Vegem, tot sencer, un dels poemes d’aquest recull. El títol és el mateix que el d’una cançó de Roger Mas: ‘Sota una fina capa de cendra’. Diu: “Tot és ací. Profecia del silenci. Lluny, tan lluny de qui sap què”. (Els últims sis mots també apareixen en la cançó esmentada.) Aquest text, tal com el presenta Maria Josep Escrivà (Gandia, 1968), ocupa dotze línies, tres de les quals en blanc; hi ha alguns espais buits entre mots, cap majúscula però sí punts. Al final consta una dedicatòria a dues persones que, segons una nota a part, van compartir amb la poetessa “un sopar de pasta exquisida”, durant el qual “el poema va donar peu a una conversa assossegada i molt enriquidora”. No en dubtarem pas, però podem pensar que el metatext elidit, que no ens és donat conèixer, potser enriquiria la lectura amb nous aspectes.
En unes notes explicatives al final del llibre —que revelen, sigui dit de passada, un bon talent de dietarista—, l’autora sosté que els seus poemes “necessitaven aire per a respirar, necessitaven espai en blanc on germinar (…) reclamaven tenir vida pròpia sobre el buit…”; bé, però ens hem de preguntar si l’ortografia arbitrària i la dispersió gràfica afegeixen alguna cosa a l’escriptura ortodoxa. Ja que no dibuixen un caŀligrama ni conformen cap disseny significatiu, el lector es veu abocat a intentar trobar un plus de sentit als tres sintagmes esmentats, però per fer això no té gaire on agafar-se. Potser hem de veure-hi una mena de poesia en negatiu, en què el que no es diu vindria a ser més important que el que es diu, com si els mots en la plana fossin només les empremtes d’un ésser inquietant i commovedor que acaba de passar.
Un complement no gens menyspreable, al llarg del llibre, són les citacions d’altres autors, sigui fent de títol, sigui com a cita d’encapçalament, sigui incorporades al text. Al cap d’una dotzena de publicacions, tant en prosa com en poesia, l’obra d’Escrivà no necessitava invocar altres creadors, ni com a reconeixement de l’estímul exercit ni com a justificació de possibles coincidències. Això ens porta a considerar si implícitament no es tracta de reivindicar una certa dimensió coŀlectiva de la poesia, de tal manera que hauríem de veure com les lectures, els mestratges, les converses, apareixen fent costat a l’autor i reclamaen un reconeixement del seu paper motriu en l’acte creador.
En una nota, en prosa, que fa referència a les inundacions que van afectar especialment algunes zones de València, diu: “Em pregunte si té cap sentit publicar un llibre de poesia en aquest moment”. Ve a ser una variant actual de la idea d’Adorno que “fer poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”. Escrivà acaba afirmant que l’“impuls íntim” que l’ha portat a escriure s’assembla al que “ha d’acabar empenyent els meus paisans en la mampresa titànica de tornar a començar”. Pot semblar a primera vista un apunt oportunista, de subordinació al fet divers; però en ella el vincle entre un lloc real i el jo poètic és una exigència constant. En una entrevista del 2016, afirma: “El compromís amb el territori i el país [és] un tema recurrent dins la meva obra. Rebutjo la idea de poeta desvinculat de la immediatesa que l’envolta”. Com sembla insinuar l’últim vers de l’últim poema —“vull tornar al temps d’abans des del plaer”—, la recomposició dels vincles trencats, amb una gent, amb un territori i amb una llengua, és el sentit últim d’aquesta múltiple experimentació verbal.
La poeta estreny la relació entre el jo poètic i el lloc real al seu últim poemari, ‘L’alegria de l’oblit’, ple de referents
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
La poeta estreny la relació entre el jo poètic i el lloc real al seu últim poemari, ‘L’alegria de l’oblit’, ple de referents
Vegem, tot sencer, un dels poemes d’aquest recull. El títol és el mateix que el d’una cançó de Roger Mas: ‘Sota una fina capa de cendra’. Diu: “Tot és ací. Profecia del silenci. Lluny, tan lluny de qui sap què”. (Els últims sis mots també apareixen en la cançó esmentada.) Aquest text, tal com el presenta Maria Josep Escrivà (Gandia, 1968), ocupa dotze línies, tres de les quals en blanc; hi ha alguns espais buits entre mots, cap majúscula però sí punts. Al final consta una dedicatòria a dues persones que, segons una nota a part, van compartir amb la poetessa “un sopar de pasta exquisida”, durant el qual “el poema va donar peu a una conversa assossegada i molt enriquidora”. No en dubtarem pas, però podem pensar que el metatext elidit, que no ens és donat conèixer, potser enriquiria la lectura amb nous aspectes.
En unes notes explicatives al final del llibre —que revelen, sigui dit de passada, un bon talent de dietarista—, l’autora sosté que els seus poemes “necessitaven aire per a respirar, necessitaven espai en blanc on germinar (…) reclamaven tenir vida pròpia sobre el buit…”; bé, però ens hem de preguntar si l’ortografia arbitrària i la dispersió gràfica afegeixen alguna cosa a l’escriptura ortodoxa. Ja que no dibuixen un caŀligrama ni conformen cap disseny significatiu, el lector es veu abocat a intentar trobar un plus de sentit als tres sintagmes esmentats, però per fer això no té gaire on agafar-se. Potser hem de veure-hi una mena de poesia en negatiu, en què el que no es diu vindria a ser més important que el que es diu, com si els mots en la plana fossin només les empremtes d’un ésser inquietant i commovedor que acaba de passar.
Un complement no gens menyspreable, al llarg del llibre, són les citacions d’altres autors, sigui fent de títol, sigui com a cita d’encapçalament, sigui incorporades al text. Al cap d’una dotzena de publicacions, tant en prosa com en poesia, l’obra d’Escrivà no necessitava invocar altres creadors, ni com a reconeixement de l’estímul exercit ni com a justificació de possibles coincidències. Això ens porta a considerar si implícitament no es tracta de reivindicar una certa dimensió coŀlectiva de la poesia, de tal manera que hauríem de veure com les lectures, els mestratges, les converses, apareixen fent costat a l’autor i reclamaen un reconeixement del seu paper motriu en l’acte creador.
En una nota, en prosa, que fa referència a les inundacions que van afectar especialment algunes zones de València, diu: “Em pregunte si té cap sentit publicar un llibre de poesia en aquest moment”. Ve a ser una variant actual de la idea d’Adorno que “fer poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”. Escrivà acaba afirmant que l’“impuls íntim” que l’ha portat a escriure s’assembla al que “ha d’acabar empenyent els meus paisans en la mampresa titànica de tornar a començar”. Pot semblar a primera vista un apunt oportunista, de subordinació al fet divers; però en ella el vincle entre un lloc real i el jo poètic és una exigència constant. En una entrevista del 2016, afirma: “El compromís amb el territori i el país [és] un tema recurrent dins la meva obra. Rebutjo la idea de poeta desvinculat de la immediatesa que l’envolta”. Com sembla insinuar l’últim vers de l’últim poema —“vull tornar al temps d’abans des del plaer”—, la recomposició dels vincles trencats, amb una gent, amb un territori i amb una llengua, és el sentit últim d’aquesta múltiple experimentació verbal.
L’alegria de l’oblit
Maria Josep Escrivà
Edicions 62
112 pàg. 16.50 € | @ 6.99 €
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
EL PAÍS