Maria Barbal: llums i ombres de la vida d’escriptor

La literatura és una carrera de fons. Ho sap bé Maria Barbal i ho aprèn Anton Bellart, el protagonista de Peripècies, la nova novel·la de l’autora de Pedra de tartera. Aquesta fou la primera novel·la de Barbal i amb ella va obtenir un extraordinari èxit, potser el més gran de la seva trajectòria. Com l’autora, Bellart és també algú que comença la seva trajectòria al món editorial amb un notable èxit que trastoca la seva vida: la seva carrera professional dona un tomb, el seu matrimoni comença a trontollar fins a trencar-se definitivament i l’escriptura passa de ser una vocació per la qual s’enfrontà al seu pare, desitjós que es llicenciés en dret, per a convertir-se en un ofici.

El títol Peripècies no es refereix només a l’obra que li dona èxit i fama, sinó també al recorregut que realitza Bellart al llarg dels anys en un intent de retrobar el seu lloc en aquesta nova, desitjada, però també inesperada, identitat d’escriptor en la qual no acaba d’encaixar. I si bé és cert que la trajectòria comença amb un èxit, a aquesta no li falten moments de desencís, de dubtes i de frustracions. Malgrat l’èxit inicial, hi haurà més d’una il·lusió perduda al llarg dels anys per a en Bellart, una espècie de Lucien de Rubempré contemporani: amb menor ambició respecte al protagonista de Balzac, el novel·lista de Barbal entoma l’enfrontament entre el desig d’escriure i l’esdevenir o, millor dir, l’adopció de la identitat d’escriptor. Perquè una cosa és l’escriptura com a desig, com a pulsió i, fins i tot, com a ofici i una altra cosa és ser escriptor, és a dir, assumir la identitat d’escriptor, identitat que implica un determinat reconeixement per part de l’exterior, però també unes exigències. Dos conceptes diferents, escriure i ser escriptor, que en alguns casos es donen la mà fins al punt que el fet d’esdevenir escriptor corromp l’escriptura com a vocació. A partir d’aquesta oposició Barbal construeix Peripècies com una mena de novel·la de formació que s’acosta a la sàtira. Per definició, la sàtira no exclou l’element tràgic —de fet, les sàtires es poden descriure com a tragèdies còmiques— i Barbal tampoc ho fa: Peripècies té, en efecte, un rerefons amarg, per moments desolador. Perquè la mirada de Barbal sobre el món literari no està impregnada del cinisme balzaquià, però sí d’una lleu aflicció. La seva és una mirada distant i propera al mateix temps: la distància la marca el personatge. Barbal nega tota possibilitat d’identificació amb el personatge, allunyant-se de qualsevol possible lectura biografia i de qualsevol picada d’ull a l’autoficció. Alhora, és una mirada propera, perquè és una mirada des de dins. Mirem el món literari a través d’en Bellart i, tot i que hi ha moments en els quals el narrador intenta allunyar-se’n, la focalització que s’imposa és interna.

Aquest joc amb les distàncies permet a Barbal ironitzar sobre figures com les de l’editor i de l’agent literària, fent-ne d’ells personatges còmics i, alhora, tràgics. Deia Pirandello que l’humorisme és allò que primer et dibuixa un somriure per després mostrar-te el drama que hi ha darrere de la imatge grotesca o còmica. En determinada manera, Barbal fa el mateix: el lector llegeix divertit les converses de Bellart amb l’editor que el va descobrir i que el considera una creació seva o les baralles entre l’editor i una agent literària a qui només importen les vendes i els diners, però al mateix temps veu la instrumentalització de l’escriptor, que es converteix en una mena de titella que ha d’encaixar dins del mercat, i sobre la seva escriptura —destacat el moment en el qual li recorden que els relats no es venen tan bé com les novel·les. Barbal no només observa com l’escriptura com a vocació ha d’encaixar dins del sistema editorial, sinó també com la vida personal es veu afectada per una vocació que reclama solitud; per una feina que, en realitat, no ho és, almenys segons els esquemes que podem tenir i per una constant oscil·lació entre l’èxit i el desig d’escriure sense tants condicionants. Les peripècies de Bellart tenen precisament a veure en aquesta recerca d’encaix d’ell mateix i de la seva escriptura. I Peripècies de Barbal és el retrat —d’aquí la portada— dels equilibris d’un escriptor per mantenir una vida pròpia, per no trair la seva escriptura i per jugar el rol de l’escriptor sense convertir-se excessivament en un altre.

