L’absurd popular, l’absurd tradicional, l’absurd antic, l’absurd infantil, l’absurd juganer, però tots els adjectius que acompanyen aquest substantiu queden obnubilats pel seu substantiu mateix, si no és que són obvietats com ara l’absurd inexplicable o el misteriós absurd, que no li afegeixen ni li sostreuen res, no fan més ni menys absurda l’absurditat de l’absurd, són com a nom i adjectiu idèntics: l’absurd absurd. Però sí que es pot afirmar, com ara ho veurem, que l’absurd és tradicional, igual que el misteri i que tot lo inexplicable.
I com que ens costa d’acceptar-lo i ens costa d’admetre’l, li cerquem antídots, és a dir explicacions: antigament això volia dir tal cosa, i es deia o es cantava amb tal determinada intenció. Jo, per principi, no m’ho crec. O bé el defugim per la tangent dient que l’absurditat hi és per satisfer la necessitat rítmica de la rima, que tampoc no m’ho acabo de creure, perquè la rima tant pot desembocar en el sense sentit com en el ple de sentit. La rima sap aportar molt de sentit: en Patufet és molt remenut i els senyorassos i les senyorasses no el veuen, o fan veure que ni el veuen, i per això, de nens, plens d’entusiasme, cantem: “Patim patam patum, homes i dones del cap dret, patim patam patum, no trepitgeu en Patufet”. Que per mi va ser la primera cançó protesta, i que per cert no té res a veure amb l’absurd perquè té sentit lògic i intenció evident.
L’absurd és un simple joc lingüístic o una categoria de l’ésser? O és que l’essència de la realitat és l’absurd?
Una altra manera de domesticar l’absurditat és convertint-la en un gènere definit, amb nom i tot, com fan els anglesos amb el que ells en diuen “nonsense”, que és una manera curta de dir “sense cap ni peus”. En anglès hi ha tota una literatura en aquesta línia del sense sentit, tota una prestatgeria de la llibreria: així l’absurd té la seva regioneta, la seva reserva índia, i fins i tot les seves estrelles (començant pel divertidíssim Edward Lear), que podríem dir que són herois de carn i ossos del que no té cap ni peus. Aquest “sense sentit” anglès ve de lluny (tradicional) i va per llarg, i el toquen poetes com Kenneth Patchen, cantants com John Lennon (“Soc la morsa”) i molts altres.
L’absurd és un simple joc lingüístic o una categoria de l’ésser? O és que l’essència mateixa de la realitat és l’absurd? Aquell professor de matemàtiques alemany que es va fer famós pels mils d’aforismes que va escriure, el gran Lichtenberg (1742-1799), en té un que diu: “Un ganivet sense fulla i sense mànec”. És un joc del pur “sense sentit”? O està dient que la realitat, el món, el viure, som un ganivet sense fulla i sense mànec? Lichtenberg també té un aforisme que jo he repetit, rimat, al llibre dels Coltells: “Ho diu un savi alemany: / lo inexplicable, lo obscur, / no es pot dir que sigui estrany / ni que mai ho hagi sigut”, que s’assembla a allò que, parlant de les cançons populars, digué Dylan el 1966: “El misteri és un fet, un fet tradicional”.
L’absurd juganer: quan era molt petit, la mare o la tia m’asseien sobre els genolls i em feien botar i rebotar al ritme de l’“Arri arri burriquet, / anirem a Sant Benet, / posarem el burro en sal / i la truja a la samal” i sovint “la truja” era substituïda per “l’Eenriiiic” mentre em tiraven enrere com si m’anessin a fer caure, però sense deixar-me anar, provocant aquell espant de riure que fa riure tant els nens.
Fem servir la lògica per oposar-la a l’absurd, però, com diuen els escrits dadà de Picabia, “la lògica és il·lògica”
L’absurd rimat i empipador: quan els petits demanem als grans que ens expliquin un conte i no en tenen ganes, se’n surten dient: “Hi havia un rei que tenia tres filles, les volia casar i no tenia faldilles” o “Hi havia un rei que tenia tres fills que els volia lligar i no tenia cordills”.
Accions humanes combinades amb moviments naturals se’ns poden presentar amb les formes fascinants de l’enigmàtica bellesa que sempre acompanya el nostre viure: la cançó del “Plou i fa sol, / les bruixes es pentinen, / plou i fa sol, / les bruixes van de dol”, per mi, que no crec en bruixes, és una cosa estranya impossible d’aclarir més enllà dels mots concrets amb què es formula: m’arriba com una visió magnífica del senzill fet de veure que plou i fa sol. No crec en bruixes però, si n’hi ha, deuen ser com la del conte de Girbal Jaume ‘De com la Genisa Saborella se va tornar bruixa’ (del llibre La reencarnació de la Matèria).
