Pensar que una metàfora és bona pel sol fet de ser-ho no està tan allunyat de la idea que qualsevol llibre, només per fer olor de biblioteca i tinta davant de l’avui desacreditat món virtual inodor, és un model de virtut. Una altra cosa és l’esperança que la seva existència ens pugui despertar. Però l’esperança, com els llibres, pot torçar-se”, escriu Mar García Puig a les últimes pàgines del seu nou assaig Això tan tenebrós. Es tracta d’un assaig escrit des d’una “esperança realista”, reprenent el concepte proposat per Fernando Cembranos, Marta Pascual i Maria González Reyes: García Puig escriu pensant en espais possibles on reivindicar la metàfora com a resistència a la literalitat, però també on resignificar les metàfores històricament utilitzades per tancar les dones dins de presons físiques i simbòliques. “No m’estranya que les feministes hàgim renegat tan sovint de la metàfora i hàgim volgut enganxar-nos a la materialitat extrema”, apunta algunes pàgines abans l’autora, que, tot assumint com a inevitable que des del feminisme s’hagi sospitat “dels sentits figurats i de la incertesa”, reivindica la necessitat de les metàfores i, sobretot, alerta dels perills de la literalitat.
Perquè Això tan tenebrós és l’assaig d’una lingüista, i es nota. Tot i que, com va fer en el seu primer treball (La història dels vertebrats), García Puig fa servir l’experiència personal com a fil conductor del llibre. Això tan tenebrós és un assaig lingüístic sobre la metàfora i sobre el llenguatge com a constructor de la realitat. Alhora, és un llibre d’una autora feminista i que domina la teoria feminista. Per això, reflexiona sobre l’ús de la metàfora en relació amb les dones, sobre el potencial polític de les metàfores per encarnar-se i construir el subjecte femení, però també sobre el potencial transgressor de les metàfores per abraçar la complexitat i obrir-se a significats infinits. Deia Roland Barthes que allò que definim com a real és la regió de l’impossible en tant que tot és una imatge d’una altra imatge. Les paraules també es defineixen per la seva natura dialèctica en tant que estan sotmeses a una resignificació constant. Reivindicar la literalitat és negar la pluralitat de significats de la paraula i, més en general, del discurs; reivindicar la literalitat, ens recorda García Puig, és abolir els matisos, renegar de la complexitat i tancar-se en significats únics: “Àvides com estem de llibertat i justícia reparadores, volem trobar correlats clars que ens donin un mapa per no caure en velles ferides. I llavors topem amb la literalitat, cerquem les equivalències metafòriques perfectes, la simetria”, escriu l’autora, que, molt lúcidament, avisa que la literalitat pot acabar sent una presó encara més rígida que la construïda per algunes metàfores. La literalitat ens pot donar la seguretat del sentit únic i irrevocable, però alhora ens cosifica com a subjectes i buida de complexitat el discurs. La literalitat nega la dialèctica i, per tant, ens nega la possibilitat de ser múltiples, complexes i contradictòries.
“Si tanquem Escil·la en la personificació de la genofòbia, el rebuig a la dona sobre el qual se sustenta gran part del nostre dolor històric, o la fem mutar en el seu contrari perfecte, la dona empoderada amb una voracitat que mai vacil·la i sempre es justifica, l’estarem fixant”, apunta García Puig, que a través del seu relat personal reivindica la llibertat a les contradiccions, la llibertat d’empoderar-se i sentir por, la llibertat de tenir desitjos foscos. L’autora articula aquesta reivindicació a través de la lectura de novel·les gòtiques, observant com les escriptores del XIX van apropiar-se de les metàfores per narrar-se i narrar, a través de les mansions encantades, l’espai sinistre d’opressió i d’estigmatització de la dona. I aquest espai és físic, però també mental, com ja va analitzar García Puig en el seu anterior assaig. El més interessant de la reflexió és la manera en què García Puig reprèn el concepte de fantasma i d’espectre i, a partir de Derrida, defensa la necessitat de conviure amb els espectres en tant que l’espectre és el misteri i l’amenaça, és el que sempre és allà, latent. L’espectre, ens diu l’autora, impedeix la clausura total, fa trontollar el jo empoderat i perfectament definit. L’espectre és el sentit que la paraula arrossega i del qual no es pot desprendre. I la resposta no és negar-lo, sinó incorporar-lo, fer-lo propi. Aquesta és la tesi de Mar García Puig: la resposta no és la literarietat, sinó l’apropiació del llenguatge i, per tant, de les metàfores. Cal fer pròpies les metàfores per així afirmar-nos des de la complexitat i la fluctuació. No és un terreny segur, és inestable, però “només reconeixent-nos impures, a nosaltres, les nostres paraules i els nostres desitjos, podrem mirar-nos al mirall”, només així podrem afirmar i reivindicar “això tan tenebrós com a orgullosament nostre”. Mar García Puig firma un assaig rodó, però no tancat: un text que permet continuar pensant, que obre territoris i que revela, un cop més, la intel·ligència i la profunda erudició de l’autora.
