Marina Monsonís: “En cuina, hi ha una manera de parlar de la tradició que està despolititzada”

Marina Monsonís és experta en la mar, des de tots els seus prismes. Filla de sis generacions vinculades al barri de la Barceloneta i formada en estudis artístics, ha dedicat la seva carrera a vincular la cultura popular, l’art, la cuina, els moviments socials i el coneixement científic amb la mar i el barri com a fils conductors. Uneix el resultat d’aquesta recerca a Mare mar, premi Ara Llibres de No-Ficció, un assaig pedagògic que trena diferents veus, memòries familiars i socials, i receptari. Quedem al Jonny’s, un bar a la vora de la Llotja de Pescadors que no fa tant es deia Juanito i servia el peix que arribaven de les barques. La mestressa ens explica que aviat vendrà l’establiment al millor postor i plegarà.

Pregunta. Quina ha estat la seva trajectòria?

Resposta. Vaig estudiar art a Anglaterra, una carrera que es deia Art, Disseny i Medi. Tot i que a mi no em va agradar gaire, sí que em va donar certes pautes sobre com tenir en compte el context quan fas producció artística. Soc la sisena generació d’una família lligada al barri de la Barceloneta i fer projectes amb aquesta voluntat de transformar el context em va engrescar.

P. També ha estat vinculada a moviments socials.

R. Quan era jove el barri estava mort, pel que fa a moviments socials. Hi havia hagut les lluites portuàries als vuitanta, el pare hi va estar vinculat, però després hi ha un buit, aquest no és un barri com Gràcia o Sants, aquí no hi havia infraestructures ni centres culturals. L’any 92, els Jocs Olímpics van marcar un canvi. Molta gent del barri es va il·lusionar, perquè hi havia molta droga i la il·lusió de la transformació, jo duia la samarreta del Cobi. Però l’habitatge comença a encarir-se, la població del barri envelleix i no hi ha un relleu generacional en les lluites. A Londres em vinculo amb moviments socials que al meu barri no estaven en voga i torno a Barcelona l’any 2004, quan es fa el Fòrum de les Cultures. Els moviments socials s’hi fiquen fort, i dedico la recerca a criticar el Fòrum. Neix Miles de Viviendas, tot i que no hi havia gent jove implicada, després conec la Itziar González… Va ser un moment fèrtil al barri i a la ciutat.

P. Quina ha estat la ressaca de la Copa Amèrica al barri?

R. No es tornarà a repetir, i això és positiu. Ha implicat la reconnexió del barri amb els moviments socials de la ciutat. Entre tot i res, hi ha alguna cosa: és evident que la dinàmica de la ciutat ens aixafa, però que s’hagi organitzat una queixa i una resistència és una petita victòria. Al barri hi ha una xarxa petita però amb nervi. Un exemple són els estibadors, que són forts i sempre es posicionen.

P. I falta una branca, que és la gastronomia.

R. Vaig fer un viatge a Baltimore, que és una ciutat portuària com Barcelona. De fet, David Harvey em va explicar que Pasqual Maragall havia estat treballant a Baltimore arran de les transformacions dels Jocs a Barcelona. Al Museu d’Art de Baltimore s’hi feia una exposició sobre la creació del gueto, ens van convidar a visitar-la amb un col·lectiu artístic. Allà ens adonem que en aquest tipus de barris guetitzats es perd el dret a l’alimentació, és a dir, la pròpia cultura gastronòmica. I el dret a l’alimentació va de la mà del dret a la ciutat. Això és el que em va fer tornar a la Barceloneta i començar a associar les transformacions urbanístiques amb les transformacions de l’alimentació: cada vegada, en restaurants del barri, trobàvem menys suquets de peix i més smoothies, anàvem perdent la llengua, les formes de cuinar i, sobretot, les formes d’aprofitament de la cuina. Aquest restaurant on ens trobem, al costat de la Llotja de Pescadors, es deia Juanito, ara es diu Jonny’s i hi té menys peix, a la carta.

P. I pensar en la gastronomia la porta a mirar a casa.

R. Quan veig que la gent de Baltimore ja no té tradició, m’adono que jo encara sí. Decideixo fer-me’n càrrec i faig recerca, vaig a les cases a preguntar. El meu pare ja havia recollit bastant la memòria familiar, molt connectada a la cuina del peix, i em va ajudar. En les memòries domèstiques hi ha un sabers que s’han menystingut, però que cal reivindicar. Al llibre intento connectar aquest saber popular i domèstic amb el coneixement científic per proposar un present més desitjable i respectuós amb la mar.