La forma del “Plou i fa sol” (quatre versos, el primer i el tercer idèntics, el segon que no rima amb ningú, i el quart que comença igual que el segon i acaba rimant amb els altres dos) deu ser de les més arcaiques de la llengua, és el mateix esquema del “Sol solet, / vine’m a veure, vine’m a veure, / sol solet, / vine’m a veure que tinc fred” (cançó perfectament “lògica” i no gens absurda) i de cançons com ara “El gegant del Pi”, “Jo te l’encendré”, o la que fa: “Escarbat bum bum / beu-te l’oli beu-te l’oli / escarbat bum bum / beu-te l’oli que hi ha al llum”, que per mi, que no he viscut el temps dels llums d’oli, és misteriosa i interessantíssima.
De cançons que són o semblen absurdes n’hi ha moltes: “La lluna la pruna” potser tenia la seva “lògica” astronòmica quan no era pruna sinó bruna, però ha acabat essent pruna… perquè l’ànima popular ha preferit fugir dels sentits clars i venir cap al més ençà enigmàtic. O la cançó melancoliquíssima que fa: “Ploreu ploreu ninetes / que el burro està malalt, / té mal a la poteta / i el ventre li fa mal, / no vol jeure a la palla / sinó en un matalàs, / no vol menjar civada / sinó pinyons pelats”, que també hi ha qui li busca antics significats burlescos però que per mi és de pura i “simple” fantasia.
L’absurd de caire tradicional i aire juganer, amb forma d’absurd seductor, reapareix en una quarteta de Carles Fages de Climent, que era de Castelló d’Empúries, també: “Soc faroner de les Medes / on viuríem tu i jo sols: / el dematí cols i bledes / i a la nit bledes i cols”.
Fem servir la lògica per oposar-la a l’absurd, però sempre hem sabut, com diuen els escrits dadà de Francis Picabia, que “la lògica és iŀlògica”.
I per acabar amb un rampell de falsa tonteria natural, recordem la cosina de Mallarmé que solia repetir que “per molt que tiris els daus no aboliràs l’absurd”.
Els adjectius que acompanyen el substantiu queden obnubilats pel substantiu mateix,
però es pot afirmar que és tradicional, igual que el misteri i que tot lo inexplicable
L’absurd popular, l’absurd tradicional, l’absurd antic, l’absurd infantil, l’absurd juganer, però tots els adjectius que acompanyen aquest substantiu queden obnubilats pel seu substantiu mateix, si no és que són obvietats com ara l’absurd inexplicable o el misteriós absurd, que no li afegeixen ni li sostreuen res, no fan més ni menys absurda l’absurditat de l’absurd, són com a nom i adjectiu idèntics: l’absurd absurd. Però sí que es pot afirmar, com ara ho veurem, que l’absurd és tradicional, igual que el misteri i que tot lo inexplicable.
I com que ens costa d’acceptar-lo i ens costa d’admetre’l, li cerquem antídots, és a dir explicacions: antigament això volia dir tal cosa, i es deia o es cantava amb tal determinada intenció. Jo, per principi, no m’ho crec. O bé el defugim per la tangent dient que l’absurditat hi és per satisfer la necessitat rítmica de la rima, que tampoc no m’ho acabo de creure, perquè la rima tant pot desembocar en el sense sentit com en el ple de sentit. La rima sap aportar molt de sentit: en Patufet és molt remenut i els senyorassos i les senyorasses no el veuen, o fan veure que ni el veuen, i per això, de nens, plens d’entusiasme, cantem: “Patim patam patum, homes i dones del cap dret, patim patam patum, no trepitgeu en Patufet”. Que per mi va ser la primera cançó protesta, i que per cert no té res a veure amb l’absurd perquè té sentit lògic i intenció evident.
L’absurd és un simple joc lingüístic o una categoria de l’ésser? O és que l’essència de la realitat és l’absurd?
Una altra manera de domesticar l’absurditat és convertint-la en un gènere definit, amb nom i tot, com fan els anglesos amb el que ells en diuen “nonsense”, que és una manera curta de dir “sense cap ni peus”. En anglès hi ha tota una literatura en aquesta línia del sense sentit, tota una prestatgeria de la llibreria: així l’absurd té la seva regioneta, la seva reserva índia, i fins i tot les seves estrelles (començant pel divertidíssim Edward Lear), que podríem dir que són herois de carn i ossos del que no té cap ni peus. Aquest “sense sentit” anglès ve de lluny (tradicional) i va per llarg, i el toquen poetes com Kenneth Patchen, cantants com John Lennon (“Soc la morsa”) i molts altres.
