Predrag Matvejević (1932-2017) es mirava la ciutat de Venècia des de l’altra banda del Mar Adriàtic. Matvejević va néixer a Mostar (aleshores, Iugoslàvia), de mare croata i pare russòfon, i va estudiar lletres franceses a la Universitat de Sarajevo i el darrer curs a la de Zagreb. Per al doctorat es va traslladar a la Sorbona. Va acabar la tesi, sobre el compromís social de la poesia, un any abans del Maig del 68. Retornat a Zagreb hi va ensenyar literatura fins que el 1991 va esclatar la guerra entre Croàcia i Sèrbia. Mentre feia classes a diverses facultats europees va ser capaç d’escriure llibres erudits, llibres literaris i llibres eruditament literaris. En el camp plenament polític, va comprometre’s amb els drets humans i la cultura de la pau, exercint la vicepresidència del PEN Internacional a Londres, i també va presentar-se a les eleccions europees amb el Partito dei Comunisti Italiani. En els seus llibres el Mediterrani és crucial: és a dir, és la cruïlla de camins del territori compartit, és l’àgora on es fa mercat i trobada.
Val la pena recordar que el mar i Venècia són elements indissociables i que, si la Barcelona grisa del franquisme vivia d’esquena al mar, Venècia va tenir la gosadia de viure sobre el mar: aquesta vida a flor d’aigua va predisposar els venecians a la navegació i el tràfec comercial. El mar Adriàtic va esdevenir el Golf de Venècia i la lingua franca del Mediterrani, el vènet. S’hi va fer negoci, doncs, i això va enriquir l’arquitectura i moltes altres arts que van acabar de donar renom a la ciutat.
Matvejević, és clar, li va dedicar tot un llibre. L’altra Venècia és un recompte profund i líric d’una de les ciutats més fotografiades del món. L’autor s’allunya de l’obvietat per descobrir una Venècia que s’enfonsa (literalment) i que és plena de vestigis històrics i culturals que passen desapercebuts pel turisme ordinari.
Matvejević presenta les seves observacions i pensaments sobre la vida a la llacuna. Fusiona elements d’assaig, de crònica i de memòria. És inevitable pensar en W. G. Sebald i Els anells de Saturn. Els dos autors comparteixen maneres elegíaques d’abordar el passat («sovint em demano si Venècia té prou nostàlgia de si mateixa») i teixeixen una narrativa entre la història i l’apunt personal. També coincideixen en la seva percepció de la transitorietat i la decadència, i en l’ús d’imatges per acompanyar el text (Matvejević n’inclou tot de mapes i gravats anònims de la ciutat de diverses èpoques). De Matvejević s’agraeix que descrigui la vegetació, les aus i els vents de la zona, conscient que són elements definitoris del paisatge i que condicionen les ciutats que els humans hi construiran. Així que es demana per aquests elements constituents del paisatge, l’autor passa a preocupar-se per les paraules (italianes, no pas vènetes) que els anomenen: «Els illots dels voltants, coberts de canyes i algues, s’anomenen cannetti i barene. Els dipòsits al·luvials, coberts de llim i joncs, es diuen velme, els canals que hi passen entremig, ghebi. Són noms que corren el risc de caure en l’oblit, els apunto amb l’esperança, potser, de preservar-los».
Les pàgines de L’altra Venècia semblen despoblades; no només de les masses turístiques, també dels mateixos venecians. Inesperadament, visitem una Venècia sense gent i prestem atenció als objectes que l’habiten: el fustam que suporta la ciutat, les pedres dels murs dels palaus i les obres d’art que s’hi custodien. També s’hi dediquen uns paràgrafs magnífics al pa que s’hi dona i es menja (els seus orígens i la personalitat que confereix a una ciutat les formes i les receptes dels seus pans). Dels pocs moments en què la narració recorda persones, hi ha quan se’ns presenta un cec que els veïns s’estimen especialment: l’anomenen Vita i, com els cecs mítics de l’antigor, és un personatge proveït amb el do de l’eloqüència, algú que coneix les històries i porta notícies d’un altre món (no pas de l’esdevenidor sinó del passat de la ciutat que no tornarà).
La prosa evocadora i nostàlgica de L’altra Venècia ens permet mirar la ciutat (una que ha estat visitada massivament per la literatura) amb uns altres ulls i celebrar-la amb unes altres paraules. Pau Sanchís Ferrer n’ha fet la traducció i n’aporta un epíleg amb coneixement de causa.