P. És evident que la devastació del barri a causa del turisme, però al llibre parla d’idiosincràsies culinàries, lingüístiques, el tacatà (un esport)… que es mantenen vives.

R. Sí, la identitat de la Barceloneta hi és en les cuines domèstiques o al mercat. A la parada del peix la gent encara parla dels seus plats, típics de la Barceloneta i originaris de Llevant. El llenguatge d’aquí, avalencianat perquè molts barcelonetencs van emigrar de les terres de l’Ebre o de València, encara el pots sentir. Però no hi ha relleu generacional.

P. La Llotja de Pescadors, recentment reformada, ha aparegut en programes de televisió a causa del debat que ha engegat la proposta de llei de la Comissió Europea sobre els límits de la pesca al Mediterrani.

R. Si no fos per això, molta gent no sabria que hi ha una Llotja de Pescadors a Barcelona. S’han gastat vuit milions d’euros en la reforma. I jo em pregunto: si estem dient que la pesca al Mediterrani, està en vies d’extinció, per a qui és aquesta llotja? La meva intuïció és que, a llarg termini, aquest espai es dedicarà al turisme o a oficines.

P. Què en pensa, de l’acord a què s’ha arribat?

R. Entenc perfectament la preocupació que tenen els biòlegs amb com de malmès està el fons del Mediterrani, no es pot ser negacionista. I tampoc es pot negar que la pesca d’arrossegament és més agressiva que l’artesanal, i també que hi ha una pesca industrial d’arrossegament en altres continents, com a Àfrica, que és encara més agressiva que la pesca que hi ha aquí. La majoria de peix que consumim ve d’allà. Em sembla una incongruència que es proposi una llei que redueix tant la pesca de les poques barques que queden aquí ―recordem-ho, més petites― i que, alhora, la Unió Europea i Mercosur aprovin un pacte de lliure comerç. La sobrepesca actual de l’Estat espanyol té molt a veure amb la seva entrada l’any 1986 a la Comunitat Econòmica Europea, que durant anys no s’ha fet càrrec de la pesca a escala local; la pesca artesanal a Barcelona no es va protegir. És precisament als anys vuitanta quan les llotges es mecanitzen i s’arriba al màxim de producció. Ara ho volen resoldre ràpid amb mesures dràstiques que el sector no pot assumir, però les transformacions necessiten paciència i tenir en compte tots els sectors. En principi l’acord està bé, però a vegades les ajudes per fer transformacions venen tard, els ofeguen… s’han de pensar de manera responsable.

P. Les demandes dels pescadors són similars a les dels pagesos, i cap partit polític, a banda de l’extrema dreta, se n’acaba de fer càrrec.

R. Aquest és el tema. No s’uneixen lluites per qüestions d’agendes, temps i complexitats. En la mateixa revolta pagesa hi ha diferències entre sector agroecològic, convencional, familiar… Caldria fer un esforç per unir lluites, això la dreta ho té clar. Ho deia l’Assemblea Pagesa Metropolitana: hem de lluitar pel nostre dret a la sobirania alimentària i construir-lo des de la solidaritat internacional.

P. Mare Mar és un assaig molt local sobre la Barceloneta però alhora molt general sobre el Mediterrani.

R. Crec que és important veure quines són les vinculacions que neixen a través del mar. Sempre es reivindica la terra i la seva importància, però la cuina o la música ens uneix, així com la violència que també hi ha al Mediterrani.

P. El llibre barreja totes aquestes qüestions amb un receptari que fa d’arxiu, però també demostra com una cultura abanderada del peix no sap menjar peix.

R. En cuina, hi ha una manera de parlar de la tradició que està despolititzada. Jo parlo del sentit de la tradició, d’escoltar-la. Pensem que un bunyol de bacallà és tradicional, però avui dia això no té sentit. Quin és l’ensenyament darrere d’un bunyol de bacallà? És una recepta d’aprofitament. Es va començar a fer quan el bacallà estava molt bé de preu i la gent era pobra, en salaó el bacallà tenia molta resistència. Per tant, el sentit del bunyol és que el pots fer del que sigui: d’espècies termòfiles, que són les beneficiades per l’augment de la temperatura de l’aigua, però també vegans. Pensem que si una cosa és tradicional és bona, però no és així. La tradició té sentit si s’adapta a les necessitats que tenim.

