Un quídam (que vol dir “un qualsevol”) va iniciar-se en la música amb l’Allegretto de la simfonia núm. 7, de Beethoven. Era a mitjan dels anys 1950; no fa gaire: llavors Beethoven era pràcticament tan “antic” com ara. Com el quídam, molta gent del país escoltava no solament aquesta mena de música, a casa o a les sales de concert, sinó també diverses altres formes musicals, més actuals que la clàssica, com ara flamenc, cançons populars catalanes —que Stravinsky considerava les millors del món després de la cançó popular russa—, jazz en totes les seves variants, Fumando espero, el Virolai i qui sap quantes i quines coses més: era la música que es sentia a la ràdio, a l’església o a les festes majors; discoteques, no n’hi havia. El principi estructural de tota aquesta música consistia en dues coses molt elementals: el ritme i la melodia; i, en dir “melodia”, volem dir aquella sèrie de notes enllaçades que un és capaç de memoritzar i de reproduir amb certa facilitat. Van passar uns quants anys, no molts, i el món va conèixer l’explosió d’unes formes de música radicalment diferents, per molt que costi establir fronteres netes en l’evolució de les formes musicals. In principio va ser el rock d’Elvis Presley i Buddy Holly, després els Beatles —que componien unes cançons que semblaven escrites per Schumann—; tot seguit The Rolling Stones, Queen o Led Zeppelin, que ja eren una altra cosa. A final dels anys 1960 va començar-se a sentir la música metal i heavy metal —amb inflació dels ginys elèctrics—, a càrrec d’Iron Maiden i el grup Sepultura (!), i als anys 1970 va esclatar la música punk i punk rock, amb els Sex Pistols i The Ramones, sempre amb lletres molt vindicatives. El rap i el hip-hop van ser presents als Estats Units des dels anys 1970, i a la darreria dels anys 1980 va explosionar la música electrònica, avui plenament vigent al costat de la música disco, una mica més banal però igualment festivada. Al costat d’aquestes formes musicals no han deixat de ser presents en tot moment —com passa amb la cançó popular de pertot— formes tan esplèndides com el merengue (de la República Dominicana), la balada romàntica, el reguetón, la samba, la rumba (Peret), el tango, el fado o la ranxera… I cadascú per on l’enfila, tants caps tants barrets, i qui dia passa, any empeny: la qüestió és que no falti la música, sense la qual, segons Nietzsche, la vida seria un error. No hi ha, doncs, res a discutir: les formes musicals del present que hem apuntat, que no són totes ni de molt, tenen el seu valor i unes quantes tenen una funció potentíssima, generalment en l’àmbit social. Ara bé, totes aquestes formes de música posseeixen també alguna virtut relativa al camp individual?
Entre totes les formes de música, n’hi ha que eleven l’esperit i unes altres que només exciten els sentits
Un quídam (que vol dir “un qualsevol”) va iniciar-se en la música amb l’Allegretto de la simfonia núm. 7, de Beethoven. Era a mitjan dels anys 1950; no fa gaire: llavors Beethoven era pràcticament tan “antic” com ara. Com el quídam, molta gent del país escoltava no solament aquesta mena de música, a casa o a les sales de concert, sinó també diverses altres formes musicals, més actuals que la clàssica, com ara flamenc, cançons populars catalanes —que Stravinsky considerava les millors del món després de la cançó popular russa—, jazz en totes les seves variants, Fumando espero, el Virolai i qui sap quantes i quines coses més: era la música que es sentia a la ràdio, a l’església o a les festes majors; discoteques, no n’hi havia. El principi estructural de tota aquesta música consistia en dues coses molt elementals: el ritme i la melodia; i, en dir “melodia”, volem dir aquella sèrie de notes enllaçades que un és capaç de memoritzar i de reproduir amb certa facilitat. Van passar uns quants anys, no molts, i el món va conèixer l’explosió d’unes formes de música radicalment diferents, per molt que costi establir fronteres netes en l’evolució de les formes musicals. In principio va ser el rock d’Elvis Presley i Buddy Holly, després els Beatles —que componien unes cançons que semblaven escrites per Schumann—; tot seguit The Rolling Stones, Queen o Led Zeppelin, que ja eren una altra cosa. A final dels anys 1960 va començar-se a sentir la música metal i heavy metal —amb inflació dels ginys elèctrics—, a càrrec d’Iron Maiden i el grup Sepultura (!), i als anys 1970 va esclatar la música punk i punk rock, amb els Sex Pistols i The Ramones, sempre amb lletres molt vindicatives. El rap i el hip-hop van ser presents als Estats Units des dels anys 1970, i a la darreria dels anys 1980 va explosionar la música electrònica, avui plenament vigent al costat de la música disco, una mica més banal però igualment festivada. Al costat d’aquestes formes musicals no han deixat de ser presents en tot moment —com passa amb la cançó popular de pertot— formes tan esplèndides com el merengue (de la República Dominicana), la balada romàntica, el reguetón, la samba, la rumba (Peret), el tango, el fado o la ranxera… I cadascú per on l’enfila, tants caps tants barrets, i qui dia passa, any empeny: la qüestió és que no falti la música, sense la qual, segons Nietzsche, la vida seria un error. No hi ha, doncs, res a discutir: les formes musicals del present que hem apuntat, que no són totes ni de molt, tenen el seu valor i unes quantes tenen una funció potentíssima, generalment en l’àmbit social. Ara bé, totes aquestes formes de música posseeixen també alguna virtut relativa al camp individual?
EL PAÍS