La França del segle XVII va veure créixer una literatura relativament nova, el gènere “moralista” —de fet, al continent ja havien existit Epictet, Sèneca, Ciceró, Plutarc, Sant Agustí, Francis Bacon o Montaigne, per exemple—, que té molt poc a veure amb el gènere de la moralitat —tot tractat religiós és això últim; per a nosaltres, són moralitat el Nou Testament i les pastorals dels bisbes. El nom de “moralistes” va ser atorgat a aquell estol d’escriptors francesos pel sol fet que parlaven dels costums de cada dia —de vegades també d’ordre espiritual, com és el cas de Pascal—, o sigui d’allò que en llatí se’n deia mores.
L’esperança de l’assaig de Francesc Torralba posseeix poca credibilitat, encara que la posseeixi plena per a un creient
La França del segle XVII va veure créixer una literatura relativament nova, el gènere “moralista” —de fet, al continent ja havien existit Epictet, Sèneca, Ciceró, Plutarc, Sant Agustí, Francis Bacon o Montaigne, per exemple—, que té molt poc a veure amb el gènere de la moralitat —tot tractat religiós és això últim; per a nosaltres, són moralitat el Nou Testament i les pastorals dels bisbes. El nom de “moralistes” va ser atorgat a aquell estol d’escriptors francesos pel sol fet que parlaven dels costums de cada dia —de vegades també d’ordre espiritual, com és el cas de Pascal—, o sigui d’allò que en llatí se’n deia mores.
Els mores tenien molt poc en comú amb la religió, els preceptes de la qual sempre apunten cap a un universal, un ideal, una fe i una esperança. Si agafeu els Assaigs de Montaigne hi trobareu capítols tan aliens al pensament i les categories religioses com ara ‘L’ociositat’, ‘Els mentiders’, ‘La por’, ‘La soledat’, ‘El dormir’, ‘Les olors’, ‘L’embriaguesa’, ‘Els llibres’, ‘Contra la peresa’, ‘Els carruatges’ o ‘Els coixos’. No s’hi veu cap traça de l’actitud moralitzadora que escau, com hem dit més amunt, a les lliçons evangèliques i a les encícliques papals. Això va quedar igualment palès entre els redactors ulteriors de les típiques “formes breus”, els moralistes francesos o anglesos dels segles XVII i XVIII, que no edificaven en llurs obres cap pensament sintètic, cap metafísica, cap moral, cap sistema filosòfic.
Com en el cas de Josep Pla —en això, hereu de Montaigne—, allò que ocupa tot moralista, en el sentit historicoliterari que hem apuntat, és parlar dels costums de cada dia, de coses vistes, d’homenots coneguts, de les seves virtuts i defectes fàcils d’observar, tot plegat sense pretendre en cap moment “moralitzar” el lector. El que feien els moralistes, repetim-ho, era deixar de banda la hipòstasi de l’existència de Déu —això es nota fins i tot en l’obra de Pascal, el més creient i desesperat entre els de la colla— i analitzar d’una manera descriptiva l’home, la dona, les societats i els seus costums, tot al marge de les prescripcions doctrinals, el didactisme o la catequesi.
Quan s’analitza bé aquest moviment de les lletres franceses, també de les angleses —Pope, Addison, Steele, Samuel Johnson…—, un pot pensar, sense gaire marge d’error, que va tractar-se d’un gènere que derivava directament de la crisi de la teologia eclesiàstica, de les disputes irresolubles entre catòlics i protestants, i d’un paper cada vegada més desacreditat i inoperant de l’autoritat de les Esglésies i els seus textos. Més encara: tot el moviment sembla una resposta laica al problema, incipient als segles XVI i XVII, de la “desaparició de Déu”. Per això Lucien Goldmann va intitular el seu llibre sobre Pascal El Déu amagat —una absència que després determinaria l’obra de Hölderlin, de Schopenhauer, de Nietzsche i de Heidegger. Així es desprèn de la lectura dels aforismes, sentències i cavil·lacions dels grans autors del moviment: el ja esmentat Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, Chamfort, Vauvenargues, o Joubert, el més tardà. Podríeu afegir-hi legítimament Valéry, Léautaud, Reverdy, Montherlant o Cioran: cosa que demostra que el gènere del moralisme encara és viu.
Aquest no és el cas del llibre —de fet, tot queda explicat per l’home enter i la resta de l’obra de l’autor— Anatomia de l’esperança, de Francesc Torralba (Destino, premi Josep Pla). No és cosa de menysprear, ni tan sols de menystenir —els déus me’n guardessin—, el caràcter religiós, sobradament demostrat en actes i oratòria, d’un home que hauria pogut ser un perfecte eclesiàstic: l’orde dels agustins li hauria escaigut. Per això l’autor no ha pogut escriure aquest llibre en la línia del laïcisme pròpia de la tradició genèrica dels moralistes o dels moderns llibres d’autoajuda laica —tampoc en tenia cap obligació, certament—; l’ha escrit amb un peu que a penes frega el terra, i l’altre del tot ben repenjat en la doctrina cristiana, encara que no hi sigui esmentada. Cita una colla d’autors pagans, antics i moderns, però el conjunt de les seves moralitats pressuposen un element mai no citat, per estratègia literària, però sense el qual no hauria pogut escriure gaires pàgines: la fe, la gran aliada de l’esperança. Pel que fa a la història dels segles XX i XXI, l’esperança de Torralba posseeix poca credibilitat, encara que la posseeixi plena per a un creient, tot i que al llibre no apareixen mai ni la fe, ni la Santíssima Trinitat. Diguem que, per la via de la creença en Déu, el sobrenatural i la vida eterna, Torralba ens ve a dir, en bella i santa escriptura, una cosa quasi del tot contrària de la que va dir Kafka, que era jueu però no creient, en temps de misèria: “Hi ha molta esperança al món, però no per a nosaltres”.
EL PAÍS