Fa un ventet ben agradable aquesta tarda a l’ombra a les grades superiors del Teatre Grec de Montjuïc, mentre a baix els tècnics preparen l’escenari on, el proper dia 26, l’estrena de Le Petit Cirque, l’espectacle inaugural, donarà el tret de sortida del festival d’estiu de la ciutat. La nova directora del Grec, Leticia Martín (Granada, 47 anys), es deixa agombolar pel cant de les tórtores en una pausa de la vertiginosa rampa de sortida de la seva primera edició al capdavant del festival. “Tinc el cos a la inauguració i el cap ja l’endemà, pensant en el que vindrà després”, diu Martín, que afronta amb emoció i il·lusió el seu festival de debut, la seva cita amb el faune.
Pregunta. El Grec és un festival que, per les seves característiques (estiu, funcions a l’aire lliure, programació singular, memòria), crea forts lligams emocionals amb el públic. Quins records en té com a espectadora?
Resposta. El Kronos Quartet amb María Arnal a la inauguració del 2019, és el que em ve al cap. En teatre, el primer va ser Les bruixes de Salem, d’Andrés Lima, el 2016. Recordo molt també el Calígula de Mario Gas l’any següent. Plovia i van haver de parar la funció fins que l’escenari s’eixugués.
P. Suposo que no imaginava aleshores que un dia dirigiria el festival.
R. No, però m’hi vaig sentir molt involucrada. He fet molta producció escènica i tendeixo a empatitzar. Als espais oberts sempre et preocupes per la pluja. Són sobretot els ballarins els que et fan patir més, perquè estan molt poc inclinats a cancel·lar i poden tenir lesions. Els músics suspenen de seguida, per evitar que els instruments es mullin. Com a moment especial, recordo una posta de sol espectacular el 2021 quan es representava La casa de los espíritus, dirigida per Carme Portaceli, que per la llarga durada i per cenyir-se a les restriccions de la pandèmia s’havia avançat a les 21 hores. He vist moltes coses del Grec, i fins i tot algunes al Lliure i al Mercat sense ser conscient que eren part del festival.
P. Que vingués del món de la música i no de l’específicament teatral va generar sorpresa.
R. La música sempre m’ha condicionat, per la meva formació, soc musicòloga, i el so és molt important per a mi. La meva mare diu que tinc oïda de tísica, una sensibilitat especial. Però he tingut vincles amb el teatre com a productora i he treballat als Teatros del Canal. I soc culturalment omnívora. La meva arribada des del Liceu, on era adjunta a la direcció artística, va sorprendre al principi, sí. Soc conscient de les meves debilitats i desconeixements, però la idea del director totèmic no em representa, així que he vingut disposada a aprendre el que calgui. Estem en un món molt canviant i no tinc cap problema per seguir aquests canvis.
P. Li va costar aterrar a Catalunya?
R. Només puc dir coses bones de Catalunya. Em van trucar per al Liceu. Fa deu anys que soc aquí, això és casa meva. És cert que el 2017 va ser dur, allò que semblava que “o estàs amb mi o estàs contra mi”, però més humanament que laboralment. No he rebut mai una mala mirada per no ser d’aquí. Pel que fa a la direcció del Grec, crec que he generat més dubtes per venir del Liceu que de Granada. Pel fet de no pertànyer a cap de les famílies teatrals catalanes.
P. Què ha de ser el Grec?
R. El Grec ja és. Potser el que li falta és creure-s’ho. Treure pit. Ser conscient del que té, de la categoria. Això és una cosa que no passa en altres festivals com Edimburg, Avinyó o París. Però la realitat és que el Grec ja és un festival atractiu per als ciutadans de Barcelona i per a la gent de fora.
P. En quina proporció una cosa i l’altra?
R. No em sembla malament que estigui especialment dedicat a la gent d’aquí. Viure a Barcelona presenta moltes dificultats per les obres, etcètera. Si alguna cosa pot ser un regal per als ciutadans, ja està bé. I cal agrair el suport i la confiança que sempre ens donen.
