Per a qui han de ser les beques de creació?

Fa uns dies va acabar el termini per resar quatre pare nostres i enfortir les nostres habilitats d’encantadors de serps. És a dir, per presentar-se a les Beques Montserrat Roig. Tothom que escriu – o que vol escriure – s’hi presenta com gossos cercant tòfona blanca servida en un entrant del Celler de Can Roca. I és que no n’atorguen gaires: exactament, 27 beques de 6.000 euros, a què es poden presentar tant aquells que escriuen en català com els qui només ho fan en castellà, amb obres on un ¡marchando un lomo queso! no és una excepció idiomàtica en una sola línia de diàleg.

Aquesta presentació només és el pretext per apuntar, breument, les llums i ombres d’un circuit de mecenatge públic on pots rebre diferents prestacions, cadascuna amb els seus requisits i condicions. Què és el que, en teoria, fa que t’adjudiquin la beca? Doncs que un jurat consideri que el teu projecte d’escriptura és d’un inqüestionable valor qualitatiu. Això, a priori, és magnífic i ho celebro, però no puc evitar, davant la injecció econòmica, fantasiejar si caldria que, en el procés de postulació, se’t demanessin, a més, altres documents que no tinguin a veure amb la teva iniciativa artística sinó que proporcionin una mínima informació de la teva situació material.

Òbviament, no defenso que les ajudes a la creativitat s’assignin només per a rendes infrahumanes. Això, penso, despertaria la massa enfurismada igual que ho fan les bases de dades com el Menjòmetre, un portal d’internet on pots cercar qualsevol empresa o organisme i xafardejar quins finançaments públics ha obtingut: tothom es posa les mans al cap perquè només veu un llistat amb moltes xifres provinents dels nostres impostos, que no pot contrastar amb despeses o altres factors que dibuixin un mapa més just i detallat.

Sempre cal atendre al sentit comú i en les societats capitalistes temps és igual a diners. Si has de treballar tot el dia per poder fer la compra al Bon Àrea de Guissona, l’avançament de la pròpia obra es troba afectat si no és que suspès. Dit d’una altra manera: hi ha una infinitud d’escriptors i escriptores a qui el fet de rebre una dotació tan generosa els permet renunciar a hores de feina per dedicar-se, per fi, a la novel·la que tenen entre mans; i també n’hi ha d’altres, que acostumen a ser minoria, que no necessiten sacrificiar cap treballet perquè viuen de les vendes dels seus exitosos llibres.

Más noticias

15 llibres recomanats pels crítics de Quadern el març de 2026

30 de marzo de 2026

Amor y sexo con desnivel: los libros exploran los claroscuros de las parejas descompensadas por edad, clase o dinero

28 de marzo de 2026

Antoni Marí, el cavallerís major

24 de marzo de 2026

Simon Chevrier, escritor: “A menudo, a la prostitución se llega por un malentendido”

26 de marzo de 2026

Assumeixo què s’ha de tenir complex d’emperador per dictaminar a qui se li concedeixen unes beques que, expressat d’una forma barroera, haurien de ser per a qui es mereix uns calerons. Trobo, però, que sovint el conflicte prové de la confusió entre un suport públic amb un premi de reconeixement i que, a vegades, la meritocràcia és inversament proporcional a la possibilitat de gaudir de les necessitats més bàsiques. Però tot això ens duria a un altre tema més ampli, antic i recurrent, que és el de si la vocació artística entèn de comptes corrents, i en aquesta columna ja no queda més espai i diria que ens sentim tots molt esgotats.