És natural que en començar el primer capítol de Sempre és massa tard, després d’un preludi on es té la sensació d’habitar en un present tenyit d’una lleugera distopia, com si la realitat s’erosionés i es convertís en un quadre no figuratiu, recordem l’estranya aventura de Rip Van Winkle perquè Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) ja s’encarrega d’esmentar-lo en una de les citacions de la seva nova novel·la. Com l’heroi del conte de Washington Irving, que per escapar dels renys continus de l’escrupolosa metressa de casa que era la seva dona tenia el costum de fugir al bosc amb el seu gos, fins que un dia es va adormir sota l’ombra d’un arbre i es va despertar molts d’anys després, en Nofre Canadell també aprofita l’hàbit de sortir a córrer de bon matí per alleugerir-se una mica de les trivials dificultats domèstiques que l’atabalen en excés —la puntimirada i meticulosa Naima, la seva dona, els brams dels seus dos fills bessons, l’Ahmed i la Mireia—, com si el trenquessin, però el que li passa el 14 de juny entra dins la categoria de l’espectral: sense poder-s’ho explicar, es desperta al vespre, ajagut de panxa enlaire, en un camp als afores de la ciutat de Vic, i el primer que constata, a banda d’intuir que el clima, en comptes de ser primaveral, s’assembla més al de la tardor, són tres certeses: que sense haver begut res té el cos i el cap empresonats en una mena de ressaca metafísica; que el perfil del paisatge urbà albirat al fons no és el de sempre, i que a la mà hi té un tros de paper amb una frase escrita —“Un plaer haver-lo conegut, no cal que torni”— i a la cuixa una paraula tatuada —“Spricka”—, no amb tinta, sinó amb “l’empremta d’un ferro roent com els que fan servir per marcar el bestiar”. El pànic es concreta quan s’assabenta que entre el matí i el vespre s’han escolat quinze anys.
‘Sempre és massa tard’ transcorre en dos plans que no sempre encaixen amb fluïdesa. El més atractiu és que tracta les jerarquies i ressentiments domèstics
És natural que en començar el primer capítol de Sempre és massa tard, després d’un preludi on es té la sensació d’habitar en un present tenyit d’una lleugera distopia, com si la realitat s’erosionés i es convertís en un quadre no figuratiu, recordem l’estranya aventura de Rip Van Winkle perquè Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) ja s’encarrega d’esmentar-lo en una de les citacions de la seva nova novel·la. Com l’heroi del conte de Washington Irving, que per escapar dels renys continus de l’escrupolosa metressa de casa que era la seva dona tenia el costum de fugir al bosc amb el seu gos, fins que un dia es va adormir sota l’ombra d’un arbre i es va despertar molts d’anys després, en Nofre Canadell també aprofita l’hàbit de sortir a córrer de bon matí per alleugerir-se una mica de les trivials dificultats domèstiques que l’atabalen en excés —la puntimirada i meticulosa Naima, la seva dona, els brams dels seus dos fills bessons, l’Ahmed i la Mireia—, com si el trenquessin, però el que li passa el 14 de juny entra dins la categoria de l’espectral: sense poder-s’ho explicar, es desperta al vespre, ajagut de panxa enlaire, en un camp als afores de la ciutat de Vic, i el primer que constata, a banda d’intuir que el clima, en comptes de ser primaveral, s’assembla més al de la tardor, són tres certeses: que sense haver begut res té el cos i el cap empresonats en una mena de ressaca metafísica; que el perfil del paisatge urbà albirat al fons no és el de sempre, i que a la mà hi té un tros de paper amb una frase escrita —“Un plaer haver-lo conegut, no cal que torni”— i a la cuixa una paraula tatuada —“Spricka”—, no amb tinta, sinó amb “l’empremta d’un ferro roent com els que fan servir per marcar el bestiar”. El pànic es concreta quan s’assabenta que entre el matí i el vespre s’han escolat quinze anys.
EL PAÍS