Un Raval més centre que marge: la generació que es rebel·la contra l’exotització del barri

Als 47 anys, Pol Rodríguez està trencant la cuirassa que s‘havia imposat amb el seu passat al Raval. “Vaig començar com a assistent de direcció a De nens, un documental sobre la relació d’un cas de pederàstia amb l’especulació urbanística del barri, i ara estic rodant un thriller sobre les conseqüències d’un procés que va afectar fins la meva pròpia família. Continuem parlant d’això perquè ho hem de fer, però jo sento que m’estic traient un escut contra el dolor i el silenci que vaig viure”, explica aquest director mentre escura el te en un saló de menjars buit, a punt de desmuntar-se, al carrer Carretes. És divendres 25 d’abril i som a Can Mosques, el local fictici de la sèrie Ravalejar, creada per Rodríguez sobre tot el que passa quan un restaurant de tota la vida, molt estimat al barri i freqüentat per artistes, es veu afectat per la compra d’un fons voltor. La història beu de la seva pròpia vida. Des del cartell de l’entrada fins a les seves icòniques rajoles verdes, Can Mosques és clavat a Can Lluís, l’històric local del carrer de la Cera pel qual va passar tota la faràndula pàtria —des de Serrat a Rocío Jurado, passant per un joveníssim Leo Messi— i que va portar la seva família, des del 1929, durant tres generacions. Els seus pares, Júlia Ferrer i Ferran Rodríguez Abella, es van veure obligats a tancar-lo el 2021 després de patir quatre anys d’assetjament immobiliari. Ahir va ser l’últim dia de rodatge en aquest local calcat a l’original gràcies a la màgia de la directora d’art, Laia Colet. Els operaris esperen que acabem de xerrar per recollir un escenari que transpira història per les parets, plenes de fotos familiars, retalls de premsa reals, il·lustracions d’artistes i fins i tot la placa de ceràmica que recollia l’homenatge a Can Lluís de Manuel Vázquez Montalbán a Historias de padres e hijos: “Comió en el restaurante de la calle Santa Amàlia con cera ancha, Can Lluís. Aún recordaba los huidos del tiroteo entre atracadores y policía que le costó la vida al antiguo propietario, en los años cuarenta. […] La comida era excelente y Carvalho la homenajeó encendiendo un Cerdán”.

Amb una estrena prevista el 2026 a Max i 3Cat i produïda per Arcadia (As Bestas, Robot Dreams), el thriller realista Ravalejar tindrà sis capítols i un repartiment coral integrat, entre d’altres, per Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Sergi López, Quim Àvila, Francesc Orella o Lluïsa Castell. El guió parteix de l’anunci de compra de Can Mosques per part d’un fons voltor, un disparador per traçar un retrat realista del barri sense malvats però que exposi tots els agents que participen en el procés especulatiu. Un apropament a com s‘instrumentalitza la marginalització per legitimar la neteja urbanística. “Des de l’any 2000, ningú al barri s‘ha escapat d’aquesta transformació. A tots ens ha tocat. No vull formular cap teoria conspirativa, però Ada Colau va tenir moltíssimes dificultats per poder tramitar la llei i eliminar els 246 narcopisos que hi havia el 2017, un tràmit que va durar més de dos anys”. Aquestes problemàtiques, com ara l’ocupació, seran trames clau d’una sèrie en què es parlaran cinc idiomes (català, castellà, àrab, urdú i anglès), amb una presència clau del teixit associatiu a l’hora de filmar.

“Començar amb Joaquim Jordà i ara estar narrant els efectes d’aquesta especulació urbanística amb el pas dels anys m’ha ajudat a tancar un cercle. El Joaquim, a més, va ser qui em va presentar l’Isaki”, explica Rodríguez. Isaki és Isaki Lacuesta, codirector de la sèrie, amb què també va codirigir Segundo premio, Gaudí a la millor direcció i tres premis en els últims Goya. Aquesta triangulació màgica d’aquests directors clau en la filmografia d’aquest país té el seu origen al màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra, el programa que va impulsar Jordi Balló el 1998. Aquí va estudiar Lacuesta i d’aquí va sortir De nens (2003) i En construcción (2003), de José Luis Guerín, un miracle que va atraure més de 150.000 espectadors amb tot just una desena de còpies i en què, des de la pantalla, es va oficiar la mort del barri Xino: mentre les màquines demolien edificis centenaris, l’espectador assistia als sons i records d’un barri que mai més no seria.

