge líric i abrupte de Palafrugell o de Calella, amb una detinguda i pronunciada voluntat d’estil perceptiu, refinat i exacte, precís i originalíssim, com si el més important de la pàgina fos captar el to exacte del blau o el matís de la llum al capvespre. Un líric en prosa sura arreu d’aquests pàgines, i del periodista pròpiament dit podria dir-se que no hi ha notícia en aquest volum, fora de la informació que dona sobre la feina que fa en aquest o aquell diari o aquesta o aquella corresponsalia. Del que hi ha notícia a Coses vistes és d’una vocació d’autor literari que no fa literatura ni fa novel·la i menys encara novel·leria, sinó una altra cosa: prosa sensible, talls de vida viva i menor, sense impostura ni bunyols d’estil, neta i clara i entenedora i precisament per això addictiva en la seva insignificança volguda: ¿unes memòries fragmentades, esparses i modestes de joventut? De fet, al pròleg diu que “he procurat fer-me entendre i he cregut necessari respectar la veritat i el natural” contra la inflamació inintel·ligible de la “sublimitat” habitual.
I això de la novel·la? Pla novel·lista, com diu el títol del capítol amb uns quants articles més? Alguns dels talls tenen aire novel·lesc, certament ―com aquell on el protagonista va ser teòleg i ara és filòleg…―, però molt sovint, inconfusiblement, la veu del narrador ―“jo”― s’acosta a una experiència recreada versemblant a partir de la realitat viscuda pel mateix Pla a una casa de dispeses o passejant entre el brogit delirant del carrer Pelai de Barcelona, o a la Pensió Urània de Roma, o cansadíssim de set dies d’insomni a Berlín, o entretingut amb la senyora Pastoraes que portava la pensió de Lisboa, o petant la xerrada amb el doctor Borralleres, que tant de suc tindrà quan es posi a escriure de veritat El quadern gris, o amb el seu gran amic Eugeni Xammar (i el seu gat). Les facècies i anècdotes són modestes i curioses, i poca cosa més, però el que mana és un punt de vista, una perspectiva, un estil i una manera de mirar la realitat quotidiana sense falòrnies ni mistificacions.
Com no fer cas de Pla i la seva declaració al pròleg previst per a l’edició de 1928 (que no va arribar a sortir) i que va reutilitzar per a la de 1948 a Selecta, com assenyala Jordi Cornudella en un solvent epíleg sobre la història dels textos. Allà el mateix Pla defineix el llibre “com un recull de records d’adolescència i de primera joventut”. I encara puntualitza una cosa que diu que ha repetit sovint: “Tot el que he escrit fins ara [1928] no són més que fragments per a unes possibles memòries de la meva vida. Si en els seixanta o setanta anys que em queden de vida —poseu vuitanta si voleu— no he tingut temps, però, d’escriure aquestes memòries no tindré més remei que considerar aquesta edició com absolutament definitiva”.
Ho farà, i tant que ho farà, malgrat la timidesa literària, quan la passió de Proust se li fiqui a la ceba i ja no se la tregui mai més. De moment, però, qui mana a la ceba és… Pío Baroja i els seus llibres miscel·lanis d’observacions, retalls de vida, perfils personals, observacions al pas i entremaliadures divertides, que Pla llegeix indefectiblement: és un dels seus models irrenunciables. De la mateixa manera que va patir de valent en veure que gairebé tothom es creia de bona fe que El quadern gris era la transcripció retocada d’un dietari de joventut (dir-ho així al pròleg el 1966 va ser un error fatal), va començar a patir mig segle abans en veure que ningú no entenia tampoc què feia en reunir aquestes proses memorioses, descriptives i líriques: escrivia sintonitzat amb els temps que van inventar una forma de fer literatura fora de la ficció convencional, és a dir, fora de la novel·la, de la novel·leria, encara que algun capítol pogués arribar a titular-se “Capítols de novel·la”.
Destino reedita cent anys després el llibre que va publicar l’escriptor de Palafrugell quan ja era conegut com a periodista
La comèdia del desmenjat va ser una de les més fascinants i perfeccionades eines d’exposició pública de Josep Pla, i ho va ser des del principi: vull dir, des del primer moment en què va voler presentar-se al públic no només com a periodista i cronista, sinó com a autor d’una cosa tan seriosa com un nou llibre. Invenciblement, el seu pròleg a Coses vistes (1920-1925) em fa ressonar a la memòria la mateixa impostada humilitat que fa servir Cervantes al pròleg del seu primer llibre, La Galatea, com si haguessin estat els amics qui impulsen el llibre i vençut les resistències de l’autor, que no veu gaire sentit a publicar un llibre més. Pla broda la retòrica de la humilitat i la irrellevància de tot plegat, començant per ell mateix, i ho fa al seu primer llibre també: no gaire més, en aparença, que un aplec de textos ja publicats, retocats aquí i allà, sense cap infatuació o impostura de literat, que és una cosa que a Pla li resulta intolerablement fastigosa, a la seva joventut i també al final de la vida.