L’absurd és un simple joc lingüístic o una categoria de l’ésser? O és que l’essència mateixa de la realitat és l’absurd? Aquell professor de matemàtiques alemany que es va fer famós pels mils d’aforismes que va escriure, el gran Lichtenberg (1742-1799), en té un que diu: “Un ganivet sense fulla i sense mànec”. És un joc del pur “sense sentit”? O està dient que la realitat, el món, el viure, som un ganivet sense fulla i sense mànec? Lichtenberg també té un aforisme que jo he repetit, rimat, al llibre dels Coltells: “Ho diu un savi alemany: / lo inexplicable, lo obscur, / no es pot dir que sigui estrany / ni que mai ho hagi sigut”, que s’assembla a allò que, parlant de les cançons populars, digué Dylan el 1966: “El misteri és un fet, un fet tradicional”.
L’absurd juganer: quan era molt petit, la mare o la tia m’asseien sobre els genolls i em feien botar i rebotar al ritme de l’“Arri arri burriquet, / anirem a Sant Benet, / posarem el burro en sal / i la truja a la samal” i sovint “la truja” era substituïda per “l’Eenriiiic” mentre em tiraven enrere com si m’anessin a fer caure, però sense deixar-me anar, provocant aquell espant de riure que fa riure tant els nens.
Fem servir la lògica per oposar-la a l’absurd, però, com diuen els escrits dadà de Picabia, “la lògica és il·lògica”
L’absurd rimat i empipador: quan els petits demanem als grans que ens expliquin un conte i no en tenen ganes, se’n surten dient: “Hi havia un rei que tenia tres filles, les volia casar i no tenia faldilles” o “Hi havia un rei que tenia tres fills que els volia lligar i no tenia cordills”.
Accions humanes combinades amb moviments naturals se’ns poden presentar amb les formes fascinants de l’enigmàtica bellesa que sempre acompanya el nostre viure: la cançó del “Plou i fa sol, / les bruixes es pentinen, / plou i fa sol, / les bruixes van de dol”, per mi, que no crec en bruixes, és una cosa estranya impossible d’aclarir més enllà dels mots concrets amb què es formula: m’arriba com una visió magnífica del senzill fet de veure que plou i fa sol. No crec en bruixes però, si n’hi ha, deuen ser com la del conte de Girbal Jaume ‘De com la Genisa Saborella se va tornar bruixa’ (del llibre La reencarnació de la Matèria).
La forma del “Plou i fa sol” (quatre versos, el primer i el tercer idèntics, el segon que no rima amb ningú, i el quart que comença igual que el segon i acaba rimant amb els altres dos) deu ser de les més arcaiques de la llengua, és el mateix esquema del “Sol solet, / vine’m a veure, vine’m a veure, / sol solet, / vine’m a veure que tinc fred” (cançó perfectament “lògica” i no gens absurda) i de cançons com ara “El gegant del Pi”, “Jo te l’encendré”, o la que fa: “Escarbat bum bum / beu-te l’oli beu-te l’oli / escarbat bum bum / beu-te l’oli que hi ha al llum”, que per mi, que no he viscut el temps dels llums d’oli, és misteriosa i interessantíssima.
De cançons que són o semblen absurdes n’hi ha moltes: “La lluna la pruna” potser tenia la seva “lògica” astronòmica quan no era pruna sinó bruna, però ha acabat essent pruna… perquè l’ànima popular ha preferit fugir dels sentits clars i venir cap al més ençà enigmàtic. O la cançó melancoliquíssima que fa: “Ploreu ploreu ninetes / que el burro està malalt, / té mal a la poteta / i el ventre li fa mal, / no vol jeure a la palla / sinó en un matalàs, / no vol menjar civada / sinó pinyons pelats”, que també hi ha qui li busca antics significats burlescos però que per mi és de pura i “simple” fantasia.
L’absurd de caire tradicional i aire juganer, amb forma d’absurd seductor, reapareix en una quarteta de Carles Fages de Climent, que era de Castelló d’Empúries, també: “Soc faroner de les Medes / on viuríem tu i jo sols: / el dematí cols i bledes / i a la nit bledes i cols”.
Fem servir la lògica per oposar-la a l’absurd, però sempre hem sabut, com diuen els escrits dadà de Francis Picabia, que “la lògica és iŀlògica”.
I per acabar amb un rampell de falsa tonteria natural, recordem la cosina de Mallarmé que solia repetir que “per molt que tiris els daus no aboliràs l’absurd”.
EL PAÍS