Dues dècades després d’aquelles fites que van marcar el to narratiu del que a partir de llavors s‘entendria com a nou Raval, ¿des d’on s‘explica el barri i qui narra la ressaca d’aquest higienisme urbanístic? Com s‘explica el Raval quan, essent pur centre, sempre ha estat desplaçat a la trama carnavalesca o marginal? Què passa quan part del barri, a més, sent que la cultura, més que salvadora, pot ser instrumentalitzada com a excusa moral en plans de remodelació i expulsió veïnal? Ravalejar no està sola en el camí. Una nova generació de creadors estan narrant el barri més enllà de la mirada marginal i exotitzant que sempre l’han definit, col·locant el Raval com a agent clau per explicar una ciutat en transformació constant. Més que marge, el Raval continua sent pur centre.

La intimitat és política

“El Raval sempre ha estat un lloc des d’on observar Barcelona. Ningú descobreix el Raval”, aclareix al telèfon Iván Morales. Després d’esgotar-ho tot i ser l’obra de la primavera passada amb l’adaptació teatral d’El día del watusi, aquest intèrpret, director i dramaturg estrenarà als cinemes el proper 13 de juny el seu debut en llarg, Esmorza amb mi, l’adaptació del seu text tea­tral sobre les vides encreuades de quatre personatges ferits que lluiten per trobar-se a si mateixos a través de l’amor. La pel·lícula va ser una de les que va generar més converses al festival D’A després de triomfar a Màlaga, on va rebre la Biznaga de Plata a millor pel·lícula espanyola a la secció Zonazine, a més del premi del públic i que dos dels seus protagonistes, Anna Alarcón i Ivan Massagué, s‘emportessin els premis a les millors interpretacions masculina i femenina.

Més que com a escenari explícit de precarietats i estigmes socials vistos en altres ficcions com Biutiful, a Esmorza amb mi el Raval funciona com a centre simbòlic i sentimental de la idea d’urbs per teixir un drama intimista. Una declaració d’intencions per provar que el que afecta la intimitat no es narra només des d’un pis amb motllures i rajola hidràulica de l’Eixample. “La perspectiva de classe és clau en tot el que faig. En aquesta pel·lícula vaig haver de convèncer l’equip que podíem rodar en cases petites però boniques, trobar-nos gent amb vides més precàries, sí; però gent que necessita ser estimada. Això, per una banda, és una mostra de rebel·lia com a narrador però també és una bandera blanca. És aixecar-la i dir: ‘Ens humanitzarem des d’aquí, d’acord?’”, explica aquest creador, “cansat” de les trames que tant s‘estilen de privilegiats aspirant a acumular més privilegi.

Morales, criat entre la Barceloneta i el Xino passant per Hell’s Kitchen de Nova York, està instal·lat al Raval des de fa 14 anys i ha criat allà el seu fill, Roc Jou Morales, l’artista prodigi conegut com a Rojuu (el tatuatge que llueix al coll Omar, el personatge d’Álvaro Cervantes a la pel·lícula, és el mateix que té el seu fill). “La meva responsabilitat com a veí del Raval i com a artista es tradueix que, com a artista, també soc veí. No ho puc separar. Que la meva mirada parteixi d’aquí és una declaració d’intencions, en establir-la m’estic comprometent com a ciutadà”, aclareix.