L’autora firma un assaig rodó, però no tancat: un text
que permet continuar pensant, que obre territoris i que revela intel·ligència i una profunda erudició
Pensar que una metàfora és bona pel sol fet de ser-ho no està tan allunyat de la idea que qualsevol llibre, només per fer olor de biblioteca i tinta davant de l’avui desacreditat món virtual inodor, és un model de virtut. Una altra cosa és l’esperança que la seva existència ens pugui despertar. Però l’esperança, com els llibres, pot torçar-se”, escriu Mar García Puig a les últimes pàgines del seu nou assaig Això tan tenebrós. Es tracta d’un assaig escrit des d’una “esperança realista”, reprenent el concepte proposat per Fernando Cembranos, Marta Pascual i Maria González Reyes: García Puig escriu pensant en espais possibles on reivindicar la metàfora com a resistència a la literalitat, però també on resignificar les metàfores històricament utilitzades per tancar les dones dins de presons físiques i simbòliques. “No m’estranya que les feministes hàgim renegat tan sovint de la metàfora i hàgim volgut enganxar-nos a la materialitat extrema”, apunta algunes pàgines abans l’autora, que, tot assumint com a inevitable que des del feminisme s’hagi sospitat “dels sentits figurats i de la incertesa”, reivindica la necessitat de les metàfores i, sobretot, alerta dels perills de la literalitat.
Perquè Això tan tenebrós és l’assaig d’una lingüista, i es nota. Tot i que, com va fer en el seu primer treball (La història dels vertebrats), García Puig fa servir l’experiència personal com a fil conductor del llibre. Això tan tenebrós és un assaig lingüístic sobre la metàfora i sobre el llenguatge com a constructor de la realitat. Alhora, és un llibre d’una autora feminista i que domina la teoria feminista. Per això, reflexiona sobre l’ús de la metàfora en relació amb les dones, sobre el potencial polític de les metàfores per encarnar-se i construir el subjecte femení, però també sobre el potencial transgressor de les metàfores per abraçar la complexitat i obrir-se a significats infinits. Deia Roland Barthes que allò que definim com a real és la regió de l’impossible en tant que tot és una imatge d’una altra imatge. Les paraules també es defineixen per la seva natura dialèctica en tant que estan sotmeses a una resignificació constant. Reivindicar la literalitat és negar la pluralitat de significats de la paraula i, més en general, del discurs; reivindicar la literalitat, ens recorda García Puig, és abolir els matisos, renegar de la complexitat i tancar-se en significats únics: “Àvides com estem de llibertat i justícia reparadores, volem trobar correlats clars que ens donin un mapa per no caure en velles ferides. I llavors topem amb la literalitat, cerquem les equivalències metafòriques perfectes, la simetria”, escriu l’autora, que, molt lúcidament, avisa que la literalitat pot acabar sent una presó encara més rígida que la construïda per algunes metàfores. La literalitat ens pot donar la seguretat del sentit únic i irrevocable, però alhora ens cosifica com a subjectes i buida de complexitat el discurs. La literalitat nega la dialèctica i, per tant, ens nega la possibilitat de ser múltiples, complexes i contradictòries.
“Si tanquem Escil·la en la personificació de la genofòbia, el rebuig a la dona sobre el qual se sustenta gran part del nostre dolor històric, o la fem mutar en el seu contrari perfecte, la dona empoderada amb una voracitat que mai vacil·la i sempre es justifica, l’estarem fixant”, apunta García Puig, que a través del seu relat personal reivindica la llibertat a les contradiccions, la llibertat d’empoderar-se i sentir por, la llibertat de tenir desitjos foscos. L’autora articula aquesta reivindicació a través de la lectura de novel·les gòtiques, observant com les escriptores del XIX van apropiar-se de les metàfores per narrar-se i narrar, a través de les mansions encantades, l’espai sinistre d’opressió i d’estigmatització de la dona. I aquest espai és físic, però també mental, com ja va analitzar García Puig en el seu anterior assaig. El més interessant de la reflexió és la manera en què García Puig reprèn el concepte de fantasma i d’espectre i, a partir de Derrida, defensa la necessitat de conviure amb els espectres en tant que l’espectre és el misteri i l’amenaça, és el que sempre és allà, latent. L’espectre, ens diu l’autora, impedeix la clausura total, fa trontollar el jo empoderat i perfectament definit. L’espectre és el sentit que la paraula arrossega i del qual no es pot desprendre. I la resposta no és negar-lo, sinó incorporar-lo, fer-lo propi. Aquesta és la tesi de Mar García Puig: la resposta no és la literarietat, sinó l’apropiació del llenguatge i, per tant, de les metàfores. Cal fer pròpies les metàfores per així afirmar-nos des de la complexitat i la fluctuació. No és un terreny segur, és inestable, però “només reconeixent-nos impures, a nosaltres, les nostres paraules i els nostres desitjos, podrem mirar-nos al mirall”, només així podrem afirmar i reivindicar “això tan tenebrós com a orgullosament nostre”. Mar García Puig firma un assaig rodó, però no tancat: un text que permet continuar pensant, que obre territoris i que revela, un cop més, la intel·ligència i la profunda erudició de l’autora.
Mar García Puig
La Magrana
120 pàgines. 16,90 euros
EL PAÍS