Per la traducció humana

Aquest Sant Jordi una iniciativa ha quedat massa injustament inadvertida, suposo que per culpa dels que decideixen que algunes parades s’han de situar allà on no les veurà ningú, entre les inacabables obres de la Rambla i amorfes masses creueristes. Es tracta de la campanya engegada per l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya (Aptic) amb l’eslògan “Per una traducció de carn i ossos”, que no costa relacio­nar amb la defensa de l’ofici de traducció davant del tsunami que s’aproxima amb forma d’intel·ligència artificial. Per mitjà d’una il·lustració d’un ésser humà amb els òrgans a la vista i l’ús de frases fetes vinculades al cos (la llengua és “l’eina de treball” i el nas “ensuma dobles sentits”), la campanya alerta “contra l’espoli d’obres, la precarització laboral, l’empobriment de la llengua, la robotització del pensament i les pràctiques opaques per enriquir uns pocs”.

De fet, és difícil par­lar amb traductors i que en algun moment no aparegui l’amenaça de la IA, ara que —diuen— algun gran grup està començant a engreixar la bèstia per mitjà de la seva pròpia producció, amb vista, se suposa, a crear un instrument prou poderós per començar a generar textos que prescindeixin d’una bona colla de professionals. El fet que els programes d’IA a l’abast ja siguin capaços de traduir textos no literaris (per entendre’ns, textos comercials, jurídics, administratius, etc.) des de i cap a les llengües més importants amb una solvència notable ha convertit la traducció literària en un bastió d’humanitat, però també en el gran repte de programadors i de part del sector editorial, almenys el que està més interessat pel compte de resultats que per la literatura.

Però també és difícil parlar amb editors i que no surti la qüestió. Afortunadament, en la compravenda de drets comencen a aparèixer clàusules en què es veta l’ús d’eines automàtiques per part de traductors (si per ventura s’universalitzessin les clàusules així, s’establiria una mena de cordó sanitari que protegiria tota la literatura de la IA), a la vegada que els traductors poden exigir que les seves obres no acabin, després de ser processades i triturades, servint de pinso d’algoritmes monstruosos. La idea perversa que la IA genera textos nous ha servit per diluir la noció de plagi en tant que el resultat de l’artifici no és un mer “talla-i-enganxa”, sinó un text original en què és molt més difícil rastrejar l’espoli del talent aliè.

Potser convindrà que, com passa amb l’etiquetatge de l’alimentació, també s’alerti el consumidor de llibres que allò amb què alimenta l’esperit ha sofert un cert processament, i que aquesta informació esdevingui un dret bàsic de l’usuari en l’accés a la cultura. El lector ha de poder triar si la traducció que té a les mans és producte de la intel·ligència natural o de la intel·ligència artificial, en el benentès que no és la primera la que s’ha d’exculpar, sinó la segona la que carregui amb la llufa. Com deia l’editor Jordi Cornudella al darrer seminari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (dedicat precisament als efectes de la IA), més que proclamar la humanitat de les obres, hau­rien de ser les traduccions automàtiques les que es confessin espúries.

I els correctors hem d’estar alerta, perquè és fàcil que ens hi trobem. En primer lloc, perquè es dona per fet que, en el cas que alguns editors optin per traduir amb la bèstia, igualment caldrà corregir els textos, amb la qual cosa ens trobarem revisant màquines en lloc de persones (i aquí la tradició recent de traduir premsa automàticament ens juga en contra, perquè ja tenim instal·lada en l’imaginari la figura del corrector que passa l’escombra al programa); i en segon lloc, perquè amb el mateix entrenament dels correctors humans corregint l’algoritme s’arribarà al punt que la IA es podrà corregir a ella mateixa, amb la qual cosa ja no farem falta ni traductors ni correctors.

Potser un dia ens passaran una traducció per corregir i no ens diran el nom del traductor, o hi veurem tot d’errors d’una genealogia extravagant. O hi trobarem biaixos culturals més propis del programador que de l’autor mateix, o tot ens sonarà igual i tindrem la sensació de corregir una traducció de Kafka que ressona estranyament a Jane Austen. Ves que els correctors no hàgim de començar a equipar-nos amb programes d’IA que, justament, detectin la IA.

