Diu Raimon que ja no té temps, que ara el temps el té a ell. Potser per això, amb 85 anys, s’estima més el silenci i la calma. Sense enyorança dels dies de camerino i roses a l’Olympia de París. Sense nostàlgies d’aquell gris Madrid del 68 que la seva veu va visitar, per unes hores de llibertat. Sense melancolia per la Nova Cançó que ell va sacsejar, cantant en català, en aquell concert del 66 encerclat per la policia als voltants de l’Institut Químic de Sarrià. Era el seu agitat món d’ahir. Avui busca el silenci i la quietud. Per això minimitza els torbaments que poden assaltar aquest “vulnerable ancià, no venerable” que cada matí brega amb els turments de l’edat. Maleïda esquena. Punxa de temps.
El periodista Miquel Alberola publica el retrat més complet, humà i contextualitzat sobre el cantant que va marcar l’antifranquisme i va despertar consciències lingüístiques
Diu Raimon que ja no té temps, que ara el temps el té a ell. Potser per això, amb 85 anys, s’estima més el silenci i la calma. Sense enyorança dels dies de camerino i roses a l’Olympia de París. Sense nostàlgies d’aquell gris Madrid del 68 que la seva veu va visitar, per unes hores de llibertat. Sense melancolia per la Nova Cançó que ell va sacsejar, cantant en català, en aquell concert del 66 encerclat per la policia als voltants de l’Institut Químic de Sarrià. Era el seu agitat món d’ahir. Avui busca el silenci i la quietud. Per això minimitza els torbaments que poden assaltar aquest “vulnerable ancià, no venerable” que cada matí brega amb els turments de l’edat. Maleïda esquena. Punxa de temps.
Malgrat tot, el mite encara hi continua sent: el del cantant més perillós per al franquisme amb unes actuacions que anaven acompanyades de prohibicions, censures, multes, detencions, interrogatoris, visites policials trucant a la porta de casa, informes secrets, aldarulls, càrregues de porra i trets a l’aire amb ferits. Aquest mite roman ancorat en l’imaginari col·lectiu de diverses generacions d’espanyols que van cantar els seus himnes sota la “llarga nit” de la dictadura fins que la democràcia va voler fossilitzar la seva icona i dipositar-la al museu de la resistència mentre la Movida i el Bakalao desllegien el passat i divertien el personal. Començava la gran evasió; aquí Raimon no hi tenia cabuda.
Ara, de la manera més extensa i més ben contextualitzada que s’hagi abordat mai, aquell mite per fi agafa contorns humans en el retrat Raimon. Aquest jo que jo soc (Ara Llibres), escrit pel periodista Miquel Alberola. I el primer és que Raimon no ha estat sempre Raimon. Abans va ser Ramon Pelegero, el noi de família pobra que tocava el flautí en una banda del poble i punxava discos a Ràdio Xàtiva. Després va ser el Pele, que anava amb beques a la universitat, somiava que seria professor d’Història i cobrava 40 duros per cantar a la tasca Casa Pedro de València aquella nit crucial de l’any 61 en què l’escriptor Joan Fuster, el seu primer puntal, va quedar enlluernat pel seu crit cantat. Més endavant va ser el Pancho. Així li deien, perquè els semblava mexicà, quan amb 20 anys va arribar al Regne Unit per fer anar una perforadora en la construcció de l’autopista Londres-Bristol i, d’aquesta manera, conèixer món, aprendre anglès i beure whisky escocès. Pelegero era el nano inquiet que va viatjar fent autoestop fins a París, amb mil pessetes a la butxaca i les viandes de la seva mare a la tartera, per veure les llums de Sartre, Camus, Jacques Brel o Brassens i topar-se amb les ombres obreres de les banlieues.
Tots aquests heterònims va concitar el noi del carrer Blanc abans de la definitiva metamorfosi en Raimon: el nom que ell mateix es va posar, de manera improvisada, per actuar a Barcelona amb Els Setge Jutges el 15 de desembre del 62. Faltaven només tres mesos perquè el seu primer disc, l’EP groc amb disseny de Jordi Fornas i atrevida fotografia d’Oriol Maspons, arribés a les botigues amb quatre temes: «Al vent», «La pedra», «Som» i «A colps». La seva vida no tornaria a ser mai més la mateixa.
***
La veu que respon és la de sempre: forta, juvenil, múrria. Somriu en sentir que la trucada ve de Xàtiva, a nou-cents metres del carrer Blanc, un Macondo de l’antifranquisme on ell –deia– sabia que algun dia tornaria.
–“Jo vinc d’un silenci”, cantava vostè. Anem cap a un altre silenci?
–No es pot comparar. Abans moltes coses no es podien ni dir. Hi havia censura, prohibicions, repressió: un temps molt fotut. Ara la situació és complexa, dificilíssima, però molt diferent. Abans veníem d’un silenci; ara venim d’un soroll. I les xarxes socials ho enreden tot. Ho emmerden tot.