El creador és conscient del debat que travessa el teixit veïnal del Raval, escarmentat després de veure com la incursió de galeries i museus als anys noranta va suposar la seva conversió en un districte postindustrial de serveis i turisme global, i com va complicar, encara més, la problemàtica habitacional i va afectar la vida cultural més orgullosament bastarda. Una de les trames de la seva pel·lícula, la que protagonitza Álvaro Cervantes, està inspirada en l’eclosió de l’escena trap del barri a la dècada passada, de la qual van sortir Yung Beef o Khaled. “El Raval és epicentre de diverses lluites, unes inèrcies que són inapel·lables. No pots ignorar els desnonaments de l’Antiga Massana, la Tancada Migrant o les obres d’amplia­ció del Macba. Fer cultura sense evidenciar això, mirant a una altra banda, és inútil perquè això és la realitat de la nostra quotidianitat com a veïns”, apunta.

Tot i les tensions, els museus no han apartat la mirada davant les lluites per la dignitat veïnal. Dins d’Una ciutat desconeguda sota la boira. Noves imatges de la Barcelona dels barris, exposició programada pel Macba durant el 2024 i fins el passat gener, la fotògrafa Laia Abril, premi Nacional de Fotografia, va exposar Harm reduction, una investigació interseccional i amb perspectiva de gènere sobre les polítiques de reducció de danys no punitives i no abolicio­nistes en els programes d’intercanvi d’agulles i els efectes col·laterals en el consum de drogues iniciats a la dècada dels vuitanta al Raval. El CCCB prepara el programa Ciutat i turisme, un projecte a llarg termini amb acadèmics, escriptors, artistes i pensadors per reflexionar sobre el turisme com a fenomen global i el seu impacte en la vida veïnal. El proper 15 de maig el Col·legi d’Arquitectes acollirà la xerrada El futur del Dispensari Antituberculós a debat, emmarcat en l’actual exposició de la Galeria dels Àngels amb fotografies de Gregori Civera i Jorge Ribalta sobre aquest edifici històric en què s‘emmarca la tensionada reforma de l’entorn de la plaça dels Àngels, iniciada a finals de 2024, que es prolongarà fins a 2027 i que suposarà la desaparició dels skaters de la plaça.

La necessitat de contrarelats

Morales no té por d’expressar els seus dubtes davant de les problemàtiques del barri. “N’hi ha pou amb crear obres de teatre o pel·lícules? M’ho pregunto bastant, però també entenc que el relat importa i que cal generar relat, especialment quan hi ha youtubers que estan demonizant el barri. Soc conscient que el meu fill arribarà abans a aquests vídeos que a una pel·lícula intimista com la meva, però el meu compromís com a artista i com a autor l’exerceixo des d’aquí, emfasitza. Casualitats o no, ell també sent que està tancant un cercle vital participant com a actor a Ravalejar, en què interpreta un estibador del port, amic i company de feina del personatge d’Enric Auquer: “Des que vaig saber del projecte sabia que hi havia de participar. Rodant al port, a més, em vaig retrobar amb amics de les colònies escolars de la meva infantesa. Ha sigut molt especial”.

Un dels escenaris que no tractarà Ravalejar és la prostitució, en què sí que aprofundeix Siemprevivas, el documental que Mar López Zapata té previst estrenar la temporada vinent i que s‘allunya de l’estigma per oferir un contrarelat apropant-se a la intimitat de sis amigues de 65 anys. Sis dones resoltes i independents unides, a més de moltes altres coses, per haver estat treballadores sexuals al barri. López Zapata, que va arribar de Colòmbia amb la seva mare fa 25 anys i que va passar pel màster de Documental de la Universitat Autònoma, proposa una mirada íntima sobre la vida d’unes dones les dificultats vitals de les quals estan molt més travessades pel preu del lloguer —dues d’elles formen part del Sindicat de Llogateres — que per la feina que hagin pogut exercir. Ho sap perquè fa mitja vida que s‘hi relaciona. La seva mare és Diana Zapata, psicòloga social que va treballar colze amb colze amb l’antropòloga Dolores Juliano, estendard acadèmic contra l’estigmatització del treball sexual. “Falta escolta. Crec que des del feminisme institucional i des dels mitjans es jutja la prostitució amb un to condescendent i paternalista. Jo, com que m’he criat amb elles, crec que el tema és veure un grup de dones organitzades defensant els seus drets. Per què hauríem d’estar en contra d’això?”, explica aquesta documentalista que va explorar, durant el rodatge, assajos com Matar al chino o documentals com Petons a Robadors.