P. Tenim poca cultura de peix?

R. Sí, no es consumeixen més de deu espècies. N’hi ha de molt estandarditzades: l’orada, la gamba, la sardina, el bacallà… però acostumen a venir de lluny. Hi ha interessos econòmics que han introduït el salmó i han fet que veiem aquell rosa artificial tan saludable. A Mare mar menciono el llibre The Big Fish, on dos periodistes noruecs expliquen la història del salmó i quines són les pressions que s’han fet a científics que han volgut demostrar que el salmó de piscifactoria no és saludable per moltes raons, com ara els antibiòtics que porten. És un tipus de peix que és fàcil, té greix, no té espina… però no és més saludable que una sardina.

P. Algú que llegeixi aquesta entrevista i vulgui anar al mercat, per exemple a Barcelona, quin peix ha de demanar?

R. En el cas del peix és més complicat de dir que amb la fruita i la verdura, perquè és més variable. Cal mirar els etiquetatges i preguntar al mercat. Faré ara mateix la consulta [treu el mòbil i hi escriu]. Em diu la Cristina Caparrós, de l’organització Cap a Mar, que ara és època de lluç, mòllera, peix de morralla, lluerna… i en peix blau, ve l’època del bonítol i el verat. Més galeres i gamba blanca que gamba vermella i escamarlà.

P. Des del 2018 dirigeix la Cuina del Macba. Des que va començar a dedicar-se al vincle de la cuina amb l’art i la política, creu que ha canviat la percepció d’aquesta disciplina?

R. Fa vint anys que m’hi dedico, i vaig començar molt influenciada per projectes dels Estats Units. Quan vaig començar a la Cuina del Macba, d’això no se’n parlava als museus de Catalunya, però ara aquesta mena de projectes arrasen. L’objectiu és posar la cuina al servei de la creativitat per fer una alimentació compromesa. Hi passen persones variades, des de gent que té experiència amb la cuina domèstica fins a creadors com Martí Sales, que va venir mentre escrivia Aliment (Club Editor). La meva voluntat ara és fer un salt d’escala, portar això a les cuines dels museus de tot Catalunya. Ara als museus es parla de museus descolonials, però el menjar no tenia cap compromís amb aquest discurs. Amb Juan Pablo Pacheco hem estat desenvolupant un projecte de sobirania hídrica al Reina Sofía. A nivell simbòlic, als museus es parla de temes necessaris, però és important passar del discurs als fets concrets.

Seguir leyendo

 Sisena generació d’una família vinculada al barri de la Barceloneta i directora de La Cuina del MACBA, publica ‘Mare Mar’ (I Premi Ara Llibres de No-Ficció), un assaig sobre diferents sabers de la mar  

Marina Monsonís és experta en la mar, des de tots els seus prismes. Filla de sis generacions vinculades al barri de la Barceloneta i formada en estudis artístics, ha dedicat la seva carrera a vincular la cultura popular, l’art, la cuina, els moviments socials i el coneixement científic amb la mar i el barri com a fils conductors. Uneix el resultat d’aquesta recerca a Mare mar, premi Ara Llibres de No-Ficció, un assaig pedagògic que trena diferents veus, memòries familiars i socials, i receptari. Quedem al Jonny’s, un bar a la vora de la Llotja de Pescadors que no fa tant es deia Juanito i servia el peix que arribaven de les barques. La mestressa ens explica que aviat vendrà l’establiment al millor postor i plegarà.

Pregunta. Quina ha estat la seva trajectòria?

Resposta. Vaig estudiar art a Anglaterra, una carrera que es deia Art, Disseny i Medi. Tot i que a mi no em va agradar gaire, sí que em va donar certes pautes sobre com tenir en compte el context quan fas producció artística. Soc la sisena generació d’una família lligada al barri de la Barceloneta i fer projectes amb aquesta voluntat de transformar el context em va engrescar.

P. També ha estat vinculada a moviments socials.

R. Quan era jove el barri estava mort, pel que fa a moviments socials. Hi havia hagut les lluites portuàries als vuitanta, el pare hi va estar vinculat, però després hi ha un buit, aquest no és un barri com Gràcia o Sants, aquí no hi havia infraestructures ni centres culturals. L’any 92, els Jocs Olímpics van marcar un canvi. Molta gent del barri es va il·lusionar, perquè hi havia molta droga i la il·lusió de la transformació, jo duia la samarreta del Cobi. Però l’habitatge comença a encarir-se, la població del barri envelleix i no hi ha un relleu generacional en les lluites. A Londres em vinculo amb moviments socials que al meu barri no estaven en voga i torno a Barcelona l’any 2004, quan es fa el Fòrum de les Cultures. Els moviments socials s’hi fiquen fort, i dedico la recerca a criticar el Fòrum. Neix Miles de Viviendas, tot i que no hi havia gent jove implicada, després conec la Itziar González… Va ser un moment fèrtil al barri i a la ciutat.

