Hi va haver un temps en què la història del gènere es deia història de la dona i on el més habitual era reconstruir el passat de les dones de Grècia i Roma amb l’ajut només de les fonts literàries escrites pels homes. Acostumaven a presentar la dona com a una eterna menor d’edat, necessitada d’una vitalícia tutela masculina, incapaces de poder triar una vida pròpia. Es va trigar a descobrir que mai va existir la dona de l’antiga Grècia o de Roma, sinó dones de Grècia i de Roma, persones amb veu pròpia que no es deixaven incloure en un universal inexistent —dona—, definit per la raó patriarcal a partir d’una llista de vicis i virtuts que calia evitar o emular. En individualitzar les dones de l’antiguitat, es va descobrir que no només filaven la llana o s’ocupaven de les tasques domèstiques, sinó que també van ser presents a totes les professions que configuraven el teixit econòmic, i que podien anar molt més enllà de la labor matronalis, definida pels homes com a exemplar o immoral, com el lloc natural de tota dona que s’autorealitzava a ser filla, esposa i mare aplicada a les tasques domèstiques, o bé es desviava i era assenyalada com a meuca. L’epigrafia, la literatura de carrer i la cultura material ens van ajudar, i no poc, a desfer aquesta falsa i interessada aparença, i, sense deixar de banda les riquíssimes i imprescindibles fonts literàries, se’ns va recordar que no hem de confondre mai allò ideal, la normativitat, amb allò real, la quotidianitat, la realitat.
Marta Oller i Gemma Puigvert, filòlogues clàssiques de professió i per vocació, han enfilat l’agulla no per fer com Penèlope i teixir i desteixir un catàleg de virtuts i vicis de les dones, sinó per mostrar que a la Grècia i la Roma antigues no van ser poques les dones amb cambra pròpia. Quan les dones tenien el poder. Lideratge femení a l’antiga Grècia i a Roma recupera per a una segona vida les veus d’aquelles dones capdavanteres a l’antiguitat clàssica, i ho fan demostrant que no és veritat que les dones només estiguessin recloses al gineceu, sinó que van desenvolupar una agència particular tant en l’àmbit de la política com en l’economia o la guerra, en públic i en privat. No hem de creure, però, que la paraula d’aquestes dones emancipades fos sempre emancipadora, ja que de vegades no és fàcil saber què hi ha de ficció en molts dels relats sobre aquestes veus femenines, fins a quin punt són creacions masculines per definir l’ésser i l’haver d’ésser de les dones. És precisament en aquest punt on l’epigrafia ens auxilia a destriar, contra la literatura, entre l’ideal i la realitat, entre dones que gosen alçar la veu i paraules de dones que són silenciades, en públic i en privat, a casa, a l’àgora o al fòrum, veus transgressores i veus que van fer del silenci la seva gran virtut i de la xerrameca, el pitjor dels vicis. Deambulen per aquestes pàgines dones reals i dones de ficció, taverneres i creadores d’imperis, models de virtuts i paradigmes de vici, dones al front i a la rereguarda, en la política i en la guerra. Tot sàviament acompanyat d’un bon grapat de textos literaris i d’inscripcions epigràfiques traduïdes al català, per compendiar un catàleg de dones de la Grècia i la Roma antigues més enllà de deesses, prostitutes, esposes o esclaves, poblat també de poetesses, treballadores, reines i sacerdotesses, de dones visibles i de dones invisibles, de dones que van liderar i que s’empoderaren, més enllà del teler, del fus i la filosa, recordant una i altra vegada la diversitat de sexes de l’esperit. Un bon exercici d’història del gènere que fa honor a Clio, la musa de la història, també amb nom de dona, que recupera per a una segona vida a aquelles veus condemnades al silenci, veus inspirades i inspiradores que han tingut la sort, com volia Safo, que algú es recordés d’elles… Perquè hi eren, malgrat que durant segles va semblar com si no hi fossin.