Del Xino a ‘Sarnalona’

En el recent i interessant assaig Barcelona, ​​l’eterna promesa, la sociòloga Maria Patricio-Mulero fa èmfasi en com la mirada populista i exotitzant ha marcat el destí del que anomenem Raval, un espai concebut com “el ventre i el sexe de la ciutat”. El Xino, recorda, no va ser més que “una apel·lació que fou el resultat de la invenció periodística i literària que combinava dos tipus de mirades: per una banda, el barri Xino que evocaria la bohèmia, l’ambient canaille del barri de cafès-concert i de cabaret internacional […] Per l’altra, un Barri Xino que evocaria la vida popular, la prostitució, la delinqüència; una imatge que es correspondria amb una perspectiva miserabilista, pessimista i crítica”. En aquest text curt que publica després de la seva tesi La ciudad literaria. Representación urbana y creación literaria a Barcelona (1970-2015), en què referencia multitud d’extractes i obres d’autors clau com Jean Genet, Montalbán o Pierre Marc Orlan, passant per Marc Pastor, Jordi Puntí, Care Santos o Jaume Cabré, Patricio-Mulero ofereix una perspectiva literària de com el pas del Xino al Raval no ha comportat només un canvi de nom, sinó una transformació profunda, conflictiva i complexa “que no representa una ruptura, sinó una continuïtat de la memòria del barri”.

Aquest miserabilisme narratiu té un punt d’inflexió a les narratives postpandèmiques, on aquesta visió d’alteritat de l’autor burgès que baixava al Xino per tornar-se canalla durant una estona ha canviat de punt de vista. Les ficcions ara les escriuen els qui narren la seva pròpia precarietat i es riuen d’aquelles ínfules artístiques, que persisteixen, al barri. Un gènere que popularment ja s‘ha etiquetat com les narratives de “Sarnalona”, en referència a la sonada plaga de Sarna del 2023 a la ciutat: des del “la meva pell és una cartografia, els carrers són esgarrapades i nosaltres som la sarna de Barna”, que escriu Eduard Olesti a Gossos dempeus, fins a la crònica de Júlia Bacardit com a freelance buscant-se la vida en el periodisme a El Raval a deshora, o el protagonista del poema narratiu del tarragoní Adrià Targa, Arnau, que es perd pels carrers d’un Raval que és alhora infern i font inesgotable de vicis i plaers. “Fem amb el Raval el mateix que Perejaume amb el Maresme: cantem el nostre entorn”, afirma Olesti, veí de Targa i Morales al barri; “el Raval el celebrem, ens en fotem i també l’odiem, perquè és casa; els habitants d’una casa la coneixen millor que els seus venedors”. Les noves trames també es posen en el punt de vista de la migrant instal·lada al barri que no arribarà mai a la vida de nòmada digital, com exposa la refrescant La próxima vez que te vea, te mato, de la xilena instal·lada a Barcelona Paulina Flores. Continuen faltant visions i punts de vista. Amb l’excepció d’Històries del Raval, els llibres coordinats per Miqui Otero i Juan Pablo Villalobos on adolescents narren el barri en relats, encara no ha arribat el nostre Dents blanques de Zadie Smith. Però totes aquestes narratives saben que fins i tot l’inframon està gentrificat, i sobre elles plana l’autèntic malson de qualsevol veí de la ciutat, tant és el barri, en passejar pel Raval: ser confós amb un turista idiota més.