P. Quina ha estat la ressaca de la Copa Amèrica al barri?

R. No es tornarà a repetir, i això és positiu. Ha implicat la reconnexió del barri amb els moviments socials de la ciutat. Entre tot i res, hi ha alguna cosa: és evident que la dinàmica de la ciutat ens aixafa, però que s’hagi organitzat una queixa i una resistència és una petita victòria. Al barri hi ha una xarxa petita però amb nervi. Un exemple són els estibadors, que són forts i sempre es posicionen.

P. I falta una branca, que és la gastronomia.

R. Vaig fer un viatge a Baltimore, que és una ciutat portuària com Barcelona. De fet, David Harvey em va explicar que Pasqual Maragall havia estat treballant a Baltimore arran de les transformacions dels Jocs a Barcelona. Al Museu d’Art de Baltimore s’hi feia una exposició sobre la creació del gueto, ens van convidar a visitar-la amb un col·lectiu artístic. Allà ens adonem que en aquest tipus de barris guetitzats es perd el dret a l’alimentació, és a dir, la pròpia cultura gastronòmica. I el dret a l’alimentació va de la mà del dret a la ciutat. Això és el que em va fer tornar a la Barceloneta i començar a associar les transformacions urbanístiques amb les transformacions de l’alimentació: cada vegada, en restaurants del barri, trobàvem menys suquets de peix i més smoothies, anàvem perdent la llengua, les formes de cuinar i, sobretot, les formes d’aprofitament de la cuina. Aquest restaurant on ens trobem, al costat de la Llotja de Pescadors, es deia Juanito, ara es diu Jonny’s i no hi té peix, a la carta.

P. I pensar en la gastronomia la porta a mirar a casa.

R. Quan veig que la gent de Baltimore ja no té tradició, m’adono que jo encara sí. Decideixo fer-me’n càrrec i faig recerca, vaig a les cases a preguntar. El meu pare ja havia recollit bastant la memòria familiar, molt connectada a la cuina del peix, i em va ajudar. En les memòries domèstiques hi ha un sabers que s’han menystingut, però que cal reivindicar. Al llibre intento connectar aquest saber popular i domèstic amb el coneixement científic per proposar un present més desitjable i respectuós amb la mar.

P. És evident que la devastació del barri a causa del turisme, però al llibre parla d’idiosincràsies culinàries, lingüístiques, el tacatà (un esport)… que es mantenen vives.

R. Sí, la identitat de la Barceloneta hi és en les cuines domèstiques o al mercat. A la parada del peix la gent encara parla dels seus plats, típics de la Barceloneta i originaris de Llevant. El llenguatge d’aquí, avalencianat perquè molts barcelonetencs van emigrar de les terres de l’Ebre o de València, encara el pots sentir. Però no hi ha relleu generacional.

P. La Llotja de Pescadors, recentment reformada, ha aparegut en programes de televisió a causa del debat que ha engegat la proposta de llei de la Comissió Europea sobre els límits de la pesca al Mediterrani.

R. Si no fos per això, molta gent no sabria que hi ha una Llotja de Pescadors a Barcelona. S’han gastat vuit milions d’euros en la reforma. I jo em pregunto: si estem dient que la pesca al Mediterrani, està en vies d’extinció, per a qui és aquesta llotja? La meva intuïció és que, a llarg termini, aquest espai es dedicarà al turisme o a oficines.

P. Què en pensa, de l’acord a què s’ha arribat?

R. Entenc perfectament la preocupació que tenen els biòlegs amb com de malmès està el fons del Mediterrani, no es pot ser negacionista. I tampoc es pot negar que la pesca d’arrossegament és més agressiva que l’artesanal, i també que hi ha una pesca industrial d’arrossegament en altres continents, com a Àfrica, que és encara més agressiva que la pesca que hi ha aquí. La majoria de peix que consumim ve d’allà. Em sembla una incongruència que es proposi una llei que redueix tant la pesca de les poques barques que queden aquí ―recordem-ho, més petites― i que, alhora, la Unió Europea i Mercosur aprovin un pacte de lliure comerç. La sobrepesca actual de l’Estat espanyol té molt a veure amb la seva entrada l’any 1986 a la Comunitat Econòmica Europea, que durant anys no s’ha fet càrrec de la pesca a escala local; la pesca artesanal a Barcelona no es va protegir. És precisament als anys vuitanta quan les llotges es mecanitzen i s’arriba al màxim de producció. Ara ho volen resoldre ràpid amb mesures dràstiques que el sector no pot assumir, però les transformacions necessiten paciència i tenir en compte tots els sectors. En principi l’acord està bé, però a vegades les ajudes per fer transformacions venen tard, els ofeguen… s’han de pensar de manera responsable.