Marta Oller i Gemma Puigvert relaten el verdader protagonisme femení a ‘Quan les dones tenien el poder’
Hi va haver un temps en què la història del gènere es deia història de la dona i on el més habitual era reconstruir el passat de les dones de Grècia i Roma amb l’ajut només de les fonts literàries escrites pels homes. Acostumaven a presentar la dona com a una eterna menor d’edat, necessitada d’una vitalícia tutela masculina, incapaces de poder triar una vida pròpia. Es va trigar a descobrir que mai va existir la dona de l’antiga Grècia o de Roma, sinó dones de Grècia i de Roma, persones amb veu pròpia que no es deixaven incloure en un universal inexistent —dona—, definit per la raó patriarcal a partir d’una llista de vicis i virtuts que calia evitar o emular. En individualitzar les dones de l’antiguitat, es va descobrir que no només filaven la llana o s’ocupaven de les tasques domèstiques, sinó que també van ser presents a totes les professions que configuraven el teixit econòmic, i que podien anar molt més enllà de la labor matronalis, definida pels homes com a exemplar o immoral, com el lloc natural de tota dona que s’autorealitzava a ser filla, esposa i mare aplicada a les tasques domèstiques, o bé es desviava i era assenyalada com a meuca. L’epigrafia, la literatura de carrer i la cultura material ens van ajudar, i no poc, a desfer aquesta falsa i interessada aparença, i, sense deixar de banda les riquíssimes i imprescindibles fonts literàries, se’ns va recordar que no hem de confondre mai allò ideal, la normativitat, amb allò real, la quotidianitat, la realitat.
Marta Oller i Gemma Puigvert, filòlogues clàssiques de professió i per vocació, han enfilat l’agulla no per fer com Penèlope i teixir i desteixir un catàleg de virtuts i vicis de les dones, sinó per mostrar que a la Grècia i la Roma antigues no van ser poques les dones amb cambra pròpia. Quan les dones tenien el poder. Lideratge femení a l’antiga Grècia i a Roma recupera per a una segona vida les veus d’aquelles dones capdavanteres a l’antiguitat clàssica, i ho fan demostrant que no és veritat que les dones només estiguessin recloses al gineceu, sinó que van desenvolupar una agència particular tant en l’àmbit de la política com en l’economia o la guerra, en públic i en privat. No hem de creure, però, que la paraula d’aquestes dones emancipades fos sempre emancipadora, ja que de vegades no és fàcil saber què hi ha de ficció en molts dels relats sobre aquestes veus femenines, fins a quin punt són creacions masculines per definir l’ésser i l’haver d’ésser de les dones. És precisament en aquest punt on l’epigrafia ens auxilia a destriar, contra la literatura, entre l’ideal i la realitat, entre dones que gosen alçar la veu i paraules de dones que són silenciades, en públic i en privat, a casa, a l’àgora o al fòrum, veus transgressores i veus que van fer del silenci la seva gran virtut i de la xerrameca, el pitjor dels vicis. Deambulen per aquestes pàgines dones reals i dones de ficció, taverneres i creadores d’imperis, models de virtuts i paradigmes de vici, dones al front i a la rereguarda, en la política i en la guerra. Tot sàviament acompanyat d’un bon grapat de textos literaris i d’inscripcions epigràfiques traduïdes al català, per compendiar un catàleg de dones de la Grècia i la Roma antigues més enllà de deesses, prostitutes, esposes o esclaves, poblat també de poetesses, treballadores, reines i sacerdotesses, de dones visibles i de dones invisibles, de dones que van liderar i que s’empoderaren, més enllà del teler, del fus i la filosa, recordant una i altra vegada la diversitat de sexes de l’esperit. Un bon exercici d’història del gènere que fa honor a Clio, la musa de la història, també amb nom de dona, que recupera per a una segona vida a aquelles veus condemnades al silenci, veus inspirades i inspiradores que han tingut la sort, com volia Safo, que algú es recordés d’elles… Perquè hi eren, malgrat que durant segles va semblar com si no hi fossin.
Marta Oller / Gemma Puigvert La Magrana592 pàgines. 8,99 euros
EL PAÍS