Seguir leyendo

 25 anys després que ‘De nens’ o ‘En construcción’ exposessin les ferides d’un barri reformat fins en el nom, noves ficcions i documentals exploren la ressaca de l’higienisme urbanístic  

Als 47 anys, Pol Rodríguez està trencant la cuirassa que s‘havia imposat amb el seu passat al Raval. “Vaig començar com a assistent de direcció a De nens, un documental sobre la relació d’un cas de pederàstia amb l’especulació urbanística del barri, i ara estic rodant un thriller sobre les conseqüències d’un procés que va afectar fins la meva pròpia família. Continuem parlant d’això perquè ho hem de fer, però jo sento que m’estic traient un escut contra el dolor i el silenci que vaig viure”, explica aquest director mentre escura el te en un saló de menjars buit, a punt de desmuntar-se, al carrer Carretes. És divendres 25 d’abril i som a Can Mosques, el local fictici de la sèrie Ravalejar, creada per Rodríguez sobre tot el que passa quan un restaurant de tota la vida, molt estimat al barri i freqüentat per artistes, es veu afectat per la compra d’un fons voltor. La història beu de la seva pròpia vida. Des del cartell de l’entrada fins a les seves icòniques rajoles verdes, Can Mosques és clavat a Can Lluís, l’històric local del carrer de la Cera pel qual va passar tota la faràndula pàtria —des de Serrat a Rocío Jurado, passant per un joveníssim Leo Messi— i que va portar la seva família, des del 1929, durant tres generacions. Els seus pares, Júlia Ferrer i Ferran Rodríguez Abella, es van veure obligats a tancar-lo el 2021 després de patir quatre anys d’assetjament immobiliari. Ahir va ser l’últim dia de rodatge en aquest local calcat a l’original gràcies a la màgia de la directora d’art, Laia Colet. Els operaris esperen que acabem de xerrar per recollir un escenari que transpira història per les parets, plenes de fotos familiars, retalls de premsa reals, il·lustracions d’artistes i fins i tot la placa de ceràmica que recollia l’homenatge a Can Lluís de Manuel Vázquez Montalbán a Historias de padres e hijos: “Comió en el restaurante de la calle Santa Amàlia con cera ancha, Can Lluís. Aún recordaba los huidos del tiroteo entre atracadores y policía que le costó la vida al antiguo propietario, en los años cuarenta. […] La comida era excelente y Carvalho la homenajeó encendiendo un Cerdán”.

Amb una estrena prevista el 2026 a Max i 3Cat i produïda per Arcadia (As Bestas, Robot Dreams), el thriller realista Ravalejar tindrà sis capítols i un repartiment coral integrat, entre d’altres, per Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Sergi López, Quim Àvila, Francesc Orella o Lluïsa Castell. El guió parteix de l’anunci de compra de Can Mosques per part d’un fons voltor, un disparador per traçar un retrat realista del barri sense malvats però que exposi tots els agents que participen en el procés especulatiu. Un apropament a com s‘instrumentalitza la marginalització per legitimar la neteja urbanística. “Des de l’any 2000, ningú al barri s‘ha escapat d’aquesta transformació. A tots ens ha tocat. No vull formular cap teoria conspirativa, però Ada Colau va tenir moltíssimes dificultats per poder tramitar la llei i eliminar els 246 narcopisos que hi havia el 2017, un tràmit que va durar més de dos anys”. Aquestes problemàtiques, com ara l’ocupació, seran trames clau d’una sèrie en què es parlaran cinc idiomes (català, castellà, àrab, urdú i anglès), amb una presència clau del teixit associatiu a l’hora de filmar.

“Començar amb Joaquim Jordà i ara estar narrant els efectes d’aquesta especulació urbanística amb el pas dels anys m’ha ajudat a tancar un cercle. El Joaquim, a més, va ser qui em va presentar l’Isaki”, explica Rodríguez. Isaki és Isaki Lacuesta, codirector de la sèrie, amb què també va codirigir Segundo premio, Gaudí a la millor direcció i tres premis en els últims Goya. Aquesta triangulació màgica d’aquests directors clau en la filmografia d’aquest país té el seu origen al màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra, el programa que va impulsar Jordi Balló el 1998. Aquí va estudiar Lacuesta i d’aquí va sortir De nens (2003) i En construcción (2003), de José Luis Guerín, un miracle que va atraure més de 150.000 espectadors amb tot just una desena de còpies i en què, des de la pantalla, es va oficiar la mort del barri Xino: mentre les màquines demolien edificis centenaris, l’espectador assistia als sons i records d’un barri que mai més no seria.