–L’artista ha de ser sempre valent, ja sigui en dictadura o en democràcia?
–Això és molt personal. Jo, tot i les dificultats, vaig mantenir un criteri que sempre vaig posar en pràctica i me n’alegro. Quan les dificultats no et poden tombar, et fan més fort. I no només pel que fa a la repressió política. Per exemple, jo no em vaig prestar mai, ni per diners ni per res, a fer el que alguns volien fer de mi. Després de l’èxit del meu primer disc, volien que cantés en castellà, en francès, en anglès, en italià… Però jo vaig seguir cantant en la meva llengua, i amb la meva fonètica, la de Xàtiva, que és molt més bonica que la de Barcelona [riu].
–En la seva vida ha estat més important “Al vent” o l’Annalisa?
–No hi ha color: l’Annalisa. Fa seixanta anys que estem junts i ho hem fet tot junts. No sabem viure l’un sense l’altre. Ha estat el millor de la meva vida i de la meva carrera: estar els dos junts.
– “Nosaltres sabíem d’un únic senyor i vèiem com esdevenia gos”. Sembla Trump! Què n’opina?
–És el típic ric que es pensa que els diners ho poden tot. Que amb diners ho té tot i que, pels seus diners, tots l’han d’obeir. Un personatge repugnant.
–Creu que a Europa poden tornar les barricades?
–Això no se sap mai. Si empitjoren les condicions de la gent i l’emprenyen sense límits, o hi haurà barricades o hi haurà assalts. I ho pagarem tots.
–Cinquanta anys després de la mort de Franco, l’ha satisfet la democràcia?
–La democràcia és una paraula bonica que queda molt bé, però l’aplicació de les lleis que comporta la democràcia no és igual a tot arreu ni per a tothom. Hi ha molta vigilància, molta injustícia, molt de càstig.
–Per exemple amb el migrant: què en pensa, de la seva demonització?
–Als Estats Units tots són emigrants que van arribar allà, però ara se’ls persegueix. Nosaltres som un país d’on molta gent se’n va haver d’anar a l’estranger per guanyar-se la vida, i tot i així, es malparla de l’estranger.
–Des de fa un temps es torna a parlar amb insistència de feixisme. Què pensa quan ho sent?
–Que és una actitud, la del feixista, la de l’“España Una, Grande y Libre”, que no se n’ha anat. Encara hi és, i n’hi ha per estona… No l’hem sabut aturar.
–La seva cançó advertia: “Contra la por, sense por”. I això com es fa?
–Doncs així: sense por. No hi ha cap altra manera. T’has d’espolsar la por i anar-hi en contra.
–I això fa falta avui?
–Fa falta avui i farà falta sempre.
–“Negaré decepcions, continuaré esperances”. Quines són avui les seves esperances?
–A la meva edat, anar al cel. Diuen que al cel mengen coquetes amb mel.
***
En preguntar a Miquel Alberola per què ha dedicat dos anys i tantes hores d’arxius, lectures i conversa per compondre aquest retrat de tres-centes pàgines sobre un artista retirat dels escenaris fa nou anys, ell –periodista culte, discret i cabal, periodista de nervi fàcil i ploma elegant que durant trenta anys ha escrit en les pàgines d’EL PAÍS– explica d’un temps i un país on un adolescent de poble barrejava el fum de Celta amb broquet amb la música feta de poesia, crits i rebel·lia que sonava per Ràdio Andorra o Ràdio París en aquell punt perdut de les comarques centrals valencianes, un poble endormiscat en una vall de terra blanca envoltat de muntanyes a la llunyania. Explica que escoltar llavors Raimon al poble de Quatretonda era com beure a tragos un licor subversiu; sentir una descàrrega energètica en un cor adolescent que eixamplava l’horitzó i obria una porta desconeguda.
–Jo no tenia consciència lingüística abans d’escoltar Raimon. La meva llengua només era útil a casa, amb els amics i poca cosa més. Quan anaves a l’escola, a l’institut, a missa o al cine, quan miraves la tele, escoltaves la ràdio o feies la llista d’anar a comprar constataves que vivies en un gueto a la intempèrie. Tot el que era seriós i important era en castellà, tret de les esbroncades del meu pare. En canvi, a partir de Raimon aquesta percepció va canviar. Em va descobrir que per sota de la meva ignorància bategava una cultura amb una llengua que tenia les mateixes possibilitats que qualsevol altra. Una llengua indissociable de la nostra ànima. I aquest llibre és un agraïment a Raimon. Un deute personal ineludible.
Sí: potser molta gent sap que “Al vent”, la seva primera cançó, se li va acudir un dia ventós d’octubre del 1959, quan anava de paquet en una Vespa de Xàtiva a València. I sí: potser molts imaginen la preocupació del règim per aplacar el cantant vetat per la ràdio espanyola i a qui li prohibeixen un centenar de concerts entre el 1965 i el 1977. Però aquí, en el llibre, hi ha tots els detalls.