Al Grec li falta és creure-s’ho i treure pit
P. S’ha d’oferir més teatre internacional o més del que es fa aquí?
R. Són les dues potes, ja ho hem dit: el Grec és una finestra al que es fa al món i alhora dona suport a la xarxa local, proporcionant en molts casos l’empenta final perquè alguna cosa es pugui veure. Cal tenir sempre un equilibri. I ser molt responsables amb allò que es dona, espais i finançament. Això obliga a decidir contínuament i amb cura.
P. Quina importància concedeix a la part diguem-ne experiencial del Grec?
R. Sé que la vivència del Grec, les nits a l’amfiteatre, la memòria dels espectacles, les trobades, són coses importants, des que vaig arribar a Barcelona he pogut experimentar això jo mateixa, encara que no tingui tantes vivències. Romanticisme? Montjuïc és un lloc molt màgic del qual crec que fem poc ús.
P. Què opina del nou Festival Flaix de Tardor-BCN? Competència?
R. Ho veig com una cosa positiva, que suma, ens obliga a tenir més converses, però ja ho fèiem amb el Temporada Alta, que en són els organitzadors.
P. Creu que els darrers anys hi ha dèficit de gran teatre internacional a Barcelona?
R. No, no hi estic d’acord. És una sensació. La meva opinió, i vinculant-ho a allò del romanticisme que dèiem abans, és que molta gent té records molt bons de coses que va veure fa vint anys, coses molt bones d’artistes que potser ja no hi són. Em sembla que ara toca descobrir coses noves, sense treure valor a aquests records. Però sent conscients que el món s’ha fet molt més gran des de llavors i que hi ha noves generacions.
P. Deu tenir els seus records, també.
R. Sí, és clar. Zero degrees de Sidi Larbi Cherkaoui i Akram Khan, o La trilogia dels dracs de Lepage, o el Forests de Calixto Bieito al Barbican. O, anant més enrere, la primera vegada que vaig veure el Nederlands o que vaig escoltar el Concert per a piano número 1 de Txaikovski. Però soc poc mitòmana, tot i que no dic que no m’encantaria tenir Jacqueline du Pré tocant al Grec si no fos morta!
P. Ha de marcar, que hi hagi una directora? Vostè és només la segona dona al capdavant del festival després d’Elena Posa, que ho va ser del 1988 al 1995.
R. M’agradaria pensar que vol dir una manera de treballar i fer equip. Però al nostre món d’ara, amb l’auge del queer i el fluid, no tinc tan clar que homes i dones haguem de ser cadascú el 50%.
P. Proposi’ns un itinerari per la programació, els seus favorits.
R. D’acord, però des de la consideració que m’agrada tot i que ho recomano tot: Ihsane, el nou de Sidi Larbi Cherkaoui, pel qual sento una gran debilitat, com he dit (amfiteatre, 11 i 12 de juliol); Madre Coraje de Lisaboa Houbrechts (Lliure, 16 i 17 de juliol); la nova coreografia de Christos Papadopoulus (My Fierce Ignorant Step, Mercat, 12 i 13 de juliol), Ligia Lewis amb A plot/A scandal a La Caldera (10 i 11 de juliol), El monstre, de Josep Maria Miró, a la Beckett (3 al 27 de juliol); Gegant, l’obra en què Josep Maria Pou encarna Roald Dahl (Romea, 9 de juliol al 3 d’agost); Guillem Jiménez i Luqui Lagomarsino a l’Antic Teatre (17 al 20 de juliol); The hours, sobre Virginia Woolf, al TNC (4 al 6 de juliol), la conjunció Cunillé/Albertí/Oriol Genís a la Sala Atrium…
P. Inaugura amb circ. La inauguració s’ha convertit en un moment en què es posa molt la lupa.
R. Té una mica de trobada social, però l’important és el que es veu a l’escenari. Le Petite Cirque, de Marie i Yoann Bourgeois, és un espectacle preciós de música, circ contemporani i dansa, molt poètic, m’agrada la idea central, el pas de les estacions i el renaixement. La protagonista és la cantant i compositora Pomme, molt coneguda a França, amb un quartet de corda i acròbates.