Más noticias

Leonera

12 de mayo de 2025

Ramón Núñez, divulgador: “El que viva una vida basada solo en la racionalidad lo va a pasar muy mal”

17 de mayo de 2025

Muere la librera y activista cultural Montserrat Úbeda

27 de abril de 2025

El robo de ejemplares antiguos de literatura clásica rusa se extiende por Europa

15 de mayo de 2025

Dues dècades després d’aquelles fites que van marcar el to narratiu del que a partir de llavors s‘entendria com a nou Raval, ¿des d’on s‘explica el barri i qui narra la ressaca d’aquest higienisme urbanístic? Com s‘explica el Raval quan, essent pur centre, sempre ha estat desplaçat a la trama carnavalesca o marginal? Què passa quan part del barri, a més, sent que la cultura, més que salvadora, pot ser instrumentalitzada com a excusa moral en plans de remodelació i expulsió veïnal? Ravalejar no està sola en el camí. Una nova generació de creadors estan narrant el barri més enllà de la mirada marginal i exotitzant que sempre l’han definit, col·locant el Raval com a agent clau per explicar una ciutat en transformació constant. Més que marge, el Raval continua sent pur centre.

La intimitat és política

“El Raval sempre ha estat un lloc des d’on observar Barcelona. Ningú descobreix el Raval”, aclareix al telèfon Iván Morales. Després d’esgotar-ho tot i ser l’obra de la primavera passada amb l’adaptació teatral d’El día del watusi, aquest intèrpret, director i dramaturg estrenarà als cinemes el proper 13 de juny el seu debut en llarg, Esmorza amb mi, l’adaptació del seu text tea­tral sobre les vides encreuades de quatre personatges ferits que lluiten per trobar-se a si mateixos a través de l’amor. La pel·lícula va ser una de les que va generar més converses al festival D’A després de triomfar a Màlaga, on va rebre la Biznaga de Plana a millor pel·lícula espanyola, a més del premi del públic i que dos dels seus protagonistes, Anna Alarcón i Ivan Massagué, s‘emportessin els premis a les millors interpretacions masculina i femenina.

Més que com a escenari explícit de precarietats i estigmes socials vistos en altres ficcions com Biutiful, a Esmorza amb mi el Raval funciona com a centre simbòlic i sentimental de la idea d’urbs per teixir un drama intimista. Una declaració d’intencions per provar que el que afecta la intimitat no es narra només des d’un pis amb motllures i rajola hidràulica de l’Eixample. “La perspectiva de classe és clau en tot el que faig. En aquesta pel·lícula vaig haver de convèncer l’equip que podíem rodar en cases petites però boniques, trobar-nos gent amb vides més precàries, sí; però gent que necessita ser estimada. Això, per una banda, és una mostra de rebel·lia com a narrador però també és una bandera blanca. És aixecar-la i dir: ‘Ens humanitzarem des d’aquí, d’acord?’”, explica aquest creador, “cansat” de les trames que tant s‘estilen de privilegiats aspirant a acumular més privilegi.

Morales, criat entre la Barceloneta i el Xino passant per Hell’s Kitchen de Nova York, està instal·lat al Raval des de fa 14 anys i ha criat allà el seu fill, Roc Jou Morales, l’artista prodigi conegut com a Rojuu (el tatuatge que llueix al coll Omar, el personatge d’Álvaro Cervantes a la pel·lícula, és el mateix que té el seu fill). “La meva responsabilitat com a veí del Raval i com a artista es tradueix que, com a artista, també soc veí. No ho puc separar. Que la meva mirada parteixi d’aquí és una declaració d’intencions, en establir-la m’estic comprometent com a ciutadà”, aclareix.