Què fa Raimon en aquell viatge en Vespa –ensenyar-li Xàtiva a un amic asturià de la facultat, Andrés Mori, i pujar amb ell al castell de la ciutat dels dos papes, de les mil fonts i del gran incendi del 1707 ordenat per Felip V per haver-se mantingut antiborbònica en la Guerra de Successió–, i què expliquen de Raimon els informes secrets que elaboren els serveis d’espionatge franquista.
I aquests informes diuen d’ell, segons recopila Miquel Alberola, que Ramón Pelegero Sanchis, nascut en la freda tardor de 1940, fill d’un fuster que havia militat a la CNT i que ha estat detingut i empresonat diverses vegades pels seus antecedents polítics, fill també d’una mestressa de casa a la qual trucarà per telèfon cada Primer de Maig per cantar junts, en veu baixa, una lletra satírica i popular de La Internacional, el jove que tothom coneix com a Raimon, aquest noi a qui ja han portat tres vegades a la comissaria del terror de Via Laietana perquè declari davant de la Brigada Político-Social i després les mecanògrafes li demanin autògrafs abans de sortir de l’edifici, aquest Raimon es mou «con intelectuales revoltosos de Valencia», que és «símbolo y bandera» per als «elementos separatistas catalanes y valencianos», que és autor de «canciones anti-Régimen» i de discos «de matiz filo-comunista, pacifista y de protesta», que és «dócil» a les indicacions del PCE, que «tiene acreditada su ideología y su idoneidad para promover escándalos» i que, «aparte de sus actividades políticas, el epigrafiado es considerado como invertido, manteniendo relaciones con individuos de esta índole». Por el Imperio hacia Dios.
***
En el llibre hi surt aquesta part del mite antifranquista que unirà la resistència, que il·lusionarà els exiliats i que portarà la llengua de Xàtiva –una llengua sense Estat i perifèrica dins de la perifèria– als escenaris de París, Roma, Berlín, Londres, Nova York, Washington, San Francisco, Göteborg, Rotterdam, Berna, Bucarest, Buenos Aires, Montevideo, Estocolm, Ciutat de Mèxic, l’Havana, Santiago de Xile, Moscou, Caracas, Toronto o Tòquio, amb una gira nipona en la qual va vendre més de 10.000 còpies del disc amb portada de Miró. Tanmateix, també s’hi entreveuen aspectes molt personals d’algú que acostuma a parapetar-se darrere de la brometa i la ironia per preservar la seva intimitat.
N’hi ha prou amb tres exemples.
Un és el passatge en què Alberola explica que Raimon i Annalisa –la seva fidel companya, fidel mànager, fidel tot– van arribar a acordar el suïcidi de tots dos si el dolor que ella patia per un càncer s’exacerbava, perquè viure sense ella no seria viure per a Raimon. Per sort, es va curar.
Un altre és com la mort de la seva mare, que apareix en algunes cançons mítiques del seu repertori, ha estat sempre una ferida oberta dins seu.
El tercer exemple és com aquell ídol del país de la por que somiava llibertats, el cantant rebel i existencialista, a estones amorós i sempre complex, que un dia van inserir en la constel·lació en la qual brillaven Léo Ferré, Jacques Brel, Georges Brassens, Víctor Jara, Violeta Parra, Pete Seeger, Bob Dylan o Joan Baez, va haver de patir amb la democràcia i adaptar-se a ser una vella moda que havia deixat d’estar de moda. I que això ho va fer fidel als seus principis, tot i que suposés refugiar-se en els poetes en català dels segles XV i XVI i posar música a Ausiàs March, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi o Joan Timoneda. Això va passar, explica Alberola, perquè Raimon va decidir i mantenir una constant artística i vital: “Ser ell mateix i no el que els altres (les discogràfiques, el públic, els partits) han volgut que fos”. Des de les seves primeres tavernes fins al boom independentista que va sacsejar Catalunya.
En el breu pròleg del llibre, Raimon reconeix que “no ha estat fàcil anar contra corrent de les tendències dominants i els impediments administratius, però no deixar de ser un mateix té satisfaccions molt estimulants”. Personals, creatives i col·lectives. I en l’última línia del seu text, amb regust de coda final, d’últim vers després de 151 cançons i d’alguns poemaris i dietaris publicats, l’artista que tocava el flautí a la Música Nova de Xàtiva rebla: “Sense cap mena de dubte, ho tornaria a fer”. Això sí: ho diu sense nostàlgies. Com un simple animal d’esperances i memòria.
Raimon. Aquest jo que jo soc
Miquel Alberola
Ara Llibres
302 pàgines. 22,95 euros
EL PAÍS