Seguir leyendo

 Potser convindrà alertar el consumidor de llibres que allò amb què alimenta l’esperit ha sofert un cert processament  

brou de llengua

Opinión

Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Potser convindrà alertar el consumidor de llibres que allò amb què alimenta l’esperit ha sofert un cert processament

Aquest Sant Jordi una iniciativa ha quedat massa injustament inadvertida, suposo que per culpa dels que decideixen que algunes parades s’han de situar allà on no les veurà ningú, entre les inacabables obres de la Rambla i amorfes masses creueristes. Es tracta de la campanya engegada per l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya (Aptic) amb l’eslògan “Per una traducció de carn i ossos”, que no costa relacio­nar amb la defensa de l’ofici de traducció davant del tsunami que s’aproxima amb forma d’intel·ligència artificial. Per mitjà d’una il·lustració d’un ésser humà amb els òrgans a la vista i l’ús de frases fetes vinculades al cos (la llengua és “l’eina de treball” i el nas “ensuma dobles sentits”), la campanya alerta “contra l’espoli d’obres, la precarització laboral, l’empobriment de la llengua, la robotització del pensament i les pràctiques opaques per enriquir uns pocs”.

De fet, és difícil par­lar amb traductors i que en algun moment no aparegui l’amenaça de la IA, ara que —diuen— algun gran grup està començant a engreixar la bèstia per mitjà de la seva pròpia producció, amb vista, se suposa, a crear un instrument prou poderós per començar a generar textos que prescindeixin d’una bona colla de professionals. El fet que els programes d’IA a l’abast ja siguin capaços de traduir textos no literaris (per entendre’ns, textos comercials, jurídics, administratius, etc.) des de i cap a les llengües més importants amb una solvència notable ha convertit la traducció literària en un bastió d’humanitat, però també en el gran repte de programadors i de part del sector editorial, almenys el que està més interessat pel compte de resultats que per la literatura.

Però també és difícil parlar amb editors i que no surti la qüestió. Afortunadament, en la compravenda de drets comencen a aparèixer clàusules en què es veta l’ús d’eines automàtiques per part de traductors (si per ventura s’universalitzessin les clàusules així, s’establiria una mena de cordó sanitari que protegiria tota la literatura de la IA), a la vegada que els traductors poden exigir que les seves obres no acabin, després de ser processades i triturades, servint de pinso d’algoritmes monstruosos. La idea perversa que la IA genera textos nous ha servit per diluir la noció de plagi en tant que el resultat de l’artifici no és un mer “talla-i-enganxa”, sinó un text original en què és molt més difícil rastrejar l’espoli del talent aliè.

Más noticias

En busca del libro, la firma, la rosa y el dragón perfectos en un Sant Jordi sin rival

23 de abril de 2025

Mario Vargas Llosa, una vida en ocho escenas

14 de abril de 2025

Antònia Carré-Pons conversarà sobre la novel·la ‘La gran família’ en un club de lectura obert a tothom

15 de abril de 2025

Recomendaciones para el Día del Libro

23 de abril de 2025

Potser convindrà que, com passa amb l’etiquetatge de l’alimentació, també s’alerti el consumidor de llibres que allò amb què alimenta l’esperit ha sofert un cert processament, i que aquesta informació esdevingui un dret bàsic de l’usuari en l’accés a la cultura. El lector ha de poder triar si la traducció que té a les mans és producte de la intel·ligència natural o de la intel·ligència artificial, en el benentès que no és la primera la que s’ha d’exculpar, sinó la segona la que carregui amb la llufa. Com deia l’editor Jordi Cornudella al darrer seminari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (dedicat precisament als efectes de la IA), més que proclamar la humanitat de les obres, hau­rien de ser les traduccions automàtiques les que es confessin espúries.

I els correctors hem d’estar alerta, perquè és fàcil que ens hi trobem. En primer lloc, perquè es dona per fet que, en el cas que alguns editors optin per traduir amb la bèstia, igualment caldrà corregir els textos, amb la qual cosa ens trobarem revisant màquines en lloc de persones (i aquí la tradició recent de traduir premsa automàticament ens juga en contra, perquè ja tenim instal·lada en l’imaginari la figura del corrector que passa l’escombra al programa); i en segon lloc, perquè amb el mateix entrenament dels correctors humans corregint l’algoritme s’arribarà al punt que la IA es podrà corregir a ella mateixa, amb la qual cosa ja no farem falta ni traductors ni correctors.

Potser un dia ens passaran una traducció per corregir i no ens diran el nom del traductor, o hi veurem tot d’errors d’una genealogia extravagant. O hi trobarem biaixos culturals més propis del programador que de l’autor mateix, o tot ens sonarà igual i tindrem la sensació de corregir una traducció de Kafka que ressona estranyament a Jane Austen. Ves que els correctors no hàgim de començar a equipar-nos amb programes d’IA que, justament, detectin la IA.

Más información

 EL PAÍS