El creador és conscient del debat que travessa el teixit veïnal del Raval, escarmentat després de veure com la incursió de galeries i museus als anys noranta va suposar la seva conversió en un districte postindustrial de serveis i turisme global, i com va complicar, encara més, la problemàtica habitacional i va afectar la vida cultural més orgullosament bastarda. Una de les trames de la seva pel·lícula, la que protagonitza Álvaro Cervantes, està inspirada en l’eclosió de l’escena trap del barri a la dècada passada, de la qual van sortir Yung Beef o Khaled. “El Raval és epicentre de diverses lluites, unes inèrcies que són inapel·lables. No pots ignorar els desnonaments de l’Antiga Massana, la Tancada Migrant o les obres d’amplia­ció del Macba. Fer cultura sense evidenciar això, mirant a una altra banda, és inútil perquè això és la realitat de la nostra quotidianitat com a veïns”, apunta.

Tot i les tensions, els museus no han apartat la mirada davant les lluites per la dignitat veïnal. Dins d’Una ciutat desconeguda sota la boira. Noves imatges de la Barcelona dels barris, exposició programada pel Macba durant el 2024 i fins el passat gener, la fotògrafa Laia Abril, premi Nacional de Fotografia, va exposar Harm reduction, una investigació interseccional i amb perspectiva de gènere sobre les polítiques de reducció de danys no punitives i no abolicio­nistes en els programes d’intercanvi d’agulles i els efectes col·laterals en el consum de drogues iniciats a la dècada dels vuitanta al Raval. El CCCB prepara el programa Ciutat i turisme, un projecte a llarg termini amb acadèmics, escriptors, artistes i pensadors per reflexionar sobre el turisme com a fenomen global i el seu impacte en la vida veïnal. El proper 15 de maig el Col·legi d’Arquitectes acollirà la xerrada El futur del Dispensari Antituberculós a debat, emmarcat en l’actual exposició de la Galeria dels Àngels amb fotografies de Gregori Civera i Jorge Ribalta sobre aquest edifici històric en què s‘emmarca la tensionada reforma de l’entorn de la plaça dels Àngels, iniciada a finals de 2024, que es prolongarà fins a 2027 i que suposarà la desaparició dels skaters de la plaça.

La necessitat de contrarelats

Morales no té por d’expressar els seus dubtes davant de les problemàtiques del barri. “N’hi ha pou amb crear obres de teatre o pel·lícules? M’ho pregunto bastant, però també entenc que el relat importa i que cal generar relat, especialment quan hi ha youtubers que estan demonizant el barri. Soc conscient que el meu fill arribarà abans a aquests vídeos que a una pel·lícula intimista com la meva, però el meu compromís com a artista i com a autor l’exerceixo des d’aquí, emfasitza. Casualitats o no, ell també sent que està tancant un cercle vital participant com a actor a Ravalejar, en què interpreta un estibador del port, amic i company de feina del personatge d’Enric Auquer: “Des que vaig saber del projecte sabia que hi havia de participar. Rodant al port, a més, em vaig retrobar amb amics de les colònies escolars de la meva infantesa. Ha sigut molt especial”.

Un dels escenaris que no tractarà Ravalejar és la prostitució, en què sí que aprofundeix Siemprevivas, el documental que Mar López Zapata té previst estrenar la temporada vinent i que s‘allunya de l’estigma per oferir un contrarelat apropant-se a la intimitat de sis amigues de 65 anys. Sis dones resoltes i independents unides, a més de moltes altres coses, per haver estat treballadores sexuals al barri. López Zapata, que va arribar de Colòmbia amb la seva mare fa 25 anys i que va passar pel màster de Documental de la Universitat Autònoma, proposa una mirada íntima sobre la vida d’unes dones les dificultats vitals de les quals estan molt més travessades pel preu del lloguer —dues d’elles formen part del Sindicat de Llogateres — que per la feina que hagin pogut exercir. Ho sap perquè fa mitja vida que s‘hi relaciona. La seva mare és Diana Zapata, psicòloga social que va treballar colze amb colze amb l’antropòloga Dolores Juliano, estendard acadèmic contra l’estigmatització del treball sexual. “Falta escolta. Crec que des del feminisme institucional i des dels mitjans es jutja la prostitució amb un to condescendent i paternalista. Jo, com que m’he criat amb elles, crec que el tema és veure un grup de dones organitzades defensant els seus drets. Per què hauríem d’estar en contra d’això?”, explica aquesta documentalista que va explorar, durant el rodatge, assajos com Matar al chino o documentals com Petons a Robadors.