La responsable del festival, que s’inaugura el 26 de juny amb Le Petite Cirque, es descriu malgrat la seva inclinació per la música com una “consumidora omnívora” de cultura
Fa un ventet ben agradable aquesta tarda a l’ombra a les grades superiors del Teatre Grec de Montjuïc, mentre a baix els tècnics preparen l’escenari on, el proper dia 26, l’estrena de Le Petit Cirque, l’espectacle inaugural, donarà el tret de sortida del festival d’estiu de la ciutat. La nova directora del Grec, Leticia Martín (Granada, 47 anys), es deixa agombolar pel cant de les tórtores en una pausa de la vertiginosa rampa de sortida de la seva primera edició al capdavant del festival. “Tinc el cos a la inauguració i el cap ja l’endemà, pensant en el que vindrà després”, diu Martín, que afronta amb emoció i il·lusió el seu festival de debut, la seva cita amb el faune.
Pregunta. El Grec és un festival que, per les seves característiques (estiu, funcions a l’aire lliure, programació singular, memòria), crea forts lligams emocionals amb el públic. Quins records en té com a espectadora?
Resposta. El Kronos Quartet amb María Arnal a la inauguració del 2019, és el que em ve al cap. En teatre, el primer va ser Les bruixes de Salem, d’Andrés Lima, el 2016. Recordo molt també el Calígula de Mario Gas l’any següent. Plovia i van haver de parar la funció fins que l’escenari s’eixugués.
P. Suposo que no imaginava aleshores que un dia dirigiria el festival.
R. No, però m’hi vaig sentir molt involucrada. He fet molta producció escènica i tendeixo a empatitzar. Als espais oberts sempre et preocupes per la pluja. Són sobretot els ballarins els que et fan patir més, perquè estan molt poc inclinats a cancel·lar i poden tenir lesions. Els músics suspenen de seguida, per evitar que els instruments es mullin. Com a moment especial, recordo una posta de sol espectacular el 2021 quan es representava La casa de los espíritus, dirigida per Carme Portaceli, que per la llarga durada i per cenyir-se a les restriccions de la pandèmia s’havia avançat a les 21 hores. He vist moltes coses del Grec, i fins i tot algunes al Lliure i al Mercat sense ser conscient que eren part del festival.
P. Que vingués del món de la música i no de l’específicament teatral va generar sorpresa.
R. La música sempre m’ha condicionat, per la meva formació, soc musicòloga, i el so és molt important per a mi. La meva mare diu que tinc oïda de tísica, una sensibilitat especial. Però he tingut vincles amb el teatre com a productora i he treballat als Teatros del Canal. I soc culturalment omnívora. La meva arribada des del Liceu, on era adjunta a la direcció artística, va sorprendre al principi, sí. Soc conscient de les meves debilitats i desconeixements, però la idea del director totèmic no em representa, així que he vingut disposada a aprendre el que calgui. Estem en un món molt canviant i no tinc cap problema per seguir aquests canvis.
P. Li va costar aterrar a Catalunya?
R. Només puc dir coses bones de Catalunya. Em van trucar per al Liceu. Fa deu anys que soc aquí, això és casa meva. És cert que el 2017 va ser dur, allò que semblava que “o estàs amb mi o estàs contra mi”, però més humanament que laboralment. No he rebut mai una mala mirada per no ser d’aquí. Pel que fa a la direcció del Grec, crec que he generat més dubtes per venir del Liceu que de Granada. Pel fet de no pertànyer a cap de les famílies teatrals catalanes.
P. Què ha de ser el Grec?
R. El Grec ja és. Potser el que li falta és creure-s’ho. Treure pit. Ser conscient del que té, de la categoria. Això és una cosa que no passa en altres festivals com Edimburg, Avinyó o París. Però la realitat és que el Grec ja és un festival atractiu per als ciutadans de Barcelona i per a la gent de fora.
P. En quina proporció una cosa i l’altra?
R. No em sembla malament que estigui especialment dedicat a la gent d’aquí. Viure a Barcelona presenta moltes dificultats per les obres, etcètera. Si alguna cosa pot ser un regal per als ciutadans, ja està bé. I cal agrair el suport i la confiança que sempre ens donen.