P. Les demandes dels pescadors són similars a les dels pagesos, i cap partit polític, a banda de l’extrema dreta, se n’acaba de fer càrrec.

R. Aquest és el tema. No s’uneixen lluites per qüestions d’agendes, temps i complexitats. En la mateixa revolta pagesa hi ha diferències entre sector agroecològic, convencional, familiar… Caldria fer un esforç per unir lluites, això la dreta ho té clar. Ho deia l’Assemblea Pagesa Metropolitana: hem de lluitar pel nostre dret a la sobirania alimentària i construir-lo des de la solidaritat internacional.

P. Mare Mar és un assaig molt local sobre la Barceloneta però alhora molt general sobre el Mediterrani.

R. Crec que és important veure quines són les vinculacions que neixen a través del mar. Sempre es reivindica la terra i la seva importància, però la cuina o la música ens uneix, així com la violència que també hi ha al Mediterrani.

P. El llibre barreja totes aquestes qüestions amb un receptari que fa d’arxiu, però també demostra com una cultura abanderada del peix no sap menjar peix.

R. En cuina, hi ha una manera de parlar de la tradició que està despolititzada. Jo parlo del sentit de la tradició, d’escoltar-la. Pensem que un bunyol de bacallà és tradicional, però avui dia això no té sentit. Quin és l’ensenyament darrere d’un bunyol de bacallà? És una recepta d’aprofitament. Es va començar a fer quan el bacallà estava molt bé de preu i la gent era pobra, en salaó el bacallà tenia molta resistència. Per tant, el sentit del bunyol és que el pots fer del que sigui: d’espècies termòfiles, que són les beneficiades per l’augment de la temperatura de l’aigua, però també vegans. Pensem que si una cosa és tradicional és bona, però no és així. La tradició té sentit si s’adapta a les necessitats que tenim.

P. Tenim poca cultura de peix?

R. Sí, no es consumeixen més de deu espècies. N’hi ha de molt estandarditzades: l’orada, la gamba, la sardina, el bacallà… però acostumen a venir de lluny. Hi ha interessos econòmics que han introduït el salmó i han fet que veiem aquell rosa artificial tan saludable. A Mare mar menciono el llibre The Big Fish, on dos periodistes noruecs expliquen la història del salmó i quines són les pressions que s’han fet a científics que han volgut demostrar que el salmó de piscifactoria no és saludable per moltes raons, com ara els antibiòtics que porten. És un tipus de peix que és fàcil, té greix, no té espina… però no és més saludable que una sardina.

P. Algú que llegeixi aquesta entrevista i vulgui anar al mercat, per exemple a Barcelona, quin peix ha de demanar?

R. En el cas del peix és més complicat de dir que amb la fruita i la verdura, perquè és més variable. Cal mirar els etiquetatges i preguntar al mercat. Faré ara mateix la consulta [treu el mòbil i hi escriu]. Em diu la Cristina Caparrós, de l’organització Cap a Mar, que ara és època de lluç, mòllera, peix de morralla, lluerna… i en peix blau, ve l’època del bonítol i el verat. Més galeres i gamba blanca que gamba vermella i escamarlà.

P. Des del 2018 dirigeix la Cuina del Macba. Des que va començar a dedicar-se al vincle de la cuina amb l’art i la política, creu que ha canviat la percepció d’aquesta disciplina?

R. Fa vint anys que m’hi dedico, i vaig començar molt influenciada per projectes dels Estats Units. Quan vaig començar a la Cuina del Macba, d’això no se’n parlava als museus de Catalunya, però ara aquesta mena de projectes arrasen. L’objectiu és posar la cuina al servei de la creativitat per fer una alimentació compromesa. Hi passen persones variades, des de gent que té experiència amb la cuina domèstica fins a creadors com Martí Sales, que va venir mentre escrivia Aliment (Club Editor). La meva voluntat ara és fer un salt d’escala, portar això a les cuines dels museus de tot Catalunya. Ara als museus es parla de museus descolonials, però el menjar no tenia cap compromís amb aquest discurs. Amb Juan Pablo Pacheco hem estat desenvolupant un projecte de sobirania hídrica al Reina Sofía. A nivell simbòlic, als museus es parla de temes necessaris, però és important passar del discurs als fets concrets.

 EL PAÍS