Adolescència és un llibre de memòria autobiogràfica en què el filòsof Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953), autor de dietaris com Papers contra la cinta magnètica (1985) o El somni americà (2001) i d’assajos fecunds com El idiota moral (1993) o La enfermedad del olvido (2021), recorda què feia, com era, com volia ser i què creia pensar entre el 1962 i el 1973, mentre anava deixant enrere les emocions infantils i començava a entreveure, a l’horitzó, el que li agradaria que li deparés l’edat adulta. De la mateixa manera que a El carrer de la xocolata, les memòries d’un contemporani seu, el novel·lista Ramon Solsona, ens espantava una mica que a l’inici digués que “com a molts autors a una certa edat, m’ha vingut de gust mirar enrere amb una voluntat de testimoni generacional”, també ens alarma bastant que Adolescència dugui un subtítol prou insinuant per fer-nos témer la possibilitat d’enfrontar-nos a una mirada sociològica sobre el costumari de l’època, i hàgim d’assabentar-nos de nou dels tebeos, els programes radiofònics, la música i les pel·lícules que es llegien, se sentien, s’escoltaven i es veien “a la Barcelona grisa i pop dels seixanta”.
El filòsof publica un llirbe de memòria autobiogràfica on recorda què feia, com era, com volia ser i què creia pensar entre el 1962 i el 1973
Adolescència és un llibre de memòria autobiogràfica en què el filòsof Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953), autor de dietaris com Papers contra la cinta magnètica (1985) o El somni americà (2001) i d’assajos fecunds com El idiota moral (1993) o La enfermedad del olvido (2021), recorda què feia, com era, com volia ser i què creia pensar entre el 1962 i el 1973, mentre anava deixant enrere les emocions infantils i començava a entreveure, a l’horitzó, el que li agradaria que li deparés l’edat adulta. De la mateixa manera que a El carrer de la xocolata, les memòries d’un contemporani seu, el novel·lista Ramon Solsona, ens espantava una mica que a l’inici digués que “com a molts autors a una certa edat, m’ha vingut de gust mirar enrere amb una voluntat de testimoni generacional”, també ens alarma bastant que Adolescència dugui un subtítol prou insinuant per fer-nos témer la possibilitat d’enfrontar-nos a una mirada sociològica sobre el costumari de l’època, i hàgim d’assabentar-nos de nou dels tebeos, els programes radiofònics, la música i les pel·lícules que es llegien, se sentien, s’escoltaven i es veien “a la Barcelona grisa i pop dels seixanta”.
És inevitable, esclar, que ens vagi impregnant la sentor d’una societat oprimida, alacaiguda i trista mentre aquí i allà, com a soroll de fons del medi quotidià, Norbert Bilbeny evoca l’estrena de La conquista del Oeste, les cançons de moda, el Consultorio de Elena Francis o les historietes del DDT o Tiovivo, els anuncis publicitaris que ornamentaven els carrers del barri on va néixer, el Raval, i l’alè de vida menestral que s’hi respirava; per sort, però, tal com passava en el de Ramon Solsona, el captivador del llibre es troba en una altra direcció, en l’examen que l’autor fa, diríem, sobre el seu cas particular, sobre la seva identitat personal, sobre la “feblesa del meu caràcter sempre retret”, conscient tanmateix que cadascú és únic i que cada persona és la seva biografia.
En primer lloc, evidentment, destaca el nucli familiar, laboralment vinculat a la sastreria: a casa seva hi havia “un taulell per tallar la roba, afinar-la i, un cop embastada i cosida, planxar-la”, unes americanes, unes camises i uns pantalons que l’autor, als dotze anys, s’encarregava de portar a l’empresa per qui treballaven els pares, “una feina contrària a la que jo podia i volia fer”, i que el du a dir: “Si Barcelona ja era per si mateixa prou grisa (…), la feina de mosso me la feia veure més grisa encara i veure’m jo del mateix color”. No podia pensar d’altra manera algú que, en comptes d’esdevenir un assalariat, aspirava a ser un estudiant universitari i que tenia “la ridícula arrogància de creure’m diferent als altres”, “l’ambició de sentir-me cridat a fer grans coses”, “un jo a contracorrent” que es rebel·la contra la divisa familiar —“ser treballador”— apropiant-se-la i revertint-la a favor seu: “La manera de venjar-te de la feina que no t’agrada i no et deixa ser tu és treballar, durant el temps lliure, en allò que t’agrada i poder tornar a ser tu”. Per combatre el temps que perd despatxant en una botiga de roba, hi ha el poder de la voluntat i la disciplina: escolta música de franc a la secció de discos d’El Corte Inglés, permet que la seva afició al dibuix s’imposi i el faci buscar feines que s’hi relacionin —en una impremta, a l’agència publicitària d’Alexandre Cirici, en una editorial—, i un dia, després de llegir Juan Ramón Jiménez, “vaig emplenar d’una tirada dotzenes de folis amb adjectius i imatges que imitaven els del poeta”. A Adolescència, “l’edat de la metamorfosi i de l’aprenentatge”, Norbert Bilbeny relata l’esforç que va fer per saber qui era i poder així aspirar a ser qui havia de ser.
Adolescència. A la Barcelona grisa i pop dels seixanta
Norbert Bilbeny
Anagrama
264 pàgines. 20,90 euros
EL PAÍS