Però aquesta forma de la timidesa literària ―presentar-se sense aldarulls i alhora contra tot l’ecosistema literari― comporta un risc elevat de confusió en els lectors, perquè poden no saber del tot què és el que lliura un autor d’autèntica ambició literària com és Josep Pla, (“criaturades”, en diu ell) i a una edat no exactament precoç: quan surt el seu primer llibre té 28 anys i ja ha escrit i llegit moltes pàgines, però n’ha llegit moltes més, arravatadament, d’autors espanyols i estrangers, mentre confegeix una forma d’ambició literària que no traspua enlloc o que Pla mai converteix en exhibicionisme pornogràfic. Més aviat a l’inrevés: sap molt bé que té un parell de quaderns plens de notes preses al voltant dels vint anys i l’experiència d’estudiant universitari a Barcelona, la vida íntima a Palafrugell, les seves cabòries i les notes de lectura. Els va publicar Xavier Pla fa uns quants anys i ens van permetre descobrir la llavor incipient, merament testimonial, del que mig segle després seria un gros volum de dietari, El quadern gris, que efectivament conté la immensa majoria de les anotacions del nano de 20 anys, però sobretot n’inclou un fotimer de noves que no tenen res a veure amb el que observava o meditava el jove estudiant de Palafrugell d’excursió a Barcelona.
Només cinc anys després de deixar de prendre notes al quadern vermell, que és el segon, decideix aplegar una mena de cròniques, reportatges, semblances sota el títol tan poc ficcional de Coses vistes ―gairebé com un notari de la vida que passa―, malgrat que també decideix que una de les parts del llibre es tituli sobtadament “Capítols de novel·la” i l’última, “Retrats”, que ben bé poden llegir-se com la llavor del que seran en el futur els seus homenots, ara dedicats a Manolo, Carles Riba, Junoy o Alomar (o el temible Maurras, o un autoretrat fallit, i potser el més retòric de tots els textos).
Fins a arribar a la meitat del llibre, Pla ha aplegat sensacions, percepcions, descripcions en una clau obertament autobiogràfica, testimonial i fins i tot confessional: passeja per Girona com ha passejat també per Montjuïc, que li agrada molt, com li agrada també el seu barri de Barcelona i, per descomptat, també el paisatge líric i abrupte de Palafrugell o de Calella, amb una detinguda i pronunciada voluntat d’estil perceptiu, refinat i exacte, precís i originalíssim, com si el més important de la pàgina fos captar el to exacte del blau o el matís de la llum al capvespre. Un líric en prosa sura arreu d’aquests pàgines, i del periodista pròpiament dit podria dir-se que no hi ha notícia en aquest volum, fora de la informació que dona sobre la feina que fa en aquest o aquell diari o aquesta o aquella corresponsalia. Del que hi ha notícia a Coses vistes és d’una vocació d’autor literari que no fa literatura ni fa novel·la i menys encara novel·leria, sinó una altra cosa: prosa sensible, talls de vida viva i menor, sense impostura ni bunyols d’estil, neta i clara i entenedora i precisament per això addictiva en la seva insignificança volguda: ¿unes memòries fragmentades, esparses i modestes de joventut? De fet, al pròleg diu que “he procurat fer-me entendre i he cregut necessari respectar la veritat i el natural” contra la inflamació inintel·ligible de la “sublimitat” habitual.
I això de la novel·la? Pla novel·lista, com diu el títol del capítol amb uns quants articles més? Alguns dels talls tenen aire novel·lesc, certament ―com aquell on el protagonista va ser teòleg i ara és filòleg…―, però molt sovint, inconfusiblement, la veu del narrador ―“jo”― s’acosta a una experiència recreada versemblant a partir de la realitat viscuda pel mateix Pla a una casa de dispeses o passejant entre el brogit delirant del carrer Pelai de Barcelona, o a la Pensió Urània de Roma, o cansadíssim de set dies d’insomni a Berlín, o entretingut amb la senyora Pastoraes que portava la pensió de Lisboa, o petant la xerrada amb el doctor Borralleres, que tant de suc tindrà quan es posi a escriure de veritat El quadern gris, o amb el seu gran amic Eugeni Xammar (i el seu gat). Les facècies i anècdotes són modestes i curioses, i poca cosa més, però el que mana és un punt de vista, una perspectiva, un estil i una manera de mirar la realitat quotidiana sense falòrnies ni mistificacions.
Com no fer cas de Pla i la seva declaració al pròleg previst per a l’edició de 1928 (que no va arribar a sortir) i que va reutilitzar per a la de 1948 a Selecta, com assenyala Jordi Cornudella en un solvent epíleg sobre la història dels textos. Allà el mateix Pla defineix el llibre “com un recull de records d’adolescència i de primera joventut”. I encara puntualitza una cosa que diu que ha repetit sovint: “Tot el que he escrit fins ara [1928] no són més que fragments per a unes possibles memòries de la meva vida. Si en els seixanta o setanta anys que em queden de vida —poseu vuitanta si voleu— no he tingut temps, però, d’escriure aquestes memòries no tindré més remei que considerar aquesta edició com absolutament definitiva”.
Ho farà, i tant que ho farà, malgrat la timidesa literària, quan la passió de Proust se li fiqui a la ceba i ja no se la tregui mai més. De moment, però, qui mana a la ceba és… Pío Baroja i els seus llibres miscel·lanis d’observacions, retalls de vida, perfils personals, observacions al pas i entremaliadures divertides, que Pla llegeix indefectiblement: és un dels seus models irrenunciables. De la mateixa manera que va patir de valent en veure que gairebé tothom es creia de bona fe que El quadern gris era la transcripció retocada d’un dietari de joventut (dir-ho així al pròleg el 1966 va ser un error fatal), va començar a patir mig segle abans en veure que ningú no entenia tampoc què feia en reunir aquestes proses memorioses, descriptives i líriques: escrivia sintonitzat amb els temps que van inventar una forma de fer literatura fora de la ficció convencional, és a dir, fora de la novel·la, de la novel·leria, encara que algun capítol pogués arribar a titular-se “Capítols de novel·la”.
Josep Pla
Destino
264 pàgines
21 euros / @8,99
EL PAÍS