‘L’altra Venècia’ és un recompte profund i líric d’una de les ciutats més fotografiades del món
Predrag Matvejević (1932-2017) es mirava la ciutat de Venècia des de l’altra banda del Mar Adriàtic. Matvejević va néixer a Mostar (aleshores, Iugoslàvia), de mare croata i pare russòfon, i va estudiar lletres franceses a la Universitat de Sarajevo i el darrer curs a la de Zagreb. Per al doctorat es va traslladar a la Sorbona. Va acabar la tesi, sobre el compromís social de la poesia, un any abans del Maig del 68. Retornat a Zagreb hi va ensenyar literatura fins que el 1991 va esclatar la guerra entre Croàcia i Sèrbia. Mentre feia classes a diverses facultats europees va ser capaç d’escriure llibres erudits, llibres literaris i llibres eruditament literaris. En el camp plenament polític, va comprometre’s amb els drets humans i la cultura de la pau, exercint la vicepresidència del PEN Internacional a Londres, i també va presentar-se a les eleccions europees amb el Partito dei Comunisti Italiani. En els seus llibres el Mediterrani és crucial: és a dir, és la cruïlla de camins del territori compartit, és l’àgora on es fa mercat i trobada.
Val la pena recordar que el mar i Venècia són elements indissociables i que, si la Barcelona grisa del franquisme vivia d’esquena al mar, Venècia va tenir la gosadia de viure sobre el mar: aquesta vida a flor d’aigua va predisposar els venecians a la navegació i el tràfec comercial. El mar Adriàtic va esdevenir el Golf de Venècia i la lingua franca del Mediterrani, el vènet. S’hi va fer negoci, doncs, i això va enriquir l’arquitectura i moltes altres arts que van acabar de donar renom a la ciutat.
Matvejević, és clar, li va dedicar tot un llibre. L’altra Venècia és un recompte profund i líric d’una de les ciutats més fotografiades del món. L’autor s’allunya de l’obvietat per descobrir una Venècia que s’enfonsa (literalment) i que és plena de vestigis històrics i culturals que passen desapercebuts pel turisme ordinari.
Matvejević presenta les seves observacions i pensaments sobre la vida a la llacuna. Fusiona elements d’assaig, de crònica i de memòria. És inevitable pensar en W. G. Sebald i Els anells de Saturn. Els dos autors comparteixen maneres elegíaques d’abordar el passat («sovint em demano si Venècia té prou nostàlgia de si mateixa») i teixeixen una narrativa entre la història i l’apunt personal. També coincideixen en la seva percepció de la transitorietat i la decadència, i en l’ús d’imatges per acompanyar el text (Matvejević n’inclou tot de mapes i gravats anònims de la ciutat de diverses èpoques). De Matvejević s’agraeix que descrigui la vegetació, les aus i els vents de la zona, conscient que són elements definitoris del paisatge i que condicionen les ciutats que els humans hi construiran. Així que es demana per aquests elements constituents del paisatge, l’autor passa a preocupar-se per les paraules (italianes, no pas vènetes) que els anomenen: «Els illots dels voltants, coberts de canyes i algues, s’anomenen cannetti i barene. Els dipòsits al·luvials, coberts de llim i joncs, es diuen velme, els canals que hi passen entremig, ghebi. Són noms que corren el risc de caure en l’oblit, els apunto amb l’esperança, potser, de preservar-los».
Les pàgines de L’altra Venècia semblen despoblades; no només de les masses turístiques, també dels mateixos venecians. Inesperadament, visitem una Venècia sense gent i prestem atenció als objectes que l’habiten: el fustam que suporta la ciutat, les pedres dels murs dels palaus i les obres d’art que s’hi custodien. També s’hi dediquen uns paràgrafs magnífics al pa que s’hi dona i es menja (els seus orígens i la personalitat que confereix a una ciutat les formes i les receptes dels seus pans). Dels pocs moments en què la narració recorda persones, hi ha quan se’ns presenta un cec que els veïns s’estimen especialment: l’anomenen Vita i, com els cecs mítics de l’antigor, és un personatge proveït amb el do de l’eloqüència, algú que coneix les històries i porta notícies d’un altre món (no pas de l’esdevenidor sinó del passat de la ciutat que no tornarà).
La prosa evocadora i nostàlgica de L’altra Venècia ens permet mirar la ciutat (una que ha estat visitada massivament per la literatura) amb uns altres ulls i celebrar-la amb unes altres paraules. Pau Sanchís Ferrer n’ha fet la traducció i n’aporta un epíleg amb coneixement de causa.
Predrag Matvejević
Traducció de Pau Sanchis
LaBreu
145 pàgines. 17 euros
EL PAÍS