Després de les novel·les rurals d’Irene Solà o Núria Bendicho, i d’altres novel·les ambientades a Barcelona com podrien ambientar-se en una altra ciutat, recentment s’han publicat dos debuts en què Barcelona no n’és només l’escenari, sinó que els autors escriuen com a barcelonins catalans, coneixen el seu públic i s’hi dirigeixen sense reserves i en un registre lingüístic que es podria qualificar de genuí, és a dir, depurat de diglòssia. Són Amèlia de les Camèlies d’Etna Miró (2001) i Emili Rambla de Roc Milà (1999), que han estudiat Teoria Literària i són barcelonins.
Als debuts d’Etna Miró i Roc Milà, Barcelona no n’és només l’escenari, sinó que els autors escriuen com a barcelonins catalans
Després de les novel·les rurals d’Irene Solà o Núria Bendicho, i d’altres novel·les ambientades a Barcelona com podrien ambientar-se en una altra ciutat, recentment s’han publicat dos debuts en què Barcelona no n’és només l’escenari, sinó que els autors escriuen com a barcelonins catalans, coneixen el seu públic i s’hi dirigeixen sense reserves i en un registre lingüístic que es podria qualificar de genuí, és a dir, depurat de diglòssia. Són Amèlia de les Camèlies d’Etna Miró (2001) iEmili Rambla de Roc Milà (1999), que han estudiat Teoria Literària i són barcelonins.
Amèlia de les Camèlies no salva ningú. Hi sortim tots retratats, en concret els urbanites intel·lectuals i els seus acòlits. La preocupació per l’habitatge, l’antifeixisme genèric, la relació de la cultura amb la causa palestina, la fília per les traduccions catalanes sublims i selectes, la conversió de Rodoreda en un tòtem performatiu. La narradora es riu tant de la paternitat relaxada d’Eudald Ventura –a costa de la seva xicota, és clar– com de l’estratègia de qualificar de misogin tot el que no ens convingui.
L’univers que crea, l’eixam d’abelles al qual l’Amèlia pertany, és corrosiu com les motivacions dels seus personatges. Tancats dins d’un rusc sobreprotector, aspiren a grimpar i a ser “interessants”, és a dir ser algú, ser una mica famós, referenciat, convidat on cal ser-ho. La veu de Miró sorprèn perquè dispara contra cada plec i replec de la cultura catalana, però també per l’estil. L’autora s’inspira en Proust i Balzac, agafant la profunditat psicologista del primer i el naturalisme despietat de la comèdia humana del segon. A banda d’això, diria que ha caigut a la mateixa marmita que la còmica i guionista Indigo Carbajal, amb qui comparteix generació i que publica regularment al digital Núvol. L’únic retret que faig a l’opera prima de Miró és un excés d’humor, un ingredient indispensable en el gènere de la paròdia però que l’autora potser porta massa enllà.
Al contrari que Miró, Milà limita la comèdia humana als pocs amics, a la família migradíssima de l’Emili Rambla i a un cambrer que treballa al costat de la Casa Gàl·lia. Totes dues obres tenen mala llet, amb la diferència que, en el fons, juraria que Roc Milà és un idealista i no està per subtileses: si a Amèlia de les Camèlies no hi passa gairebé res, una petita decepció i prou, a Emili Rambla assistim a un sacrifici humà.
L’Emili Rambla frisa per reapropiar-se d’una Barcelona amb manifestants que caminen d’esquenes i tancs que patrullen pels carrers. Si a Miró la mou més la literatura, a Milà el mou més la política, però tots surten del mateix pou d’esgotament i ridícul. Emili Rambla és menys sociològica i té una forma més de novel·la d’idees. Hi ha parts lluminoses, com la relació entre el protagonista i la seva àvia nonagenària, amb qui viu sol i com a únic aferrament al passat simbòlic del país.
L’ideal de l’obra és una Barcelona on els catalans s’atreveixin a reolcupar l’espai i a reapropiar-se’n. Fins i tot si només és per fer-hi de porter, un ofici humil com qualsevol altre. De fet, diria que aquest és l’encert de l’obra: que el protagonista troba un motiu per seguir endavant en una cosa tan petita com la continuïtat que s’ha tallat amb els pares.
Tot i que la construcció de l’Emili és entendridora, Milà podria deixar-se influir per veus literàries més diverses i bastir així una veu pròpia més polida i emancipada de la prosa de l’articulisme d’Enric Vila, del qual s’ha impregnat; es nota pels aforismes, pel to. Reitero, no és qüestió de missatge, sinó de forma. Potser que faci com Etna Miró, que sigui més bon alumne de Teoria de la Literatura i que, de cara a la segona novel·la, llegeixi una mica més. En qualsevol cas, les dues novel·les reflecteixen un desig d’avivar la conversa sobre el país, l’estat de la qüestió, nosaltres i la nostra capital. Val la pena seguir la pista de Miró i Milà, perquè tots dos compleixen el requisit més elemental, em penso, a l’hora d’escriure una novel·la: la pulsió i la urgència d’explicar alguna cosa.
Amèlia de les Camèlies
Etna Miró
Cap de brot
304 pàgines. 21 euros
Emili Rambla
Roc Milà
Veles i vents
176 pàgines. 17,90 euros
EL PAÍS