Franz Kafka (1883-1924) no tenia gaires escriptors favorits, ni va manifestar mai que l’un o l’altre hagués determinat d’una manera rellevant la seva obra. En més d’un passatge de la seva correspondència o dels seus diaris esmenta Robert Walser, Dostoievski, Kierkegaard —aquest, una lectura tardana—, Goethe —com tot escriptor alemany posterior a ell, menys Thomas Bernhard—, Kleist —la més evident de les influències—, Flaubert —per l’amor a l’ofici— i, especialment, Dickens.
Les últimes novel·les de Kafka tenen una tragèdia mai present en Dickens, que tot ho resol per a satisfacció dels personatges
Franz Kafka (1883-1924) no tenia gaires escriptors favorits, ni va manifestar mai que l’un o l’altre hagués determinat d’una manera rellevant la seva obra. En més d’un passatge de la seva correspondència o dels seus diaris esmenta Robert Walser, Dostoievski, Kierkegaard —aquest, una lectura tardana—, Goethe —com tot escriptor alemany posterior a ell, menys Thomas Bernhard—, Kleist —la més evident de les influències—, Flaubert —per l’amor a l’ofici— i, especialment, Dickens.
En l’univers dickensià, i no solament al Pickiwick, són freqüents les topades d’un personatge amb la llei, els tribunals i la presó, i, doncs, també són abundoses les relacions entre un protagonista i el que avui anomenem “el sistema” o “les estructures d’estat”. Kafka tenia una tirada inveterada a l’anarquisme i un escepticisme total quant a la política; Dickens, conservador nat, gens ni mica: el seu ideari, en aquest sentit, es basa principalment en la moral cristiana i la caritat: als seus llibres sempre és Nadal en un moment o altre, sempre hi sobreviuen la bonhomia, la benanança, la compassió i el bé.
Agafem, per exemple, la primera trobada de Samuel Pickwick amb els advocats que han de portar la seva defensa als tribunals de Londres a causa del plet presentat per una dispesera, la senyora Bardell, un dia que es va pensar, a causa d’un malentès molt còmic, que el senyor Pickwick li havia demanat matrimoni formalment. Pickwick i el seu criat, Sam Weller, entren a l’establiment dels advocats: “Hi són el Senyor Dobson o el senyor Fogg…?”. Resposta: “El senyor Dobson és fora i el senyor Fogg està especialment ocupat”. “Quan tornarà el senyor Dobson, senyor?”, demana Picwkick. “No us ho sabria dir”. “Trigarà gaire a poder rebre el senyor Fogg, senyor?” “Ho desconec […]” I Pickwick calla i espera.
Aquesta situació és pròpiament còmica, element dominant en tot aquest llibre malgrat que hi hagi estades a la presó i misèria. Els dos advocats són d’aquells que van generar la dita catalana “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”, però al final fan la feina que han de fer, i Pickwick se’n surt prou bé de tot plegat. Cert que la burocràcia ja començava a fer estralls, però no era cap absolut alienador contra el qual un home pogués trobar-se del tot impotent.
Per contra, els personatges de Kafka que topen amb la llei o amb la justícia no tenen davant seu el mateix destí ni idèntic horitzó: de fet, tenen un destí —com succeeix inevitablement en el registre de la tragèdia clàssica i moderna—, però l’horitzó no el veuen. Quan el protagonista K., a El procés, és portat davant un tribunal en una sala atapeïda de gent, troba uns jutges que ni tan sols tenen davant els ulls una instrucció feta a posta i correctament: uns quants papers són vells i grapejats, uns altres són revistes pornogràfiques. K., que ha arribat tard a la vista oral, no és un home amb predisposició a “esperar”, com Pickwick, sinó que manifesta un seguit de rèpliques i crítiques al procediment, d’aquelles que conviden a pensar que l’acusat ha exercit un caràcter ferm i una sobirania intel·lectual que supera amb escreix la dels seus jutges. Això és propi de totes les figures que solem considerar “alienades” a les novel·les de Kafka, potser llevat de Gregor Samsa. I diu K.: “Tot aquest afer no va per mi, per això puc jutjar-lo tranquil·lament…”. Serà endebades.
Aquí apunta la dimensió tràgica de les dues últimes novel·les de Kafka —El procés i El castell—, un aspecte mai present a Dickens, que tot ho resol per a satisfacció dels personatges… i dels lectors. K. no dubta de la seva innocència, com Pickwick —si es mira bé la narració, són tan innocents l’un com l’altre—, però ell s’adona, a poc a poc, que darrere la comicitat d’un tribunal completament arbitrari s’amaga un destí contra el qual no podrà fer res: és el destí de tot heroi o heroïna d’una tragèdia. Tot el que fa K. arran del seu procés és allargar-lo tant com pot —o és el narrador qui ho fa— per tal que el destí que l’espera caigui damunt seu per pur cansament d’ell mateix, de l’argument i dels lectors. Així es fa més dens el caràcter absurd de moltes situacions kafkianes. Esperança, no en té cap. Pot fer-se petites il·lusions —seduint una empleada dels tribunals, per exemple; o visitant el pintor Titorelli, el que pinta molts quadres, però tots iguals—, que només actuen com a dilacions sense cap resultat.
Un cas extrem d’aquest procediment narratiu es troba en la impassibilitat d’aquell home de pagès, en una narració de Kafka, que és a les portes de la Llei i vol entrar-hi però un guardià li ho prohibeix. Passen molts anys, el pagès no s’angunieja, només espera amb un grau d’esperança tan gran com inútil. Al final d’aquella narració —que Kafka va incorporar després a la novel·la El procés—, el pagès albira una resplendor “inextingible” que surt per una escletxa de la porta de la Llei. El guardià li diu que s’acosti: “Què més vols saber, ara? Ets insaciable”. L’home hi diu: “Com és que durant tants anys ningú més que jo ha sol·licitat entrar?“ I el guardià diu les paraules que reblen la tragèdia a la narració kafkiana: “Ningú més podia aconseguir el permís per entrar per aquesta porta, perquè estava destinada a tu. I ara la tancaré”.
EL PAÍS