Del Xino a ‘Sarnalona’

En el recent i interessant assaig Barcelona, ​​l’eterna promesa, la sociòloga Maria Patricio-Mulero fa èmfasi en com la mirada populista i exotitzant ha marcat el destí del que anomenem Raval, un espai concebut com “el ventre i el sexe de la ciutat”. El Xino, recorda, no va ser més que “una apel·lació que fou el resultat de la invenció periodística i literària que combinava dos tipus de mirades: per una banda, el barri Xino que evocaria la bohèmia, l’ambient canaille del barri de cafès-concert i de cabaret internacional […] Per l’altra, un Barri Xino que evocaria la vida popular, la prostitució, la delinqüència; una imatge que es correspondria amb una perspectiva miserabilista, pessimista i crítica”. En aquest text curt que publica després de la seva tesi La ciudad literaria. Representación urbana y creación literaria a Barcelona (1970-2015), en què referencia multitud d’extractes i obres d’autors clau com Jean Genet, Montalbán o Pierre Marc Orlan, passant per Marc Pastor, Jordi Puntí, Care Santos o Jaume Cabré, Patricio-Mulero ofereix una perspectiva literària de com el pas del Xino al Raval no ha comportat només un canvi de nom, sinó una transformació profunda, conflictiva i complexa “que no representa una ruptura, sinó una continuïtat de la memòria del barri”.

Aquest miserabilisme narratiu té un punt d’inflexió a les narratives postpandèmiques, on aquesta visió d’alteritat de l’autor burgès que baixava al Xino per tornar-se canalla durant una estona ha canviat de punt de vista. Les ficcions ara les escriuen els qui narren la seva pròpia precarietat i es riuen d’aquelles ínfules artístiques, que persisteixen, al barri. Un gènere que popularment ja s‘ha etiquetat com les narratives de “Sarnalona”, en referència a la sonada plaga de Sarna del 2023 a la ciutat: des del “la meva pell és una cartografia, els carrers són esgarrapades i nosaltres som la sarna de Barna”, que escriu Eduard Olesti a Gossos dempeus, fins a la crònica de Júlia Bacardit com a freelance buscant-se la vida en el periodisme a El Raval a deshora, o el protagonista del poema narratiu del tarragoní Adrià Targa, Arnau, que es perd pels carrers d’un Raval que és alhora infern i font inesgotable de vicis i plaers. “Fem amb el Raval el mateix que Perejaume amb el Maresme: cantem el nostre entorn”, afirma Olesti, veí de Targa i Morales al barri; “el Raval el celebrem, ens en fotem i també l’odiem, perquè és casa; els habitants d’una casa la coneixen millor que els seus venedors”. Les noves trames també es posen en el punt de vista de la migrant instal·lada al barri que no arribarà mai a la vida de nòmada digital, com exposa la refrescant La próxima vez que te vea, te mato, de la xilena instal·lada a Barcelona Paulina Flores. Continuen faltant visions i punts de vista. Amb l’excepció d’Històries del Raval, els llibres coordinats per Miqui Otero i Juan Pablo Villalobos on adolescents narren el barri en relats, encara no ha arribat el nostre Dents blanques de Zadie Smith. Però totes aquestes narratives saben que fins i tot l’inframon està gentrificat, i sobre elles plana l’autèntic malson de qualsevol veí de la ciutat, tant és el barri, en passejar pel Raval: ser confós amb un turista idiota més.

 EL PAÍS