El millor de seguir la carrera d’un escriptor és que, quan publica un nou llibre, pots veure què ha deixat i què ha esporgat del que ja li has llegit, i podem dir que amb A cent trenta per la nacional Guillem Sala perfila, llibre a llibre, un estil uniforme.
La novel·la comença amb un fet de ficció, la retrobada d’un grup de tres amigues trenta anys després, quan a una d’elles —la Tere— se li apareix al lavabo l’esperit de la Doris, la quarta integrant del seu grup de joventut. Podríem pensar, doncs, que Sala fa servir la base ficcional que ja va fer servir a La fuga de l’home cranc (2019) o fins i tot a Imagina un carrer (2006), però no ben bé. L’aparició de l’esperit és anecdòtica, perquè el que aquí interessa és com la Maria, una de les protagonistes, es relacionava amb la Doris, i com el pas del temps idealitza, demonitza o condiciona els nostres records.
Així doncs, l’últim llibre de Sala segueix més aviat el camí que li va funcionar a El càstig (2022), amb un pes important per a les relacions humanes, i per com la manera de comportar-nos pot arribar a estar justificada per les restriccions a què ens hem vist obligats de petits. En aquest cas, trobem extrems: de gran, la Maria no plantaria tanta cara si durant l’escola no hagués estat el gos petaner de la Tere, i la Tere no representaria tot el dolent dels nou-rics —si és que tenen alguna cosa de bona— si la falta diners no hagués estat el principal problema quan era petita.
Si bé la part històrica del llibre, que gira al voltant d’un objecte, és més ensopida i crec que, malgrat breu, és excessivament llarga, la capacitat de Sala per crear bons diàlegs de qualsevol situació és fascinant, virtut que produeix una novel·la molt àgil i divertida. Els marcats caràcters de cada personatge són el millor motor per a l’acció, i tant pots veure situacions en què res no surt bé que recorden a A Cool Million de Nathanael West, com moments frenètics de l’estimada novel·la Persecució de Toni Sala.
En aquests diàlegs, l’etern amor-odi que mantinc amb l’autor: l’ús del castellà que ja trobàrem a El càstig. Hi ha moments en què es pot entendre, perquè hi va haver tota una generació de pares que pensaven que, malgrat ser catalanoparlants, educar en castellà era educar millor. Alhora, però, sap greu que la literatura catalana sembli l’única que vol representar la realitat, i en aquesta obra hi ha una bona mostra d’acomplexament quan fem parlar en català un militar britànic però no gosem fer parlar en català un ric barceloní.
Amb tot, el punt destacable de la novel·la són els registres, sobretot quan es troben en un mateix espai. Les escenes compartides entre l’Hugo, fill de la Tere, i la Maria estan extremament ben pensades. Mons oposats que es troben per casualitat i que, lluny de col·lidir, encaixen. El lèxic de l’Hugo, aquí sí, gamberro i punki, convenç, amb llibertat absoluta tant de forma com fons.
L’Hugo representa un paper destacadíssim, potser no per quantitat, sinó per qualitat. És el fill d’una família rica que fracassa en els estudis, que tria una vida inestable i acaba en mil embolics. Això no obstant, la sensació de ser real li fa mostrar sense embuts les hipocresies dels pares, uns burgesos que guarden la merda dins de casa per no mostrar les penúries, i provoca topades que, sota un fons macarra, demostren que amb aquella gent, del que veus, creu-te’n la meitat, i del que t’expliquen, res.
Si Guillem Sala continua explotant aquesta fórmula continuarà generant molt bons personatges, bons llibres, i ho podrà fer sense renunciar a res.
‘A cent trenta per la nacional’ segueix més aviat el camí que li va funcionar a ‘El càstig’ amb un pes important per a les relacions humanes
El millor de seguir la carrera d’un escriptor és que, quan publica un nou llibre, pots veure què ha deixat i què ha esporgat del que ja li has llegit, i podem dir que amb A cent trenta per la nacional Guillem Sala perfila, llibre a llibre, un estil uniforme.
La novel·la comença amb un fet de ficció, la retrobada d’un grup de tres amigues trenta anys després, quan a una d’elles —la Tere— se li apareix al lavabo l’esperit de la Doris, la quarta integrant del seu grup de joventut. Podríem pensar, doncs, que Sala fa servir la base ficcional que ja va fer servir a La fuga de l’home cranc (2019) o fins i tot a Imagina un carrer (2006), però no ben bé. L’aparició de l’esperit és anecdòtica, perquè el que aquí interessa és com la Maria, una de les protagonistes, es relacionava amb la Doris, i com el pas del temps idealitza, demonitza o condiciona els nostres records.
Així doncs, l’últim llibre de Sala segueix més aviat el camí que li va funcionar a El càstig (2022), amb un pes important per a les relacions humanes, i per com la manera de comportar-nos pot arribar a estar justificada per les restriccions a què ens hem vist obligats de petits. En aquest cas, trobem extrems: de gran, la Maria no plantaria tanta cara si durant l’escola no hagués estat el gos petaner de la Tere, i la Tere no representaria tot el dolent dels nou-rics —si és que tenen alguna cosa de bona— si la falta diners no hagués estat el principal problema quan era petita.
Si bé la part històrica del llibre, que gira al voltant d’un objecte, és més ensopida i crec que, malgrat breu, és excessivament llarga, la capacitat de Sala per crear bons diàlegs de qualsevol situació és fascinant, virtut que produeix una novel·la molt àgil i divertida. Els marcats caràcters de cada personatge són el millor motor per a l’acció, i tant pots veure situacions en què res no surt bé que recorden a A Cool Million de Nathanael West, com moments frenètics de l’estimada novel·la Persecució de Toni Sala.
En aquests diàlegs, l’etern amor-odi que mantinc amb l’autor: l’ús del castellà que ja trobàrem a El càstig. Hi ha moments en què es pot entendre, perquè hi va haver tota una generació de pares que pensaven que, malgrat ser catalanoparlants, educar en castellà era educar millor. Alhora, però, sap greu que la literatura catalana sembli l’única que vol representar la realitat, i en aquesta obra hi ha una bona mostra d’acomplexament quan fem parlar en català un militar britànic però no gosem fer parlar en català un ric barceloní.
Amb tot, el punt destacable de la novel·la són els registres, sobretot quan es troben en un mateix espai. Les escenes compartides entre l’Hugo, fill de la Tere, i la Maria estan extremament ben pensades. Mons oposats que es troben per casualitat i que, lluny de col·lidir, encaixen. El lèxic de l’Hugo, aquí sí, gamberro i punki, convenç, amb llibertat absoluta tant de forma com fons.
L’Hugo representa un paper destacadíssim, potser no per quantitat, sinó per qualitat. És el fill d’una família rica que fracassa en els estudis, que tria una vida inestable i acaba en mil embolics. Això no obstant, la sensació de ser real li fa mostrar sense embuts les hipocresies dels pares, uns burgesos que guarden la merda dins de casa per no mostrar les penúries, i provoca topades que, sota un fons macarra, demostren que amb aquella gent, del que veus, creu-te’n la meitat, i del que t’expliquen, res.
Si Guillem Sala continua explotant aquesta fórmula continuarà generant molt bons personatges, bons llibres, i ho podrà fer sense renunciar a res.
EL PAÍS