Al Grec li falta és creure-s’ho i treure pit
P. S’ha d’oferir més teatre internacional o més del que es fa aquí?
R. Són les dues potes, ja ho hem dit: el Grec és una finestra al que es fa al món i alhora dona suport a la xarxa local, proporcionant en molts casos l’empenta final perquè alguna cosa es pugui veure. Cal tenir sempre un equilibri. I ser molt responsables amb allò que es dona, espais i finançament. Això obliga a decidir contínuament i amb cura.
P. Quina importància concedeix a la part diguem-ne experiencial del Grec?
R. Sé que la vivència del Grec, les nits a l’amfiteatre, la memòria dels espectacles, les trobades, són coses importants, des que vaig arribar a Barcelona he pogut experimentar això jo mateixa, encara que no tingui tantes vivències. Romanticisme? Montjuïc és un lloc molt màgic del qual crec que fem poc ús.
P. Què opina del nou Festival Flaix de Tardor-BCN? Competència?
R. Ho veig com una cosa positiva, que suma, ens obliga a tenir més converses, però ja ho fèiem amb el Temporada Alta, que en són els organitzadors.
P. Creu que els darrers anys hi ha dèficit de gran teatre internacional a Barcelona?
R. No, no hi estic d’acord. És una sensació. La meva opinió, i vinculant-ho a allò del romanticisme que dèiem abans, és que molta gent té records molt bons de coses que va veure fa vint anys, coses molt bones d’artistes que potser ja no hi són. Em sembla que ara toca descobrir coses noves, sense treure valor a aquests records. Però sent conscients que el món s’ha fet molt més gran des de llavors i que hi ha noves generacions.
P. Deu tenir els seus records, també.
R. Sí, és clar. Zero degrees de Sidi Larbi Cherkaoui i Akram Khan, o La trilogia dels dracs de Lepage, o el Forests de Calixto Bieito al Barbican. O, anant més enrere, la primera vegada que vaig veure el Nederlands o que vaig escoltar el Concert per a piano número 1 de Txaikovski. Però soc poc mitòmana, tot i que no dic que no m’encantaria tenir Jacqueline du Pré tocant al Grec si no fos morta!
P. Ha de marcar, que hi hagi una directora? Vostè és només la segona dona al capdavant del festival després d’Elena Posa, que ho va ser del 1988 al 1995.
R. M’agradaria pensar que vol dir una manera de treballar i fer equip. Però al nostre món d’ara, amb l’auge del queer i el fluid, no tinc tan clar que homes i dones haguem de ser cadascú el 50%.
P. Proposi’ns un itinerari per la programació, els seus favorits.
R. D’acord, però des de la consideració que m’agrada tot i que ho recomano tot: Ihsane, el nou de Sidi Larbi Cherkaoui, pel qual sento una gran debilitat, com he dit (amfiteatre, 11 i 12 de juliol); Madre Coraje de Lisaboa Houbrechts (Lliure, 16 i 17 de juliol); la nova coreografia de Christos Papadopoulus (My Fierce Ignorant Step, Mercat, 12 i 13 de juliol), Ligia Lewis amb A plot/A scandal a La Caldera (10 i 11 de juliol), El monstre, de Josep Maria Miró, a la Beckett (3 al 27 de juliol); Gegant, l’obra en què Josep Maria Pou encarna Roald Dahl (Romea, 9 de juliol al 3 d’agost); Guillem Jiménez i Luqui Lagomarsino a l’Antic Teatre (17 al 20 de juliol); The hours, sobre Virginia Woolf, al TNC (4 al 6 de juliol), la conjunció Cunillé/Albertí/Oriol Genís a la Sala Atrium…
P. Inaugura amb circ. La inauguració s’ha convertit en un moment en què es posa molt la lupa.
R. Té una mica de trobada social, però l’important és el que es veu a l’escenari. Le Petite Cirque, de Marie i Yoann Bourgeois, és un espectacle preciós de música, circ contemporani i dansa, molt poètic, m’agrada la idea central, el pas de les estacions i el renaixement. La protagonista és la cantant i compositora Pomme, molt coneguda a França, amb un quartet de corda i acròbates.
EL PAÍS