Seguir leyendo

 ‘Peripècies’ és una novel·la de formació satírica sobre l’ofici del llibre i els equilibris de l’escriptor entre l’èxit i el desig d’escriure sense condicionants  

literatura

Crítica

Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Peripècies’ és una novel·la de formació satírica sobre l’ofici del llibre i els equilibris de l’escriptor entre l’èxit i el desig d’escriure sense condicionants

La literatura és una carrera de fons. Ho sap bé Maria Barbal i ho aprèn Anton Bellart, el protagonista de Peripècies, la nova novel·la de l’autora de Pedra de tartera. Aquesta fou la primera novel·la de Barbal i amb ella va obtenir un extraordinari èxit, potser el més gran de la seva trajectòria. Com l’autora, Bellart és també algú que comença la seva trajectòria al món editorial amb un notable èxit que trastoca la seva vida: la seva carrera professional dona un tomb, el seu matrimoni comença a trontollar fins a trencar-se definitivament i l’escriptura passa de ser una vocació per la qual s’enfrontà al seu pare, desitjós que es llicenciés en dret, per a convertir-se en un ofici.

El títol Peripècies no es refereix només a l’obra que li dona èxit i fama, sinó també al recorregut que realitza Bellart al llarg dels anys en un intent de retrobar el seu lloc en aquesta nova, desitjada, però també inesperada, identitat d’escriptor en la qual no acaba d’encaixar. I si bé és cert que la trajectòria comença amb un èxit, a aquesta no li falten moments de desencís, de dubtes i de frustracions. Malgrat l’èxit inicial, hi haurà més d’una il·lusió perduda al llarg dels anys per a en Bellart, una espècie de Lucien de Rubempré contemporani: amb menor ambició respecte al protagonista de Balzac, el novel·lista de Barbal entoma l’enfrontament entre el desig d’escriure i l’esdevenir o, millor dir, l’adopció de la identitat d’escriptor. Perquè una cosa és l’escriptura com a desig, com a pulsió i, fins i tot, com a ofici i una altra cosa és ser escriptor, és a dir, assumir la identitat d’escriptor, identitat que implica un determinat reconeixement per part de l’exterior, però també unes exigències. Dos conceptes diferents, escriure i ser escriptor, que en alguns casos es donen la mà fins al punt que el fet d’esdevenir escriptor corromp l’escriptura com a vocació. A partir d’aquesta oposició Barbal construeix Peripècies com una mena de novel·la de formació que s’acosta a la sàtira. Per definició, la sàtira no exclou l’element tràgic —de fet, les sàtires es poden descriure com a tragèdies còmiques— i Barbal tampoc ho fa: Peripècies té, en efecte, un rerefons amarg, per moments desolador. Perquè la mirada de Barbal sobre el món literari no està impregnada del cinisme balzaquià, però sí d’una lleu aflicció. La seva és una mirada distant i propera al mateix temps: la distància la marca el personatge. Barbal nega tota possibilitat d’identificació amb el personatge, allunyant-se de qualsevol possible lectura biografia i de qualsevol picada d’ull a l’autoficció. Alhora, és una mirada propera, perquè és una mirada des de dins. Mirem el món literari a través d’en Bellart i, tot i que hi ha moments en els quals el narrador intenta allunyar-se’n, la focalització que s’imposa és interna.

Aquest joc amb les distàncies permet a Barbal ironitzar sobre figures com les de l’editor i de l’agent literària, fent-ne d’ells personatges còmics i, alhora, tràgics. Deia Pirandello que l’humorisme és allò que primer et dibuixa un somriure per després mostrar-te el drama que hi ha darrere de la imatge grotesca o còmica. En determinada manera, Barbal fa el mateix: el lector llegeix divertit les converses de Bellart amb l’editor que el va descobrir i que el considera una creació seva o les baralles entre l’editor i una agent literària a qui només importen les vendes i els diners, però al mateix temps veu la instrumentalització de l’escriptor, que es converteix en una mena de titella que ha d’encaixar dins del mercat, i sobre la seva escriptura —destacat el moment en el qual li recorden que els relats no es venen tan bé com les novel·les. Barbal no només observa com l’escriptura com a vocació ha d’encaixar dins del sistema editorial, sinó també com la vida personal es veu afectada per una vocació que reclama solitud; per una feina que, en realitat, no ho és, almenys segons els esquemes que podem tenir i per una constant oscil·lació entre l’èxit i el desig d’escriure sense tants condicionants. Les peripècies de Bellart tenen precisament a veure en aquesta recerca d’encaix d’ell mateix i de la seva escriptura. I Peripècies de Barbal és el retrat —d’aquí la portada— dels equilibris d’un escriptor per mantenir una vida pròpia, per no trair la seva escriptura i per jugar el rol de l’escriptor sense convertir-se excessivament en un altre.

Peripècies

Más noticias

La verdadera historia detrás del heroico ‘Vasco de la Carretilla’ que caminó 22.000 kilómetros: «Lo hizo sólo por hacerlo»

21 de abril de 2025

Los mejores libros infantiles y juveniles para regalar en Sant Jordi

19 de abril de 2025

Cinco libros para el día de la visibilidad trans, por Alana S. Portero

31 de marzo de 2025

Una novela donde el acto de comer se convierte en un manifiesto feminista

20 de abril de 2025

Maria Barbal
Columna
400 pàgines. 20,90 euros

Más información

 EL PAÍS