Abans de començar el club de lectura ja ho va deixar clar. “Els llibres són dels lectors”, va entonar Mercè Ibarz (Saidí, 1954), convidant els assistents a parlar més que ella. Però després es va anar animant i va deixar entreveure les costures d’Una noia a la ciutat (Anagrama), una cartografia que funciona com a llibre de memòries en què l’amor és el gran tema: l’amor per L., l’home amb qui va compartir la vida des que es van conèixer poc després d’arribar el 1971 a Barcelona, la ciutat que la va modelar i va condicionar la seva manera de veure el món. Però l’origen mai s’oblida. “La terra m’ha fet escriptora, la ciutat m’ha donat la força per escriure”, va aclarir com fa al llibre.
La narradora de Saidí recorda la seva Barcelona i l’amor de la seva vida a les memòries ‘Una noia a la ciutat’
Abans de començar el club de lectura ja ho va deixar clar. “Els llibres són dels lectors”, va entonar Mercè Ibarz (Saidí, 1954), convidant els assistents a parlar més que ella. Però després es va anar animant i va deixar entreveure les costures d’Una noia a la ciutat (Anagrama), una cartografia que funciona com a llibre de memòries en què l’amor és el gran tema: l’amor per L., l’home amb qui va compartir la vida des que es van conèixer poc després d’arribar el 1971 a Barcelona, la ciutat que la va modelar i va condicionar la seva manera de veure el món. Però l’origen mai s’oblida. “La terra m’ha fet escriptora, la ciutat m’ha donat la força per escriure”, va aclarir com fa al llibre.
Per a Mercè Ibarz, l’escriptura no pertany del tot a l’autor, com deia la poeta Louise Glück, a qui cita: “L’experiència fonamental de l’escriptor és la impotència, no saber què escriure”. I encara va una mica més enllà. Fent servir la metàfora del part, compara l’escriptor amb el metge o la llevadora. Cap dels dos són la mare, però l’ajuden a parir el fill. En aquest sentit, explica que va trigar un cert temps a entendre que escriure és una feina que requereix disciplina constant.
Fugint de cotilles i mirinyacs, l’escriptora va explicar que no segueix gèneres. L’escriptura flueix fàcilment, però l’estructura li porta feina. Mesclant estils i textures, quan escriu inicia una conversa amb ella mateixa que acabarà sent amb els lectors.
És així en aquest relat retrospectiu, en què Ibarz torna a recórrer els carrers estrets de Ciutat Vella amb la mirada sagaç de la primera vegada i recorda els set pisos on ha viscut, la majoria amb L., fins a arribar al definitiu al Guinardó, on viu des de fa més de 40 anys. Al seu costat descobreix també la seva vocació d’escriptora, sovint amagada rere l’ofici de periodista, tot i que no en renega, sinó al contrari: “Porto diversos barrets i m’agrada portar-los”. Si als inicis es va estrenar en la secció de política del diari Avui, ben aviat es va adonar que volia especialitzar-se en cultura. I així ha estat durant molts anys, encara ara fent crítica cultural i opinió a Vilaweb.
El llibre connecta la memòria més personal amb els referents culturals que van marcar el seu despertar al món en una Barcelona que podia resultar dura però que també deixava somiar, entre el tardofranquisme i la Transició. “La ciutat ens modela, es converteix en una manera de veure el món”, va afirmar, sense menystenir la terra on va créixer: “No les he sentides mai en desacord en mi, la terra i la ciutat”.
Londres era l’altra gran urbs per descobrir, i també hi apareix Berlín, on en un concert de Bob Dylan el 1987, dos anys abans de la caiguda del Mur, va percebre que els temps estaven canviant. Però si hi havia un lloc on sempre es va sentir acollida és a Ciutat Vella, aquells carrers de pedres vetustes van donar sentit al seu esdevenir. L’anonimat és una de les coses que més valorava i segueix valorant d’estar a Barcelona, tot i que amb el pas del temps sentir la vida de barri també l’ha acompanyat. “Per mi hi ha un acostament físic a la ciutat, quan passejo per Barcelona em sento abraçada, podríem parlar fins i tot que hi ha una ciutat interior”, considera.
La intimitat és un art difícil, escrivia Ponç Puigdevall a la seva crítica d’Una noia a la ciutat. Poc sap el lector de l’amor que recorre el llibre i de la seva vida, però això no semblava importar als presents. Una lectora hi va trobar ressonàncies de No parlis de mi quan me’n vagi (2010), mentre que un altre va demanar que sonés un dels temes (en aquella època en deien temes, era més modern) que surten al llibre, Absolute Beginners de David Bowie, a qui recorre sovint. Quan els llums s’havien apagat i la majoria havia marxat, les quatre que quedàvem vam poder escoltar el poema de Maya Angelou Quan els grans arbres cauen, que, entre intervencions, havia quedat pendent de recitar. Un luxe inesperat. Un aprenentatge compartit que deixem aquí.
Quan els grans arbres cauen,
les roques dels turons llunyans tremolen,
els lleons s’amaguen
en les pastures altes,
i fins els elefants
busquen refugi.
Quan els grans arbres cauen
als boscos,
les coses petites retrocedeixen en silenci,
els sentits
són erosionats més enllà de la por.
Quan les grans ànimes moren,
l’aire que ens envolta es torna
lleuger, rar, estèril.
Respirem, tot just.
Els nostres ulls, tot just,
hi veuen amb
claredat dolorosa.
La nostra memòria, tot d’una agusada,
examina,
rosega paraules boniques
no dites,
passejades promeses
mai fetes.
Les grans ànimes moren i
la nostra realitat, lligada a
elles, ens abandona.
Les nostres ànimes,
que depenen del seu
nodriment,
s’encongeixen ara, es marceixen.
Les nostres ments, formades
i informades per la seva
resplendor, desapareixen.
No ens tornem bojos
sinó reduïts a un desconeixement indicible de
les fosques, fredes
coves.
I quan les grans ànimes moren,
al cap d’un temps la pau floreix,
de mica en mica i sempre
amb irregularitat. Els espais s’omplen
amb una mena de
vibració elèctrica reconfortant.
Els nostres sentits, restaurats, que mai
no seran els mateixos, ens xiuxiuegen.
Van existir. Van existir.
Podem ser. Ser i ser
millors. Perquè van existir.
Conduït per Carlota Rubio, el club de lectura és un espai de trobada entre escriptors i lectors, gratuït i obert a tothom. La pròxima sessió serà el dijous 5 de febrer amb Núria Cadenes, que conversarà sobre Qui salva una vida (Proa). Us hi podeu inscriure en aquest enllaç o escrivint a quadern@elpais.es.
EL PAÍS